La tercera tampoc ha estat la bona. L'assemblea de la confraria de la Puríssima Sang del Nostre Senyor Jesucrist de Sagunt ha tornat a rebutjar canviar els seus estatuts per permetre que hi participin les dones. Una decisió que ha dolgut, i molt, a tots aquells ciutadans que des de fa anys treballen perquè la celebració deixi enrere el seu tradicional masclisme. Tampoc ha agradat al ministeri d'Indústria i Turisme, que analitza revocar la distinció de festa d'Interès Turístic Nacional. El mateix ocorre amb el d'Igualtat, que estudia recórrer els estatuts per "vulnerar el dret a la igualtat i la no discriminació". Més enllà del que facin les administracions, des del col·lectiu Setmana Santa Inclusiva que formen dones i homes tanquen la porta a crear una confraria alternativa i addueixen que la de la Puríssima Sang "és la de Sagunt". A més, avancen que acudiran als tribunals. Ho detalla a l'ARA la seva portaveu, Blanca Ribelles.

Les dones continuaran sense poder participar en la Setmana Santa de Sagunt. Així ho han decidit els homes de la Confraria de la Puríssima Sang que organitza la festa a la ciutat, amb una votació secreta aquest diumenge. Fa anys que es demana permetre la participació femenina com a confraresses i la polèmica no para de créixer, però l'entitat ha decidit mantenir el veto. Amb aquesta decisió, s'arrisca a perdre el reconeixement de la festa com a Interès Nacional, un mèrit que no ha fet decantar la balança per als confrares a l'hora de decidir.

La Universitat Abat Oliba CEU va investir doctora honoris causa l'exministra i expresidenta del Congrés Ana Pastor (PP) aquest 25 de març, en reconeixement de la seva trajectòria. Aprofitant l'avinentesa, l'expolítica, que va acumular dues dècades i mitja d'activitat política a Espanya fins al 2024, atén l'ARA.

Els Mossos d'Esquadra han detingut un jove que feia més de tres anys que buscaven. Té 24 anys i, segons ha pogut saber l'ARA, el passat dimarts va quedar arrestat per haver comès fins a onze actes d'exhibicionisme i tocaments a dones al metro de Barcelona. Després de passar a disposició judicial, pesa sobre ell una prohibició d'acostar-se al metro que durarà mentre no sigui jutjat.

Darrere els murs de pedra del monestir de Pedralbes, durant set segles hi han viscut moltes generacions de dones. Cada corredor guarda moltes històries, no només de pregàries i de silencis introspectius, sinó també de pugnes, conspiracions, supervivència i creativitat. És una rara avis perquè ni les desamortitzacions, ni les revolucions ni les dictadures, ni tan sols la voracitat immobiliària, l’han pogut engolir. Qui hi entrava havia de seguir els vots d’obediència, castedat i pobresa, però durant molt de temps va ser un espai on es podia transcendir el poder patriarcal. Enguany celebra els 700 anys amb exposicions, taules rodones i la revelació de molts dels secrets que poden amagar les tombes d’una reina i de les dames que l’acompanyaven. Us convidem a entrar en tots els espais del monestir a través de set dones, algunes poderoses, d’altres molt humils.

En un dels aproximadament cent mil grups de WhatsApp d’amigues dels quals formo part (i que tenen tantes dones, especialment en la maduresa), vam passar-nos una bona estona discutint sobre una publicació d'Instagram que anunciava que la joventut ja no és una edat, és una energia. El titular és boníssim i a primera vista el vaig comprar a ulls clucs. Jo mateixa tinc cinquanta-sis anys i em sento energèticament jove. I ho penso cada dilluns, perquè m’agrada començar la setmana amb una petita bogeria: anar al gimnàs a la classe d’aixecar pesos de les set del matí. Sempre m’han dit que tinc molta energia i com veieu, la cosa no ha disminuït pas amb l’edat. Em fan més mal les mans (artrosi), em queixo de tant en tant del maluc (aix la trocanteritis que vol tornar), necessito fèrula dental per no carregar la mandíbula a la nit, prenc cinc-cents suplements per prevenir-ho... Tot i això, però, em sento plena de vida. I em vaig dir que potser sí que la publicació tenia raó i pertanyo al que ara en diuen the new young, el mid life en expansió.

Llegim a l’ARA sobre el llibre de la periodista britànica Ellen Atlanta Diva virtual (Deusto, 2025), on critica el negoci de les influencers “com un símptoma del que viuen avui milions de noies i dones” que “es veuen abocades” a imitar i admirar els seus continguts. A la publicació parla de la model i influencer Kylie Jenner, que mostra un “estàndard de bellesa patriarcal que cada cop és més estricte, però que es disfressa d’empoderament femení”.

1. Si avui som dilluns 9 de març vol dir que falta un any perquè torni a ser el Dia internacional de les Dones. Em pregunto com hi arribarem, al 2027, si a escala local o global es continuen fent tantes passes enrere i a tantíssima velocitat. La igualtat –si és igualtat, ha de ser sense matisos ni notes a peu de pàgina– encara quedava lluny i, de cop i volta, la regressió és més que una amenaça palpable. És una constatació fefaent, agra i diària que les fites aconseguides estan en perill. L’onada d’extrema dreta que assota el món i el fonamentalisme habitual en religions ancorades fa molts segles malden per tornar a sotmetre la dona fins a uns límits que semblaven superats. La irrellevància, la dependència, la complementarietat convertida en inferioritat, la boca petita i l’opina però no gaire són les noves condemnes socials. És allò que tan sàviament deia Katherine Graham, l’editora del Washington Post, quan el seu marit la feia sentir a totes hores com si fos la cua d’un estel. El nucli del cometa que brillava, esclar, era ell. Sempre ell i només ell.

Commemorem el 8-M un altre any, gairebé amb les mateixes reivindicacions o encara pitjor, reivindicant que no volem fer passos enrere. El feminisme sembla Sísif intentant pujar una vegada i una altra una pedra que no para de rodolar costa avall. Avui dia una de les raons que fan més difícil el progrés de drets i la consolidació dels que s'han pogut assolir és el món digital. Perquè ja no és només que tingui un biaix masclista, sinó que per la seva pròpia naturalesa l'amplifica i el multiplica. Com expliquem avui al dossier, els exemples són múltiples i les raons evidents. Una és que l'univers digital està dominat per homes blancs heterosexuals, tant els propietaris de les principals empreses del sector com els que programen i treballen en aquestes companyies. Aquests homes entrenen els algoritmes amb el biaix que porten incorporat de gènere, a partir dels seus interessos i preocupacions, i ni tan sols troben estrany que hi hagi aquest biaix ni el saben detectar.

He tingut l'oportunitat d'observar l'emprenedoria femenina tant des de la investigació social com des de la meva pròpia experiència. Aquesta doble perspectiva em permet afirmar amb força rotunditat que quan les dones emprenen no només creen empreses, sinó que qüestionen silenciosament el model de lideratge i èxit que fins ara hem donat per natural. No es tracta només de quantes companyies dirigeixen, sinó de com les dissenyen, quines relacions generen i quin tipus d'impacte busquen.

En el món interconnectat d’avui, la defensa dels drets de les dones i els drets sexuals i reproductius és una responsabilitat compartida.

A punt d’un altre 8 de març i el feminisme veu i viu un escenari desastrós. El moviment pateix un retrocés arreu del món i, segons els resultats d’una enquesta publicats en aquest diari, el 60% dels homes de l’estat espanyol consideren que se’ls està discriminant pel fet de ser homes. Dades com aquesta ni ens sorprenen ni són alienes al nostre entorn. Sovint, en aquests mateixos articles que escric cada setmana, hi ha homes que se senten automàticament ofesos només pel fet d’haver utilitzat un adjectiu en femení. Encara que l’adjectiu em pugui incloure a mi, que soc una dona, i tant és si es parla de l’estafa de les balises o de viure més de cent anys. Són individus, quasi sempre sense revelar la seva identitat, que no es mouen de la tradició de pensar només en ells mateixos. Ni de la tradició que a les dones se les pot discriminar. Però ai si un genèric no els fa sentir inclosos! (De ser-hi hi són, però ells volen mantenir les seves condicions. Per altra banda, no han de ser a tot arreu, tampoc.) Aquests homes tenen molta por de perdre el que ells suposen que els correspon des del naixement. Però els sentiments d’aquests homes també tenen a veure amb l’egocentrisme i amb la voluntat expressa de fer mal. Perquè veient com està el món, no demostren ni la mínima empatia per unes dades contrastades i per una raó fonamental: reclamar els drets humans és esgotador. Tenim altres coses a fer, a la vida. Però volem una vida més justa per a tothom. I volem posar els adjectius com ens doni la gana. 

Llegim a l’ARA que el nombre de dones directives a França no ha parat d’augmentar, cosa que s’explica gràcies a la llei que obliga les empreses de més de 1.000 treballadors a tenir almenys un 30% de dones als comitès de direcció i als comitès executius. El 2029 el percentatge de directives haurà de ser del 40%.

Durant ni més ni menys que dinou segles, la inferioritat de les dones respecte dels homes no es posava en dubte, i de vegades ens n’oblidem. Sense anar més lluny, a finals del segle XIX, Gustave Le Bon, sociòleg i físic francès, escrivia: "Hi ha una gran quantitat de dones el cervell de les quals presenta una mida més semblant a la del goril·la que a la de l’home, que està més desenvolupat. Aquesta inferioritat és tan òbvia que ningú en pot dubtar ni per un moment; tan sols té sentit discutir-ne el grau. Tots els psicòlegs que han estudiat la intel·ligència de la dona, així com els poetes i novel·listes, reconeixen avui que està més propera a la del nen i a la del salvatge que a la de l’home adult i civilitzat" (Revue d’Anthropologie, número 2, 1879).

Torna el 8 de març i moltes dones tornarem a sortir al carrer per denunciar tot el que ens manca per aconseguir la igualtat, i, sobretot, per assenyalar la insuportable violència de tota mena que, de nou, sembla créixer contra nosaltres. Que lluny aquell 8 de març del 2018, quan van envair els carrers les nenes, les mares i les àvies i, per un moment, vam pensar que el camí cap a una igualtat real ja seria imparable!

La Guàrdia Civil investiga la mort d'una nena de tres anys a Torrevella, al Baix Segura, com un possible crim de violència vicària. La petita ha estat trobada penjada i també s'ha trobat el cos del seu pare, mort de la mateixa manera. Tal com informa l'agència Efe, ahir a la nit la mare de la nena i exparella del presumpte autor del crim va avisar la Guàrdia Civil perquè no aconseguia contactar amb l'home des de feia hores i tenia por que ell pogués fer mal a la filla. Un cop rebut l'avís, la policia es va dirigir fins a la casa del presumpte assassí i va trobar, de matinada, els cossos de la nena i de l'home sense vida al soterrani de la casa.

L'excap de la Policia Nacional denunciat per una agent per agressió sexual nega els fets de soca-rel. "He pogut demostrar la meva innocència", ha sostingut José Ángel González a la sortida dels jutjats davant dels periodistes. Qui era director adjunt operatiu (DAO) de la policia espanyola des de l'agost del 2018 –va dimitir quan va ser citat a declarar i va transcendir la denúncia– ha acusat l'agent de "maldat, roïndat i odi" i li ha retret que li hagi "destrossat la vida personal, familiar i professional". L'advocat de la denunciant, Jorge Piedrafita, ha relatat que durant la declaració davant del jutge, l'ex-DAO ha acusat la víctima d'haver-li "parat un parany" i l'ha titllat d'"envejosa, histèrica i boja".

L'home de 60 anys que aquest matí ha estat detingut per provocar un incendi la nit passada en un edifici a Miranda de Ebro (Burgos) en què han mort la seva exparella, la mare d'ella i una veïna va ser condemnat per segrestar i torturar dones, segons han informat a Efe fonts policials i judicials. Les víctimes mortals són una dona de 78 anys, una de 58 i una de 23, i, a més, quatre persones més han resultat ferides, entre elles un nen d'11 anys i una nena de set.

Que partim d'una intel·ligència artificial amb algoritmes esbiaixats no és secret per a ningú. S'ha demostrat i s'ha remarcat la perillositat d'utilitzar la IA sense regulació, sigui per finalitats personals, o per fer-ne ús en una empresa o una institució, o el que és més alarmant, divulgar contingut a les xarxes. Aconseguir algoritmes ètics, alineats amb els valors democràtics i que tinguin perspectiva de gènere és un objectiu que, sobretot a Europa, s'està intentant assolir. Dones expertes en aquesta matèria posen llum davant d'una tecnologia que avança molt ràpidament, que sembla difícil de controlar i en la qual, com passa al món de les big tech, hi falten dones.

Amb les dades més altes de joves que menyspreen el feminisme i l'ofensiva dels discursos de l'extrema dreta contra les polítiques igualitàries, aquest diumenge ha arrencat a Barcelona –puntualment, a les 11.30 h– la manifestació pel 8-M. Enguany, el moviment feminista ha volgut plantar cara a l'onada reaccionària i alertar de l'auge de l'extrema dreta i del conservadorisme, que envia missatges contraris als drets humans que fins ara es creien blindats. “Surto pels mateixos motius que sempre, però ara és més necessari que mai: el món, el que ha arribat i el que pot arribar, fa por”, explica la Teresa, una de les 24.000 manifestants —segons els càlculs de la Guàrdia Urbana— que ha sortit als carrers de Barcelona.

Fa anys que la sociòloga Elisa García-Mingo se submergeix en l'estudi de la masclosfera, comunitats online que difonen contingut misogin, sigui en comentaris i missatges ridiculitzants o demanant a la intel·ligència artificial que reinventi fotografies de dones per despullar-les.

Gisèle Pelicot (Willingen, 1953) va prendre una decisió valenta. Va voler que el judici contra el seu marit i els altres 50 homes que la van violar se celebrés a porta oberta. Durant 10 anys l'havien violada a casa seva, després que el senyor Pelicot la sotmetés sistemàticament a un còctel de drogues. El seu cos patia les conseqüències de les violacions i el seu cervell les dels somnífers. Ella no recordava res, però ell ho havia enregistrat tot en vídeos que es van convertir en la principal prova del procés. El seu cas va fer la volta el món i va donar cos a un nou lema del feminisme: "La vergonya ha de canviar de bàndol". La seva decisió valenta va fer que es canviés el Codi Penal a França per posar al centre el consentiment. És la imatge viva de la resiliència i la força d'una dona que se sap supervivent de l'horror. I no abaixa el cap, per ella ni per les altres. Però a ella no li agrada considerar-se una icona, sinó algú que desperta consciències. Ha visitat Barcelona per presentar la seva autobiografia que porta per títol Un himne a la vida (Ara Llibres).

La periodista i escriptora Maria Stepànova (Moscou, 1972), que es declara una gran admiradora de Mercè Rodoreda, va tenir un viatge accidentat fins a Barcelona, on participa en el programa de residències internacionals del CCCB. Li va passar una mica com a M., la protagonista del seu llibre, Desaparèixer (Angle / Acantilado), amb traducció al català de Miquel Cabal Guarro. La M. és una escriptora exiliada que ja no escriu i que pateix molts equívocs i contratemps mentre intenta arribar a un festival literari. Hi ha un moment que entreveu la possibilitat d'alliberar-se de la seva vida anterior. Pot entrar a treballar en un circ i ser algú altre. ¿És realment possible desfer-se de la identitat pròpia? ¿És lícit desitjar-ho? ¿Quina responsabilitat tenim en les atrocitats que comet el nostre país? ¿Qui és l'amo d'una llengua? És gairebé impossible etiquetar Desaparèixer, que es mou entre l'assaig, l'autobiografia i l'absurd, i on ressona la veu poètica de Stepànova. Amb molt sentit de l'humor, l'escriptora, que viu exiliada a Berlín, planteja moltes de les grans qüestions del nostre temps.

¿Una elecció tan simple com el nom pot canviar la nostra vida? És el que planteja l'escriptora britànica Florence Knapp en el seu debut literari: Els noms (Edicions 62/Salamandra), que ha traduït al català Núria Parés Sellarès. La novel·la, que ja s'ha traduït a 25 llengües, explica com una mare, víctima de la violència del marit, va al registre civil i dubta sobre el nom que posarà al segon fill. A partir d'aquí, presenta tres vides ben diferents segons el nom escollit.

Després de molts anys immersa en l'autoficció, Bàrbara Mestanza (Barcelona, 1990) se situa en camp contrari. La dramaturga, directora i actriu –creadora d'espectacles com Todas las flores (2020), La mujer más fea del mundo (2021) i Sucia (2020)– deixa enrere muntatges inspirats en la pròpia experiència i imagina una història de persecucions i cancel·lació protagonitzada per la Mae, una periodista que va liderar el moviment Me Too. Temps després, l'agressor assenyalat s'intenta suïcidar i una de les víctimes diu públicament que ella no volia aparèixer a l'article. Tot plegat desemboca en un thriller sobre errors professionals, abús de poder i judicis socials amb la mateixa Mestanza, Rosa Boladeras i Júlia Molins a l'escenari. Tallar-se un peu amb una motoserra s'estrena aquest divendres al Teatre de Salt, dins de Temporada Alta, i es representarà a la Sala Beckett del 14 de gener al 8 de febrer.

Sabeu que els algoritmes decideixen quina publicitat veiem a les xarxes? Sembla un fet sense importància, però no és així. “Si ets un jove en edat de decidir un grau universitari, el més probable és que si ets un noi les xarxes et mostrin graus d’enginyeria i informàtica, i si ets noia d’educació, infermeria i cures”, diu Liliana Arroyo Moliner, doctora en sociologia i directora de la Chair for Socially Responsible Digital Innovation. Milagros Sainz, investigadora i professora de la UOC, explica que la popular aplicació Google Maps "utilitza com a mesura per calcular les distàncies a peu els passos d'un home i això fa que moltes vegades les dones o les persones amb problemes de mobilitat tardin més". També hi ha discriminació a l’hora de buscar feina, en temes de salut i amb els algoritmes que s’utilitzen en entitats bancàries per decidir si es concedeix un préstec o no perquè els models matemàtics dels algoritmes s’apliquen en camps molt diferents i hi ha moltes decisions que es prenen tenint-los en compte. 

La importància dels models a seguir per a les noies sembla irrefutable. Els esforços des de la dècada dels 90 per proporcionar models femenins han tingut un gran èxit a l'obrir portes a les noies i les dones joves, que ara superen els nois en l'educació, superen en nombre els homes a les facultats de dret i medicina i destaquen en camps dominats tradicionalment pels homes com la tecnologia i la política.

El feminisme va saltar el 2018 dels moviments socials a la primera línia de l’agenda mediàtica i social –aquell any es feia la primera vaga feminista mundial de la història– gràcies al moviment Me Too de denúncia de l’assetjament sexual que es va gestar a Hollywood i es va estendre com una taca d’oli. A l’Estat, el detonant van ser les protestes al carrer contra la sentència de La Manada. El feminisme avança per onades i ara ens trobem en la quarta onada, que té la denúncia contra la violència sexual com a element clau. El Me Too ens va connectar com a dones i va fer caure el miratge de la igualtat: "Va ser una presa de consciència. Malgrat moltes dècades de polítiques d’igualtat i d’igualtat en termes formals, per sota es continuen reproduint actituds de violència sexual", argumenta Maria Freixenet, investigadora de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), i coordinadora de l'estudi La reacció neomasclista després de la quarta onada feminista, signat per diversos acadèmics.

El Barça continua fent camí cap a la consecució de la Lliga F després de golejar (6-0) el Badalona amb gols de Salma Paralluelo de penal, Marta Torrejón, Sydney Schertenleib, Esmee Brugts, Mapi León i Martine Fenger després d'un gran inici de segona part per sentenciar el partit. Les blaugranes podrien celebrar el títol d'aquí a unes setmanes si guanyen al camp de l'Espanyol –horari encara per confirmar– o per passiva si el Reial Madrid no suma els tres punts davant el DUX Logronyo.

Claudia Pina (Montcada i Reixac, 2001) és un dels noms propis d’aquest curs al Barça femení. La jugadora catalana –que al desembre va renovar fins al 2029– ha anat creixent amb el pas dels anys fins a guanyar-se un lloc a l’onze titular. “És fruit de l’evolució. Era una nena, va despuntar al Sevilla, va tornar, però fer-se un lloc al millor equip és complicat”, explica a l’ARA Miguel Llorente, que va dirigir la futbolista al filial blaugrana. Fins al moment, aquesta temporada ha disputat 36 partits, 26 dels quals com a titular, amb 19 gols amb el Barça.

“No són només els diners, és temps i creixement”. És la reflexió que feia Pau Quesada, tècnic del Reial Madrid, després d’encaixar el 6-0 al Camp Nou. El Barça va tornar a demostrar per què és un equip referent i del qual en podem sentir orgull, tal com va descriure Alexia Putellas després del partit. “Sento que tots anem en la mateixa direcció: afició, equip i club”, va afegir la capitana. Les blaugranes van omplir el Camp Nou amb 60.067 persones en la millor assistència des del retorn a l’estadi. L’entrada contra el Reial Madrid va superar els 56.812 espectadors que s’havien reunit deu dies abans per veure el Barça - Rayo Vallecano (1-0).

S'acaben les paraules per descriure aquest equip. El Barça femení ha tornat a fer història, dins i fora del terreny de joc. El conjunt de Pere Romeu ha reunit 60.067 persones al Camp Nou –rècord absolut des de la tornada a l'estadi, masculí i femení–, Alexia Putellas ha arribat als 500 partits amb la samarreta blaugrana i, sobre el camp, ha tornat a golejar –i crucificar– el Reial Madrid, per tercer cop en una setmana. 6-0 al final dels 90 minuts a Barcelona i 12-2 en el global de l'eliminatòria. El Barça avança amb pas ferm a les semifinals per vuitena temporada consecutiva i es veurà les cares amb el Bayern de Múnic.

“Alexia és el Barça”. És el resum que fan Irene Paredes i Patri Guijarro –dues de les capitanes– d’Alexia Putellas. Gairebé 5.000 dies després de vestir la samarreta del Barça per primer cop, la molletana ha tornat a fer història al Camp Nou, on ha arribat als 500 partits amb la samarreta blaugrana. Una mostra més del que representa una jugadora clau en el creixement del club català. Quan Alexia va debutar amb el Barça el 24 d’agost del 2012 –després de passar per l’Espanyol i el Llevant per créixer i consolidar-se a la Primera Divisió–, el Barça encara no havia jugat cap partit a la Champions, tot just acabava de guanyar la seva primera lliga –ara va camí de l’onzena– i només tenia dues Copes a les seves vitrines –el 16 de maig podria alçar la dotzena.

Que el 61% dels alumnes catalans acabin l’ensenyament obligatori sense haver treballat l’evolució no és una dada anecdòtica. És un símptoma estructural. El currículum vigent no inclou l’evolució a primària i la situa a 4t d’ESO com a optativa. Això equival, en la pràctica, a convertir en prescindible el marc conceptual que dona sentit a tota la biologia. I això és, senzillament, una barbaritat intel·lectual.

Si no hi ha un gir de guió inesperat, el ple de l'Ajuntament de Barcelona es transformarà a les eleccions del 2027. I no només per la redefinició de majories que suposen sempre els comicis, sinó perquè aquest cop tot apunta que el consell plenari de la capital catalana guanyarà dos regidors. D'aquesta manera, els barcelonins passaran a escollir 43 representants en comptes de 41. El motiu? Que des del 2024 la ciutat ha consolidat la seva població per sobre de la barrera dels 1,7 milions.

Recorrent-la en cotxe, des dels accessos fins a les principals avingudes, Marbella té allò de ser una ciutat que podria ser moltes altres ciutats. Més ben dit, qualsevol altra ciutat massificada de la Costa Daurada, de la Costa Brava, de la Costa Blava o de la mateixa Costa del Sol de la qual és emblema. Els edificis més alts són hotels i no oficines, els blocs d’apartaments, també imponents, tenen piscines comunitàries, i les muntanyes que queden a l’horitzó estan plenes de punts blancs; edificis que han destrossat el paisatge natural. Però si t’endinses en les carreteres que desfilen entre les muntanyes veus que no són xalets ni cases velles: hi ha moltes mansions, complexos, clubs de tenis i camps de golf exclusius. Les creus sanitàries van acompanyades de cartells que diuen “arzt” i “apotheke”, i no “doctor” o “farmàcia”. Les tanques publicitàries són en anglès i anuncien clíniques privades, la majoria per fer-se retocs estètics, per tractar la baixa fertilitat o la falta de cabells, i estan adreçats a un públic d’una certa edat que no vol –o almenys vol dissimular– fer-se gran.

Espanya i Catalunya continuen sent excepcions europees pel que fa a la marxa de l'economia i la creació d'ocupació. Amb les dades del març que ha presentat el ministeri de Treball, Espanya assoleix per primera vegada a la història la marca de 22 milions d'afiliats a la Seguretat Social, 3,4 milions més que el 2018, quan Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa. En el cas de Catalunya, el rècord es va assolir l'estiu passat, amb 3,9 milions d'afiliats, després va caure una mica i ara s'està a punt de recuperar (3,88 milions). L'atur també es va reduir en 23.000 persones a l'Estat i en 3.777 a Catalunya. A finals de mes tindrem les dades de l'enquesta de l'EPA i, per tant, una fotografia més acurada de la taxa d'atur.

Cory Doctorow (Toronto, 1971) és una de les veus més lúcides per parlar de poder i tecnologia. Conscient de la importància de les paraules –és novel·lista i periodista–, va inventar a finals del 2022 un concepte per definir, fugint de tecnicismes, el procés que estaven experimentant les plataformes: emmerdificació. Un concepte que s'ha popularitzat i que dona nom al seu últim llibre, que ha traduït al castellà Capitán Swing.

L'atur registrat als serveis públics d'ocupació a Catalunya va baixar en 3.777 persones al mes de març en relació amb el mes anterior, segons les dades publicades aquest dilluns pel ministeri de Treball i Economia Social. Així, el nombre de persones desocupades a Catalunya al final del mes passat era de 323.476, un 1,15% menys que el mes anterior. L'ocupació va tornar a créixer i el nombre d'afiliats a la Seguretat Social a Catalunya va superar els 3,88 milions de persones, vorejant els màxims històrics de 3,9 milions de l'estiu passat. A Catalunya hi ha 75.961 persones ocupades més que fa un any (+2%) i 32.415 més que al febrer (+0,84%). Durant el mes de març s'han formalitzat 217.315 contractes de treball a Catalunya, un 16,1% més que al febrer i un 7,7% més que fa un any. En el conjunt de l’Estat, es van superar per primer cop els 22 milions d’afiliats a la Seguretat Social en termes desestacionalitzats, un rècord històric.

Després d'anys de seguir el cas, l'exconservador del Museu de Lleida Albert Velasco publica el llibre Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema (Pòrtic). Entre totes les arestes i angles morts dels litigis per l'art sacre de la Franja, Velasco posa en relleu el caràcter polític de la disputa. "El cas Sixena no és una simple restitució patrimonial, sinó que és un cas claríssim de batalla adjacent en el conflicte Catalunya-Espanya. L'Aragó, i això ho han dit polítics de tots colors, ha de ser una muralla contra l'independentisme –diu Velasco–. Quan plantegen el debat en aquests termes, se'ns està parlant d'una politització que no és nova, perquè la segregació del bisbat de Lleida, que està a l'origen d'aquests conflictes, ja va ser una segregació política".

El poeta, narrador, assagista, articulista i traductor valencià, Josep Piera (Beniopa, Gandia, 1947), ha mort als 78 anys. Es considerava sobretot poeta, però va deixar un grapat de llibres de prosa memorables, entre els quals hi ha El cingle verd (Destino, 1982) –amb el qual va guanyar el premi Josep Pla–, Estiu grec (Destino, 1985) i Ací s'acaba tot (Edicions 62, 1993), que la jove editorial Cap de Brot va reeditar en una versió corregida i ampliada. El 2023 va rebre el 55è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural. En aquell moment, va expressar el seu astorament per rebre el premi i com entenia la literatura: "Això d'escriure en nom de tots ho trobo d'una petulància extraordinària. Hom escriu del que sap, del que sent i d’ell mateix. Però això ha d’esdevenir compartible, simbòlic. Si no, als altres, què punyetes els pot interessar? Aquí és on entra la literatura, i jo soc un animal de paraules", va assegurar.

Un grup de cinc amics adolescents que viuen en una urbanització d'una petita ciutat de províncies francesa es decideix a entrar en una casa abandonada: l'experiència serà el punt de partida d'un malson que els canviarà les vides. Aquesta és la premissa que sura a la superfície argumental de La nit devastada, primera novel·la de Jean-Baptiste Del Amo (Tolosa, 1981) que podem llegir en català gràcies a la traducció que Oriol Vaqué ha fet per a Proa. Rere aquest plantejament de terror bateguen conflictes familiars, abusos i desencisos, però també la descoberta del desig i la força de l'amistat. Després de consagrar-se abans de fer 30 anys gràcies a Una educación libertina (2008) i La sal (2010), totes dues en castellà a Cabaret Voltaire, Jean-Baptiste Del Amo es fixa una vegada més en els clarobscurs de la intimitat i en les desigualtats socials a partir d'una història poderosa que homenatja escriptors com Stephen King i cineastes com John Carpenter i Wes Craven amb un estil literari poderós, ric i sensorial.

La pressió pel retorn del rei emèrit Joan Carles I arriba fins i tot a la plaça de bous. Que la tauromàquia és una afició de l'excap d'Estat és sabut, però des del 2019 no freqüentava una plaça per rebre una ovació, que és el que rep sempre que les trepitja per part del seu públic fidel. L'aplaudiment fervorós es va tornar a produir aquest Diumenge de Pasqua, quan va assistir a la Real Maestranza de Sevilla per veure el retorn del torero José Antonio Morante de la Puebla, que ha donat suport al PP i Vox en ocasions diferents. Els assistents, dempeus, li van retre homenatge malgrat l'ombra allargada de corrupció que el persegueix. A la plaça de bous de Las Ventas de Madrid ja va rebre una forta ovació el maig del 2019 i també va tastar la plaça d'Aranjuez el juny del 2019.

“Un acord que tenia per objecte la futura comissió de delictes a mesura que s’anessin presentant les oportunitats de cometre’ls”. Després d’un any i mig d’investigació, així és com va resumir el jutge Leopoldo Puente l’operativa que ha dut José Luis Ábalos, Koldo García i Víctor de Aldama al banc dels acusats. L’aleshores ministre es valia de la seva “valuosa influència”, l'assessor aprofitava els seus “oficis” i l’empresari i presumpte facilitador buscava empreses o particulars que volguessin fer gestions amb l’administració per fer valdre els seus interessos de manera “arbitrària”. Tot plegat, segons la Fiscalia Anticorrupció, a canvi del “pagament continuat de quantitats de diners elevades” en el marc d’un “conveni criminal”. I aquesta setmana el Tribunal Suprem dona el tret de sortida al judici, que serà el primer relacionat amb el cas Koldo –hi ha altres branques investigades a l’Audiència Nacional, com les adjudicacions d’obres públiques que esquitxen Santos Cerdán–. Qui va ser ministre de Transports, secretari d’organització del PSOE i home de la màxima confiança de Pedro Sánchez està a la presó de Soto del Real des de finals de novembre, va renunciar a l’acta de diputat fa dos mesos i ara s’enfronta a entre 24 i 30 anys de presó. A sobre la taula hi haurà nou delictes, entre els quals destaquen els de pertinença a organització criminal, suborn, tràfic d’influències i malversació.

El judici pel cas Kitchen ha arrencat aquest dilluns amb un nom en boca de tothom, però absent al banc dels acusats: el Partit Popular. L'Audiència Nacional està jutjant la presumpta operació que va orquestrar-se al si del ministeri de l'Interior, presumptament auspiciada per Jorge Fernández Díaz, per robar a Luis Bárcenas informació comprometedora per al PP. La Fiscalia demana penes de fins a dinou anys de presó per al comissari jubilat José Manuel Villarejo, però ha deixat fora del perímetre de la causa el PP i María Dolores de Cospedal, que va ser secretària general dels populars del 2008 al 2018. Durant la primera sessió, en el tràmit de qüestions prèvies, el PSOE –que està personat en el cas com a acusació popular– ha volgut posar èmfasi en la "connexió política" i ha comminat el tribunal a jutjar també el PP com a partícip a títol lucratiu –o responsable civil subsidiari– al·legant que va beneficiar-se de l'operació parapolicial, que pretenia ocultar les proves del cas Gürtel, que és el que va desencadenar la moció de censura contra Mariano Rajoy. Els socialistes també han sol·licitat que se suspengui el judici per reobrir la investigació sobre Cospedal i el seu exmarit, Ignacio López del Hierro.

El FC Thun està fent història no només a la Superlliga de Suïssa, sinó al futbol europeu. L’equip on juga el català Genís Montolio ha ascendit aquesta mateixa temporada a Primera i, lluny d’acomodar-se i jugar a cop segur, ha volgut anar una mica més enllà i plantar-se com a líder indiscutible de la competició. “És una situació que ningú s’esperava. El fet d’estar primers o fins i tot de lluitar per places europees era gairebé impensable. Ho estic valorant moltíssim. Ara que veiem que estem a prop d’aconseguir-ho, encara ho gaudeixo més. És un moment històric per al club i molt important per a la ciutat [de menys de 50.000 habitants]. Ho visc amb il·lusió i sense pressió”, explica el Genís en conversa amb l’ARA. Amb dotze punts d'avantatge sobre el segon, el St. Gallen, quan falten només sis jornades –incloses les de la fase final– per al final de la competició, la glòria és a tocar.

El Barça ja pot anar posant les ampolles a la nevera per tenir-les ben fredes per a quan toqui celebrar. El primer episodi de la trilogia de duels contra l’Atlètic de Madrid va servir per colpejar la línia de flotació de dos equips madrilenys a la vegada. El gol salvador de Lewandowski enfonsa el Reial Madrid a la classificació i, de pas, fa mal a un Atlètic que ja ha entès que el Barça ho vol guanyar tot just abans del duel a la Champions. Els blancs alcen la vista i els costa veure un Barça indomable que va saber reaccionar abans del descans, quan semblava que també podia perdre. El gen competitiu d’aquest equip està fora de tot debat. Un equip que afronta els reptes i els supera. Sembla que no hi ha res que espanti un equip destinat a guanyar la Lliga després de guanyar un partit que, en alguns moments, semblava que acabaria amb empat en una segona part on ja no quedava energia a les cames dels jugadors.

Després del comiat d'Iñigo Martínez, Hansi Flick va perdre molt més que un titular i una peça fonamental per a la seva idea de futbol: es va quedar sense un central esquerrà. L'absència del defensor d'Ondarroa es va notar especialment al primer tram del curs, en què l'equip va deixar força dubtes en defensa. Pau Cubarsí, que es va començar a consolidar amb Xavi Hernández i es va confirmar com a titular indiscutible amb Hansi Flick, va ser dels primers a notar-ho: obligat a canviar de perfil a l'eix, no era el mateix tenir de parella de ball Iñigo Martínez que Ronald Araujo. Finalment, la solució que va acabar trobant l'entrenador alemany va ser reconvertir Gerard Martín en central. L'experiment, assajat abans als entrenaments, va ser traslladat per primer cop a un partit el 22 de novembre, que va coincidir amb el retorn al Camp Nou i que es va saldar amb un contundent i plàcid 4-0 a l'Athletic Club.

Elisenda de Montcada, la tercera esposa de Jaume II el Just (1267-1327), va fundar el monestir de Pedralbes el 1325. Mai hi va professar com a monja: vivia dins d'un monestir que li permetia, un cop vídua i sense fills, mantenir el seu estatus de reina pietosa, així com el poder i la influència que havia tingut. Hi ha documentació escrita sobre la reina i fundadora del monestir, però la seva tomba podrà donar molts més detalls sobre ella i també de les nobles que l'acompanyaven. Els resultats de l'exhumació i estudi del sepulcre de la reina, que va voler ser enterrada entre el claustre i l'església perquè no volia perdre ni el seu estatus de reina ni el de penitent, i de les tombes del segle XIV que l'envolten, és una de les informacions que es faran públiques al maig amb motiu de la commemoració dels 700 anys del monestir.

El feminisme retrocedeix. La meitat dels homes joves espanyols (51,5%) considera que el feminisme “només s'utilitza com a eina política de manipulació i adoctrinament”, detalla l'últim Baròmetre Joventut i Gènere que ha publicat aquest dimarts la Fundació Fad Juventud. Ha passat gairebé una dècada des de l'aparició del moviment Me Too i les massives manifestacions que situen el feminisme en la quarta onada, però avui la població entre els 15 i 29 anys es manifesta menys feminista que els seus germans grans.

La historiografia ha defensat tradicionalment que els gremis van ser una institució exclusivament masculina. Només els homes en podien formar part. Una nova investigació, però, ho desmenteix. El gremi de tenders i revenedors va ser mixt durant cent quaranta-cinc anys, entre 1624 i 1768. Hi va haver mestres revenedores, però el que va impulsar el gremi a acceptar-les no van ser idees que avui considerem modernes o feministes, sinó la necessitat de sanejar els seus comptes. Anys després a les dones se’ls van tornar a tancar les portes.

Feu la prova. Demaneu-li a un infant que dibuixi un científic. La immensa majoria farà un home, segurament amb ulleres, bata blanca i cabells esbojarrats, tipus Einstein. És la imatge encara més repetida als llibres, als còmics, a les sèries i pel·lícules que veuen, fins i tot als llibres de text. Un estereotip que modela l’imaginari infantil, tot i els esforços dels darrers anys per combatre’l, i que té un efecte perjudicial en la canalla, sobretot en les nenes, que encara creixen pensant que la ciència no és per a elles.

Cada 11 de febrer se celebra el dia internacional de la nena i la dona en la ciència amb l’objectiu de visibilitzar l’aportació de les dones al progrés científic. Aquest any, a més, hi ha una altra celebració, la dels 25 anys de la publicació del primer esborrany del genoma humà a partir de la seqüenciació gairebé completa de tots els nostres cromosomes. Aquella fita, disposar del nostre manual d’instruccions obria la porta a saber per què els humans som com som. Des d'aleshores, s’han fet avenços importantíssims i segur que sortiran articles parlant de molts científics importants que hi han contribuït, però en ocasió de l’11-F, també cal recordar les dones científiques pioneres que van fer contribucions molt rellevants per posar els fonaments de l’era de l'ADN i el genoma, més enllà de Rosalind Franklin i Barbara McClintock. Avui paga la pena recordar dues investigadores coetànies, Martha Chase i Maxine Singer, ambdues ja difuntes, dues cares ben diferents de la difícil trajectòria de les dones en el món de la ciència.

L'abril del 2017 Daniel Siad envia un correu a Jeffrey Epstein per donar-li les gràcies. Aquest francoalgerià s'acaba d'instal·lar a Barcelona i li anuncia que ja s'ha posat en contacte amb dues agències de models amb seu a Espanya per començar "l'scouting" de noies. "Espanya és més segura que París, especialment Barcelona, està plena de turistes a tot arreu", afegeix l'home. La documentació que el departament de Justícia dels Estats Units ha desclassificat sobre el cas Epstein ha permès que surtin a la llum pública milers de documents de les converses i correus electrònics que el pederasta i corruptor de menors tenia amb famosos, empresaris i els facilitadors que tenia escampats per la geografia mundial. Siad era un d'ells. També apareixen les converses que Epstein tenia amb moltes noies joves.

L’escriptora i periodista Leonor Paqué (Biscaia, 1963) va convertir el seu Renault Clio en un refugi itinerant per a ella, el seu germà Diego i la gosseta Tinta, i va recórrer 20.000 quilòmetres per l'estat espanyol. "Volia conèixer altres víctimes de pederàstia. Tenia el desig de saber qui eren, com eren com a adults i quines vides tenien", explica Paqué, que va ser víctima dels abusos d’un capellà a principis dels setanta, quan tan sols tenia vuit anys, al Sanatori Infantil de Santa Marina, a Bilbao, on estava ingressada a causa d'una tuberculosi. Sense pràcticament recursos, ella i el seu germà, el cantautor flamenc Diego Paqué, van gravar les entrevistes i n’han fet un documental que es pot veure a Filmin, Hermana Leonor. 20.000 km de confesión.

L’escriptora Jane Lazarre, una de les primeres a escriure sobre l’ambivalència de la maternitat, afirmava: "Crec fermament que els relats de la maternitat, de qualsevol classe i etapa, s’han d’explicar si volem obrir-nos camí entre la idealització i la demonització".

Ser mare mai és fàcil i per Nadal trobo que el tema es complica. Dono gràcies que el meu fill petit ja té deu anys i m’he estalviat moltes coses, com tenir un elf entremaliat a casa que cada matí pensa en una malifeta nova. Les xarxes socials estan plenes d’imatges d’aquest elf i jo només puc respirar alleujada de veure que aquesta moda no m’ha enxampat. A quantes tradicions importades ens haurem de sumar? A casa tampoc hem fet mai calendaris d’Advent d’activitats (¿voleu dir que els nostres fills saben què vol dir el terme Advent?), i encara menys calendaris d’aquests on cada dia hi ha un regal. Això sí, reconec que vaig seguir la nova tradició d’anar a buscar el tió a la muntanya, i mireu, potser no calia. Quan jo era petita el tió sabia perfectament arribar tot sol a casa i la nit de Nadal apareixia molt digne al menjador i es retirava l’endemà. Feina feta. Per tant, si no heu anat a fer cap recerca amb mapa del tió, estigueu ben tranquils: sabrà trobar el camí, com ho ha fet tota la vida. Potser estem sobreprotegint també el tió i no confiem prou en la seva autonomia.

Quan la diputada Laetitia Saint-Paul va llegir un article publicat el febrer de l'any passat per un diari regional d'Angers, Le Courrier de l'Ouest, sobre les agressions sexuals que una jove militar havia patit, es va quedar sense paraules. Un altre militar l'havia sotmesa a una seixantena d'agressions sexuals durant mesos, mentre tots dos participaven en diferents missions de la marina en aigües franceses. El soldat, que va reconèixer els fets, només va ser condemnat per un tribunal militar a 10 dies d'arrest i a una multa de 600 euros. Ella, afectada d'estrès posttraumàtic, va haver de deixar l'exèrcit.

Sally Potter (Londres, 1949) és a Barcelona com a convidada de la Mostra Internacional de Films de Dones. Dissabte va presentar una projecció d'Orlando (1992) al CCCB, i aquest dilluns va participar en una taula rodona amb els cineastes Ulrike Ottinger i Paul B. Preciado, que també han dirigit pel·lícules inspirades en el clàssic de Virginia Woolf. La de Potter és la versió cinematogràfica més coneguda del llibre, però si en el seu moment es va posar en valor l'ambició de portar al cinema la història impossible d'un personatge que recorre quatre segles i un canvi de sexe, avui dia es considera una de les grans indagacions sobre la identitat i el gènere en la història del cinema, una obra clau en la historiografia queer.

Ofegades entre dues talles de bolquers. Invisibilitzades entre calendaris digitals que ens recorden cites alienes de familiars “de primer grau”. Esclafades per un exèrcit de recursos humans que ens tracta com si ens regalessin “vacances” per sol·licitar drets conquerits. Enterrades en un model que és capaç de créixer gràcies a nosaltres, les dones de quaranta i cinquanta que cuidem, treballem i cuidem, cuidem, cuidem, cuidem fins que siguin unes altres les que agafin el relleu i ens cuidin, cuidin, cuidin, cuidin; o no.

El 1940, la repressió franquista era més sanguinària i brutal que mai, però en un pis de la Barceloneta, al carrer Grau i Torres, número 37, Soledad Real, Isabel Imbert i Clara Pueyo, resistien. Maria Salvo no vivia al pis, però tenia una estreta relació amb les altres tres dones. Feien material de propaganda i l'immoble se’l coneixia com a oasi, perquè estava enmig del desert de la dictadura. Aquell edifici ja no existeix, perquè va ser enderrocat. Tanmateix, és possible entrar al pis clandestí, sentir les veus d’aquelles dones valentes i percebre el que elles devien sentir mentre escrivien o amagaven gent. Tan sols s'ha de pujar a un ascensor, on tot és com als anys quaranta i on un gramòfon llança la propaganda franquista, i entrar a la instal·lació creada per La Inefable i comissariada pels historiadors Fernando Hernández Holgado, Oriol López Badell i Toni Vidal Arnan, a la Casa de la Barceloneta 1761.

Primer van ser els usuaris de la web Forocoches amb aquells fils interminables del més pur cunyadisme. A mesura que les xarxes socials s'han fet grans ho ha fet l'ascendència dels influencers antifeministes, que fan diners liderant la reacció masclista i la misogínia, promovent l'hostilitat cap a les feministes i proclamant que la "violència no té gènere”. Tanta és la influència d'aquests homes –que diuen lluitar pels "drets dels homes”– que l'ONU ha sortit a advertir dels perills del poder de la masclosfera (també coneguda com manoesfera) a l'hora de captar les generacions més joves.

Si fes jornada completa, en Mirko hauria de treballar set hores i mitja, però ja fa sis anys que en fa cinc i mitja. Durant aquest temps s’ha acollit a una reducció de jornada per poder compaginar la feina i la criança dels tres fills que té amb la seva dona. A més, en tenen dos, un cadascú, amb parelles anteriors. Així que, en total, hi ha dies o setmanes que en són cinc, de fills. Fa més de vint-i-cinc anys que viuen a Barcelona, però no hi tenen família extensa; ell és alemany i ella ve de Veneçuela i, per tant, s’han hagut d’organitzar molt, durant aquests anys. 

Rita Bullwinkel mai no ha boxejat, però va ser jugadora de waterpolo. Com les protagonistes de Cop de llum (La Segona Perifèria/ Sexto Piso), que s’enfronten dalt del ring d’un pavelló de mala mort de Reno, feia quilòmetres per competir amb altres noies que entrenaven vint o trenta hores a la setmana. "A mesura que m’allunyava de la meva etapa com a atleta jove, em preguntava: per què ho vaig fer? Què em motivava realment? I encara ara, després d’haver escrit tot el llibre i d’haver-ne parlat amb tants periodistes, no crec que tingui una resposta fàcil", explica l’escriptora nord-americana, que ha estat finalista del premi Pulitzer amb aquesta novel·la, traduïda al català per Ferran Ràfols Gesa. "Una de les conclusions a què he arribat és que aquestes noies volen ser vistes. Fora del ring ningú les mira tal com elles es veuen a si mateixes. Quan practiques un esport com la boxa, has de mirar molt de prop el teu oponent, observar el seu cos, reconèixer que té poder sobre tu, que pot fer-te mal. I aquest acte de mirar és, d’alguna manera, una forma de respecte. En cap altra àrea de la seva vida senten que algú les mira així, com a persones amb potencial, amb força", afegeix Bullwinkel.

"Pensem que ara les coses van malament, però soc historiadora, així que creieu-me: abans eren pitjors". Claudia Goldin, guanyadora del premi Nobel d'economia el 2023 i professora de la Universitat Harvard, ha impartit aquest dijous la lliçó inaugural de la Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat Pompeu Fabra amb un títol contundent: Per què han guanyat les dones (Why women won, en anglès).

Doctora en enginyeria informàtica i exdegana de la Facultat d'Informàtica de la UPC, Núria Castell va ser una de les primeres dones a graduar-se en informàtica a la UAB fa 40 anys. És també impulsora de Dona Digital, plataforma de comunicació independent que treballa per fer front a la bretxa de gènere al sector tecnològic a Catalunya. Parlem amb ella de tecnologia, educació i bretxa de gènere.

Sara Pérez (Ginebra, 1972) és una de les veus més respectades del món del vi. Enòloga de Mas Martinet i Venus La Universal, va néixer a Suïssa, on la família estava exiliada. Amb dos anys va tornar al Priorat, on va plantar unes arrels tant profundes com sentimentals. Defensa amb vehemència una viticultura ecològica i sostenible. Filla d’un dels Cinc Magnífics del Priorat, Josep Lluís Pérez, i jove d’un altre, René Barbier. Sara Pérez acaba de ser reconeguda amb el prestigiós Gueridón de Oro al congrés San Sebastián Gastronomika. Ha estat un guardó ex aequo amb la Master of Wine Almudena Alberca.

Parlem del masclisme com si fos una maledicció bíblica, un designi de déus invisibles que tenen el futur a les seves mans. No diem, com deien al meu poble, que tot està escrit, però sospirem tot sentenciant "no anem bé, anem enrere". Els assetjadors i maltractadors barbamecs no s’expliquen per la misogínia clàssica, són el reflex de les formes tecnològiques que ha adoptat aquest vell conegut que és l'odi cap a les dones. Si els feminicides de més edat són fills perfectes del patriarcat, tal com resa el conegut eslògan feminista, aquests nanos són fills perfectes del neomasclisme tecnonihilista que ens han anat imposant els grans magnats de corporacions de dimensions monstruoses. Als bros que es mouen per la pulsió depredadora de persones i natura els hem de demanar comptes per com estan canviant el que som actuant sobre la baula més desprotegida i influenciable: la dels infants en formació.

Fa trenta anys, representants de 189 països van signar un acord per consensuar i aprovar les primeres polítiques de gènere que defensaven una idea que aleshores encara semblava forassenyada: que els drets de les dones són drets humans i que garantir-los és una obligació dels poders públics. A aquella jornada històrica que va dissenyar l'agenda de la igualtat al món se la coneix com a IV Conferència sobre la Dona i es va celebrar a Pequín l'any 1995. Però avui dia una fita com aquesta seria impossible a causa de les tensions geopolítiques creixents i de l'èxit de l'onada reaccionària conservadora, atiada per formacions d'extrema dreta i grups religiosos que han fet del negacionisme feminista el seu cavall de batalla. Ataquen cada vegada més desacomplexadament les victòries socials aconseguides dècades enrere per les dones i posen en dubte les que encara estan per assolir.

Hi ha injeccions que curen, però n’hi ha d’altres que poden ferir profundament. Les imatges d’influencers i famosos promocionant-se a les xarxes amb xeringues d’Ozempic per aprimar-se estan deixant empremta en les adolescents. Gairebé la meitat de les noies catalanes de 12 a 16 anys (un 47%) volen perdre pes –segons l'Institut Català de les Dones–, tot i que la gran majoria ja tenen un cos sa i equilibrat. Aquest desig infundat erosiona l’autoestima, alimenta pensaments obsessius i dispara l’ansietat fins a la frontera de la depressió. L’encanteri de la primesa extrema, presentada com a desig, es converteix en un camí cap al dolor emocional.

Una història d’amor entre dues dones molt diferents que esclata l’estiu de 1961 en una casa aïllada dels Països Baixos. La Isabel és una dona reprimida i calvinista, i l’Eva és jueva i extravertida i vesteix de manera cridanera. Són prou elements per bastir una intriga, però la primera novel·la de ficció de Yael van der Wouden (Tel-Aviv, 1987) va molt més enllà: parla de desig i de sexe, però també del llegat de la història i del que succeeix quan som còmplices dels perpetradors. Escriptores com Maggie O'Farrell i Tracy Chevalier han lloat La guardiana, que ha guanyat el Women’s Prize i va ser finalista del Booker. Van der Wouden, que viu als Països Baixos des que tenia deu anys, ara està escrivint una nova novel·la sobre una dona que vol divorciar-se el 1929. La guardiana el publica Amsterdam en català, amb traducció d'Anna Carreras, i Salamadra en castellà.

El terratrèmol que ha colpejat recentment l’Afganistan ha deixat un rastre de destrucció i mort. Milers de persones han perdut la vida, milers més han resultat ferides, i darrere de cada xifra hi ha històries trencades, famílies destruïdes i futurs arrabassats. Però entre aquest dolor immens hi ha una ferida que sagna encara més que totes les altres: la de les dones afganeses.

Imagineu-vos per uns instants que la vostra parella decideix fer-vos fotografies o vídeos sense dir-vos en res, mentre esteu per casa, vestits, nus, cuinant, al bany, a la dutxa i fins i tot mantenint relacions sexuals. I comparteix aquest material en una plataforma amb altres usuaris desconeguts (fins i tot potser algun conegut). De sobte, un dia us assabenteu que la vostra imatge s’ha compartit entre milers d’homes i a tu t’han convertit en un objecte sexual, com si t’haguessin exposat en un mercat. Ningú t’ha demanat permís per utilitzar la teva imatge, ni el teu cos, ni a tu. Aquell amb qui fa anys que comparteixes vida i en qui confiaves ha decidit mostrar-te al món a través d’una plataforma carregada de comentaris sexualitzants i denigrants, i t'ha convertit en una mena de producte propi o un trofeu (aquí entra en joc una demostració de virilitat). De cop, ets una cosa seva, i no t'han tingut en compte en cap moment. Es tracta d'una forma de mostrar poder, en un lloc compartit, amb un llenguatge comú que el vincula. Estem davant un espai de pertinença i complicitat masculina on es reforcen les conductes i amb un impuls comú que fa que cada cop es transgredeixin més límits. 

Sabeu què em preocupa de la revolució de la intel·ligència artificial? Que estem repetint els mateixos errors de sempre. I ho dic mentre llegeixo els resultats d’un estudi que mostra com les dones adopten a un ritme significativament més lent que els homes les eines d'IA generativa com ara ChatGPT, que és l’eina més coneguda. 

Durant sis anys, Mia Moglie (la meva esposa, en italià) va ser un grup públic de Facebook en què homes publicaven fotografies de les seves parelles, sense que n'haguessin donat el consentiment, en què apareixien dormint o a la platja. Malgrat que des de fa temps la companyia Meta, propietària de la xarxa social, havia rebut queixes per permetre publicacions que violaven el dret a la intimitat, no ha estat fins que la feminista Carolina Capria i l'entitat No Justice, No Pace ho van denunciar a través d'Instagram que es va tancar la pàgina. Fins a 32.000 homes havien compartit imatges, algunes acompanyades amb comentaris sexualitzants o denigrants i també retocades amb intel·ligència artificial.

La britànica Alice Seeley Harris (1870-1970) va endinsar-se a la selva congolesa amb el seu marit el 1898. Com a missionera de la Unió Missionera Regions del Més Enllà, l’Alice duia la "paraula de Déu", però també una primitiva càmera Kodak que cada vegada li va ser més útil. Va ser testimoni i va documentar els crims comesos per la Force Publique (FP), que, en nom del rei belga Leopold II, va cometre tota mena d'atrocitats al Congo.

Em tremola l’ull i tot just som al juliol. I això que no em vull queixar gaire perquè tinc l’enorme sort de ser mestra i puc conciliar prou bé les vacances dels meus quatre fills. Tres mesos, quatre adolescents, quatre àpats diaris. Mengen moltíssim i el tema ja no és fer el dinar, és planificar-lo i que sigui alguna cosa contundent i atipadora. Penseu que si m’he de posar a arrebossar pits de pollastre hauria d’haver començat a l’abril.

El part de la Fina va ser traumàtic: la seva filla venia amb el cordó umbilical lligat al coll i qualsevol moviment que fes podia ser un risc per a la criatura. Quatre llargues hores de treball i de fòrceps van acabar amb el naixement de la nena sana i estàlvia. En canvi, el seu sòl pelvià va quedar sentenciat i ha hagut d’aprendre a conviure amb els escapaments d'orina. A la Susagna li van extreure un ronyó i la matriu per evitar la progressió del càncer de bufeta que patia. Fa un parell d’anys li van fer una ostomia i ha hagut d’acostumar-se “per nassos” a fer vida normal amb un orifici i una bossa pels esfínters a l’abdomen. Durant molt de temps, però, el seu cap es va desconnectar de la pelvis cap avall.

Aquests dies s’han publicat les dades de l’últim sondeig d’opinió de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), que mostren un cop més una preocupant tendència entre els nois menors de 25 anys a Catalunya: una deriva clarament conservadora (es mostren menys compromesos amb els valors democràtics) i, en alguns aspectes, posicionaments molt més masclistes. Un 30% del col·lectiu d’homes joves se situa a la dreta ideològica, xifra que quasi triplica la de les dones de la mateixa edat (menys del 10%). El 54% dels nois de 16 a 24 anys creuen que “el feminisme ha anat massa lluny” i el 59% consideren que les dones interposen “denúncies falses” per obtenir avantatges. Paradoxalment, segons l'estudi, aquests homes joves adopten pràctiques més igualitàries que generacions anteriors, però el discurs és clarament més antifeminista. La fractura entre el discurs i l’acció construeix una nova realitat i, per tant, no podem caure en l’anàlisi senzilla que diu que els “joves són més masclistes”.

Fa poc més de mig any va néixer a la Garrotxa Dones Valentes, un grup de WhatsApp que ja s’ha convertit en una comunitat de més de 200 membres que s’està reproduint en unes altres comarques. Totes les participants tenen una cosa en comú: són solteres, divorciades o vídues. No importa l’edat, sinó el fet de no tenir parella. Són una xarxa teixida des de la sororitat. Amb un esperit semblant, aquest estiu s’ha celebrat als jardins del balneari Vichy Catalan de Caldes de Malavella (Selva) la primera convocatòria de La Connectada: una festa pensada només per a dones, per establir vincles reals i autèntics, cantar i ballar sense la pressió d’intentar lligar. En aquest cas, el límit no era tenir parella, però a efectes pràctics acabava passant.

El fill mitjà, el Jadiel, fa uns dies em va dir que era molt intensa. I sí, ho soc. I amb aquesta intensitat intento encaminar els meus tres homes cap a un món més igualitari. Sempre he posat molt d’èmfasi en el respecte cap a les dones. En com els meus fills es relacionen amb les noies, en com escolten, en com miren. Vull que formin part del canvi, que entenguin que el món ja no pot funcionar com abans i que, com a homes, tenen una responsabilitat en la transformació.

M’acabo de comprar un llibre de receptes. Al final hi ha unes planes en blanc per apuntar-hi les pròpies. Decideixo escriure-hi la meva per poder cuinar-vos l’informe de la Unesco Women Lead for Learning (Dones liderant per l’aprenentatge) publicat el 20 de maig.

Els processos de reproducció assistida tenen un impacte emocional, físic i econòmic. Parlem amb dones sobre com han viscut aquest periple.

En aquest país pots aparèixer a la televisió pública a dir mentides i que no passi res. Najia Lotfi va ser convidada en tant que dona musulmana al Cafè d’idees de la Gemma Nierga i es va erigir en representant de totes les que pertanyen a aquesta confessió religiosa amagant una dada rellevant: que ella no només és creient, sinó que és militant d’un partit islamista. És a dir, una formació política que té com a objectiu final l’establiment d’un estat islàmic basat en la xaria. No és que sigui simpatitzant o que li puguem atribuir una certa afinitat amb el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), sinó que en va ser diputada. Amb un estrany do de la ubiqüitat va ser-ho just durant el primer mandat de l’Ada Colau, i mentre a la cambra marroquina formava part de les files que volen que la vida de tots els marroquins estigui basada en l’Alcorà, a Barcelona s’inventava una suposada banca ètica i rebia subvencions del consistori i no li feia cap fàstic a acceptar diners que paguem infidels com vostè i jo.

Un sector enorme

És força habitual des de fa uns anys que la recaptació del sector del videojoc sigui més elevada que la d’altres formats d’entreteniment com la música o el cinema. A part, malgrat la crisi que experimenta la indústria postpandèmia, la facturació dels videojocs a Espanya segueix a l’alça.

]]>

Quan la meva mare va enviudar tenia 42 anys. Jo i el meu germà, en un lapse de només dos anys, vam marxar del niu per anar a la universitat i ja no en vam tornar. De tenir una vida plena i acompanyada, en un breu període de temps de molts canvis sobrevinguts va haver-se d’acostumar a viure sola. Buscar la manera de tenir plans que abans feia en família, viatjar, anar al teatre... Amb el temps ha traçat un grup d’amigues que comparteixen una cosa en comú: són també vídues, solteres o separades. Per això vaig obrir molt els ulls quan una altra vídua em va comentar molt emocionada pels volts de Nadal la iniciativa que acabaven d’impulsar a Olot i havien fet extensiu a tota la Garrotxa: un grup que unia dones com les que havia trobat la meva mare amb un clar objectiu: no sentir-se mai més soles.

]]>

Mahoma era feminista perquè va tenir la generositat de reconèixer que les dones tenim ànima i perquè estimava totes les seves esposes per igual tot i que la favorita era Aixa, amb qui es va casar quan ella tenia nou anys. Al·là és clement i misericordiós perquè a l’Alcorà va dir que no era just que els homes es quedessin amb tota l’herència i que a les filles els pertocava la meitat del que pertocava als fills. En la seva infinita consideració cap a nosaltres també va establir que el nostre testimoni valia la meitat que el testimoni d’un home. Noies, què més voleu? Si al llibre sagrat també hi deixa molt clar que devem obediència al pare i al marit segur que ho devia fer pel nostre bé. I quan recomana als mascles que ens lliguin curt si no complim amb els seus dictats ho fa proposant una escala graduada de càstigs, no sigueu bàrbars, senyors: primer retireu-li la paraula, després aparteu-la del vostre llit i si, així i tot, no us obeeix, pegueu-li. Els islamistes fonamentalistes i els publicistes de l’islam a Occident han fet tota mena de giragonses dialèctiques per negar l’estructura patriarcal de la religió, des de culpar els malèfics i malintencionats traductors, probablement islamòfobs encara que hagin dedicat la vida sencera a treballar l’Alcorà, de traslladar malament a les llengües d’aquí el verb daraba, que vol dir pegar per a tots els parlants de l’àrab excepte per als proselitistes que viuen en societats democràtiques i obertes. Alguns arriben a afirmar que l’arrel de la paraula en realitat vol dir “colpegeu-les amb suavitat”. Se centren en interpretar les formes en què s’ha d’exercir la dominació masculina com si el més escandalós no fos precisament la dominació mateixa. 

]]>

“He de fer exercici, he de fer natació, he de fer ioga o meditació, que em toqui el sol, però no massa”, diu l’Ana, de 37 anys, i embarassada de set mesos. “Quan creus que ja fas prou, has de començar amb el massatge perineal i també amb la pilota de pilates i, si pots, fer manteig [massatge pelvià amb un mocador]”. Ella ha sentit que hi havia moltes coses que estaven a les seves mans per assegurar-se que l’embaràs i el naixement anessin bé en una preparació que “mai s’acaba”, i que “es converteix en una exigència imperativa”, atiada per la sensació que no podia posar en risc l’embaràs, perquè potser no tindria més oportunitats. 

]]>