L'actriu Lola Herrera (Valladolid, 1935) explica que va caure i es va lesionar el maluc, però que quan comença la funció tots els mals s'esvaeixen. "És tota una alliberació deixar de ser jo i bussejar en les vides d’altres dones amb problemes diferents", assenyala la intèrpret, que acumula gairebé set dècades a dalt dels escenaris. Des de fa un any, Herrera volta per l'Estat amb Camino a la Meca, un espectacle escrit per Athol Fugard i dirigit per Claudio Tolcachir, que acaba d'arribar al Teatre Goya, on es veurà des d'aquest dimecres fins al 24 de maig. L'obra s'inspira en la història real de Helen Martins, una escultora sud-africana que va lluitar per poder abraçar la vida que desitjava durant els anys 70. Acompanyada de Natalia Dicenta i Carlos Olalla, Herrera ja n'ha fet prop de 150 funcions i el públic no ha parat de celebrar-la.

L'espectacle L'herència, dirigit per Josep Maria Mestres i estrenat al Teatre Lliure el febrer de l'any passat, s'ha convertit aquest dilluns en la gran triomfadora dels 28ens Premis de la Crítica d'Arts Escèniques. El muntatge ha estat guardonat com a millor espectacle, millor direcció i millor intèrpret de repartiment per a Carles Martínez. En l'edició d'enguany, més enllà de L'herència, els guardons han quedat molt repartits entre l'ampli ventall de propostes escèniques estrenades el 2025. L'amor venia amb taxi de La Cubana s'ha endut el premi a millor musical i millor vestuari, Opereta imaginària d'Albert Arribas ha estat reconeguda com a millor obra de petit format i millor dramatúrgia, mentre que Leshi, d'Atresbandes, s'ha imposat en la categoria de noves tendències. Els Premis de la Crítica estan organitzats per la plataforma digital Recomana i són escollits pels crítics d'arts escèniques en actiu. Aquest any s'han entregat en una cerimònia al Centre Moral i Cultural del Poblenou.

Fa una dècada que treballen sense parar. Han estrenat nou espectacles de petit, mitjà i gran format, de carrer i de sala, amb el públic a la italiana, dret, assegut en hamaques. "Han estat deu anys molt prolífics. Quan vam fer cinc anys, semblava que en portéssim 84. Físicament i mentalment, no ens sentíem emergents", explica Lluki Portas. Ella és una tercera part de l'ànima d'Hermanas Picohueso, una companyia nascuda a les illes Balears i formada també per Gal·la Peire i Aina Juanet. Artistes i productores, s'han fet un forat al sector teatral gràcies, sobretot, a una capacitat innovadora, de buscar incessantment nous llenguatges i de presentar propostes escèniques, fruit de profundes investigacions. Ara porten a la Mostra d'Igualada AHNI (Accions Humanes No Identificades), el seu primer muntatge per a públic familiar però també per a adults. L'obra es veurà el 18 d'abril en diverses funcions.

La periodista Montse Virgili (Tarragona, 1976), presentadora del programa Les dones i els dies de Catalunya Ràdio, debuta a la literatura amb Els moixons (La Magrana), una novel·la sobre les dones que l'han marcat. Des de la peixatera a qui faltava mig braç i la pastissera que li donava caramels sense demanar res a canvi fins a l'àvia quasi analfabeta que escrivia en castellà, Virgili confegeix un collage narratiu que capta amb precisió la infantesa dels anys 80 i és, alhora, un ferm homenatge a les dones silenciades pel patriarcat.

"Els polítics es desplacen amb monoplaça / van amb Avant / s’entrebanquen amb branques / paguen quan caguen / i udolen si els adulen! / Who cares! / Que potser no els heu votat? / Qui, si no? Els esquirols del parc?", escriu el dramaturg alemany Wolfram Lotz (Hamburg, 1981) en una de les seves peces més radicals i més representades arreu d'Europa, Els polítics (2019). Lotz, que té un repertori de menys de deu obres de teatre, és una de les veus germàniques fonamentals de l'escena contemporània; ha estat traduït a una quinzena d'idiomes i els seus espectacles s'han vist a països com Alemanya, França, Bèlgica i el Regne Unit. I, malgrat aquesta forta projecció internacional, el dramaturg no s'ha representat ni s'ha publicat mai aquí. Fins ara. Conscients d'aquesta mancança, el Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa va rebre amb els braços oberts el projecte del director Leo V. Granados i del traductor Marc Villanueva Mir per portar a escena i alhora a les llibreries Els polítics, de Lotz. L'espectacle s'acaba d'estrenar i es pot veure fins al 26 d'abril, i el llibre ja s'ha publicat de la mà d'Arola Editors.

"Ens excita la idea del risc, pensar que ens podem equivocar i que això pot ser un motor creatiu", afirma l'actor i director Nao Albet per explicar per què, juntament amb el seu company d'aventures professionals Marcel Borràs, ha decidit llançar-se a l'òpera. El duet artístic —responsable d'espectacles com Falsestuff (2018, Premi Max)— ha escrit, dirigeix i representa del 15 d'abril al 3 de maig Els Estunmen al Teatre Lliure de Montjuïc. Es tracta d'una òpera contemporània amb música de Fernando Velázquez, una formació orquestral del Gran Teatre del Liceu en directe i 21 persones a l'escenari.

Es diu Sara Cohen, és metgessa especialitzada en trastorns cerebrals i està cansada de guardar el secret. L'escriptora de la saga literària L'assistenta, que ha venut milions de llibres arreu del món, s'ha convertit en un dels bestsellers de més impacte dels darrers anys i se n'ha fet una pel·lícula homònima protagonitzada per Sydney Sweeney i Amanda Seyfried, ha revelat al diari nord-americà USA Today la seva veritable identitat. Fins ara, Cohen s'amagava rere el pseudònim de Freida McFadden. "Estic en un punt de la meva carrera en què estic cansada que això sigui un secret, que la gent debati si soc una persona real o si soc tres homes. No tinc res a amagar", afirma l'escriptora. La revelació arriba poc abans de la publicació del pròxim llibre, Benvolguda Debbie (en català a Rosa dels Vents), i de la confirmació de la segona pel·lícula de L'assistenta, que tornarà a protagonitzar Sweeney.

A la primera presentació de la novel·la Permagel (Club Editor, 2018), d'Eva Baltasar, pràcticament no hi havia ningú. "Va ser un acte demolidor. Després vam anar a sopar els quatre que érem allà", explica la periodista Natza Farré, que es va encarregar de conduir aquell acte. Vuit anys després, la novel·la s'ha convertit en tot un fenomen editorial i ha traspassat el camp literari: l'Espai Texas estrena l'adaptació teatral del llibre dirigida per Victoria Szpunberg i protagonitzada per Maria Rodríguez Soto. L'espectacle és una coproducció de Dagoll Dagom –l'últim de la companyia– i Barc, i es pot veure fins al 28 de juny. Permagel relata la història d'una dona aferrada a la lectura i el sexe que, a través dels seus pensaments i de la realitat, s'endinsa en el desig lèsbic, el suïcidi i la maternitat. "És una comèdia incòmoda, una obra inclassificable. Té un pessimisme lúcid i lúdic alhora i conté altes dosis de dolor que connecten amb el nostre present", afirma Szpunberg.

Amb tres dècades de carrera professional a l'esquena, l'actor Albert Triola (Mataró, 1973) coneix molt bé els escenaris de teatre catalans. Ha treballat amb Dagoll Dagom, Guillem Clua, Sergi Belbel i Josep Maria Flotats i ha format part d'espectacles que han marcat la cartellera del nostre país, com Agost (2012) i Smiley (2014). Ara entoma un nou repte, el d'interpretar el seu primer monòleg. Ho fa dirigit per David Pintó a l'espectacle El lladre de llibretes, una adaptació de la novel·la homònima de Gianni Solla sobre un adolescent desvalgut a la Itàlia de Mussolini. El muntatge farà temporada a la sala Versus fins al 3 de maig.

Quin és el fil que uneix Mozart i Bad Bunny? Segons la companyia Cabosanroque, la connexió és directa i molt evident: a través de l'òpera Don Giovanni. L'artista porto-riqueny canta a Tití me preguntó sobre les dones amb qui s'ha allitat, igual que el protagonista de l'òpera de Mozart repassa, en un moment de l'espectacle, les seves conquestes. "El mite de Don Joan s'ha revisitat moltíssimes vegades. Cada època s'encarrega de reflexionar-hi, jutjar-lo i decidir si el redimeix o el condemna", explica Laia Torrents, ànima de Cabosanroque juntament amb Roger Aixut. Amb aquesta missió, la companyia projecta la seva mirada sobre l'òpera de Mozart vinculant-la al present a l'espectacle Mil tres, say cheese, que es pot veure del 8 al 19 d'abril al Teatre Lliure de Gràcia i que està coproduït pel mateix teatre amb Temporada Alta.

La novel·la Casada i callada (Empúries) va descobrir fa tres anys la veu potent d'Emma Zafón (Llucena, 1987), una escriptora amb múscul narratiu i mirada pròpia. Després d'aquella novel·la, nominada al premi Òmnium, Zafón ha tornat a les llibreries amb una nova història que fa de mirall de les ferides del patriarcat. A La mare (Empúries), Zafón imagina tres germans adults –en Roberto, la Lorena i l'Àlex– d'una família de Borriol que veuen com el seu dia a dia canvia quan la mare, sobre la qual recauen totes les cures domèstiques, es trenca els braços i algú l'ha de cuidar.

"Sempre escric sobre coses que em preocupen i que estic vivint", afirma la dramaturga i directora Marta Buchaca (1979) per parlar de la seva última obra de teatre, Una bufetada a temps. Pràcticament un any després de Kramig, Buchaca torna a la cartellera amb una nova comèdia que apunta als diferents models d'educació i al xoc entre la manera de fer dels anys 80 i 90 i l'actualitat. "La guerra que tinc ara mateix a casa meva és amb els meus fills i contra els meus pares. A la meva època, els pares feien i nosaltres anàvem darrere seu, ara és just el contrari", reflexiona Buchaca. D'aquest contrast, la creadora n'ha fet el cor de l'espectacle, que és protagonitzat per Ramon Madaula i Montse Guallar i s'estrena aquest dimarts a La Villarroel, on es pot veure fins al 17 de maig.

Com pot canviar-te la vida un desconegut amb qui només us heu intercanviat una mirada? La segona novel·la de Carlota Gurt (Barcelona, 1976), Els erms, que va guanyar l'últim premi Llibres Anagrama, és la història de la Ramona i en Faust, dues persones que aparentment no tenen cap punt d'entesa i que han perdut la il·lusió. A través d'una trobada fugaç al Parador de Sau, Gurt construeix un relat sòlid i vibrant sobre com aquests personatges habiten el desencant. Amb un desplegament fabulós de metàfores i un català robust, la novel·la va endavant i endarrere en dos moments molt acotats en el temps —la vigília de Nadal i la de Sant Joan—, amb una estructura narrativa que la fa brillar.

Regina Rodríguez Sirvent (Alp, 1983) va posar-se a escriure la seva segona novel·la just després del naixement del seu segon fill, que va ser prematur i va passar els primers mesos de vida a l'UCI de la Vall d'Hebron. Després d'aquella experiència, duríssima i profundament trasbalsadora, l'escriptora podia haver seguit furgant en la foscor, però, en canvi, va triar la llum: va desenterrar de la memòria un dels moments més bonics i transformadors de la seva vida i va convertir-lo en Crispetes de matinada (La Campana), que es publica aquest dimarts en català i castellà. Ho va fer amb el coixí i la pressió de l'èxit descomunal de Les calces al sol (La Campana, 2022), que ha venut més de 100.000 exemplars en català i 25.000 en castellà, s'ha traduït a l'anglès i se n'està fent una pel·lícula. A la nova novel·la, Rodríguez Sirvent hi recupera el seu alter ego, la Rita Racons, quan ja ha superat la trentena. La protagonista va a parar en un coworking ple de persones somiadores que li descobriran una amistat i un amor d'aquells que es troben molt poques vegades a la vida.

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) convoca cada dos anys a les seves instal·lacions companyies que se surten dels codis més convencionals i que treballen amb el risc. "Són artistes que duen a terme una tasca molt important a l'hora de fer créixer el llenguatge teatral", subratlla la directora del TNC, Carme Portaceli. Aquesta trobada s'emmarca sota el nom de Festival ZIP i enguany tindrà lloc del 25 al 29 de març. Sota la coordinació de Judit Pujol, el festival ha programat cinc propostes que es desplegaran per diversos espais de l'equipament, des de la Sala Tallers i la Petita fins als magatzems.

La casualitat ha fet que durant el procés de creació de l'espectacle Mejor no decirlo –sobre una parella en segones núpcies que decideix explicar-s'ho tot– l'actor protagonista, Imanol Arias (Riaño, 1956), s'hagi tornat a casar. "Com el de l'obra de teatre, aquest matrimoni recent és una unió en què intentem conviure molt, parlar i, sobretot, cuidar-nos", explica Arias. A l'escenari comparteix passió, diàlegs i discussions amb l'actriu María Barranco, l'encarregada de donar vida a l'altra meitat d'aquesta història. Escrit per la francesa Salomé Lelouch, el muntatge és una versió de Pablo Kompel amb direcció de Claudio Tolcachir. Es tracta d'una comèdia que va estrenar-se a l'octubre a Madrid i que des d'aleshores ha passat també per Buenos Aires (on van tenir més de 100.000 espectadors) i Montevideo. A partir d'aquest dimecres i fins al 12 d'abril es representarà al Teatre Goya, on pràcticament ja tenen totes les entrades exhaurides.

A la nova novel·la d'Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966), Instruccions per viure sense ella (Columna), la mort, el periodisme i la literatura hi estan convocats des de les primeres pàgines. Si a Benvolguda (Columna, 2022; premi Ramon Llull) l'escriptora disseccionava els estralls del temps, ara explora la fi de la vida a través de la Clàudia Pruna, una autora d'èxit molt productiva que és la font econòmica de tota la seva família. Aliada amb un bibliotecari fanàtic de la seva obra, la protagonista s'abocarà a escriure articles i a gravar seccions de ràdio perquè els ingressos no cessin quan ella desaparegui. Amb un sentit de l'humor amarg –a estones esquitxat de cinisme, d'altres ple de tendresa–, Moliner ha escrit una novel·la que orbita al voltant de l'honestedat i que és, al capdavall, un convit literari per gaudir de la vida.

Poques vegades passa que a l'espai de premsa del Teatre Lliure pràcticament no hi càpiga la companyia que presenta l'espectacle. Aquest dilluns ha estat així, però l'aglomeració estava justificada: el Festival Grec i el Teatre Lliure compleixen 50 anys el 2026, i per celebrar-ho han decidit tirar la casa per la finestra amb una macroproducció de L'òpera de tres rals de Bertolt Brecht. La dirigirà la creadora gallega Marta Pazos, responsable d'espectacles que han deixat marca al seu pas per Barcelona, com ara l'òpera Alexina B i el muntatge de García Lorca El público. Dani Espasa assumirà la direcció musical de l'espectacle, que comptarà amb una orquestra en directe, les coreografies de Mabel Olea i 12 intèrprets a l'escenari, amb noms de primera fila com Nao Albet, Eduard Farelo, Míriam Moukhles, Júlia Truyol i Roc Bernadí. "Serà una celebració feta des del plaer, el goig i l'esperança", avança el director del Lliure, Julio Manrique. La directora del Grec, Letícia Martín, afegeix que "un espectacle d’aquestes dimensions era perfecte per a les dues inauguracions, d'una banda el festival, el 29 de juny, i de l'altra la temporada del Lliure".

Sovint, l'amor vocacional pel teatre es desperta lluny de la parafernàlia de les grans estrenes. A vegades neix d'uns pares abocats al teatre amateur, d'altres en una funció escolar que deixa bocabadat l'alumne més incrèdul o gràcies a uns avis entusiastes que, la tarda del dia de Nadal, han abandonat els plats per rentar i han decidit portar tots els nets a veure els Pastorets. Són petites històries darrere les quals s'amaga un gran dramaturg, director o intèrpret català que va veure brotar la llavor del teatre a la sala del seu poble o ciutat. Aquests espais acumulen una extraordinària estima per part del públic, però paradoxalment són els que reben menys inversions, menys programació i menys dedicació institucional.

La literatura catalana va rebre ahir una bona dosi d’autoestima que la portarà ufanosa almenys fins a Sant Jordi. La Nit de les Lletres Catalanes va reunir al Museu Nacional de Catalunya un ampli desplegament institucional –amb la presència del president de la Generalitat, Salvador Illa; l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, i l’expresident Jordi Pujol, entre molts d’altres, i amb l’absència del PP, Vox i Aliança Catalana– i també del sector editorial, amb representants dels grans grups (Planeta, Penguin Random House i Abacus Futur) i d’editorials independents com L'Altra i La Segona Perifèria, a més de llibreters, bibliotecaris i amants de la cultura. Hereva de la Nit de Santa Llúcia, la gala es va retransmetre en directe per TV3, i es va situar, per dimensions i envergadura, al mateix nivell que l’entrega dels premis Gaudí.