Deixem de llençar la casa per la finestra. I de llençar-nos els plats pel cap. Serien dos desitjos molt nadalencs davant del consumisme desfermat –i tan desigual– d’aquestes dates, i de les tensions que viuen algunes famílies durant els seus llargs àpats. Però això és una columna de llengua, i per això us convido, també, a no llençar el verb tirar, víctima d’un rebuig injustificat que el fa desaparèixer de girs i frases fetes. Expressions tan habituals com tirar-se a sobre (als braços, al coll), tirar-s’hi de cap, tirar-se a la piscina, tirar la tovallola, tirar la pedra i amagar la mà, tirar llenya al foc, tirar en cara, etc. ja se senten sovint amb llançar o llençar –una opció no sempre incorrecta però sí poc genuïna– i, si no fem un tallafoc, correm el risc d’acabar llançant-nos-ho tot a l’esquena o llançant pel dret. 

La campanya que va engegar dilluns l’Observatori de la UPF per votar el neologisme del 2023 presenta enguany una novetat important: a més de nominar 10 neologismes pròpiament dits, nomina 10 paraules d’ús corrent que, per raons diverses, encara no són al DIEC. De fet, hi ha una contradicció flagrant entre neologisme i d’ús corrent que només deixa d’existir si considerem noves les paraules que no són al diccionari normatiu per més que formin part de la llengua.

La recent mort de Henry Kissinger ha tornat a posar en evidència les dificultats que comporta l’ús del prefix ex-. ¿Hem de titular –com llegeixo en alguns mitjans– "Mor Henry Kissinger, el controvertit exsecretari d’Estat dels EUA"? És tan cert que ha mort sent "exsecretari" com que un cop mort ha perdut aquest ex, perquè el prefix només té sentit si contrastem el que va ser amb el que és. I si l’adjectiu controvertit s’aplica al temps que va ocupar el càrrec, el prefix encara té menys sentit; només en tindria si volguéssim ressaltar que va ser controvertit després d’ocupar-lo, és a dir, ja com a exsecretari. En tot cas, el que segur que no hauríem d’escriure mai –i també ho he llegit– és "..., l’exsecretari d’Estat amb Richard Nixon". Aquí el disbarat és indiscutible, perquè parlem precisament del període en què va exercir aquell càrrec. En la mateixa línia, no és infreqüent que ens parlin d’un "exministre del primer govern de X", com si X l’hagués nomenat directament exministre.

Sí, parlo del tradicional pessebre nadalenc. Del caganer, els tres Reis i el riu de plata. I el tenim doblement assetjat per motius ben diferents. D’una banda, per la cada cop més invasiva i repressiva correcció política, que amb l’ajut d’alguns servidors públics –sigui per militància o per pobresa d’esperit– està arrencant, com una mala herba, tot el que encara tenia gust i olor de Nadal, començant per aquesta mateixa paraula. L’escola de les meves filles m’envia un correu avisant que no faran "el concert d’hivern". Fa dos anys era "el concert de Nadal", l'any passat ja va ser "d'hivern" i aquest ja no es fa. L’excusa per esterilitzar el propi passat, les pròpies tradicions, sol ser, parlant en plata, que la identitat d’un petit país i territori pot incomodar (o discriminar) els que, venint d’altres cultures i religions, no la comparteixen. Si la identitat és global (és la dels més poderosos), com passa amb Halloween, ens l’hem de menjar amb patates. Si és la nostra, amaguem-la perquè put a carrinclona, a rosegaaltars, i així tothom es podrà sentir bé en el buit asèptic (i universal) que queda. Com si fos el buit, i no un país que s’estima i es fa estimar, el que pot integrar els nouvinguts.

Des de l’abril del 2007 el diccionari de l’IEC admet inclús com a sinònim de fins i tot o fins, que també té un sinònim molt formal i arcaic, àdhuc. Però l’estigma que arrossega inclús després d’haver sigut condemnat com a barbarisme durant gairebé un segle, fa que encara avui molts preferim fins i tot. El que fins ara semblava que teníem clar és que aquestes tres formes les utilitzàvem en oracions afirmatives i que, en les negatives, passaven a ser ni tan sols o ni. Per això diem "Fins i tot sap multiplicar" i "Ni tan sols (no) sap multiplicar", i no sembla una frase ben formada "Fins i tot no sap multiplicar", ni tampoc –encara que no n’estem tan segurs– "Inclús no sap multiplicar". Qui sap si pel fet que inclús (i el seu paral·lel castellà incluso) no grinyola tant en oracions negatives com fins i tot, comença a ser habitual llegir frases d’aquest estil: "Aquestes inèrcies no s’haurien de fomentar ni fins i tot subvencionar", "Els jutges no estan obligats a seguir el parer del Suprem fins i tot si en discrepen". A la primera frase jo canviaria ni fins i tot per i ni tan sols, i a la segona, fins i tot per ni tan sols.

Quan va néixer l’actual hereva al tron d’Espanya, els mitjans van dubtar entre dir-li Leonor o Elionor. Inicialment es va dir que Leonor és també un nom català del qual Elionor seria només una variant, igual com en castellà ho és Eleanor o Eleanora. Sembla, però, que aquest nom d’origen occità, amb reines tan famoses com Elionor d’Aquitània –la dona més poderosa d’Europa al segle XII–, té, en català, Elionor com a forma més establerta, tradicional i pròpia. De fet, hi ha nenes catalanes que es diuen Elionor, com la del conegut poema de Martí i Pol. Només hi ha certs dubtes sobre si sona o no la r final (el DCVB diu que no i l’ésAdir que sí).

Des de fa uns anys les meves filles, imitant el que senten al pati de l’escola (algú hauria d’investigar com s’ho fan els infants per parlar tan igual en tants patis del territori), diuen coses com ara: "Sense voler li ha donat i la professora l’ha castigat". Deien que els catalans no donàvem res, però ara, a més de donar petons, passes i el que faci falta, els més joves donen a algú o es donen contra alguna cosa quan donen o es donen cops. I quan els intentes esmenar aquest ús bàrbar ja no et diuen ni tan sols "Em dona igual!" sinó directament "¡Da igual!"

Ho deia Toni Cruanyes diumenge a la nit, al final de l’especial La guerra eterna: "Primer va patir la societat civil israeliana i ara han canviat les tornes i pateix la de Gaza". No és, ni de bon tros, el primer cop que sentim als mitjans que les tornes canvien o que es giren. I no és estrany que ens soni bé, perquè són moltes les expressions amb tornes que podem aplicar correctament a conflictes bèl·lics. Vegem-ne unes quantes. D’entrada podem dir que israelians i palestins van a tornes, és a dir, es fan mútuament tot el mal que poden, però que són els segons els que ara se’n duen les tornes, reben un dany pel mal fet abans. Sigui com sigui, sembla que Netanyahu no té altres tornes (no té altre remei) que atacar Gaza si no vol quedar com a tou davant dels seus. I, atacant, la violència i l’odi al Pròxim Orient fa tornes, no para d’augmentar.

Fa unes tres setmanes el portaveu del PP, Borja Sémper, va dir al Congrés que ells no farien "el canelo" parlant basc, gallec o català en aquella cambra, i just l’endemà va parlar-hi en basc, cosa que va fer que els de Vox s’aixequessin i marxessin. Convindria situar-los a prop de la porta, perquè tot apunta que seran culs de mal seient. L’un i els altres, en aquest tema, estan fent bastant el ridícul, i d’això parlarem avui: de maneres de dir fer el ridícul. El fas quan et deixes enganyar, o quan fas un gran esforç que ningú et compensa (com li passa a un gos de caça, també anomenat canelo pel color). Però la manera més habitual de dir-ho en castellà, que ha fet forat en català, és hacer el primo (fer el primo). El primo en qüestió sembla que era un Borbó, l’Antoni Pasqual, a qui l’any 1808 Murat, mariscal de Napoleó, va adreçar una carta encapçalant-la amb "Señor primo", i li va fer fer el que va voler. Deien primos (del rei) a tots els grandes de España. El gracejo madrileny va considerar que el tal Pasqual havia fet el primo, i així va quedar. Com ho diem nosaltres? Tenim, d’entrada, una expressió molt divertida i encomanadissa: fer el préssec. El DIEC ens diu que vol dir "deixar-se enredar, caure en el ridícul", i la fa sinònima de fer el paperina, tot i que només paperina i no pas préssec vol dir, també, borratxera. Per què préssec? És un gran misteri. Sembla d’origen molt popular, força barceloní i relativament modern, de la segona meitat del XX. No en parlen ni el Fabra ni el Coromines ni l’Alcover-Moll. Una primera hipòtesi apunta que als préssecs els surten taques vermelles, com si sentissin vergonya d’haver fet el ridícul. Però també el fa, el ridícul, qui porta un forat al mitjó. I d’aquests forats, popularment, se’n diu préssecs o tomàquets, encara que els diccionaris no ho recullin. Però si el que volem és emfasitzar la idea d’ingenuïtat (la de ser fàcil d’enganyar per falta d’experiència), potser és encara millor fer el passerell. Si fer el préssec és hacer el primo, fer el passerell seria hacer el pardillo. Saber-ho ens pot estalviar fer el ridícul.

Un dels efectes del contacte de llengües és l’alineació de la més feble amb la més forta quan la feble té estructures no paral·leles a la forta. La interferència és òbvia quan simplement la calca, però paradoxalment també s’hi pot alinear allunyant-se’n. Poso un exemple que aclarirà el que dic. En català, a diferència del castellà, l’indefinit altre pot anar precedit o no de l’article indefinit. En funció del context i el sentit, altra manera, altra vegada o altra cosa porten o no porten un una al davant. Per contra, otra manera, otra vez o otra cosa no poden portar mai una al davant. Això dona un joc al català que el castellà no té, i crea unes distincions que seria bo mantenir i cultivar pel bé de la genuïnitat i la identitat de la nostra llengua.

A diferència del que passa en castellà, nosaltres distingim entre planar i planejar. La norma de Fabra, buscant precisió, va fer nítida i radical una distinció que en la llengua espontània no era tan clara. I així, en el nostre estàndard, un avió no planeja sinó que plana (vola amb el motor parat) i un camí no plana sinó que planeja (no puja ni baixa), i també planegem (fem plans per a) un viatge. Tenim, doncs, un verb força específic per expressar la idea de l’ocell rapinyaire que, des de certa altura i amb les ales esteses i immòbils, busca una presa per caure-li al damunt. El rapinyaire encarna, doncs, les presències amenaçadores, que poden ser moltes coses: sensacions, ambients, dubtes, fets concrets, estats d’ànim, etc. I així, per exemple, podem dir que el canvi climàtic plana sobre el futur de la humanitat, i una repetició electoral, sobre el nostre imminent futur polític.

Un dels objectius d’aquesta columna és detectar i combatre usos que experimenten sobtades expansions en detriment d’altres de més propis i adequats. Sol passar quan cal escriure o parlar molt per dir molt poc, com és habitual en política. Per no repetir i per exhibir riquesa lèxica, un "li va dir" passa a "li va expressar / comunicar / fer saber/ fer arribar / transmetre..." Fins aquí anem bé, però alguns no en tenen prou dient paraules, comunicant missatges o expressant sentiments i opten per traslladar-los, com si fossin mobles. I el nou ús adquireix aquell dring d’estar a l’última a què s’apunten amb entusiasme els escriptors que se senten insegurs. Al pas que anem, acabarem llegint en una novel·la romàntica: "¿Ja li has traslladat que l’estimes?" Però ni tan sols cal un interlocutor concret, hi ha escriptors que traslladen emocions o idees als lectors.

Alguns vídeos electorals del 23-J ens van arribar en versió bilingüe. La còpia es delatava grinyolant en passatges on l’original funcionava. Comparant el del PSOE amb el del PSC, constataves com el grinyol de vegades no el provocava el calc sinó, ben al contrari, la por a fer-ho massa igual. Allà on el del PSOE deia "Hoy somos una España que cuida, [...]", Meritxell Batet deia "Avui som una Catalunya i una Espanya que té cura, [...]". Sobtava, d’entrada, que haver passat del subjecte singular (una España) al plural (una Catalunya i una Espanya) no comportés un verb en plural. Sobretot quan, tot seguit, "una España que avanza" sí que esdevenia "una Catalunya i una Espanya que avancen". Però ara vull centrar-me en el pas de "que cuida" a "que té cura". Sobre cuidar en el sentit de tenir cura hi pesa una ombra de castellanisme propiciada per Fabra. Una ombra que tant Moll i Coromines com el DIEC –la norma vigent– van esvair, però que, malgrat tot, ha estès la creença que, en bon català, cuidar ha de ser tenir cura, una forma més artificiosa i de vegades clarament abusiva, com a les frases (les copio de l’ésAdir): "No has tingut suficient cura de tu mateix" i "Tingues cura o cauràs", que en català genuí han de ser "No t’has cuidat prou" i "Vigila o cauràs".

En uns dies en què –en ple pic de calor– alguns agafaran llargs vols per veure món i passar-ho bé, la petjada ecològica pot crear mala consciència. (No tant, per desgràcia, en els que podrien manar a Espanya d’aquí poc.) Aquest concepte, agafat de l’anglès (ecological footprint), el va encunyar fa només 28 anys el canadenc William Rees, i avalua l’impacte del nostre estil de vida en el medi ambient. Encara que footprint faci pensar en rastres del ieti sobre la neu, la inspiració de Rees era més casolana: l’espai ocupat per un ordinador sobre una taula. Però anem als possibles equivalents en català: petja, petjada i empremta. Tant petja com petjada són la marca que deixa un peu a terra, però petja és, a més, la manera com el posem a terra. I això fa que un camí pugui ser de bona o mala petja (segons permeti, o no, caminar-hi bé). També les separa l’expressió deixar de petja: «No el deixis de petja fins que et pagui». L’empremta, en canvi, té un sentit més ampli: «senyal que deixa un cos, per pressió, damunt un altre». Pot ser, doncs, d’un peu, d’un dit, d’un segell, etc. En sentit literal, potser el millor equivalent de footprint és petjada (i, així, el Termcat opta per petjada ecològica), però en el figurat –quan vol dir impressió profunda i duradora– és més dubtós. Un llibre o un artista pot deixar empremta i també petjada en nosaltres, en una època, etc. Però aquí l’ús actual més aviat es decanta per empremta, sense que petjada sigui inadequat ni incorrecte. No podem descartar que el fet que huella i empreinte siguin els mots preferits en castellà i francès per expressar el mateix hagi deixat empremta, més que no pas petjada, en la nostra llengua.

Tant renyar com renyir tenen l’origen en verbs llatins que expressen el que fan els gossos quan ensenyen les dents tot grunyint, però el primer és transitiu, renyem algú (li mostrem enuig amb paraules), i el segon no, renyim amb algú (deixem de ser-li amic). Ni renyar ni renyir, però, volen dir mai disputar, a diferència de reñir. En castellà poden reñir un combate, i això fa que, per exemple, una competició o unes eleccions puguin ser muy reñidas. El nostre renyir això no ho permet, però és un límit subtil perquè només afecta una accepció del verb (els amics castellans, igual que els catalans, poden reñir, i els parents, estar reñidos). Potser per això és fàcil trobar als mitjans "eleccions renyides" que, per molt que comportin grunys amenaçadors, haurien de ser, segons la normativa de l’IEC, disputades, acarnissades o aferrissades. No sembla que ho vegi igual l’AVL, ja que el DNV sí que admet aquest ús.

Guiris sense guris, és a dir, turistes desorientats o esvalotats sense cap municipal que els ajudi o posi ordre. És l’ambient de Barcelona quan entrem a la canícula: una remor confusa de crits, un guirigall, que fa difícil dormir amb balcons oberts. Quedem-nos amb el trio guiri, guri, guirigall, i mirem d’esbrinar si tenen més parentiu que els sons guturals. Comencem per guiri, mot d’origen castellà ignorat per molts dels nostres diccionaris però arrelat en el col·loquial per parlar del turista estranger en un to entre simpàtic i despectiu. ¿Tots els turistes estrangers? No: només els de pell prou blanca per esdevenir gambes amb l’excés de sol. Els guiris en grup fan ràbia però aïllats fan venir ganes d’ajudar-los. Però d’on ve guiri? Als bascos carlins i euskalduns no els sortia dir cristinos (els partidaris d’Isabel II sota la regència de Maria Cristina) i deien guiristinos. I els guiristinos o guiris eren per a ells liberals estrangers que amenaçaven vells costums. Vaja, com les sueques amb biquini.

Agradi o no, aquest estiu podran conviure a les piscines municipals topless, tangues i burquinis. Abordem-ho lingüísticament de menys a més. El tanga –ja normatiu– és d’origen portuguès i prové de les tribus amazòniques. Pot ser o no la part de baix d’un biquini. És a dir, no implica fer topless però sí el que a l’Argentina o Xile anomenen colaless (allà cola vol dir cul): ensenyar les natges. Mentre que el tanga és una (escassa) peça de vestir, el topless és una manera de vestir per la qual la dona mostra els pits sense anar del tot nua. La versió tèxtil del topless de vegades s’ha anomenat monoquini, si bé cap dels dos mots són al DIEC. L’origen de monoquini és la falsa segmentació de biquini en bi i quini; falsa perquè biquini prové de l’atol Bikini, escenari d’una prova nuclear dels EUA l’impacte de la qual es va comparar amb l’aparició d’aquest vestit de bany. Donant a bi- caràcter de prefix (dues, al·ludint a dues peces), va sorgir la falsa arrel -kini, que almenys en anglès ha tingut família: monokini, trikini, tankini... Així com hem adaptat gràficament bikini, passant la k a qu, no hem convertit, com fa el castellà, topless en toples. Probablement, perquè aquesta grafia induiria a una catalanització fonètica que, en el parlar central, allunya massa la forma oral de la ja integrada.

Davant els grans problemes que planteja la IA (intel·ligència artificial), l’ortogràfic sembla irrellevant, però preguntar-se com apostrofem aquesta sigla té una virtut: ens fa més conscients dels límits de la normativa. Ens assalten dos dubtes: és "la IA" o "l’IA"?; i, si optem per "la IA", és "d’IA" o "de IA"? Sabem que les sigles es poden lletrejar o sil·labejar i que aquesta la lletregem: diem "i a" i no pas "ia". Si la sil·labegéssim, la i podria ser consonàntica, com la de iarda, i mai es podria apostrofar. Lletrejant-la, és vocàlica i, a més, tònica. Però, llavors, ¿no l’hauríem d’apostrofar com fem amb "l’Índia"? Els que creuen que no, assimilen IA a paraules com i (el nom de la vocal) o ira, amb tan pocs sons que dites amb el la apostrofat perden massa entitat per ser intel·ligibles. Per això, igual com escriuen "Falta la i" o "El domina la ira", també escriuen "Cal regular la IA". Ara bé, en principi la norma només preveu aquesta excepció per a una llista tancada de paraules. Això explica que s’escrigui "Un atemptat de l’IRA", perquè IRA no és a la llista. Tampoc hi és IA i, per aquesta raó, hi ha certa vacil·lació entre "la IA" i "l’IA", tot i que la primera opció –avalada per l’ésAdir– es va imposant.

La distribució dels verbs ficar i posar és un maldecap per a pares i mestres. En el llenguatge infantil (i en el d’alguns dialectes), ficar tendeix a envair clarament l’àmbit d’ús de posar. Els que vivim amb canalla sentim constantment com es fiquen una camisa, es fiquen nerviosos i fiquen un nom a un gos, per més que els corregim. És un fenomen prou general i aleatori per sospitar que respon a processos d'aprenentatge del lèxic que prioritzen un terme en detriment d'un altre. Passa, per exemple, quan diuen "Què menjarem?" volent dir "Què beurem?" El cas és que, mentre que ficar en lloc de posar és un ús del tot inadequat en l’estàndard general, i ni els semàfors ni els tímids no s’haurien de ficar vermells, no és cert que l’ús invers, el de posar en lloc de ficar, més habitual en els adults –sobretot si tiren a puritans–, sigui incorrecte. I així jo no gosaria criticar qui posa diners a la guardiola o la clau al pany, tot i que és evident que, en aquests dos casos, ficar seria més precís que posar.

L’estigmatització, com a barbarismes, de certes paraules s’ha estès per sentits i derivats que eren del tot genuïns, de manera que al final molts parlants, per "parlar millor", els han substituït per formes més paral·leles o calcades a les castellanes. I, per acabar-ho d’adobar, en algun cas, com el de cuidar, ni tan sols l’estigma inicial tenia fonament. Ja ben pocs catalans, per sota de certa edat, diuen una frase com la del títol. Traduïda al català modern seria "m’he oblidat d’anar-hi" i, al més modern, "se m’ha oblidat anar-hi" (i, al moderníssim, "se m'ha oblidat anar"). En l’inconscient lingüístic col·lectiu plana la idea que cuidar és un castellanisme. Hi ha raons que ho expliquen. Per descastellanitzar, Fabra volia que cuidar, que ve del llatí cogitare, recuperés el sentit antic de pensar, creure’s i estar a punt; i perdés el sentit modern de tenir cura. I el va entrar al seu diccionari només amb aquests sentits arcaics i gairebé del tot en desús. Per contra, Coromines considera genuí el sentit modern i Moll el veu "arreladíssim", a diferència de "l’artificiós" tenir cura. Per això des dels anys 80 i, sobretot, a partir del DIEC (1995) la norma admet cuidar en el sentit de tenir cura i també d’ocupar-se.