L’any 2008, George Steiner va publicar Els llibres que no he escrit (Arcàdia), un conjunt de set capítols sobre set temes molt personals sobre els quals el filòsof anglès hauria volgut escriure un llibre però que, al final, no va acabar fent, i a cada capítol n’explica el perquè. N’hi ha un, titulat Les llengües d’Eros, en què explica que havia tingut el “privilegi de parlar i fer l’amor en quatre llengües”, que cadascuna té el seu què al llit, però no entrava en detalls, perquè el capítol posava en risc la seva vida íntima i que, si de cas, arribava a la conclusió que “l’orgasme compartit és un acte de traducció simultània”.

L’acuradíssim relat dels periodistes de The New York Times publicat per l’ARA confirma allò que es veia de tres hores lluny: va ser Netanyahu qui va arrossegar Trump a la guerra contra l’Iran. El primer ministre israelià li va organitzar una entusiàstica venda del producte del tipus “Què podria sortir malament?”, feta a la mida de l’atenció dispersa i capriciosa d’un president egòlatra. I va funcionar.

A primera hora del matí, una noia treu el gos a fer el pipí matinal i, efectivament, l’animal aixeca la pota i deixa el regalet regalimant per la cantonada i lliscant panot avall. La noia em mira amb una mena de “I què?”, i entre que ella té son i que jo tinc pressa, el pilot automàtic decideix que és massa d’hora per començar el dia amb una conferència titulada “Des del passat mes de febrer, les ordenances municipals estableixen que no diluir l’orina del gos amb aigua està sancionat amb una multa de fins a 300 euros”. La seqüència acaba bé, perquè al cap d’un moment un altre propietari de mascota, que ha seguit l’escena des de la distància, ruixa la paret i la vorera amb l’aigua que portava en un bidonet.

Quan aquest article aparegui imprès ja sabrem si “tota una civilització” haurà mort “aquesta nit”. Al cap i a la fi, si Déu va fer el món en set dies, què podria impedir que el millor president que mai hagi vist la Terra des de l’aparició de l’Home esborrés l’Iran i els seus milers d'anys d’història en una sola nit? La capacitat de Trump de convertir en merda tot el que toca és esgotadora, de dia i de nit.

Tot i que a Ayuso se li entén tot quan parla, aquesta vegada la seva nova creació –“la cultura és universal”– sí que necessita traducció. El que està dient és que només Madrid és universal i, per això, el Guernica no se’n pot anar cedit nou mesos al País Basc, tal com ha demanat el govern basc per commemorar el 90è aniversari del bombardeig de l’aviació de Hitler, aliat de Franco, sobre població civil. Amb la frase sencera queda més clar: “Em sembla que és cateto, i penso que la cultura és universal”.

Li diu l'Oye Sherman (Maria Rovira) a l’Àlex Gutiérrez que “qualsevol cosa que diguis de pur sentit comú és woke”. De fet, només fent servir la primera part del subjecte de la frase ja es podria titular un article, i fins i tot un llibre sencer: “Qualsevol cosa que diguis”.

El racisme és general. Adoptarà la forma d’una xenofòbia explícita o traurà el cap en la microdiscriminació quotidiana, però no hi ha cap societat que se n’escapi. Per descomptat, tampoc la societat catalana que pensa i viu en català.

És veritat que a Europa li ha anat molt bé tenir externalitzada bona part de la seva defensa en els pressupostos dels Estats Units, però Trump podria reservar-se el paper d’ofès per a una causa millor. Perquè fa dècades que la seguretat dels EUA s’ha defensat des de les bases americanes repartides per tot Europa. I perquè un 65% de les comandes europees d’equips de defensa es fan a empreses nord-americanes, i això són milers de milions que han entrat a la caixa americana i que provenen dels pressupostos europeus des de fa dècades.

A jutjar per les cròniques rendides d’admiració dels crítics que estan seguint els concerts de Rosalía, la cantant continua convertint les seves actuacions en fites de l’expressió artística al límit de la perfecció vocal, l’exuberància musical, l’espectacularitat visual i la riquesa conceptual. De la reacció dels seguidors ja no cal ni parlar-ne. D'aquí a pocs dies viurem el fenomen al Palau Sant Jordi, davant un públic que ja hi anirà entregat de casa, però que deu estar vivint aquesta allau d’elogis a l’artista com l’anticipació excitada d’una nit inoblidable.

Ha dit el departament d'Educació que la resolució judicial d'aquest dilluns contra el català no suposarà cap canvi en el dia a dia de les aules catalanes. Però ha fet curt: en realitat, tampoc no suposarà cap canvi en el dia a dia de la llengua catalana, perquè la resolució en qüestió és un capítol més en els llibres que contenen els tres segles de prohibicions, persecucions, multes i limitacions del català, dictades per Espanya.

Quan la generació que va viure la Guerra Civil ens veia ronsejar amb el plat a taula, perdia la paciència i sentenciava: "Una guerra, hauríeu hagut de passar". Era una expressió greu, carregada de ràbia i de frustració. No era el moment de contestar res, perquè allò no era una batalleta més, sinó la verbalització del trauma d’haver conegut què és passar gana.

Un calfred de patriotisme, orgull i profunda satisfacció recorre l’espinada espanyola: Eivissa continuarà sent Ibiza a l’article 69 de la Constitució. Sonen les trompetes. És un gran triomf del Partit Popular amb la inestimable col·laboració del PSOE, que s’ha abstingut a la votació per salvar el resultat d’una altra votació, la que ha donat llum verda al fet que l'illa de Formentera pugui tenir un senador a partir d’ara. El català com a torna.

Aquests dies hem sabut dues notícies succeïdes a Catalunya, totes dues molt difícils de pair: els maltractaments a una criatura, presumptament causats pels seus pares, i l’eutanàsia que finalment ha rebut la dona que l’havia sol·licitat i que el seu pare havia estat impedint als tribunals des de feia gairebé dos anys. No són dues notícies qualssevol. I, precisament perquè ens criden l’atenció, no ens podem quedar en la morbositat i ens les hem de prendre molt seriosament. I això vol dir fugir dels judicis sumaríssims sense fonament i de les obvietats sense interès.

Aquest cap de setmana vaig passar per l’assentament que ha estat desallotjat avui a la Sagrera, allà on s'està construint l’estació de l’AVE. Et queia l’ànima als peus: tot de barraques unipersonals aixecades amb fulloles cobertes amb plàstics aguantats amb pedres; roba posada a eixugar sobre cordills lligats en branques; cables elèctrics, restes de fogueres, carros de supermercat i deixalles per tot arreu, amb abundància d’ampolles i garrafes de plàstic. Els ocupants entraven i sortien pels forats que havien obert fàcilment a la xarxa de filferro. Veïns espantats, sensació d’inseguretat i més d’un robatori. Feia mesos que s’hi havien instal·lat, davant la passivitat d’Adif, propietària del terreny.

Mira que n’hem arribat a sentir, de cançons, però n’hi ha algunes que viatgen amb nosaltres tota la vida, enganxades a la nostra memòria per raons gairebé inconscients, que tenen més a veure amb els accidents de la nostra biografia que amb els gustos musicals passats o presents.

Llançar un ultimàtum a l’enemic, comprovar que no funciona i posposar-lo cinc dies en nom d’unes negociacions “molt productives” amb una personalitat “molt important” del bàndol contrari, i que l’enemic negui aquestes converses, hauria de ser de perdedors, d’acord amb el llenguatge amb què Donald Trump es refereix a tothom que recula.

Aquest dimarts farà deu anys que va morir Johan Cruyff, i una enorme quantitat de culers encenem aquests dies una espelma de record a l’altar de les nostres devocions futbolístiques. Perquè Cruyff va canviar el futbol mundial, però el miracle el va fer a Catalunya. Les dues vegades que el Barça el va fitxar, Agustí Montal com a jugador el 1973 i Josep Lluís Núñez com a entrenador el 1988, va provocar (i que Espriu em perdoni) un alçament de llum en la tenebra.

Travesso la Gran Via de Barcelona enmig de la riuada de mestres. Una docent em pregunta si ha quedat clar que no han sortit al carrer només per una qüestió de salaris. Crec que sí, que ja fa temps que ha quedat clar (i més des d’aquesta setmana de mobilització per tot el país) que no poden més, que els falten mans i recursos, que pateixen una suma de malestars, també l’econòmic, igual com passa amb els metges, amb qui, per cert, ja fa anys que comparteixen que estan tips de burocràcia sense que res canviï.

Les guerres que Trump i Netanyahu han iniciat a l'Iran i al Líban, amb la corresponent resposta de la dictadura sinistra dels aiatol·làs, ja amenacen amb arrasar-ho tot, és a dir, l’economia, el medi ambient, la contenció nuclear i el poc que quedava del dret internacional. Quan es bombardegen jaciments de gas i s'hi respon amb bombardejos sobre reserves de gas liquat, la seguretat amb què donem per descomptat que avui ens llevarem i tot funcionarà com cada dia està més amenaçada que mai. Assistim a la globalització de la catàstrofe, irresponsable per suïcida.

L’Ajuntament de Barcelona llança una campanya sobre civisme amb un missatge molt directe i gens amable. Diu que la gent que pixa pel carrer o que embruta el terra són uns pocavergonyes. I jo encara diria més: uns vàndals, com els que pinten les parades dels autobusos; o uns barruts, com els que no paguen al metro.