El fenomen de masses més apassionat de Catalunya (i no és el futbol)

BarcelonaJosep Canet és manyà, té el negoci a Sant Feliu de Codines i treballa com a autònom nou hores cada dia. Quan acaba la feina, enfila cap al teatre. Des de ben petit, els pares van inculcar-li la passió pels escenaris i ell l’ha mantinguda –i la segueix mantenint– durant més de 50 anys. A l’hora d’explicar què el porta a dirigir i actuar a la companyia Deixalles 81 de teatre amateur, el serraller treu la pols a un record que té ben guardat a la memòria. “Quan era petit, el meu pare tenia una joguina fantàstica. S’asseia en una butaca i tot el que li passava pel cap ho portava a l’escenari: un mar embravit, una batalla d’espases. Jo ho veia i només volia fer el mateix, perquè era sensacional”, explica Canet. El seu pare va ser el fundador de Deixalles 81 el 1981, quan ell tenia 9 anys. El 2002 ell va agafar-ne les regnes, i encara les porta. Deixalles 81 és una de les companyies associades a la Federació de Grups de Teatre Amateur, que suma 344 grups arreu de Catalunya. Tots ells, conjuntament amb altres companyies no associades, constitueixen un teixit viu i dinàmic de teatre fet per aficionats que alimenta centres cívics, ateneus i sales de tot el país i que consta de grups amb una llarga història; sense anar més lluny, l’AEM Teatre de Lleida i La Teatral de La Caixa, que acaben de complir 100 anys.

El valor del teatre amateur és conegut i lloat per bona part del sector escènic professional. Molts treballadors en actiu van passar, de joves, pels escenaris del teatre d'aficionats. Tot i això, al llarg de la història aquest teatre ha estat menystingut i estigmatitzat. Per capgirar-ho, La Cubana ha fet del seu darrer espectacle, l'exitós L'amor venia amb taxi, un homenatge al teatre que no està professionalitzat. "D'alguna manera o altra, tota la gent que es dedica al teatre a Catalunya prové del teatre d'aficionats. És la base del teatre català i una de les riqueses que tenim", explica el director de La Cubana, Jordi Milán, que reivindica que "el teatre d'aficionats existeix gràcies a l'esforç de tota la gent que s'hi dedica però institucionalment no se li ha donat l'ajuda necessària". Per a Milán, formar part d'aquestes companyies "t'ensenya l'ofici, perquè tot és artesania pura i has de fer les coses amb una sabata i una espardenya". Com que els recursos són molt limitats, "el més important és la imaginació i t'ajuda a valorar que amb quatre coses deixades de casa es pot crear una història", assenyala el director de La Cubana.

Aquesta és, precisament, una de les màximes que transmet Josep Canet als grups d'adolescents amb els quals comparteix escenari. "Com que el que fem no està lligat a un sou, podem gaudir del teatre d'una manera molt més altruista i, sobretot, per gust. A la canalla els dic: «Fem teatre perquè ens agrada». El compromís ha de ser sincer i, a la vegada, ens ho hem de passar bé. Funcionem com una associació de somnis", assenyala Canet. La definició encaixa com un guant amb la història que van viure els membres de la companyia d'Ànima, el musical que va inaugurar la temporada passada el Teatre Nacional de Catalunya i que tornarà a partir del febrer al Teatre Tívoli. Uns quants anys abans d'aquesta aventura plena de triomfs, Paula Malia, Victor G. Casademunt, Oriol Burés i Gara Roda eren uns adolescents que somniaven aixecar un espectacle i abraçar la màgia del teatre quan encara no els coneixia ningú. "Ens vam conèixer a l'Escola Eòlia quan teníem uns 16 anys. En comptes d'anar a fer botellot, agafàvem un tren i ens tancàvem a l'Esbart Dansaire de Rubí, on assajàvem escenes dels nostres musicals preferits. Era la nostra manera de passar el cap de setmana", recorda Paula Malia.

L'actriu va entrar en contacte amb el teatre per primera vegada gràcies a la seva àvia Roser, que formava part d'una companyia d'aficionats. "Ella volia ser actriu, però el meu avi no ho va acabar mai d'entendre. Feia teatre amateur al Centre Catòlic de Sants i, des que jo era petita, ens portava a fer Els Pastorets. Recordo anar a assajar a les nits amb un fred que pela. Tot neix d'allà", explica Malia. Per a la intèrpret, l'ofici es crea sovint en aquestes companyies que construeixen un espai "on no hi ha diners ni crítica, però tampoc la pressió i la responsabilitat lligades a la professionalització". Malia conclou: "En el teatre amateur, tot és autenticitat i amor per explicar una història. Espero que això no es perdi mai".

"Un canvi enorme en la meva vida"

Sovint els membres de les companyies d'aficionats hi arriben de petits, però a vegades també hi van a parar per camins inesperats. És el cas de Ramon Micó, membre de Sota Cabina, dels Lluïsos de Gràcia. "Un estiu de fa tretze anys ho acabava de deixar amb la parella i estava molt trist. Necessitava tenir contacte amb gent i refer el meu cercle d'amistats", explica Micó. Així va anar a parar a un dels grups històrics de Barcelona i va acabar convertint aquella afició en la seva vocació. "Va ser un canvi enorme en la meva vida. Aleshores estava estudiant enginyeria geològica, una doble titulació. M'apassionava, però les sortides laborals no em convencien i tenia la incertesa de què fer quan acabés la universitat. El teatre va ser la meva sortida", detalla Micó.

Durant un temps va combinar la tasca com a monitor de teatre d'infants i joves dels Lluïsos de Gràcia i les actuacions amb Sota Cabina. "Anàvem a fer bolos i ens passàvem tot el cap de setmana fora. Sempre era com una aventura. El teatre t'obliga a compartir coses íntimes, i s'acaben generant vincles especials", diu Micó. Al vodevil Políticament incorrecte va interpretar el seu primer protagonista i amb L’efecte dels rajos gamma sobre les margarides va estrenar-se en la direcció. Més tard va fer el salt a la professionalització amb espectacles com Silencis (2019), L'últim dia de l'home gos (2023) i la recent Hi! I'm Steven –que es va poder veure la temporada passada al Maldà–, sense desenganxar-se de la seva tasca a Sota Cabina. "El teatre és molt necessari, sobretot entre infants i adolescents, si es pren seriosament. Des del joc absolut són capaços d'experimentar allò que els passa, verbalitzar-ho i entendre-ho. Quan treballava amb joves veia com es deixaven anar i s'alliberaven. És un procés molt bonic", subratlla.

Justament aquesta oportunitat de jugar amb els personatges i de convertir-se en algú totalment diferent a l'escenari és el motiu principal que va portar Francesca Iglesias a formar part de la companyia del Centre Parroquial de Sarrià. "La primera vegada m'hi vaig apuntar per desconnectar del meu dia a dia. Em permet ser altres personatges, sortir de mi. Com que tinc papers petits, em diverteixo molt sense grans responsabilitats a l'escenari", explica Iglesias. Fa relativament poc que n'és membre –va entrar-hi el 2021– però ja ha creat forts vincles amb les nou dones de la companyia. "Xerrem molt entre nosaltres, després d'assajar anem a sopar i ens expliquem la vida. El teatre ens lliga d'una manera especial", assenyala Iglesias. Aquesta relació va portar-les fa poques setmanes a Londres. "Estem preparant una versió de La ratera d'Agatha Christie i algú va dir que era un dels espectacles que feia més temps que es representaven al Regne Unit. Vam anar a veure-la juntes, va ser fantàstic", recorda Iglesias.

Tornar al poble allò que t'ha donat

Entre les persones que formen part de companyies de teatre amateur hi ha un sentiment compartit d'agraïment cap a aquest art i cap a la comunitat que els acull per fer-lo. Un dels casos més representatius d'aquesta necessitat de retornar al poble allò que li va donar és el de l'actor Ernest Villegas, que ha portat a la Sala Cultural El Teatre de Sant Miquel de Balenyà una programació de primer nivell amb espectacles com Història d'un senglar amb Joan Carreras, L'impossible amb Lluís Soler i Fairfly de La Calòrica. "Vaig començar amb la mítica Els Pastorets, tenia nou o deu anys i feia de Rabadà", recorda Villegas. Quan era adolescent, juntament amb altres companys del poble, van aconseguir les claus del teatre i van transformar-lo de dalt a baix. "No ens volíem limitar a fer Els Pastorets, el drama de Sant Jordi i l'obra de la Festa Major. Vam tirar l'escenari a terra i vam canviar les grades de lloc. Alguna gent del poble ens va dir de tot, però llavors van començar a venir i els va agradar", explica Villegas.

L'actor hauria pogut ser "un home que no vol sortir del seu poble i es queda allà assajant tres cops a la setmana a les nou del vespre", però s'emmirallava en intèrprets professionals i tenia inquietud per fer créixer la vocació –"era el típic pesat i compromès", admet–. Així va marxar a Barcelona, va entrar al Col·legi del Teatre, es va formar i va convertir aquella afició en la seva feina. "Professionalitzar-se implica, a vegades, acceptar projectes que potser no et venen tan de gust. En canvi, amb l'amateur fas allò que t'agrada i es crea un col·lectiu increïble, amb gent que sap fer moltes coses, no només actuar", diu l'intèrpret. Aquells inicis en el teatre d'aficionats, afegeix, li han "donat tot", des "d'una manera de viure i de comunicar-se" fins a "una feina que eixampla l'ànima". Villegas sentia que estava en deute i, per això, va decidir fer créixer el teatre del poble de forma altruista, combinant la programació habitual de la sala –i les classes de ioga i de zumba, perquè és un espai polivalent– amb sis o set funcions anuals de muntatges professionals de petit format que, sovint, es queden lluny dels municipis petits.