"Crec que ho hem de fer": així va decidir Trump iniciar la guerra a l'Iran

BarcelonaL'abast de les conseqüències de la guerra a l'Iran són encara imprevisibles. L'atac conjunt d'Israel i els Estats Units contra la República Islàmica del 28 de febrer, i la reactivació de l'ofensiva de Tel-Aviv al Líban, han deixat milers de víctimes mortals, han incendiat l'Orient Mitjà i han provocat un terratrèmol en l'economia mundial. Però com hem arribat fins aquí? Per què els EUA s'han embrancat en un conflicte que fa gairebé sis setmanes que dura? I sobretot: en quin moment Trump va decidir que era una bona idea?

Segons una investigació publicada al New York Times (NYT), el president va prendre la decisió després de diverses reunions amb el seu cercle de confiança, que recelava majoritàriament d'una operació a gran escala. El vicepresident, J.D. Vance, ho va traslladar a Trump, però ningú va gosar qüestionar els seus instints quan es va deixar seduir pels plans de Tel-Aviv, que li va presentar el propi primer ministre israelià en una trobada gairebé secreta a Washington. "Em sona bé", va dir el president americà quan Benjamin Netanyahu li va explicar com pretenia atacar l'Iran.

Era l'11 de febrer, tan sols disset dies abans que es consumés l'atac. I la reunió discreta es va celebrar a la sala de crisi de la Casa Blanca, l'anomenada Situation Room. El primer ministre israelià va presentar durant una hora al seu homòleg nord-americà i a alguns dels seus col·laboradors la seva proposta per a la guerra, amb l'ajuda del director del Mossad, David Barnea, que es va connectar per videoconferència. El pla israelià es basava en una "victòria gairebé segura", expliquen els periodistes, i tenia quatre passos: matar el líder suprem, Alí Khamenei; anul·lar les capacitats militars de Teheran; promoure un aixecament popular a l'Iran i forçar l'ascens d'un líder laic al país.

Netanyahu i el seu equip van defensar que en poques setmanes el règim iranià quedaria tan debilitat que no podria bloquejar l'estret clau d'Ormuz, tal com sí que va fer en resposta a l'atac. I també asseguraven que no emprendria represàlies contra els interessos nord-americans en països veïns, un altre dels escenaris als quals la realitat va acabar passant per sobre. Sigui com sigui, partien de la premissa que els riscos de no actuar eren més grans que els d'iniciar la guerra, segons la investigació del diari estatunidenc.

Els plans "absurds" d'Israel i el risc d'Ormuz

L'article explica com els serveis d'intel·ligència dels EUA van traslladar a Trump que matar Khamenei i paralitzar les capacitats de l'Iran eren objectius factibles, però que el canvi de règim que pretenia Israel no era realista. En una reunió, el director de la CIA, John Ratcliffe, va titllar els escenaris presentats per Netanyahu d'"absurds", i el secretari d'Estat, Marco Rubio, va afegir: "En altres paraules, són una merda". El vicepresident Vance també va mostrar-se notablement escèptic, i considerava que la guerra seria un "desastre", i el general Dan Caine, cap de l'estat major conjunt, va resoldre que els israelians tendeixen sempre a "exagerar" i que "els seus plans no sempre estan ben desenvolupats". A més, va avisar Trump que una ofensiva a gran escala podia esgotar dràsticament les reserves d'armament nord-americà i també va advertir de les dificultats per evitar el bloqueig de l'estret d'Ormuz, per on circula el 20% del petroli mundial.

Malgrat totes aquestes opinions contràries, però, haurien pesat més els instints de Trump, així com el seu desig de convertir-se en el president que acabés amb el règim teocràtic iranià. També hi hauria tingut a veure, segons l'article, el seu envalentiment per l'èxit de l'operació nord-americana del gener a Veneçuela i el segrest del seu president, Nicolás Maduro. I tot plegat el va portar a treure ferro, sense grans arguments, als possibles riscos de la guerra. Serveix d'exemple una trucada amb el comentarista d'ultradreta Tucker Carlson, molt proper al president, en la qual Trump –segons revela el prestigiós diari nord-americà– li va dir: "Sé que estàs preocupat, però tot sortirà bé [...] Perquè sempre és així".

L'ordre final, des de l'Air Force One

Els últims dies de febrer, i després que els serveis d'intel·ligència informessin Israel i els EUA que Khamenei es reuniria amb altres alts càrrecs del règim a plena llum del dia i totalment exposat a un atac aeri, tot es va precipitar. El dia 26, dos dies abans de l'atac, hi va haver una última reunió a la Situation Room, que va durar una hora. Hi eren el president i la seva cap de gabinet, Susie Wiles; el vicepresident Vance, Marco Rubio i el secretari de Defensa, Pete Hegseth; el director de la CIA, el general Caine i l'advocat de la Casa Blanca, David Warrington. També Steve Cheung, director de comunicacions de la Casa Blanca, i la secretària de premsa, Karoline Leavitt.

Calia prendre una decisió i les opinions dels presents es podrien resumir amb la que va expressar Vance, segons explica el NYT: "Saps que crec que és una mala idea, però si vols fer-ho, et donaré suport". Ningú va voler confrontar amb el president, a qui van traslladar que qualsevol decisió que prengués seria la correcta, i Hegseth, el que menys recels tenia amb tot plegat, va reflexionar que en algun moment s'haurien d'ocupar dels iranians i que, per tant, seria millor fer-ho en aquell moment. Trump hi va estar d'acord: "Crec que ho hem de fer", va dir. L'endemà, 24 hores abans d'iniciar la guerra i en un missatge des de l'Air Force One, l'avió presidencial, donava l'ordre a Caine: "S'aprova l'Operació Fúria Èpica. No s'avorta. Bona sort".

El relat del NYT, escrit pels corresponsals a la Casa Blanca Jonathan Swan i Maggie Haberman, es basa en el contingut del seu llibre Regime Change: Inside the Imperial Presidency of Donald Trump, que es publicarà el 23 de juny. L'han escrit després de llargues entrevistes realitzades sota la condició d'anonimat.