Encara no fa ni un mes, el 27 de març, vaig preguntar-me en aquesta anàlisi: “Pot un ministre socialista millorar res del finançament?” El valencià Arcadi España acabava de rellevar la vicepresidenta Montero, que se n’anava de candidata del PSOE a la campanya electoral d’Andalusia. Ens preguntàvem si un nou ministre d’Hisenda podia canviar alguna cosa del repartiment dels diners, perquè el nou ministre era perfectament conscient de com està de mal finançat el País Valencià. Doncs no ha calgut esperar gaire una resposta que desitjàvem que no hagués de ser retòrica.

Ja està vigent des d’aquest matí una mesura que ens afecta de prop: la regularització extraordinària d’immigrants que el consell de ministres espanyol va aprovar ahir.

La crònica política segueix sent una crònica judicial, amb els judicis que continuen a Jorge Fernández Díaz i la cúpula patriòtica policial, a Ábalos i Koldo i a la família Pujol.

Una bona notícia ha arribat aquesta nit des d'Hongria:

Qualsevol cosa que facin o diguin els polítics (i, per descomptat, els analistes) està condicionada a un força major que és l’impacte de la guerra a l’Iran, que encara no s’ha acabat perquè penja d’un fil molt prim que és l’alto el foc de quinze dies. Ahir, el Fons Monetari Internacional va avisar els estats que “cal preparar-se per al pitjor”, perquè els preus pujaran, hi pot haver escassetat de productes o trencaments de la cadena de subministrament, perquè no hi haurà un retorn ordenat a la normalitat, ens cobraran el diner més car per frenar la inflació i els estats no podran suportar indefinidament rebaixes fiscals com la que va aprovar el govern espanyol amb el preu de la benzina. 

Aquesta tarda, el portaveu d’Esquerra a Madrid, Gabriel Rufián, presenta a Barcelona la seva proposta de front ampli d’esquerres que ja va presentar a Madrid al mes de febrer. Ho farà acompanyat d’Irene Montero, de Podem, però no hi seran ni Oriol Junqueras ni Elisenda Alamany.

Al final, aquesta nit, Donald Trump no ha acabat amb “tota una civilització”, perquè l’Iran i els Estats Units s’han donat quinze dies més de coll. Trump ha trobat una sortida temporal d’aquesta guerra sense un objectiu clar i l'Iran ha resistit i ha posat les seves condicions sobre la taula. Tots han perdut, de fet, tots hem perdut, però Trump i els aiatol·làs diran que han guanyat. El que continua anant a la seva és Israel, que ja ha dit que no se sent concernida per aquest alto el foc de dues setmanes i que continuarà atacant el sud del Líban. En tot cas, aquest matí tenim motius per respirar una mica alleugerits. I si hi volen posar un punt de reflexió, no es perdin aquest article del professor de filosofia Ferran Sáez Mateu, titulat “Trump: com hem arribat a això?”, en què explica com és que la gent el vota. “Molts votants prenen una decisió en funció de qui creuen que són o de quines amenaces subjectives perceben”. 

Avui és un d’aquells dies en què no tens temps ni de situar-te. Estem pendents de l’Iran, perquè Trump sembla decidit a no donar més ultimàtums. Ahir va dir: “Podem destruir l’Iran en una nit, i aquesta nit pot ser demà”, o sigui, aquesta pròxima matinada. Aquest cop pot anar de debò, perquè això dels ultimàtums prorrogats comença a ser la riota i perquè el llenguatge barroer que Trump ha fet servir aquests dies mostra més desesperació que capacitat d’intimidar el règim dels aiatol·làs, i això encara el fa més perillós. Si la seva amenaça es compleix, les conseqüències poden ser catastròfiques, gairebé inimaginables, més enllà de les morts, dels crims de guerra que cometrà i de l'economia mundial saltant també pels aires.

Xiulada a l’himne d’Egipte, crits de “musulmà qui no boti!”, insults a Pedro Sánchez i l’imprescindible “Gibraltar espanyol!”. Què és això sinó Torrente anant ahir a Cornellà-El Prat a animar la selecció espanyola?

D’aquesta sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el català (dic “contra el català” perquè persegueix que la nostra llengua no estigui “blindada” a les aules) se’n desprèn una conclusió meridiana: només un estat propi garanteix la protecció jurídica que qualsevol llengua oficial té el seu propi territori. No hauria de ser necessàriament així: en un estat veritablement plurinacional, tan espanyol seria el català com el castellà. Però no és el cas i no crec que m’equivoqui si dic que no ho serà mai. L’única llengua que tenim el deure constitucional de conèixer és el castellà. Ho proclama l’article 3 de la Constitució de 1978, que al final també diu que “les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya” són una riquesa “que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Doncs sort que el protegeixen, el català!  

En una entrevista d’ahir a La Vanguardia, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo va afirmar que Pedro Sánchez està endarrerint l’aplicació de l’amnistia a Carles Puigdemont. No és nou. Ja abans Feijóo havia dit que Sánchez ha enganyat Carles Puigdemont amb la llei d’amnistia.

Arribem a Setmana Santa, a les vacances escolars, les operacions sortida i les mones afirmant que la tornada serà dura. Tot s’està apujant a causa de la guerra de l’Iran i com que el final de la guerra no es veu, els perjudicis a la butxaca d’aquesta inflació duraran unes quantes setmanes, pel cap baix. Ahir al vespre, Trump es va treure del barret deu dies més de coll de l’ultimàtum als aiatol·làs, mentre menteix sistemàticament cada dia (i molt, perquè no para de parlar) només per evitar que el petroli continuï encarint-se i les borses continuïn enfonsant-se. Només fa que dir que la guerra està guanyada, però l’estret d’Ormuz continua dominat per l’Iran, i el règim no ha caigut. 

Sobre la guerra: els Estats Units i Israel ni han fet caure el règim dels aiatol·làs, ni controlen l’estret d’Ormuz, ni Trump avança en converses de pau com ens vol fer creure amb aquesta dèria diària de parlar, parlar i parlar.

Aquest matí ha passat un fet molt interessant, una nova jugada estratègica de Pedro Sánchez en el seu llarg i reconegut combat per resistir, per resistir-ho tot: els seus col·laboradors a la presó, la imputació de la seva dona i el seu germà, el seu partit derrotat a cada elecció a Extremadura, a l’Aragó, a Castella i Lleó. Aquest matí Sánchez ha anat al Congrés a explicar les mesures socials per alleugerir el cost de la guerra de l’Iran. I ha sortit a l’atac. A la vista que Europa ja no l’està deixant sol amb el “No a la guerra”, ha dit que la guerra de l’Iran del 2026 és com la guerra de l’Iraq del 2003, que va tenir conseqüències nefastes a l'Iraq, al món i als nostres carrers amb el terrorisme islamista. Que si aquella guerra va ser il·legal, aquesta també. I que el PP en va ser còmplice. Però dir que l'Iran és com l'Iraq, tornar a fer servir el comodí del record del “No a la guerra” del 2003, és un déjà-vu. I aleshores, Sánchez ho ha personalitzat amb una càrrega tremenda contra José María Aznar. Ha dit que Aznar, el 2003, volia sentir-se important, que va donar suport a una guerra a canvi d’ego, de poder posar els peus sobre la taula amb George Bush. Ha recordat que els atemptats de Madrid van ser culpa d’aquella guerra. I ha recordat que Aznar no se’n penedeix. I ha arribat a qüestionar la seva moralitat:

Si han anat seguint la història de com el Govern va retirar a última hora el projecte de pressupostos que havia presentat al Parlament, no els estranyarà que avui comencem remarcant que les eleccions a Andalusia ja tenen data: el 17 de maig.

La setmana comença d’una manera molt perillosa. Com saben, Trump ha anunciat atacs a les centrals elèctriques de l’Iran si no desbloqueja l’estret d’Ormuz i l’Iran ha avisat que la seva resposta serà atacar les plantes dessalinitzadores dels països del golf Pèrsic. Tu m’ataques la llum i jo t’ataco l’aigua.

Culminant una setmana de vagues a tot el país, els mestres han tallat aquest matí la ronda de Dalt en diversos punts. Poc abans de les set, unes 400 persones han barrat el pas en els dos sentits a Santa Coloma de Gramenet, just abans del nus de la Trinitat, i després un centenar de manifestants han tallat la mateixa via a l’altura de la Vall d’Hebron, i després un altre tall a la B-20 a l’altura de Finestrelles, a Esplugues de Llobregat.

Qualsevol notícia que comentem aquí s’ha d’entendre en un marc de guerra que ens afecta cada vegada més. Guerra a Ucraïna primer i ara a l’Iran i al Líban. El preu del petroli ha tornat a enfilar-se i ja sabem que quan s’apuja la benzina s’apuja tot. La nostra economia depèn, en aquests moments, de dos polítics, Netanyahu a Israel i Trump als Estats Units, a qui tot això els és igual perquè la guerra els dona mans lliures per fer el que vulguin. Per exemple, Israel ha atacat el jaciment de gas més gran del món. De manera que, aquesta guerra, que els Estats Units han anomenat “Fúria èpica”, ens està portant una inflació èpica i un desastre èpic, com tot el que toca el dit inepte de Trump, sobretot quan es deixa menjar l’orella pel lobi israelià i es refia de la seva intuïció, més que no pas dels seus generals o dels seus consellers de seguretat nacional. Cada dia està més clar que amb bombardejos i assassinats selectius els Estats Units no faran caure el règim dels aiatol·làs. 

Aquest matí, cap a les vuit, el Govern i Esquerra han escenificat el pacte al qual van arribar ahir al vespre i que ja comentàvem ahir en l’anàlisi i que hem anticipat aquest matí en l'edició impresa de l’ARA: 

Els mestres continuen també avui les vagues de tota aquesta setmana, i aquest matí han rebut el suport dels pagesos a les Terres de l'Ebre. Hi ha tants malestars sectorials (mestres, pagesos, usuaris de Renfe, usuaris de la sanitat pública, aspirants a un pis de lloguer…) que el malestar és general. I si aixeques la vista i mires el món, el malestar es transforma en angoixa, no només pel preu del petroli o per arribar a final de mes, que Déu n’hi do el que angoixa, sinó per la supervivència de la democràcia i, a estones de la humanitat. Aquest és el retrat socioemocional de la societat en aquest moment. En aquest ecosistema de malestar general operem tots.