El tràgic accident que va protagonitzar l’actor Alec Baldwin l’octubre del 2021, en què va matar la directora de fotografia d'una pel·lícula amb l’arma del rodatge, va fer recordar desgràcies similars.

Un dels còmics més reconeguts als Estats Units va ser l’actor i membre dels Blues Brothers John Belushi. Es va fer famós gràcies als seus esquetxos al Saturday Night Live, on va formar part de l’equip des dels inicis del programa, del 1975 al 1979. Era un home arrauxat, sense límits, que podia fer un humor cruel i barroer que el va singularitzar i el va catapultar a l’èxit. Amb només trenta anys, Belushi havia produït la pel·lícula Animal House –que va ser la número u en beneficis als Estats Units–, el seu disc Briefcase full of blues amb The Blues Brothers va ser número u a les llistes nord-americanes i formava part del programa més vist i més ben considerat de la televisió, el Saturday Night Live.

Aquest gener passat va morir David Sassoli, el president del Parlament Europeu des del 2019. Era un polític ben valorat pels seus compatriotes. Un home culte, elegant, que no perdia mai les formes. I sobretot, un personatge discret i gens pretensiós, una virtut que el convertien en una rara avis en un paisatge polític italià que sovint es caracteritza per alguns enrenous i excentricitats. 

La sèrie Dallas es va exportar a més de 60 països durant els anys vuitanta. Però l’emissió de la telenovel·la nord-americana a Romania va provocar un autèntic sotrac. Els seus habitants, que duien anys sota la dictadura comunista de Nicolae Ceausescu, van descobrir una realitat que ignoraven: una opulència, unes comoditats i una manera de relacionar-se amb els diners que van ser un punt d’inflexió en la mentalitat política, social i econòmica de la població.

L’estiu del 2016, James Corden estava rodant una nova edició del Carpool karaoke, la secció en què el presentador del programa The late late show porta amunt i avall famosos en cotxe per entrevistar-los i cantar algunes cançons mentre condueix. En una d’aquestes edicions tenia com a convidats els integrants del grup Red Hot Chili Peppers. Anthony Kiedis, el cantant i líder de la banda, anava assegut en el lloc del copilot i els altres tres membres del grup anaven al seient del darrere. Va ser una conversa esverada en què tots plegats es van acabar traient la samarreta per cantar. Kiedis, a més, va explicar que Cher li va fer de cangur quan ell tenia dotze anys i l’anècdota va generar bromes i rialles. Amb tot, no va ser una edició especialment memorable del programa ni una entrevista que generés cap moment transcendent o emotiu. Però si aquell Carpool karaoke ha passat a la història és per un instant que ni es va veure des de casa ni les càmeres el van enregistrar.

Un dels programes d’humor més populars de la BBC era The Morecambe and Wise show, un espai d’esquetxos i altres varietats protagonitzat pels actors Eric Morecambe i Ernie Wise. Tots dos van començar com a comediants en solitari, però el món de l’espectacle els va unir un dia que van ser contractats de manera conjunta. Aleshores va néixer una gran amistat i es van convertir en una de les parelles televisives més estimades i de més èxit de la televisió pública britànica. Molts dels esquetxos que van protagonitzar van acabar generant frases, acudits i referents que van passar a formar part de la cultura popular britànica. La gent reproduïa diàlegs o gags recurrents dels esquetxos. Morecambe i Wise practicaven un humor absurd, força blanc i, per tant, congregaven davant de la pantalla un públic familiar molt fidel. En molts dels esquetxos semblaven viure junts i fins i tot aparentaven compartir habitació –amb llits separats– com un matrimoni. Normalment tenien alguna estrella convidada i això intensificava la comèdia, perquè els dos humoristes tenien tendència a menysprear la importància de l’artista que els acompanyava. Utilitzaven el recurs d’equivocar-se amb el nom del convidat i li feien mantenir un rol secundari. A Ringo Starr el van rebatejar com a Bongo i a Elton John com a Elephant John. El programa tenia tant d’èxit que les celebritats participaven de gust en l’esquetx assumint que es convertirien en simple comparsa. 

La pandèmia i el confinament més estricte van fer retornar a les llars les classes dirigides d’exercici físic a través de la pantalla. Però el visionari que va veure que la televisió podia convertir-se en un pràctic tutor de gimnàstica sense que els alumnes es moguessin de casa va ser el californià Jack LaLanne. Va néixer a San Francisco el 1914. Se’l considera un dels fundadors del fitness modern. De petit era addicte al sucre i s’atipava de menjar deixalla. Va tenir una infantesa conflictiva, amb episodis violents i va deixar els estudis amb catorze anys. Patia migranya i bulímia. Amb quinze anys va sentir una xerrada de Paul Bragg, un famós divulgador de l’alimentació saludable. Era el 1929 i ja advertia dels riscos de les dietes amb excés de carn i sucres. Per a LaLanne aquelles paraules van ser messiàniques. “Vaig tornar a néixer”, va escriure temps després. Va reprendre els estudis, va anar a la universitat i es va formar com a quiropràctic.

Al sostre de l’Staples Center de Los Angeles, la casa dels Lakers, hi pengen les samarretes dels jugadors històrics de l’equip. Hi ha la de Pau Gasol, les dues de Kobe Bryant, la d’Abdul Jabbar, la de Magic Johnson, la de Shaquille O’Neal... Enmig de totes elles n’hi ha una de diferent. També porta el cognom de l’estrella que honora, Hearn, però no té un número imprès a l’esquena. Hearn no va fer mai ni una cistella. Ni tan sols era jugador de bàsquet. Però l’estació i el carrer que menen fins a l’entrada principal de l'Staples Center porten el seu nom. Tocant a l’estadi també hi ha una estàtua de bronze que el representa, assegut en una taula on hi ha el logo de l’equip del seu cor. 

L’any 1972 l’humorista George Carlin va estrenar un monòleg en un auditori de Santa Monica per enregistrar-lo en un àlbum que titularia Class clown. Carlin, una estrella de la contracultura, era conscient que el seu discurs de set minuts tindria impacte en la seva trajectòria mediàtica, però no s’imaginava que les conseqüències anirien més enllà de la seva mort. 

Beverly Hills, 90210 (Sensación de vivir a Espanya) era una sèrie adolescent que es va emetre amb èxit entre el 1990 i el 2000 als Estats Units a través de la Fox, la cadena més conservadora del país. L’argument girava al voltant d’una colla d’amics que vivien en el luxós barri que donava nom a la sèrie. L’èxit rotund de la ficció va arribar després de la primera temporada, l’estiu del 1991, mentre la resta de sèries adolescents s’havien aturat per vacances. A la tardor, els protagonistes ja formaven part de la decoració de les habitacions i les carpetes dels estudiants. Beverly Hills, 90210, però, va ser controvertida perquè la conducta dels protagonistes en relació al sexe, l’alcohol i les drogues es percebia com un model inadequat per als joves espectadors.

The hate that produced hate (L’odi que l’odi va produir) va ser una minisèrie documental sobre la Nació de l’Islam als Estats Units que es va emetre el juliol del 1959 a la cadena WNTA de Nova York. Un periodista afroamericà, Louis Lomax, va anar a trobar Mike Wallace, l’aleshores presentador del programa Newsbeat, i li va parlar del nacionalisme negre. Wallace s’hi va interessar i en va voler fer un reportatge. Els líders de la Nació de l’Islam van posar la condició de tenir un periodista negre com a interlocutor, i van incloure Lomax a l’equip.

What’s my line?  és el concurs amb més emissions de la història de la televisió als Estats Units en horari nocturn. El programa es va estrenar el 2 de febrer del 1950 a la CBS, presentat per John Charles Daly. El joc consistia a endevinar l’ofici d’una persona anònima. Quatre col·laboradors famosos li feien preguntes fins que descobrien a què es dedicava. El convidat només podia contestar "sí" o "no". La columnista Dorothy Kilgallen, l’actor Robert Q. Lewis, l’actriu Arlene Francis i el publicista i cofundador de Random House Bennett Cerf, van ser, amb algunes excepcions, els endevinaires fixos de les primeres temporades. 

La passada temporada va morir un dels presentadors més emblemàtics de la programació infantil de la BBC: Rick Jones. Es va fer famós als anys 60 i 70 als programes Play school i Fingerbobs, dirigits als nens de menys de cinc anys. Jones tenia talent musical. Cantava i tocava la guitarra i va rebre l’oferta de participar en el programa infantil més conegut de la televisió pública britànica. Tot i que considerava que la cadena pagava poc va acceptar la feina perquè el sou li donaria certa estabilitat familiar. A més, el programa es repetia cada dia i això duplicava els ingressos. Durant deu anys, entre el 1964 i el 1973, cada matí dels dies laborables cantava, explicava contes i es disfressava per a l’audiència més menuda que mirava el Play school. Ho va fer durant 447 episodis. Més endavant es va convertir també en el narrador de la sèrie Fingerbobs, on explicava les aventures del ratolí Fingermouse i els seus amics. Els personatges eren titelles de guant, fets de roba i cartolina. Els accionava des de sota una taula. Els tretze capítols d’aquesta sèrie es van repetir a la BBC durant més d’una dècada.