Per celebrar que Estiu 1993 ha estat triada per 200 experts com la pel·lícula més important del cinema català del segle XXI, l'ARA va reunir fa uns dies, als Cinemes Verdi, dos dels seus actors: David Verdaguer i Laia Artigas. Ella era la nena que encara no sap gestionar les emocions per la mort dels seus pares, i ell el tiet que l'acull a la seva família com una filla més. Els dos actors comparteixen representant, però feia temps que no es veien. Artigas, que aviat farà els 18 anys, recorda amb un somriure la relació tan “especial” que tenia amb Verdaguer. “Era com un tiet guai; m’encantava”, diu. "Jo feia molt l'imbècil, jugàvem molt", recorda ell.

Un dels projectes culturals més exemplars del panorama cinèfil català podria posar el punt final el diumenge 19 d’abril. Després de 25 anys, el Col·lectiu de Crítics de Girona està a punt de perdre la gestió del Cinema Truffaut, un equipament municipal que passarà a ser gestionat per l’empresa de l’exhibidor Toni Badimon, que programa els cinemes Rambla de l’Art a Cambrils. El motiu del canvi és el concurs públic convocat per l’Ajuntament de Girona, en el qual s'ha imposat el projecte de Badimon gràcies a una puntuació més elevada de l’oferta econòmica, 4.000 euros més baixa que la del Col·lectiu de Crítics. Els membres del col·lectiu no han fet de moment cap valoració, a l’espera d’una reunió d’urgència amb el consistori gironí prevista per a aquest dilluns al vespre.

Els experts consultats per l'ARA han parlat: Estiu 1993 és la millor pel·lícula catalana dels primers 25 anys del segle XXI. Per celebrar la fita, el diari va reunir un matí de març a la Filmoteca de Catalunya part de l’equip que va fer realitat la pel·lícula: la directora Carla Simón i les actrius Bruna Cusí i Paula Robles, que en el moment del rodatge tenia quatre anys. Els també actors David Verdaguer i Laia Artigas no hi van poder ser per culpa de les agendes professionals, però uns dies després també es van retrobar per recordar una experiència que els va marcar a tots. Carla Simón en parlarà aquest dimecres a la Filmoteca de Catalunya en una sessió centrada en els processos creatius d'Estiu 1993 en què es projectarà material inèdit dels assajos de la pel·lícula.

Quan el director anglès Kirk Jones va conèixer John Davidson per explicar-li que volia dirigir una pel·lícula sobre la seva vida, el primer que Davidson li va dir va ser: “Follem!”. Però no era una invitació espontània a cardar sinó un dels tics verbals que han marcat la seva vida des dels 14 anys, quan va manifestar-se-li la síndrome de Tourette. Davidson va passar en qüestió de setmanes de ser un adolescent normal que treia bones notes i tenia una colla d’amics a ser marginat a l’escola, etiquetat com a boig, apallissat pels companys i, en alguna ocasió, detingut per la policia. La seva lluita per tenir una vida digna, relacionar-se amb els altres i trobar una feina són la matèria primera d’Incontrolable (I swear), la pel·lícula inspirada per Davidson, que s’estrena aquest divendres i que ja és un dels grans èxits del cinema britànic de l’última dècada, amb més d’un milió d’espectadors en sales al Regne Unit i premis com el Bafta al millor actor de Robert Aramayo, que es va imposar, entre d’altres, a Leonardo DiCaprio i Timothée Chalamet.

El cinema espanyol farà història en la pròxima edició del Festival de Canes, on tindrà tres pel·lícules en la competició oficial: Amarga Navidad, de Pedro Almodóvar; La bola negra, de Javier Ambrossi i Javier Calvo, coneguts com els Javis, i El ser querido, de Rodrigo Sorogoyen. Després del doblet de l'any passat amb les pel·lícules de Carla Simón i Oliver Laxe en competició, aquesta tripleta històrica confirma una tendència que no té precedents en un festival tradicionalment recelós del cinema espanyol. Els seus rivals per la Palma d'Or seran, entre d'altres, les noves pel·lícules d'autors tan contrastats com Ryusuke Hamaguchi, László Nemes, Asghar Farhadi, Pawel Pawlikowski i dos directors que ja han triomfat a Canes: Hirokazu Kore-eda i Cristian Mungiu.

El 1952 la revista anglesa Sight & Sound va demanar a 85 crítics d’arreu del món les seves 10 pel·lícules favorites de la història del cinema. 63 van respondre a la crida i amb les llistes que van enviar es va confeccionar un primer cànon possible de la història del cinema, liderat amb 25 vots per El lladre de bicicletes de Vittorio De Sica. L’enquesta de Sight & Sound, repetida i expandida cada deu anys, ha demostrat el poder de les llistes per crear opinió, promoure el debat i celebrar l’excel·lència en el cinema. Amb aquesta mateixa vocació, l’ARA ha preguntat a 200 experts quines són les millors pel·lícules catalanes del segle XXI. L’objectiu és celebrar el cinema català dels últims 25 anys, però, sobretot, pensar i debatre el nostre cinema amb esperit lúdic i crític.

Cineasta alemany de referència de les últimes dècades, Christian Petzold (Hilden, 1960) ha visitat Barcelona amb motiu de la retrospectiva que li ha dedicat el Festival D'A, un programa que inclou la seva última pel·lícula, que arribarà als cinemes el 10 d'abril. A Espejos n. 3, una estudiant de piano deprimida i única supervivent d'un accident mortal de cotxe es recupera a casa d'una dona que acaba de conèixer. Tendresa i connexions inesperades en una pel·lícula que funciona com a compendi de virtuts i obsessions d'un dels directors europeus més en forma del moment.

El 2020 una biografia en còmic de 14 pàgines sobre Caritat del Río va convertir Pep Brocal (Terrassa, 1967) en el primer guanyador del Premi ARA de Còmic. Uns anys després, el dibuixant reprèn i expandeix aquell projecte en forma de novel·la gràfica –publicada per Garbuix en català i castellà– per seguir indagant en els clarobscurs d'un dels personatges més misteriosos del segle XX, una espia al servei del comunisme que va manegar els fils de la història.

Després de viatjar a la Lluna (First man), enamorar-se fins a tres vegades d’Emma Stone (a Crazy stupid love, La La Land i Gangster land) i ser un professional del volant (Drive), un replicant (Blade runner 2049), un detectiu maldestre (The nice guys) o una joguina de plàstic (Barbie), a Ryan Gosling ja li tocava formar part d'una categoria especial d'estrella de Hollywood: la dels actors que salven el món. Però a diferència de Tom Cruise, Bruce Willis, Arnold Schwarzenegger o Will Smith, ell ho fa des d’un lloc menys heroic: a Proyecto salvación, que s’estrena divendres, Gosling és un home que es desperta en una nau espacial sense records ni saber què coi hi fa allà tot sol, dormint al costat dels cadàvers dels altres dos tripulants. A poc a poc s’adona que la nau està en una missió desesperada per recollir informació de l’única estrella coneguda que no ha sucumbit a l’epidèmia que està apagant totes les estrelles de la galàxia, inclosa la nostra. Una missió que clarament li va gran a algú que a la Terra era professor de ciències en un institut.

L'univers cinematogràfic d'El senyor dels anells es renova. El presentador de late night Stephen Colbert ha anunciat que està escrivint una nova pel·lícula d'El senyor dels anells. El títol original del projecte és The lord of the rings: shadows of the past i la història s'ambienta "14 anys després de la mort de Frodo Saquet". Aquesta és la sinopsi oficial: "El Sam, el Merry i el Pippin decideixen resseguir les primeres passes de la seva aventura. Mentrestant, la filla del Sam, l'Elanor, descobreix un secret molt temps amagat i està decidida a esbrinar per què la Guerra de l'Anell gairebé estava perduda abans i tot de començar".

Les històries de Cesc Gay (Barcelona, 1967) tornen a viatjar de l’escenari a la pantalla. Després de Sentimental, que adaptava el seu debut com a dramaturg (Els veïns de dalt), el director ha convertit 53 diumenges, l’obra que va estrenar al Teatre Romea el 2020, en la seva primera pel·lícula original de Netflix: 53 domingos, que arribarà a la plataforma aquest divendres. La trama i els personatges es mantenen gairebé intactes: tres germans miren de trobar-se un dia per decidir què han de fer amb un pare que comença a repapiejar i la dona d’un dels germans, que gaudeix amb l’espectacle de veure’ls discutir. El que sí que canvia és el repartiment: Javier Cámara, Carmen Machi, Javier Gutiérrez i Alexandra Jiménez interpreten els papers que al teatre feien Pere Arquillué, Marta Marco, Lluís Villanueva i Àgata Roca.

El 2011 el públic català va descobrir el cinema de Mia Hansen-Love en la primera edició del Festival D'A, que va presentar la segona pel·lícula de la directora francesa, Le père de mes enfants. Des d'aleshores, tant el festival com la cineasta han crescut en importància i són referents essencials per a qualsevol cinèfil. Per tant, el premi D'A que en aquesta 15a edició del festival ha rebut Hansen-Love té alguna cosa de reconeixement mutu i celebració compartida. El cinema necessita directores com Mia Hansen-Love, però també necessita festivals com el D'A.

Repte superat. Per tercer any consecutiu, el sector de les arts escèniques de Catalunya ha celebrat la Diada del Teatre, que aquest dissabte ha aconseguit omplir 81.513 butaques de les més de 92.000 disponibles en els 261 teatres adherits a la campanya Cap Butaca Buida, que oferia 305 espectacles i 347 funcions. La xifra final d'espectadors, que s’ha anunciat al vespre en un acte celebrat a l’Antiga Fàbrica Damm, representa un creixement del 14,09 % respecte a l’assistència de l’edició anterior, que va aplegar 71.441 espectadors en 217 teatres del país, i un 48,02% respecte a la primera edició, que va reunir 55.000 espectadors en 145 sales. "Ha sigut una jornada meravellosa que no passa en cap altre lloc del món: tot un país dedicat a superar un rècord assistint al teatre", ha celebrat Isabel Vidal, presidenta de l'Associació d'Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), que impulsa la campanya.

Treballar per primera vegada amb Pedro Almodóvar és sempre una fita per a qualsevol actor, un abans i un després que pot marcar una carrera. N’hi ha que ho viuen com una prova de foc, potser amb el record del tràngol de Jorge Sanz, que va ser acomiadat de Carne trémula (1997) després d’una setmana de rodatge perquè no es va entendre amb el manxec, que el va substituir per Liberto Rabal. Per a Victòria Luengo, el primer contacte amb el director va ser a La habitación de al lado; una bona experiència, explica, però de només dos dies de rodatge i un paper molt petit. “Sents una barreja de nervis, il·lusió, por i responsabilitat... Però en tan poc temps resulta tot difícil, perquè encara no coneixes l’equip ni el to de la pel·lícula i, a més, era un paper en anglès”.

L'actor nord-americà Nicholas Brendon, que va interpretar un dels personatges principals de Buffy, cazavampiros durant les set temporades de la sèrie (de 1997 a 2003), ha mort per "causes naturals" mentre dormia als 54 anys, segons ha informat la família aquest dissabte a través d'un comunicat. "Amb el cor trencat anunciem la mort del nostre germà i fill, Nicholas Brendon. Va morir mentre dormia per causes naturals. Molta gent el va conèixer pel seu treball com a actor i pels personatges als quals va donar vida. En els últims anys havia trobat la seva passió en la pintura i l'art. (...) No és un secret que el Nicholas havia tingut problemes en el passat, però estava medicat i seguia tractament del seu diagnòstic i, en el moment de la seva mort, sentia optimisme pel futur. La nostra família demana privacitat durant aquest moment de pèrdua i dol per celebrar la vida d'un home que va viure amb intensitat, imaginació i cor".

Chuck Norris, heroi incombustible del cinema i la televisió durant més de cinc dècades, ha mort aquest divendres a Hawaii, on va ser hospitalitzat un dia abans. Norris, campió d'arts marcials i professor de karate, va ser un dels primers actors que va donar forma a l'arquetip d'heroi d'acció en el cinema modern amb pel·lícules com Força Delta, Desaparegut en combat i El furor del drac, en què s'enfrontava a Bruce Lee. En la televisió, el seu paper més popular va ser a la sèrie Walker, Texas Ranger. La família de Norris ha anunciat la seva mort amb un comunicat: "Va viure la seva vida amb fe, propòsit i un compromís irrompible amb la gent que estimava. A través de la seva feina, disciplina i amabilitat, va inspirar milions de persones arreu del món i va deixar un impacte durador en moltes vides".

Una moció aprovada aquest dijous al Parlament de Catalunya ha reclamat al Govern "consensuar" amb l’Acadèmia del Cinema Català "les estratègies necessàries per definir una categoria específica per a pel·lícules parlades íntegrament en llengua catalana dins els Premis Gaudí". La moció, que integrava diversos continguts relacionats amb polítiques culturals, va ser presentada pel grup parlamentari de Junts i aprovada amb els vots de Junts, ERC, Comuns, CUP i Aliança Catalana.

Si la sang del cinema es renova i circula per les venes de les sales és gràcies a festivals com el D'A, que celebra la seva 16a edició des d'aquest dijous fins al 29 de març. Més de 120 pel·lícules es projectaran a les diverses seus del festival (CCCB, Mooby Aribau, Filmoteca de Catalunya, Zumzeig i Casa Montjuïc), que comptarà amb la presència estel·lar de Mia Hansen-Love, Premi D'A 2026 per la seva encara curta però extraordinària trajectòria.

El nou premi Aena de narrativa hispanoamericana ja té els seus cinc finalistes: Ahora y en la hora, del colombià Héctor Abad Faciolince; Marciano, de la xilena Nona Fernández; El buen mal, de l'argentina Samanta Schweblin; Canon de cámara oscura, del barceloní Enrique Vila-Matas, i Los ilusionistas, del madrileny Marcos Giralt Torrente es disputaran el milió d'euros que s'embutxacarà l'obra guanyadora. Les altres obres finalistes s'enduran cadascuna 30.000 euros. L'anunci dels cinc llibres finalistes s'ha fet aquest dimecres en un acte celebrat a la llibreria madrilenya La Mistral en el qual han participat la presidenta del jurat, Rosa Montero; el secretari del jurat, Jesús García Calero, i dos membres de l'equip de lectors professionals que han fet la preselecció: Nuria Zancot i Antonio Martínez Asensio.