L’escena amb què engega Incontrolable (I swear) és una de les més comentades de la vida de John Davidson, la persona real que inspira el film (i que ja havia estat objecte de diversos documentals previs). En la recepció en què havia de ser condecorat per Elisabet II, se li va escapar un "Fuck the queen". Un moment que il·lustra aquesta condició incontrolable de la síndrome de Tourette, trastorn caracteritzat pels tics verbals i gestuals irreprimibles que pateix la persona afectada. I una escena que marca el to d’un film perfectament enquadrat en la millor tradició de la feel good movie britànica de classe obrera amb vocació de conscienciar sobre algun assumpte, que engloba títols com Full Monty, Vull ser com Beckham o, en part, la recent Pillion. El film genera una empatia immediata envers aquest home nerviós davant del protocol reial, alhora que utilitza un humor d’assumible irreverència per presentar el conflicte. Si la reina d’Anglaterra no es va ofendre davant d’aquest exabrupte, qui som la resta de mortals per no entomar amb comprensió les disrupcions d’una persona amb Tourette, per molt agressives que sonin?

Aquí se’l coneix poc, però Louis Theroux és un d’aquells periodistes que pot encapçalar un reportatge amb el seu nom. Popular per la seva feina a la BBC, ha abordat qüestions candents com la Cienciologia, el genocidi a Gaza o les subcultures més marginals als Estats Units. A Netflix ha estrenat un documental sobre la masclosfera, un assumpte candent en el qual han incidit molts reportatges. La diferència en aquest cas és que Theroux utilitza la seva fama per entrevistar influencers famosos que dirien que no a altres reporters.

La nova pel·lícula de Pedro Almodóvar entronca amb Dolor y gloria (2019) en la seva inspiració autobiogràfica. Ens trobem de nou davant d’un film amb un director com a protagonista, tot i que aquí de manera desdoblada. Barbara Lennie encarna l’Elsa, una realitzadora de culte, víctima de les migranyes i marcada per la mort de la mare. Un personatge que, en un joc de ficció dins de la ficció, és al centre del nou guió que està escrivint un cineasta, Raúl, a qui dona vida Leonardo Sbaraglia. En la primera part del film, Almodóvar es recrea en el seu imaginari habitual sense insuflar-hi nova força, i uns dubtes es desprenen de les imatges. És conscient el manxec que el reflex d’ell mateix que ens retornen l’Elsa i en Raúl no resulta gaire afalagador? Pot ser que en la seva insistència en convertir Chavela Vargas en un detonant d’emoció hi hagi alguna cosa d’impostura? Com és que la millor seqüència d’aquest segment és un striptease masculí, a càrrec de Patrick Criado, que ens recorda l’Almodóvar tòrrid dels inicis? I té clar que està retratant la seva parella primer com a pur objecte del desig i, després (en la pell de Quim Gutiérrez), com a mer cuidador?

La cursa cap als Oscars és prou llarga perquè les apostes per al favorit fluctuïn durant el camí. Però, en les últimes setmanes, les preferències en la categoria a millor actor protagonista s’havien repartit gairebé exclusivament entre Michael B. Jordan i Timothée Chalamet, a qui nominaven per tercer cop. Però al protagonista de Marty Supreme sembla que l’edat li jugui en contra (els actors joves no solen rebre premis) i tampoc l’han ajudat les polèmiques al voltant dels seus comentaris sobre el ballet i l’òpera.

Pillion és la paraula anglesa que designa el passatger del darrere en una moto, el que en diríem el paquet. Per metonímia, en l’argot de les subcultures motards gais, es refereix també a la figura passiva en les relacions basades en la dominació-submissió. Perquè aquest és el context en què es mou aquesta comèdia romàntica inesperada sobre un jove convencional, en Colin, que s’enamora del líder d’una colla de motoristes, en Ray. El primer llargmetratge de Harry Lighton es basa en la novel·la Box hill d’Adam Mars-Jones, per capgirar unes quantes expectatives.

En la intrigant arrencada d’El agente secreto, l'Armando, el protagonista vidu a qui dona vida Wagner Moura, s’atura en una benzinera en el trajecte cap a Recife. A terra hi ha estès un cadàver que no sembla amoïnar l’empleat de l’establiment. És Carnaval. Hi ha violència, però res s’atura. Quan la policia apareix al lloc, s’interessen més pel protagonista que pel mort. En el seu llargmetratge més ambiciós fins al moment, Kleber Mendonça Filho retrata el Brasil dels anys setanta com una suma de contradiccions travessades per la normalització de la violència (no només) d’estat. El film, nominat a l'Oscar a la millor pel·lícula i a la millor pel·lícula internacional, se centra en un militant clandestí establert en una casa-refugi de dissidents que comença a treballar amb una identitat falsa al Registre Civil i pensa a fugir del país amb el fill.

Història viva del cinema italià, Marco Bellocchio gaudeix, amb més de vuitanta anys, d’una nova edat d’or en la seva carrera, que s’ha expandit darrerament a la ficció televisiva. Fa quatre anys estrenava Exterior nit, una sèrie al voltant d’un assumpte recurrent en la seva obra: el segrest i assassinat d’Aldo Moro i la repercussió que va tenir en el mapa polític del seu país. Ara estrena la també esplèndida Portobello, que manté diferents punts de contacte amb el títol anterior. Un altre cop, som davant d’una minisèrie centrada en el calvari real d’un polític italià, en aquest cas Enzo Tortora (Fabrizio Gifuni, que també feia de Moro), membre del Partit Radical però molt més conegut com a presentador d’un magazín televisiu d’enorme èxit a la Itàlia dels setanta, el Portobello del títol.

"Què hauria de mostrar un film sobre Vallbona?", pregunta José Luis Guerin, fora de camp, als habitants d’aquest barri a l’extrem nord de Barcelona, en l’audició in situ que organitza l’equip d’Històries de la bona vall. El cineasta introdueix a l’inici de la seva nova pel·lícula extractes del càsting efectuat per a aquest projecte que parteix de Primeras impresiones (2023), una peça d’encàrrec amb motiu de l’exposició Una ciutat desconeguda sota la boira al Macba. Guerin es posiciona així com un director disposat a rodar una pel·lícula oberta (un "work in progress", segons els crèdits), però no merament observacional; sinó construïda a partir de la realitat que se li ofereix davant de la càmera.

L'adaptació del llibre de Maggie O'Farrell arrenca amb la protagonista arraulida al bell mig del bosc, contemplada des d'un pla zenital que remarca com encaixa de manera orgànica en la natura, com un nadó al ventre de la mare. La pel·lícula de Chloé Zhao es desvia així de l'inici de la novel·la per subratllar-ne, tanmateix, el seu element singular: la centralitat i la identitat autònoma de la protagonista, l'Agnes, que fins ben avançada la narració no esdevé l'esposa de William Shakespeare. El film marca des del principi com l'Agnes respon a un model de feminitat heterodoxa, però idealitzada en els darrers anys: la dona que no s'ajusta a les convencions socials ni intel·lectuals per connectar amb unes formes d'experiència i coneixement vinculades amb l'entorn natural.

A Departament Amades hi apareixen dones d'aigua, minairons, bruixes, dimonis, l'home del sac i el comte Arnau. Però la nova sèrie de ficció que ha estrenat 3Cat no és una mirada clàssica a la mitologia catalana ni un programa de divulgació d'arrel etnogràfica. Aquesta ficció creada per Júlia Cot i Jordi López Casanovas és una aproximació al folklore des d'un format que defuig el to habitual d'un costumari sobre llegendes tradicionals. Departament Amades adopta el model de sitcom laboral que va encunyar The office: som davant d'una comèdia d'oficina en mode de fals documental amb la càmera sempre en moviment, els personatges trencant la quarta paret amb mirades de complicitat cap a l'audiència i una visió desmitificada del lloc de feina com a espai de productivitat. Ara bé, el registre de la sèrie aparca el cinisme del format que van crear Ricky Gervais i Stephen Merchant per situar-se a mig camí entre l'humor més amable de Parks and Recreation i el to de comèdia pedagògica familiar de Fuet.

Cap altra estrella femenina com Kristen Stewart s'ha desmarcat tant, a través de les seves decisions professionals, de la imatge d'actriu adolescent que arriba a la fama amb la pel·lícula romàntica juvenil més popular de la seva època. En el seu primer llargmetratge com a directora, que adapta el llibre homònim i autobiogràfic de Lidia Yuknavitch, Stewart també evita caure en el model més desgastat de cinema independent. De forma inesperada, adopta estratègies estètiques més típiques de l'àmbit experimental, com la hiperfragmentació, el desenfocament i les estructures no lineals, que li serveixen per desmarcar-se de dos llocs comuns de la posada en escena cinematogràfica.

A Els assassins de la lluna, Martin Scorsese partia dels codis del western per revisar el relat fundacional dels Estats Units i posar en evidència, a partir d'un episodi real, fins a quin punt la riquesa petrolífera del país s'havia aixecat sobre la depredació i massacre de la població indígena. El film tenia lloc en terres del poble Osage, a Oklahoma, un estat que també ha passat a la història per una altra fita en la violència racista, la massacre de Tulsa del 1921. És just a Tulsa on se situa Verdades ocultas, la nova sèrie creada per Sterlin Harjo després de Reservation dogs, que s'ambientava en una reserva índia de la zona. Aquí el protagonista és el Lee (Ethan Hawke), el propietari blanc d'una llibreria de segona mà de Tulsa que fa també de periodista i detectiu aficionat. En un dels seus articles en una publicació local ha denunciat els tripijocs dels Washberg, una de les famílies amb més poder d'Oklahoma, encapçalada per el Donald (Kyle MacLachlan), que aspira a convertir-se en governador de l'estat. Però el germà del Donald, el Dale (Tim Blake Nelson, del millor de la sèrie), apareix mort a casa seva en el que sembla un suïcidi. El Lee s'ensuma que la mort no ha estat autoinfligida i comença a investigar el cas, a partir d'una carta que troba entre les primeres edicions de novel·les de Jim Thompson que el Dale atresorava a la seva biblioteca. La pista l'acosta de mica en mica a una llarga història de supremacisme blanc i robatori de terres.

Cap cineasta francès havia gosat fins ara adaptar al cinema L'estranger d'Albert Camus, potser per respecte a aquesta obra referencial de la literatura moderna que s'articula des d'una subjectivitat alienada de les formes de socialització convencionals, una perspectiva difícil de traduir a la gran pantalla. François Ozon ens trasllada a l'Algèria ocupada pels francesos mitjançant un blanc i negre estilitzat que l'ajuda a reconstruir una idea idealitzada en l'imaginari francès d'aquell període colonial. És en aquesta imatge tan bella com falsa que inscriu el seu protagonista, Meursault, el jove que desestabilitza aquesta aparença de normalitat quan assassina un noi àrab per un presumpte cop de sol.

Després d'Un clau desafortunat o porno boig i la magistral No n'esperis massa de la fi del món, Radu Jude clou una mena de (involuntària?) trilogia fílmica que recull, com cap altra proposta fílmica actual, les derives de l'Europa contemporània mitjançant les tribulacions d'una protagonista femenina. Amb un títol que remet a Europa '51, el film de Roberto Rossellini sobre la crisi espiritual d'una mare (Ingrid Bergman) que perd el fill en la Itàlia de la postguerra, el cineasta romanès també presenta una dona, l'Orsolya (magnífica Eszter Tompa), turmentada pel conflicte que li suposa el suïcidi d'un home sense llar durant un desnonament que ella, com a agutzil, encapçalava.

Cap altre director de la història ha demostrat la seva passió pel cinema amb la generositat de Martin Scorsese. El responsable de Taxi Driver apareix en incomptables homenatges de tota mena dedicats a altres cineastes, i ha firmat dues sèries imprescindibles al respecte, Un viatge personal amb Martin Scorsese a través del cinema nord-americà (1995) i El meu viatge a Itàlia (1999). A més, encapçala The Film Foundation, una institució que es dedica a la recuperació del patrimoni cinematogràfic i que ja ha restaurat més de 900 títols d'arreu del món. Scorsese ha parlat molt dels autors que l'apassionen. Però ens faltava una sèrie que expliqués per què ell és un nom clau, no només del cinema, sinó també de la cultura contemporània.

Die my love es clou amb una versió de Love will tear us apart de Joy Division cantada per la mateixa Lynne Ramsay. Tota una declaració d'intencions d'una directora que des del seu debut amb Ratcatcher (1999) s'ha destacat amb títols tan contundents i poc convencionals en els seus retrats femenins com Morvern callar (2002) i Hem de parlar d'en Kevin (2011). Aquesta adaptació de la novel·la homònima d'Ariana Harwicz es defineix com el retrat d'una mare amb una depressió postpart. A favor de Ramsay, el film no busca una descripció prosaica d'aquest escenari i les seves circumstàncies, sinó que es desgrana com una aproximació cubista i emocional a una dona sota la influència, la Grace (Jennifer Lawrence), que experimenta una situació que la desborda des d'uns codis propers al cinema de terror. Tot plegat mentre la història d'amor amb la seva parella, en Jackson (Robert Pattinson), implosiona.

Membre actiu de la Revolució Verda iraniana, des del 2009 Jafar Panahi ha estat víctima de diferents detencions, empresonaments i reclusions domèstiques per part del govern del seu país. Malgrat tot, no ha deixat de rodar, fins al punt de convertir el seu cinema i les condicions en què es veia obligat a produir-lo, sovint tancat a casa, en un reflex d'aquestes experiències de captivitat i en una forma de resistència artística contra l'opressió política. Un simple accidente representa, a primera vista, un retorn a una certa normalitat. La guanyadora de la Palma d'Or a Canes, que està arrasant a la taquilla francesa, és una pel·lícula rodada en circumstàncies menys restrictives i suposa, si parlem de narrativa, una de les obres més accessibles del director iranià.

El 2008, molt abans del Me Too i del boom de dones a la comèdia televisiva, Malena Pichot estrenava un videoblog a YouTube, La loca de mierda, que va revolucionar l'humor online amb uns monòlegs que abordaven des de la cagada de trucar a l'ex fins als estats d'ànim preregla. El format va obrir les portes a conquerir un territori tan masculinitzat com el de la comicitat audiovisual des d'una perspectiva femenina i feminista, i va esdevenir referència per a moltes podcàsters posteriors, com les responsables del popular Deforme semanal. Pichot ha mantingut la popularitat a les xarxes (té més d'un milió de seguidors a X), fins al punt de convertir-se en una figura mediàtica d'ampli ressò a l'Argentina, que es mulla en qüestions polítiques i feministes sense que la intimidin les reaccions d'odi.

La premissa de la nova pel·lícula de Kathryn Bigelow és molt clara: ¿com reaccionarien els Estats Units davant d'un atac nuclear imminent? En un context de post Guerra Freda, la tensió d'un conflicte bèl·lic no es lliura al camp de batalla sinó als centres d'operació militars i governamentals. La primera part d'Una casa plena de dinamita té lloc majoritàriament en una sala de control de la Casa Blanca, quan es constata que un míssil nuclear es dirigeix cap a territori nord-americà i amb prou feines queden vint minuts per respondre a aquesta apocalipsi imminent. Els dos segments posteriors revisen els mateixos fets des de perspectives complementàries. Però el film no es desenvolupa com un blockbuster harmaguedònic. Amb guió de Noah Oppenheim, el plantejament recorda les sèries de prestigi de fa vint anys, com 24 i L'ala oest de la Casa Blanca, ja que ressegueix el funcionament del sistema a través de personatges diversos i mitjançant els processos, els protocols i les discussions davant d'aquest conflicte, desplegats amb la tensió pròpia d'un thriller en temps real i a contrarellotge.

Sovint es recorda que Hollywood és una indústria creada i governada per executius jueus. Però es comenta molt menys la paradoxa que això suposa. El cinema comercial i en bona part la indústria audiovisual nord-americana no han atorgat mai protagonisme a l'experiència quotidiana del judaisme. Pragmàtics, els impulsors del sistema d'estudis de Hollywood van tenir clar que un dels grans potencials del cinema era convertir-se en una eina assimilacionista, el mitjà de comunicació de masses que permetés integrar milions d'emigrants d'arreu del món en una idea de nació nord-americana que s'identificava, pel que fa a les pràctiques socials religioses, amb el cristianisme. Tenim infinites pel·lícules i sèries sobre la celebració de Nadal, però no sabem gaire com es festeja la Hanukkà.