Rosalia Pegueroles treballa una nit sí i una no fent d'infermera en un quiròfan de l'Hospital Universitari Verge de la Cinta. Quan acaba la jornada laboral, dorm unes hores i se'n va a fer d'alcaldessa al seu poble, Aldover (Baix Ebre). Daniela Lleixà també compagina les dues feines: comença el dia fent d'infermera al seu poble, a Mas de Barberans (Montsià), i a les tardes canvia la bata blanca per la vara d'alcaldessa. Mar Lleixà té una vida similar, tot i que ella és alcaldessa d'una ciutat més gran, Tortosa, i ha hagut de guardar la bata blanca a l'armari per a més endavant. Fins aquest mes de gener, feia d'infermera al mateix hospital que la Rosalia, però arran d'un acord de govern amb el PSC, a la darrera part del mandat li corresponia a ella fer d'alcaldessa, representant ERC. "Més endavant ja tornaré a fer d'infermera. Perquè jo soc infermera!", reivindica la Mar.

L’avellana catalana està en perill. El 1985 es conreaven a Catalunya prop de 35.000 hectàrees d'avellaners, però des del 2024 només en queden unes 7.800, i la tendència continua a la baixa. Els últims cinc anys la superfície conreada ha caigut gairebé un 30%, i a més, a causa dels efectes de la sequera el rendiment de les explotacions ha disminuït fins a un 70%. Les dures condicions de treball al camp i l'edat avançada dels pagesos, sumades a la falta de relleu generacional i als efectes destructius del canvi climàtic en la collita, dibuixen un futur molt incert per al sector, que demana ajuda a les administracions per mantenir viu aquest conreu autòcton. Actualment el 85% de la producció es concentra al Camp de Tarragona, on sobresurt la Denominació d'Origen Protegida (DOP) de l'avellana de Reus, i a Girona, en un petit reducte de poc més de 600 hectàrees de camps a Brunyola, a la Selva, una quinzena de productors també cultiven aquest fruit sec.

La Setmana Santa dona el tret de sortida a la temporada alta de turisme a la Costa Daurada. Cada cop és més freqüent veure grups de turistes que recorren els carrers seguint rutes marcades, amb una aposta clara per allargar l’activitat més enllà de l’estiu. Aquest dinamisme suposa un motor econòmic indiscutible, però també accentua la massificació a les zones costaneres, la pressió sobre els serveis i una progressiva homogeneïtzació que amenaça la identitat local. Sense un equilibri real entre economia i sostenibilitat, l’èxit turístic pot acabar diluint allò que el fa atractiu.

La cantant i música Anna Amigó Vilalta (l’Espluga de Francolí, 1982) participarà divendres en les semifinals de la World Harp Competition, als Països Baixos, que aplega els millors arpistes del món. Amigó és la primera arpista de l’Estat que arriba a la semifinal d’aquest certamen. Hi acudirà amb l’arpa celta i el seu treball Sang de dona, que ja fa un any que es pot veure per escenaris de Catalunya i també de l’estranger.

Les Terres de l’Ebre són un paradís natural. Un tresor nacional. Però, a més, són també un gran enclavament gastronòmic tot i tenir una baixíssima densitat de població. Només a Ulldecona hi trobem dos restaurants amb estrella Michelin: l’Antic Molí i Les Moles. Avui visitem el primer, on el que més brilla no és precisament l’estrella, sinó el projecte d'economia circular que el sustenta, la manera com impacta positivament el territori, i el fet que no només s’instal·la en l’alta gastronomia, sinó que ofereix opcions per a totes les butxaques. "Fem petits passos per fer-nos grans", diu el seu cuiner i propietari, Vicent Guimerà. De passos ja n’han fet molts, perquè el que ofereixen des de la seva cuina és venerat i aplaudit pels seus veïns i pels que el visitem.

Reconec que fa molts anys que visc al Baix Penedès però que, per qüestions de la vida, mai havia vist les catifes que es fan a Bellvei.

Fa temps que veig negocis ben construïts –amb oferta clara, estratègia, trajectòria i clients contents– que arriben a un punt on les coses s’estanquen o fins i tot deixen de funcionar. I fa mesos que hi dono voltes pensant en el perquè.

Hi ha espais que expliquen el passat d’una comunitat millor que qualsevol llibre d’història. A Amposta, aquest relat passa, inevitablement, pel seu mercat. No només com a equipament comercial, sinó com l’escenari on, durant dècades, s’ha desplegat –i encara avui es desplega– la vida quotidiana de la ciutat.

Malauradament, el daltabaix que està patint el món, amb conflictes regionals de fortes implicacions globals, econòmiques però sobretot de cultura democràtica, empetiteix la causa catalana. Ara, com fa gairebé cent anys, l’emergència de posicionaments i discursos totalitaristes, per no dir feixistes, demana una forta reacció democràtica que, com fa cent anys, no s’està produint ni s’entreveu. Malgrat tot, és indispensable que es produeixi, pel bé de tots i, sobretot, de les generacions joves. I el lideratge només pot recaure en les democràcies consolidades, amb Europa al capdavant, seguint el posicionament que va fer explícit Mark Carney, el primer ministre canadenc, a la darrera reunió del Fòrum de Davos.

“La primera carta de vins del restaurant la va fer Ester Nin. Tot el que sé m’ho ha ensenyat ella. Bevent i tastant junts, fent-li moltes preguntes i sent molt pesat jo i ella molt generosa”. Sincer i directe, així és el sommelier Litus Raga, que es jubila després de vint anys al capdavant de la sala del restaurant La Cooperativa, a Porrera. “Encara conservo una factura impagada del primer dia; eren un grup de viticultors molt generosos, però que mai van recordar-se’n de pagar-la”, comparteix entre somriures. “Treballar ha estat un hobby”, etziba d’entrada. I tot seguit: “Qui no ha vingut en tots aquests anys, no l’espero abans d’acomiadar-me”. L’últim servei coincidirà amb la propera Fira del Vi de Falset. Té les idees clares i és dels sommeliers que llegint gestualitat i mirada, sap què necessita cada taula, atenent la cuina honesta i sincera de Mia Vall Grau. Camisa florejada –una tria segurament inconscient però a joc amb les estovalles– i paraula sempre precisa i sovint punyent. Li fan d’empara per servir: “Hi ha vins que no s’han mogut des dels inicis, els Vall Llach, Cims de Porrera, Clos Mogador... Però des del classicisme hem obert finestres a idees i conceptes nous com els de Nin Ortiz i Terroir al Límit, als blancs, als brisats, a les bombolles. Hem anat seleccionant projectes que dialoguen amb la cuina de La Cooperativa, amb civets, fricandós i rostits. Del cos, l’estructura i la sobreextracció, hem passat a voler lleugeresa. Crec que els cellers de la DOQ Priorat s’han acostat als guisats de la Mia”, comparteix sense complexos.

Entrevisto Ricard Llop (Valls, 1995) juntament amb el seu company Pau Feliu (Tarragona, 1992), asseguts a la taula més propera de la cuina del restaurant El Cup Vell. Tots dos m’han proposat de menjar un menú (l’amanida russa de xirivia amb sorella la recordaré durant temps) en què he comprovat el bon ofici de tots dos. El Cup Vell està situat a la part alta de Tarragona, en un carrer on hi ha altres restaurants. El seu té aspecte de casa particular, amb una porta de fusta emmarcada per un arc de mig punt de dovelles. L’interior és acollidor, amb dos espais, i és clar amb el cup vell, sota terra, que es pot observar a través d’un vidre. Pau Feliu va obrir el restaurant el desembre del 2017 juntament amb un altre company, i al cap de tres mesos s’hi va incorporar el Ricard. Nou anys després, el Pau i el Ricard són els que hi estan al capdavant. Abans d'entrevistar-los, hi he menjat alguns dels plats del menú, i els he maridat amb te kombutxa. També tenen vins, i cap marca popular de refrescos.

Les intenses pluges que aquest hivern han caigut sobre Tarragona han omplert les rieres que desemboquen al mar i han tornat a embrutar les platges de pèl·lets. L'aigua que cau sobre les instal·lacions de les empreses que manipulen aquests petits plàstics els condueix a través dels desaigües cap a les rieres, i després van a parar a les platges i al mar. L'últim episodi greu es va produir a causa de les precipitacions entre el 16 i el 18 de gener, segons va poder comprovar l'inspector municipal de platges de la Pineda (Vila-seca), que va fotografiar i documentar els milers de pèl·lets que van aparèixer a la platja.

Les dades de la contaminació industrial al Camp de Tarragona milloren cada any, encara que durant el 2025, a causa de l'apagada general de l'abril, van créixer de manera puntual les emissions d'un dels components tòxics que es controlen. L'apagada elèctrica que va deixar a les fosques Catalunya, Espanya i Portugal va alterar el funcionament normal dels polígons químics de Tarragona i va disparar les emissions d'1,3-butadiè, un dels compostos volàtils que genera el procés industrial. A Catalunya les emissions d'aquest element no estan regulades per cap normativa, però es fa servir com a referència el criteri d'Ontario (Canadà), que fixa que la mitjana anual d'aquestes emissions no haurien de superar els 2 µg/m³. Durant l'incident de l'apagada general de l'any passat, els valors d'aquest compost van arribar de manera puntual fins als 150 µg/m³, segons els mesuraments dels sensors de la mateixa indústria petroquímica al Morell. Tot i aquest incident, les emissions mitjanes durant tot l'any passat a tot el Camp de Tarragona no van superar els 2 µg/m³.

El popular barri tarragoní de Bonavista ha viscut aquesta tarda un intent de provocació de Vox que ha acabat amb empentes i insults. La formació d'extrema dreta havia convocat una protesta sota el lema "No a la Islamización, no a la inmigración masiva", que només ha reunit unes seixanta persones. La mobilització volia arribar fins al lloc on la comunitat islàmica del barri vol traslladar la mesquita. Allà, però, a més d'un cordó policial, els esperaven uns 250 antifeixistes.

Vermuts Miró protagonitza el primer volum de la Biblioteca d’Història Empresarial, impulsada per MaserGrup. L’obra, escrita per la historiadora Isabel Martínez (Cambrils, 1973), repassa l’evolució de Vermuts Miró des de la seva fundació l’any 1914 fins a la seva adquisició l’any 2020 per part de MaserGrup, contextualitzant la trajectòria de la marca dins la història de la producció de vins i vermuts al Camp de Tarragona fins a l’actualitat. El llibre es presentarà el proper 7 d'abril a la Casa Navàs.

L'Ajuntament d'Altafulla ha informat que el consultori mèdic del municipi estarà tancat per falta de personal durant les tardes del 30 de març al 6 d'abril, coincidint amb la Setmana Santa, quan la localitat rep un gran nombre de visitants.

El cap de setmana vinent l’Hospitalet de l’Infant tornarà a convertir-se en punt de trobada per als amants de les construccions amb la celebració de la quarta edició de l’HospiBrick & Click, la fira conjunta de LEGO i Playmobil més gran de Catalunya. En l’edició anterior la fira va rebre prop de 6.000 visitants, tant del municipi com d’altres punts de Catalunya i de ciutats com Saragossa, Bilbao, València o Sevilla.

M’avisen que haig de conèixer Pola Hemaia, el jove cuiner que té un restaurant a Reus, L’Alkimista, des de fa sis anys. Així que faig cap a Reus, en un dia extraordinari en què fins i tot el tren que m’hi porta arriba puntual.

"Perdoneu que no miri a càmera, és bastant difícil deixar de mirar això". Així s'excusava davant de l'audiència la periodista Lídia Heredia, corresponsal de TV3 a Washington D. C., durant el directe que va fer per retransmetre l'eclipsi de Sol l'abril del 2024 des d'Erie, Pensilvània. Amb les ulleres de paper posades, la boca oberta i una cara d'immensa emoció, la periodista insistia: "Molta gent té la sensació que estem vivint una experiència d'aquelles per recordar tota la vida". Molts habitants del sud de Catalunya, i milers de turistes, tindran aquest 12 d'agost una sensació similar, quan la Lluna es col·loqui just davant del Sol, i es faci la foscor. Durant un minut i mig, com si algú hagués tocat un interruptor, es farà fosc de sobte i fins i tot es podran veure les estrelles. Tot això passarà entre les 19.30 i les 21.00, en funció de la ubicació des d'on es miri el cel.

Aquest 13 de març ha fet exactament dos anys des que, després de perdre la votació dels pressupostos, el llavors president de la Generalitat, Pere Aragonès, va decidir convocar eleccions. Els comptes per aquell exercici tenien un escull insalvable: el Hard Rock. Per una banda, el PSC li exigia que desencallés el projecte si volia els seus vots, però per l'altra, Comuns li assegurava que si el macrocasino tirava endavant, ells s'hi oposarien. Una pinça insalvable. Aragonès va mantenir el compromís amb els socialistes i Comuns va complir la seva paraula i va votar en contra dels pressupostos. El president Aragonès va convocar eleccions anticipades i les va perdre en favor de Salvador Illa.

Girona és una ciutat mitjana de poc més de 100.000 habitants. En pocs quilòmetres a la rodona, es concentra un paisatge urbà divers i ple de contrastos, amb molt poca distància física entre els barris benestants i els més humils. Tal com constaten les dades del Cens Anual de Població de l’Institut Nacional d'Estadística (INE), analitzades per l'ARA, el districte 2, que inclou Montilivi i part de Palau, té al voltant d’un 9% de població nascuda a l’estranger, mentre que, a aquesta mateixa altura, però a la banda sud-oest de la ciutat, a Santa Eugènia, aquesta proporció supera el 50%.

La Fundació Cultural El Foment de Girona no para de créixer. Va aterrar a la ciutat fa sis anys, en ple moment crític de la pandèmia, a la plaça dels Mercaders, i, des d’aleshores, s’ha anat expandint al voltant d'aquest centre neuràlgic al cor del barri vell, amb cada vegada més propostes lúdiques i gastronòmiques, sempre amb la cultura catalana com a bandera. Ara ha passat a ser una fundació sense ànim de lucre, finançada per més de 300 socis i, en un any, arriba a programar fins a 400 propostes, més d'una al dia, de concerts, tallers, tastos, monòlegs, cafès literaris... I, aquest 2026, per Sant Jordi, torna a organitzar un bon sarau.

A l’escola de Girona on anava de petita, Carol Law Lee, d’origen xinès, va ser durant molt de temps l’única nena amb els pares de fora. “Em sentia exòtica. Les alumnes més grans em tocaven els cabells i deien que semblaven fils!”, recorda. Al cap dels anys, però, va arribar una altra noia xinesa, a qui “veia pròxima a ella” i “tenia moltes ganes de conèixer”.

Amb més de 450.000 habitants, Lleida no tindrà cap equip de futbol jugant a les primeres quatre categories del futbol la propera temporada. Poblacions més petites gaudeixen de futbol professional i Lleida, no. L'Atlètic Lleida, el club de recent creació que no acaba de seduir els aficionats, difícilment evitarà el descens a Tercera RFEF. A falta de quatre jornades, és a vuit punts de la zona de descens. I el Lleida CF, l'equip que defensa la llarga tradició de futbol de l'antiga Unió Esportiva Lleida, és precisament cuer a Tercera RFEF. Segurament, també baixarà. En una ciutat on el bàsquet funciona, el futbol pateix. Però a les graderies dels camps de Tercera RFEF, en el moment més fosc, molts aficionats han descobert moltes coses. Hi han trobat bellesa, tot i el dolor.

Trini Porta, una veïna de 52 anys de Montoliu de Segarra, viu sola amb un gos i dos gats. El passat mes de gener va perdre sobtadament el Cupi, un podenc que va adoptar de la gossera de Cervera fa deu anys. Una malaltia hepàtica irreversible va obligar-la a sacrificar-lo per tal d’evitar-li més patiments. El buit que li ha deixat encara està ben viu. No té gens de pudor en comparar aquesta pèrdua amb la d’una persona. “A mi m'ha marxat un membre de la meva família i això molta gent no ho entén”, admet Porta.

Després d’una llarga trajectòria professional vinculada gairebé sempre amb Televisió de Catalunya, la comunicadora Mari Pau Huguet (Estopanyà, 1963) ha estat reconeguda aquest mes de març com a Dona Emblemàtica per l’associació Hera de Lleida. Fa més de quinze anys que treballa a l’Oficina d’Atenció a l’Audiència, però continua participant en projectes audiovisuals i assumint moltes presentacions d’esdeveniments.

El retorn del Pepe a casa aquest dijous després de passar una setmana en presó provisional a can Brians ha donat aire al barri del Bon Pastor de Barcelona. El cas d'aquest home en cadira de rodes que va matar un lladre que el volia robar ha alterat el dia a dia d'uns veïns acostumats a viure al marge de la ciutat, però tranquils. Durant uns quants dies, el malaurat episodi ha posat el focus sobre els seus carrers, que han omplert hores de televisió amb un retrat del barri centrat en la seguretat que no explica, ni de bon tros, la realitat d'un Bon Pastor que continua sent un gran desconegut per a bona part de la resta de la ciutat.

De Guitarland fàcilment pots sortir-ne convençut que la teva vida necessita una guitarra per adquirir tota la dimensió del seu sentit. El Richard i el José Luis regenten des del 2003 aquesta botiga del carrer del Diluvi de Barcelona, en ple pulmó de Gràcia, un barri que s’ha anat quedant orfe d’aquesta mena d’establiments –en contra del que és la seva personalitat, amb festes molt arrelades i tradició pel gust musical– per a un tipus de veïnat que és un potencial client molt interessant per als serveis que pot oferir un comerç musical.

Barcelona ha fet aquest dijous el primer pas per saldar un dels seus deutes pendents més incomprensibles. L'alcalde, Jaume Collboni, ha anunciat que la capital catalana obrirà a principis de maig un concurs entre tres artistes per dissenyar un monument a un dels homes més importants de la història de la ciutat: l'enginyer, urbanista i polític Ildefons Cerdà (Centelles, 1815 - Las Caldas de Besaya, Cantàbria, 1876), l'artífex de l'Eixample.

Vjekoslav Luburić va ser un general croat que va dirigir Jasenovac, un dels camps de concentració més sanguinaris de la II Guerra Mundial, on van morir assassinats brutalment milers de persones, la majoria serbis, jueus i gitanos. Era conegut com a Maks el Carnisser, i fins i tot els nazis van destacar-ne la crueltat. El tinent Artur Hefner, oficial de la Wehrmacht, va anar a visitar Jasenovac el febrer de 1942 i el va descriure com un camp “de la pitjor categoria, igual a l’infern de Dante”. Després de la guerra, el criminal nazi va fugir de la justícia i es va establir a Espanya, protegit pel règim franquista i sota una identitat falsa. Es va instal·lar a Carcaixent, al País Valencià, on vivia sota el nom de Vicente Pérez García i dirigia una impremta. El 1969 va ser assassinat al seu domicili en circumstàncies mai del tot aclarides. Des d'aleshores està enterrat en un panteó amb un escut de la Croàcia feixista.

Carles Fenollosa (València, 1989) ha estat una de les sorpreses literàries de la temporada. Després de debutar amb Narcís o l'onanisme (Premi Lletraferit 2018) i fer diversos assajos, l'últim dels quals ha estat La modernitat frustrada (Premi València, 2025), va publicar fa uns mesos la segona novel·la, Guerra, victòria, demà (Drassana, 2025), una de les millors del 2025 segons l'Ara Llegim i finalista del Premi Òmnium. L'acció del llibre transcorre durant la València de la República, la Guerra Civil i l'exili i segueix la vida de Jesús Martorell, un metge compromès, fins a París, Nàpols, Dachau i Buenos Aires.

El regidor de Grans Projectes de l’Ajuntament de València, José Marí Olano, hauria afavorit la col·locació de diversos treballadors en empreses municipals. Així ho apunten uns àudios avançats per Eldiario.es que recullen converses entre Olano i els empleats de la companyia pública Consorci València 2007. En els enregistraments se sent com el polític hauria facilitat informació sobre futures convocatòries d'ocupació que haurien servit als empleats per recol·locar-se un cop s'extingís l'empresa en la qual treballaven. Les gravacions pertanyen a la causa oberta per la Fiscalia Anticorrupció per suposats delictes de prevaricació i tràfic d'influències i en la qual s'investiga l'alcaldessa de València i alt càrrec del PP, María José Catalá, i la presidenta del Port, Mar Chao, entre altres càrrecs públics.

Què passa amb el pavelló cobert que des de fa anys s’ha de construir als voltants de la zona esportiva de la torre dels Enagistes? Quins són els problemes que fan que un projecte tan necessari per a l’esport manacorí encara no tingui ni els terrenys comprats? Podríem enumerar tota una sèrie de causes urbanístiques, que també passen pel Consell de Mallorca, però que tenen en el Pla general municipal el principal escull.

“No és un crit de desesperació, tenim marge de temps, però no trobam pis per llogar a Porreres i no ens en volem haver d’anar a viure a un altre poble”. La crisi de l’habitatge a Mallorca arriba al Pla de mica en mica i té cara i ulls, i a Porreres n’hi ha un exemple. Una família monoparental porrerenca, formada per mare i filla, ha convertit el que havia de ser un convencional anunci de cerca de pis per llogar en una original publicació reivindicativa. Amb l'anunci han volgut visibilitzar la realitat de moltes famílies i també joves que es troben amb un mercat immobiliari cada vegada més inaccessible arreu de Mallorca, una situació en la qual el Pla no n’és una excepció.

Aquest dimarts el cor de Mallorca batega amb una força singular. El Pla de Mallorca es desperta en la seva gran tercera festa de Pasqua, una jornada en què el temps sembla aturar-se per permetre que la tradició i la germanor passin per damunt de la rutina laboral que ja impera a la resta de l'Arxipèlag. I és que aquest dimarts de Pasqua les carreteres i els camins que serpentegen cap als cims o ermites més emblemàtiques de la comarca es tornen a omplir de famílies carregades amb senalletes o motxilles on encara queden les darreres joies de la rebosteria casolana i tradicional de Pasqua.

No queda tan lluny quan era ben comú considerar els vins del Priorat com de baix nivell, que únicament servien per donar grau i cos a altres vins o, en el millor dels casos, per al consum a granel. Una idea històricament estesa fora de les nostres comarques, encara que aquí no hi faltava qui el defensava com a vi de batalla. Però, realment, la bona fama dels vins del Priorat no és pas relativament recent. De fet, les possibilitats de venda al detall, així com l’exportació d’aquesta denominació genèrica, ja van formar part de les inquietuds empresarials d’un bon grapat d’emprenedors a finals del segle XIX i principis del XX. Registrar-ne oficialment la denominació de cara sobretot al mercat al detall serà l’obsessió d’alguns productors i comercialitzadors de l’època.

Aquesta nit he tingut un somni molt fotut. Somiava que hi havia uns cadellets de gos i que un d’ells incorporava millores gràcies a la intel·ligència artificial. Jo, espantada, pensava: com hem pogut arribar fins aquí?

Fa temps, en un altre mitjà i un altre format, em preguntava com podia ser que el Vendrell fos com és. Tampoc sé ben bé com és, simplement és el Vendrell. Però d’allà ve gent com Pau Casals, Àngel Guimerà, els germans Ramon Ramon i Vidales i Joan Ramon i Vidales, els Andreu Nin, o els Lax'n'Busto. Una mica com Reus o Sarral, però del Penedès.

Si s’accepta que el poble català té dret a decidir, la qüestió següent és pràctica: per què es vol la independència? La independència d’un poble és per a ell mateix, no contra cap altre. En el fons, no hi ha res més natural que voler decidir per a un mateix.

Aquest dimarts han estat les comarques de Tarragona les que han viscut les protestes de docents, que no es conformen amb l'increment salarial que van acordar CCOO i UGT amb el Govern. La millora incloïa, entre altres aspectes, un increment d'uns 3.000 euros anuals. No està gens malament, però tres sindicats no ho veien gens clar (USTEC, Intersindical i CGT) i van organitzar una consulta. El 95% dels votants van rebutjar l'acord. Cal tenir en compte que hi van participar 40.000 docents, que són més de la meitat del total. Les vagues que han començat aquesta setmana i que acaben divendres amb una manifestació a Barcelona tenen, doncs, un suport molt ampli entre els professionals.

L’Ajuntament de Reus preveu enderrocar diversos immobles del carrer de Balmes per millorar la connexió entre el barri del Carrilet i el centre de la ciutat. Un espai històric on els murals recorden el passat ferroviari d’un barri que antigament ja unia territoris i persones. La transformació contemporània d’alguns entorns urbans implica recuperar espais de pas per als vianants i zones verdes i apostar per ciutats més sostenibles, accessibles i saludables.

L’any 91 l’avi Lluís Vives i Solé va ser reconegut “pel tractament capdavanter en qüestions tecnològiques en el camp de la vinya” pel president Pujol; avui el govern català ja no premia amb aquesta distinció qui treballa la terra i protegeix el paisatge. El seu fill Enric Vives i la seva dona Aïda Conesa són enòlegs per la Universitat Rovira i Virgili i fa trenta anys van decidir alçar les Caves Vives Ambròs a Montferri. Plegats, mantenen el llegat d’una casa de pagès amb més de 500 anys d’història a l’Alt Camp i ara també s’hi ha sumat la sisena generació. David Vives ha aparcat la informàtica per cultivar vinyes. És habitual veure’l sobre el John Deere del 79, però també comunicant amb destresa a Instagram. Les caves celebren el trentè aniversari i sembla que a recer de l’església i a pocs metres del Santuari modernista de Montserrat, saben surfejar la crisi que plana sobre el sector del vi. Ampliaran les instal·lacions per emmagatzemar les cada vegada més llargues criances de Cava que elaboren, i també la botiga per oferir una millor atenció enoturística. “A Vives Ambròs el 99% és vinya i el 90% de la producció la venem a la botiga”, adverteix Enric Vives. Són un rara avis. No tenen distribuïdors. “Ens funciona el boca-orella i la relació qualitat-preu-plaer de vins i caves”, afegeix. També els ha afavorit la crítica especialitzada i els concursos internacionals; 71 medalles d’or i 40 medalles de plata.

Pel que fa a l'extensió, amb les seves 39.800 hectàrees el Parc Natural de les Muntanyes de Prades, Poblet i Serra de la Llena serà el segon parc natural més gran de Catalunya, només per darrere del de l'Alt Pirineu. Però si el que tenim en compte és el nivell de complexitat, el futur parc natural guanya per golejada. Ja es considerava prioritari durant la Segona República, i un cop acabada la dictadura hi va haver diferents intents de convertir-lo en una realitat, però ha estat impossible. Després de moltes promeses incomplertes i de canvis de calendari constants hi ha una data que, ara sí que sí, sembla que es complirà: el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) publicarà aquest mes de març el projecte de creació del nou parc natural. A partir d'aquí s'obrirà un període per presentar-hi al·legacions i, segons els càlculs del Govern, es podria aprovar definitivament aquest estiu.

Emigrar és sempre una experiència difícil, però encara es complica més si no coneixes ningú al país on vas, si l'idioma i els costums són diferents i si només tens quinze anys i el viatge és en pastera i no saps nedar. Però això no és tot: quan arribes a destí descobreixes que res era tan fàcil com semblava i que tornar els diners que t'han deixat per fer el viatge serà gairebé impossible.

L'anunci ja s'havia fet, però encara no era del tot oficial i les negociacions per traslladar la Biblioteca Pública de l'Estat a Tarragona a l'antiga Tabacalera s'havien perllongat tant que ningú gosava posar la mà al foc. Finalment, la confirmació s'ha fet pública aquest dilluns: l'Ajuntament de Tarragona, la Generalitat i el ministeri de Cultura han acordat traslladar l'equipament que actualment es troba al centre de la ciutat fins a la nau principal de l'antiga Tabacalera.

Crim és un grup de música punk-rock nascut a Tarragona ara fa 15 anys. Els comptes els surten d'aquella manera, però al final han aconseguit guanyar-se la vida amb la música, i això és molt. Sobretot perquè fan la música que els agrada, i no és precisament la que la indústria potencia. Han tocat en diferents països, i en aquesta entrevista avancen els plans que tenen de futur. Actualment estan de gira per tot l'Estat per presentar el seu darrer disc: Futur medieval. Són Adri Bertran, Quim Mas, Marc Anguela i Javi Dorado.

El baríton Àngel Òdena és un dels integrants del repartiment de La Gioconda, l’òpera d’Amilcare Ponchielli sobre llibret d’Arrigo Boito que es pot veure al Gran Teatre del Liceu fins al 2 de març. El tarragoní va tornar a l’escenari del Liceu aquest passat dilluns després de tres anys, quan va participar a Il trovatore, coincidint amb els 25 anys del seu debut al teatre barceloní.

Les pluges i ventades de les darreres setmanes al Camp de Tarragona han deixat la sensació que l’excepcionalitat comença a convertir-se en quotidianitat. El pantà de Riudecanyes n’és la millor prova: en només un any ha passat d’estar pràcticament buit (1,6 % a finals d’octubre de 2024) a fregar el 100 % de capacitat, cosa que ha obligat fins i tot a desembassar. El Camp guanya reserves, però creix la incertesa davant un clima cada cop més imprevisible. Un escenari aparentment atípic que apunta a una nova normalitat marcada pels extrems.

Rodalies, ensenyament, sanitat, pagesia, pescadors, autònoms… Qualsevol podria pensar que estic enumerant sectors sense cap relació entre ells, però la realitat és ben diferent. O bé no funcionen com haurien de funcionar, o bé estan en vaga i mobilitzant-se perquè ja estan farts de la situació que viuen.

El riu Ebre ha estat, és i serà un dels eixos més importants no només de Catalunya sinó de tot el sud d’Europa. Potser abans força més que ara, considerant-lo com a eix viari, però com a eix de comunicació, cultural, comercial… és imbatible! 

Per què cal tornar avui sobre la qüestió de la independència de Catalunya? Perquè el debat sobre el finançament autonòmic ha reaparegut, una vegada més, embolcallat d’un llenguatge de greuge cap a Catalunya que fa explícit el paper de societat supeditada i no plenament partícip de la definició d’estratègies a Espanya. I perquè la crisi recurrent en infraestructures –Rodalies, Corredor Mediterrani, dèficits d’inversió acumulats durant dècades, escanyament de tots els serveis públics– ja no pot ser presentada com una successió d’incidències tècniques. Quan els dèficits es repeteixen sistemàticament en un mateix territori, la qüestió deixa de ser administrativa i esdevé política.

“Quan creixes anant a buscar tomàquets amb l’avi, ho fas també amb uns valors i amb una identitat gastronòmica”. Martí Mestre Domènech és un jove cuiner format a la Università di Scienze Gastronomiche di Pollenzo, a Itàlia, que ha tingut la sort de tenir escola a casa, al Priorat. “Que l’altre avi i la mare estiguessin al capdavant de l’Hotel Hostal Sport em va despertar definitivament la curiositat per la gastronomia”. Avui, amb el seu col·lega Andrea Picchione, a qui va conèixer a les aules de la universitat del moviment slow food, fan de cuiners nòmades; viatgen al lloc, el llegeixen, el comprenen, i després el cuinen de la manera més honesta i sincera, amb “minimalisme contundent”, matisa. A la universitat va aprendre que “la gastronomia ho és tot perquè hem evolucionat a través del menjar”. I afegeix: “Cuinar és prendre consciència del món en què vivim; és un procés de transformació d’aliments que comença amb un tubercle”.

El 26 de març de 1938 una bomba llançada per l’aviació franquista va caure al cor de Reus, a la plaça del Mercadal, i va afectar la Casa Navàs. El projectil va causar desperfectes a la part superior de l’edifici i va enderrocar la torratxa que coronava un dels edificis més emblemàtics de Reus, joia modernista construïda a inicis de segle per Lluís Domènech i Montaner. Afortunadament, la planta noble no va quedar afectada i durant els anys 40 es va reconstruir la part superior de l’edifici, però no la torratxa. Més de vuitanta anys després, l’actual propietari de la Casa Navàs, Maser Grup, ha decidit reconstruir aquest element tan característic. Des del juliol passat ja s’està treballant en l’edifici, però abans de posar la primera bastida hi ha hagut molta feina.

La Casa Navàs és, per la seva singularitat, un dels millors exemples del Modernisme a escala europea. Construïda entre el 1901 i el 1908 per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner i el decorador Gaspar Homar, és l’única obra modernista del país que ha arribat fins als nostres dies tal com es va estrenar.

Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 1849-1923) va ser un dels arquitectes més importants del Modernisme català. Llicenciat en arquitectura l’any 1873, és l’autor d’edificis tan imponents com el Palau de la Música i l’Hospital Sant Pau de Barcelona. Com a docent, va formar deixebles tan destacats del Modernisme català com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch o Josep Maria Jujol.