A l’Empordà se l’ha mitificat. Se l’ha mimat. Els mitjans parlem sovint de Cadaqués, de Dalí, de Josep Pla. Molts barcelonins hi estiuegen. La tramuntana és un vent amb pedigrí. La civilització grecollatina ens va arribar per Empúries: Manuel Brunet va convertir aquell inici en la faula El meravellós desembarc dels grecs a Empúries. És "la plana riallera" que cantava Joan Maragall a la sardana d’Enric Morera o la que va mirar Jacint Verdaguer des de la Mare de Déu del Mont per escriure el poema èpic Canigó sobre els orígens de la nació catalana. El paisatge ventós i feréstec de l’Alt Empordà i el paisatge aturonat i ondulant del Baix, amb els seus petits nuclis rurals, són un lloc comú de la sentimentalitat catalana, i el mateix podem dir de les cales i les platges del litoral, tan concorregut.
Però la realitat de l’Empordà està molt lluny d’aquesta imatge idíl·lica. Molt lluny. El monocultiu turístic fa temps que li passa factura. Avui, l’Alt Empordà és líder en prostitució, en segones residències (buides), en línies de tren infrautilitzades (TGV) i pèssimament mantingudes (la convencional), en micropobles (68 municipis, un 43% amb menys de 500 habitants), en volum i complexitat d'immigració (la mitjana catalana de població estrangera és del 17,4%, la de l’Alt Empordà el 25,38%, la de Figueres el 28,17% i la de Castelló d’Empúries el 45%), en abandonament dels estudis, en producció de marihuana... Podríem seguir.
Al llibre Converses de sobretaula al Motel (Editorial Gavarres), l’exalcalde de Figueres Joan Armangué i el periodista Xavier Febrés conversen sobre aquestes i altres evidències. Tot i la seva mirada propositiva, a la recerca d’esperança, el panorama que en surt no és gens falaguer. Més aviat és depriment. La construcció d’habitatge social està en nivells baixíssims, durant dècades s’ha negligit la indústria amb valor afegit i el mateix amb la producció d’energia eòlica i solar. Aquesta setmana el Govern ha presentat el Pla Territorial d'Implantació de les Energies Renovables (Plater) que posa deures per municipis i comarques. Catalunya és a la cua de l’Estat en producció d’energia verda, i l’Empordà (tant l’Alt com el Baix) a la cua de Catalunya. Com pot ser? Comarques ventoses sense molins de vent. Comarques assolellades amb poquíssima producció fotovoltaica.
L’expresident Pasqual Maragall va alertar del perill d’un Empordà que, en lloc d’anar cap al model Toscana, es decantés pel tipus Benidorm. El mateix Maragall va somniar aquest petit país com el cor d’una euroregió Pirineus-Mediterrània que unís la Catalunya Nord i Occitània amb Catalunya i el País Valencià (i les Illes). Es tractava de posar al dia la idea de Països Catalans amb mirada i ambició europea. Han passat els anys i ja ningú no en parla. La frontera pirinenca segueix separant més que unint. El poble de la Jonquera és un lloc de pelegrinatge dels francesos per anar de putes (a França la prostitució està prohibida) i comprar tabac, alcohol i benzina a preus més barats. És veritat que Madrid i París no hi han cregut (només cal pensar en el retard històric del Corredor Mediterrani o en la no execució de l’alta velocitat entre Perpinyà i Montpeller, on l’AVE continua circulant a velocitat convencional), però tampoc Barcelona ni Girona. Armangué i Febrés fan seu el concepte de girocentrisme encunyat pel periodista de Portbou Ramon Iglesias.
Ara farà 50 anys que es va inaugurar el tram de l’AP-7 fins a la frontera, una autopista avui col·lapsada. I farà 25 anys que el Parlament va refusar l’Informe Roca (encapçalat per Miquel Roca Junyent) per reduir el nombre de municipis a Catalunya amb l’objectiu d’avançar cap a una governança local més eficient i racional: l’Empordà segueix sent el paradís del campanilisme que no permet planificar ni governar bé. Localisme mal entès.
Podríem seguir parlant de granges de porcs, de parcs naturals amb una gestió sense recursos, d’una sanitat que a l’estiu queda col·lapsada, de cultura i educació... De l’Empordà real del qual ningú no parla. El diàleg crític i civilitzat d’Armangué i Febrés és valent i necessari. ¿Hi ha algú disposat a prendre-s’ho seriosament?
