Cesc Gay: “L'amor ens posseeix i ens fa cometre irresponsabilitats”

BarcelonaAmb més de vint-i-cinc anys d'ofici com a cineasta, Cesc Gay (Barcelona, 1967) és un dels directors més fiables del cinema català, un autor amb passió per explicar històries i un sòlid talent per crear personatges i escriure diàlegs. A Mi amiga Eva, que s'estrena aquest divendres, aparca els homes desconcertats que tant li han funcionat en el passat i acompanya una dona (Nora Navas) casada i amb fills en l'aventura més inesperada de la seva vida: reinventar-se amb prop de 50 anys com a dona soltera a la recerca de l'amor. És una de les seves pel·lícules més juganeres, una comèdia agredolça amb rerefons dramàtic que reivindica les segones oportunitats i el romanticisme en temps de Tinder.

En el seu cinema no han faltat mai els personatges femenins, però gairebé sempre en pel·lícules corals. A Mi amiga Eva és la primera vegada que una dona és la gran protagonista. Tenia ganes d’explorar el món femení en profunditat?

— Sí, va ser una de les raons. Feia anys que volia treballar amb un protagonista femení. Em feia respecte perquè, vulguis que no, hi ha aquesta cosa de dir: “On t’estàs ficant?” Al final, per a un home sempre és més fàcil parlar dels homes que de les dones, que sempre és una cosa que mirem i ens fascina, però que no som nosaltres. Per això ha sigut un procés lent i m’he pres el meu temps per escriure la pel·lícula i sentir-la, pensar-la bé.

Una altra novetat és que després de molts anys escrivint amb Tomàs Aragay, aquí col·labora amb Eduard Sola, el guionista del moment.

— Sí, però va ser abans de la seva explosió amb Casa en flames. El Tomàs va marxar i vaig connectar molt amb l’Edu. A mi m’agrada escriure, però per construir un guió està molt bé poder compartir la feina amb algú, així és molt més fàcil.

Arran de conèixer un home durant un viatge de feina a Roma, la protagonista de Mi amiga Eva dubta entre quedar-se en una relació que no l'acaba de satisfer o fer un salt al buit i marxar. Si canviéssim el gènere del personatge seria una pel·lícula molt diferent.

— No tindria tant de risc. Com diu la Nora [Navas] i totes les dones que han treballat en aquesta pel·lícula, els homes ens separem i tenim dones de trenta anys esperant-nos, però elles no. A elles els homes de vint-i-cinc o trenta anys ni les miren, o hi foten un clau i adeu. En la decisió de separar-se d’una dona hi ha un atreviment que té més valor, perquè ella no té les mateixes opcions de mercat, per dir-ho d’alguna manera. El seu cos entra en un procés diferent que el dels homes, envelleixen més de pressa i la menopausa les col·loca en un lloc més fràgil.

I, tanmateix, fan el pas.

— Sí. Jo em vaig inspirar en dones que conec que es van separar. I, com passa a la pel·lícula, no perquè el seu marit les enganyi o maltracti ni perquè elles tinguessin un afer, sinó perquè volien “aquesta cosa tan ridícula”, com diu la Nora, del joc de l’amor. Aquesta ingenuïtat, si vols, existeix i em sembla interessant.

En un món cada vegada més turbocapitalista i pragmàtic, fins i tot en les relacions de parella, posar en valor l’amor romàntic sembla una aposta quasi a contracorrent.

— Com diu el Miki Esparbé al final de la pel·lícula, quan sona el Dance me to the end of love de Leonard Cohen, no hi ha cura per a l’amor, fem el que fem. Ens posseeix, guia les nostres passes i ens fa cometre irresponsabilitats i bogeries. I això m’agrada molt, sobretot en aquests temps en què tot sembla que és molt clar i mesurat. Però la Nora també es veu abocada a fer el que fa per una situació atzarosa, i l’atzar és un element que m’interessa molt. Ens pensem que no, però la majoria de coses que fem les fem per casualitat.

En les pel·lícules de Cesc Gay abunden els personatges que fan coses ridícules per amor, però diria que no els ha castigat mai per fer-les, i aquí tampoc.

— No. Però a Mi amiga Eva faig que la protagonista ho passi malament una part important de la pel·lícula. A més, la dona que trenca una família és jutjada molt durament. Pels fills, per la mare... El que fan els homes, les dones no ho poden fer. Però el feminisme lluita per canviar-ho i, d’alguna manera, aquesta pel·lícula respon a aquest moment de canvi.

En sintonia amb aquest moment social, m’esperava que l’Eva fos una dona més empoderada. En canvi, és tot el contrari. Prudent, no pren la iniciativa...

— Està cagada. Però alhora pren una decisió molt valenta, i aquí és on hi ha la comèdia. D'homes i dones decidits, n'hi ha a moltes pel·lícules, però la realitat és que som tots uns covards. I sempre intento escriure des de la veritat. A més, si és una dona que té clar què fa i per què, la pel·lícula s’acaba als vint minuts, i aquí es tractava de posar-se en aquell lloc tan complicat de començar a sentir una cosa, però no voler ni pensar-hi. Té una frase molt graciosa quan va al teatre amb els amics i els explica la decisió: “No m’hauria esperat mai això de mi”.

El fet que el marit de la protagonista l’interpreti un actor d’un atractiu incontestable com Juan Diego Botto tampoc li posa les coses fàcils a l’hora de prendre la decisió. Va ser intencionat?

— Sí, aquesta és la gràcia. Si li poses al costat un paio que és lleig, un desgraciat i que la tracta malament...

I per què Nora Navas? Havia treballat amb ella al teatre, a Els veïns de dalt, i també tenia un paper en un dels episodis d’Historias para no contar.

— Primer, perquè és una actriu estupenda, què he de dir sobre ella que no sapiguem ja. I també perquè combina molt bé l’equilibri entre drama i comèdia, que sempre tinc molt present, però en aquesta més que mai, perquè no es tractava de fer un gran dama, però tampoc una comèdia frívola. Volia una actriu capaç de tocar els dos pals. I, d’altra banda, té un perfil físic de dona d’uns 50 anys portats des d’una maduresa molt interessant. És una dona que porta molt bé la seva edat i no juga a ser molt més jove. A més, era una pel·lícula de tenir davant la mateixa actriu cada dia i necessitava fer el viatge amb algú amb qui tingués molta confiança com la Nora, que és del meu entorn personal.

El personatge d’Àlex Brendemühl a Historias para no contar també era algú desconcertat per una separació recent. Sempre diu que s’inspira en la seva vida i el que observa al seu voltant i suposo que, des d’un punt de vista dramàtic, les separacions són una de les coses més interessants que passen a certa edat.

— Sí, ofereix moltes possibilitats. I és una cosa que ha passat molt al meu voltant. A diferència d’altres generacions com la dels meus pares que, sobretot les dones, no podien plantejar-se deixar la parella, avui tot es canvia: el mòbil, el pis, la feina... Tot és utilitarista, i les relacions han entrat en això. Per això ens plantegem les coses, i està bé que ho fem. Però pot arribar a ser tan dolent com no atrevir-te de cap manera a deixar una relació. Ara tot és molt més volàtil, perquè ens estem qüestionant sempre, i això és bo, però molt estressant. I, per descomptat, un excel·lent material dramàtic.

L’escena del dinar dels amics me'n va recordar una de semblant a En la ciudad. En els dinars de les pel·lícules de Cesc Gay sempre em poso en tensió. És com quan Joe Pesci agafa una pistola en una pel·lícula de Scorsese, que saps que està a punt de passar-ne una de grossa.

— Sí, ja entenc què vols dir. No havia pensat en aquest paral·lelisme amb En la ciudad. Són coses que veieu els crítics. Al final, sempre et nodreixes de tu mateix i de vegades utilitzes el mateix recurs. És com aquell regat que li has vist fer mil vegades a Messi, però que li funciona i fot el gol. Suposo que tots acabem fent el que sabem fer i jugant amb els recursos que ens fan sentir segurs.

Sempre que l’entrevisto tinc la impressió que no li interessa gaire reflexionar sobre la seva obra ni la seva connexió personal amb les històries que ha explicat.

— No, no en gaudeixo gens. Per a mi, un cop feta, la pel·lícula es queda allà i no la torno a veure. El que és bonic és pensar-la, escriure-la, parir-la, rodar-la i compartir-la amb el públic. Però no en trec res, de pensar-hi i tornar-hi, no em suposa res gratificant. Tant de bo pogués veure les meves pel·lícules com veig les dels altres, però no és així. N’estic tip, de la meva pel·lícula, fa tres anys que hi penso!