'Un año, una noche'

Ramón González va descriure la seva experiència com a supervivent de l'atemptat del 2015 a la sala Bataclan al llibre Paz, amor y death metal, punt de partida de la pel·lícula d'Isaki Lacuesta Un año, una noche, que copsa la manera com els atemptats van afectar individualment i com a parella el Ramón i la Céline. Vam parlar amb Isaki Lacuesta quan va presentar el film a la Berlinale i amb la seva protagonista, l'actriu francesa Noémie Merlant. Crítica de la pel·lícula.

]]>

'En los márgenes'

Penélope Cruz és una mare coratge que combat els desnonaments a l'opera prima de Juan Diego Botto, que adopta com a model el vessant més didàctic del cinema de Ken Loach i, inspirada pel noble anhel de denunciar les injustícies que pateixen els més desfavorits, acaba convertint el drama humà en un espectacle de la misèria. Crítica de l'ARA.

]]>

'Blonde'

La controvertida mirada sobre Marilyn Monroe del biopic Blonde és l'estrena més comentada de la setmana, que ja està disponible a Netflix. A la crítica de l'ARA, Maria Adell apunta que al director Andrew Dominik "no sembla interessar-li el talent de Monroe com a actriu o les seves característiques singulars com a estrella (...), sinó la seva condició d'imatge eternament reproduïble i, per tant, consumible i d’un sol ús". En canvi, Adell lloa "l'increïble exercici de transmutació actoral" de l'actriu Ana de Armas, que es converteix en Marilyn i, alhora, insufla vida, emoció i calidesa a aquesta imatge gastada, grapejada per tots". En el darrer Festival de Sant Sebastià vam parlar sobre Blonde amb Dominik i De Armas, que assegura que a Hollywood "és tan difícil aconseguir bons papers com tenir una vida privada".

]]>

La passió destructora s'ha instal·lat al cinema de Claire Denis, que enguany ha dirigit dues pel·lícules on, més que enamorar-se, els protagonistes són víctimes d'un amor abrasiu que els sacseja com un terratrèmol de magnitud 8: Stars at noon, estrenada al Festival de Canes i basada en una novel·la de Denis Johnson, és un amour fou agònic i desesperat entre un home de negocis i una periodista perduts a la convulsa Nicaragua dels 80; en canvi, Fuego, que s'estrena aquest divendres i va guanyar el premi a la millor direcció a la Berlinale, és una història menys exòtica sobre una parella feliç que es desestabilitza amb l'aparició en escena d'un antic amant de la dona que fa saltar pels aires promeses i lligams. Protagonitzada per Juliette Binoche i Vincent Lindon, Fuego constata la devoció de Claire Denis pels cataclismes romàntics o, simplement, per l'amor. “Francament, és el més interessant de la vida, i del cinema també –explicava fa uns dies al Festival de Sant Sebastià–. Pots fer una pel·lícula sobre atracar un banc i també està bé, els diners són un bon tema, però l'amor és una matèria primera molt forta”.

]]>

Era el 29 de maig del 2020 al vespre quan vam rebre un missatge als nostres comptes d'Instagram: "Soc l'Ana Sánchez i treballo amb la Isabel Coixet. La Isabel ha llegit avui el vostre article i s'ha quedat molt tocada. Li agradaria poder fer alguna cosa a nivell més visual sobre el tema". El 23 de maig havíem publicat a l'ARA el reportatge sobre els abusos sexuals a l'Aula de Teatre de Lleida i els dies següents havien estat una voràgine de feina, dedicant-nos a acompanyar els testimonis després d'haver fet públiques les seves històries i a recollir les reaccions institucionals davant del cas.

]]>

Què defineix en el fons una família? Quina força tenen uns vincles quan es basen en mentides? Són preguntes que semblen d’un film de Hirokazu Kore-eda, però també les planteja el debut com a directora de Carlota González-Adrio, La casa entre los cactus, adaptació de la novel·la homònima de Paul Pen que arriba als cinemes aquest divendres i la setmana que ve al Festival de Sant Sebastià. En la pel·lícula, Ariadna Gil i Daniel Grao són una parella que viu amb les seves cinc filles en una casa mig aïllada del món, una llar autosuficient on regna una aparent harmonia tot i una tragèdia recent, fins que l’aparició d’un senderista perdut (Ricardo Gómez) remou uns fonaments més fràgils del que sembla.

]]>

De la nova fornada de directores catalanes, Meritxell Colell (Barcelona, 1983) és segurament la que més confiança demostra en la imatge i el so com a creadors de sentit, i també la menys interessada en la trama o les convencions narratives. Al seu nou treball, Dúo, que arriba als cinemes aquest divendres després de passar pel D'A i el Festival de Màlaga, on va guanyar el premi a la millor direcció de la secció Zonazine, Colell fa un pas més en la seva recerca d'un llenguatge poètic i sensorial. I ella ho reconeix: “El cinema que m'interessa és aquell que no passa per la paraula ni per la història sinó per les sensacions, un viatge físic i emocional en què la trama és sobretot una excusa per viure una experiència com a espectador i com a cineasta”.

]]>

El director David Serrano es va enamorar per primera vegada als onze anys. Ella es deia Layla i era una companya de classe. També en aquella època Serrano es va comprar el seu primer casset i es va enamorar d’un grup, Hombres G. Els seus dos amors infantils conflueixen a Voy a pasármelo bien, la pel·lícula musical que estrena aquest divendres el cineasta espanyol amb més experiència en el gènere, guionista d’El otro lado de la cama i la seva seqüela i responsable d’èxits del teatre musical com Hoy no me puedo levantar, Grease i Billy Elliot.

]]>

Un sicari en procés de transformació personal i decidit a evitar la violència (Brad Pitt) és contractat per robar un maletí al tren bala de Tòquio a Kyoto. Una feina fàcil si no fos perquè el tren és ple d'assassins i algú els està manipulant per enfrontar-los entre si. Bullet train, que divendres arriba al cinema, és una comèdia d'acció sense frens i, segurament, l'estrena més fresca de l'estiu.

]]>

Amb 58 anys, Gaspar Noé (Buenos Aires, 1963) s’ha fet gran, o almenys prou gran per començar a pensar en la mort i dedicar-li la seva pel·lícula més tendra. En una pantalla partida en dos, Vortex aborda la decadència d’un matrimoni ancià: una càmera segueix la dona (Françoise Lebrun), amb demència i desorientada; l’altra s’està amb el marit (Dario Argento), amb problemes de cor. El poder destructiu del temps s’acarnissa amb els dos personatges, observats sense filtres sentimentals però amb una humanitat sorprenent en l’autor de Clímax i Irreversible.

]]>

Què fa Antonio de la Torre de protagonista d'un thriller belga filmat en francès? “Això m'agradaria saber a mi...”, diu mig de broma l'actor malagueny, el més nominat (catorze vegades) de la història dels Goya. A Entre la vida y la muerte, De la Torre es retroba amb el gènere policíac –l'ha freqüentat en films de Rodrigo Sorogoyen i Alberto Rodríguez– per interpretar un solitari conductor de metro de Brussel·les que un dia veu com es llença al davant del seu tren un noi que després sabrem que era el seu propi fill, implicat en un robatori que va acabar malament. La investigació que es farà aleshores per esbrinar els culpables de la mort del noi ens revela, primer, que hi ha molt més del que sembla en el conductor, i també que De la Torre és una bèstia interpretativa de primer ordre, fins i tot quan actua en francès.

]]>

Igual que Doctor Strange amb la màgia o Daredevil amb els baixos fons criminals, Thor ha sigut sempre el referent de Marvel pel que fa a mitologia: guerres entre divinitats, incursions en regnes mítics, criatures llegendàries... Seu és el territori de les històries èpiques i grandiloqüents, i així ho va entendre Kenneth Branagh quan el 2011 va portar Thor al cinema, però la falta d'entusiasme per aquell film i la mala rebuda de la seva erràtica seqüela (Thor: El món fosc, del 2013) van obligar Marvel a canviar de pla i reinventar la saga i el personatge. És per això que les pel·lícules de Thor ja no són sinònim d'heroisme èpic sinó de disbauxa i diversió. De fet, Thor: love and thunder, que s'estrena aquest divendres, és la pel·lícula més explícitament còmica –i fins i tot autoparòdica– de l'Univers Cinematogràfic Marvel (UCM).

]]>

“Tu no fas pel·lícules, tu fas obra”, li diu sempre el cineasta Javier Rebollo al seu amic Jonás Trueba. I és cert: les pel·lícules de Trueba han anat trobant el seu lloc entre el públic al marge de modes i tendències, dialogant entre elles com les notes d'un acord menor i melancòlic, sempre a la recerca de la senzillesa –tal com l'entén aquest madrileny cinèfil, lletraferit i sensible–. Tenéis que volver a verla, que arriba aquesta divendres als cinemes, reuneix altre cop la banda d'amics i còmplices habituals de Trueba. A Francesco Carril, Vito Sanz i Itsaso Arana s'hi afegeix ara Irene Escolar en una història mínima i gairebé anecdòtica sobre dues parelles amigues que primer es troben en un concert de Chano Domínguez i després fan un dinar a la casa dels afores on viu ara una de les parelles.

]]>

“El 1995, un noi anomenat Andy va rebre una joguina de Buzz Lightyear pel seu aniversari. Era de la seva pel·lícula favorita. Aquesta és la pel·lícula”. Amb aquesta elegant simplicitat es resumeix a l'inici de Lightyear, que divendres arriba als cinemes, l'estranya naturalesa d'un film que no és exactament un spin-off ni una preqüela o seqüela de la saga Toy story, però que s'inscriu clarament en la franquícia més popular i comercial de Pixar.

]]>