Critica de cinema
Cultura Cinema 24/02/2017

Fences

Manu Yáñez
1 min

Adaptació de l'obra de teatre homònima d'August Wilson –guanyadora del premi Pulitzer per la seva estremidora evocació de la realitat afroamericana als anys 50–, Fences s'aferra a la seva font original amb discreció, concentrant-se en la força del text i renunciant als focs d'artifici audiovisuals. De fet, els únics excessos del film de Denzel Washington –el seu tercer com a director, després de l'intimista Antwone fisher i l'èpic The great debaters– són el repetit ús metafòric d'una rosa (la protagonista es diu Rose) i un delicat interludi musical en què la melancolia del relat reposa sobre la vibrant interpretació del clàssic Day by day a càrrec de Little Jimmy Scott. S'imposa l'honestedat brutal d'uns diàlegs que, com al realisme poètic de Tennessee Williams, despleguen un ventall infinit d'emocions mentre condensen el sentiment de tota una era: una postguerra en què confluïen els traumes del passat amb un cert horitzó d'esperança per a l'Amèrica negra.

D'altra banda, seria absurd parlar de Fences sense fer referència al treball actoral de Washington i Viola Davis, que ja van interpretar el matrimoni protagonista a Broadway. Com de costum, Washington transmet una inqüestionable dignitat personal al seu personatge: un xarlatà amb una personalitat expansiva i volàtil, mentre que Davis regala la seva figura estoica i la seva mirada vidriosa a una mestressa de casa tocada per una fràgil enteresa. Dos colossos de l'actuació que aquí juguen sobre segur i triomfen sense despentinar-se.

stats