L’Àrtic és la regió que més s’escalfa del planeta i ho fa a un ritme inusitat: fins a quatre vegades més ràpid de mitjana que la resta de zones terrestres. I això té una repercussió global enorme perquè el gel d’aquest oceà exercia un paper cabdal de regulador del clima de la Terra i ara s’està fonent a velocitats insòlites. Això també està canviant l’estructura dels oceans, amb un impacte brutal sobre les comunitats locals i la biodiversitat.

Normalment, és fàcil de veure que algú s’ha trencat un braç: el guix el delata. O que té un refredat: no para d’esternudar i mocar-se. I amb una simple anàlisi podem saber si una persona és hipertensa o diabètica. En canvi, les malalties mentals, que poden ser igual de doloroses i incapacitants que les físiques, solen passar més desapercebudes, sovint perquè no mostren signes visibles i perquè no tenen biomarcadors quantificables. Malgrat tot, el seu impacte és gran: es calcula que un de cada quatre adults té un problema de salut mental.

Entrevistem la consellera de Recerca i Universitats de la Generalitat, Núria Montserrat, en la setmana que s'ha desencallat el projecte per construir un gran centre de recerca biomèdica a l'antic Mercat del Peix de Barcelona, i quan s'acaba d'anunciar la creació de 700 noves places per estudiar el grau de medicina a les facultats catalanes els pròxims cinc anys.

Missió complerta. Els quatre astronautes de l'Artemis II ja són un altre cop a la Terra, després d'anar a la Lluna i tornar. Acaba així una missió històrica que ha durat deu dies, la primera en més de cinquanta anys que ha portat humans a la Lluna, i que els ha convertit en les persones que han viatjat més lluny de la Terra en la història de la humanitat. A les 1.53 h de la matinada, hora catalana, la càpsula Orion on viatjaven els astronautes ha reentrat a l'atmosfera terrestre a una velocitat de 40.000 km per hora, més ràpid que cap altra nau espacial fins ara. Una maniobra especialment arriscada, però que s'ha superat amb èxit.

El Pirineu s’escalfa a velocitat de creuer a causa de la crisi climàtica. La temperatura mitjana en el conjunt de la serralada ha augmentat 1,9 °C des del 1959, xifra que s’eleva fins als 2,7 °C a l’estiu. Això fa que, des de mitjans del segle passat, el Pirineu hagi perdut vint dies de glaçada a l’any i hagi guanyat 32 dies d’estiu (jornades amb temperatures superiors als 25 °C). O dit d'una altra manera: cada dècada es perden 3 dies de glaçada i es guanyen 4,9 dies d’estiu.

Les dures imatges d'una Catalunya seca durant tres anys i mig per la falta de precipitacions i les altes temperatures han quedat substituïdes per les d'uns embassaments plens, que actualment superen el 92% de les reserves. Però la crisi hídrica va ser un toc d'atenció: ja no es pot viure pendent només de si plou o no, sinó que cal transformar les instal·lacions que gestionen i produeixen aigua, tant si ja existeixen com si encara s'han de construir o posar en marxa.

“L'extractivisme ho destrueix tot i no deixa res”, diu la Mercedes, de quaranta anys, amb un cartell entre les mans en el qual es llegeix “L’aigua per a la vida, no per a la mina”, mentre va arribant gent a la manifestació, a la plaça del Congrés de Buenos Aires, contra la modificació de la llei de glaceres, impulsada pel govern de Javier Milei. Els diputats discutien la modificació d’un text del 2010 que impedia l'activitat minera i d’hidrocarburs per protegir la dinàmica natural del gel i la qualitat de l’aigua en zones amb glaceres i periglacials –sòl congelat–. Després de dotze hores de debat, la reforma de la llei va ser aprovada amb 137 vots a favor, 111 en contra i tres abstencions. “Això només serveix a les empreses mineres: no serveix a cap argentí”, sentencia la Mercedes.

Quan el nou Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB) Ciutadella obri portes, previsiblement l'any 2028, s'hi traslladaran prop d'un miler d'investigadors de cinc grans centres de recerca catalans. Però aquest ambiciós projecte vol convertir-se en alguna cosa més: els seus impulsors afirmen que serà "el gran hub biomèdic del sud d'Europa". Una aspiració compartida pel mateix president de la Generalitat, Salvador Illa, que aquest dijous ha visitat les obres del futur edifici, en marxa una dècada després d'idear-se i després d'anys encallades per desavinences en el finançament i la distribució d'espais. "Simbolitza una aposta decidida i una reivindicació explícita de la ciència per tirar endavant el país i per situar-nos en el circuit del talent [internacional] des de Catalunya", ha defensat des dels terrenys de l'Antic Mercat del Peix de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on s'ubicarà el nou espai.

Ja fa un any que no rep transfusions de sang, però fins fa ben poc en necessitava una al dia per sobreviure. En l'última dècada va provar fins a nou tractaments diferents, que feien servir estratègies de tota mena, com per exemple anticossos, esteroides o medicaments immunosupressors. Però cap d'ells va tenir un impacte durador. Aquest és el cas d'una dona de 47 anys amb tres malalties complexes i greus que feien que el seu sistema immunitari –és a dir, les defenses del cos– ataqués erròniament les cèl·lules pròpies com si fossin una amenaça externa.

Ja han començat les obres per erigir el futur Parc de Recerca Biomèdica Barcelona Ciutadella (PRBB Ciutadella), el nou hub dedicat a la recerca en innovació biomèdica i medicina de precisió que s'ubicarà a l'antic Mercat del Peix de Barcelona. La previsió és que la construcció d'aquest equipament científic, que és la pedra angular del projecte de la Ciutadella del Coneixement i el principal dels tres que s'ubicaran en aquest emplaçament, s'allargui fins al març del 2028 i que no entri en funcionament fins a finals del mateix any.

L’Univers s’expandeix cada cop més ràpid. Però els astrònoms encara no saben exactament per què. Ara la col·laboració DES (Dark Energy Survey) ha fet una passa més per esclarir aquest enigma. Per primera vegada han publicat resultats que combinen les mesures provinents de les dues fonts principals de què es disposen per mesurar l’expansió de l’Univers: l’agrupament de les galàxies i de com aquestes desvien la llum a través de l’efecte de lent gravitacional. L’anàlisi aporta estimacions més precises sobre la composició de l’Univers i apropen els científics a la solució d’aquest trencaclosques.

El coet de la missió Artemis II de la NASA ja es troba a mig camí de la Lluna, després d'abandonar l'òrbita terrestre, i avança a 5.632 kilòmetres per hora per convertir-se en la primera missió que porta humans al satèl·lit després de més de 50 anys. L'objectiu en aquest cas no és aterrar a la Lluna sinó orbitar-la i tornar a la Terra, per tal de posar a prova la tecnologia que haurà de permetre finalment un allunatge l'any 2028. Els quatre astronautes de la missió -que porten els seus propis telèfons mòbils a bord- han enviat ja les primeres imatges espectaculars de la Terra des de la seva perspectiva i s'espera que dilluns a la nit arribin a la Lluna. Aquest dissabte, la nau ja estava més de 219.000 kilòmetres de distància, més a prop de la Lluna que del nostre planeta.

Després d'anunciar fa unes setmanes que la missió Artemis III no portaria humans a la superfície de la Lluna com estava previst, aquest dimarts l'administrador de la NASA, Jared Isaacman, ha anunciat els nous plans de l'agència per complir amb la promesa del president Donald Trump d'arribar al nostre satèl·lit abans que els seus rivals de la Xina.

L’Univers continua sorprenent els que l’estudien. Aquesta setmana els astrònoms han anunciat el descobriment d’un nou tipus d’objecte còsmic. Podria ser gairebé una galàxia, si no fos que hi falta un ingredient crucial: les estrelles. La quasigalàxia –o galàxia fallida– es troba a uns 14 milions d’anys llum de la Terra. Va ser el novè núvol que es va trobar associat a una galàxia espiral propera, fet que va donar lloc al seu nom fortuït: Cloud-9. L’objecte no té estrelles i consisteix només en una boirina de gas d’hidrogen que els astrònoms creuen que està embolcallada per un cúmul molt més massiu de matèria fosca, la substància invisible que impregna el cosmos i en modela l’estructura general.

Que la contaminació no s'atura als pulmons, sinó que ataca directament el cervell, ha deixat de ser una hipòtesi per convertir-se en una certesa documentada. A Barcelona, l’estudi ALFA (Alzheimer i Famílies), impulsat pel Barcelonaβeta Brain Research Center (BBRC) de la Fundació Pasqual Maragall, ha estat el termòmetre clau per confirmar el que moltes investigacions ja suggerien. Mitjançant neuroimatges de persones sanes, s'ha revelat que l'exposició continuada al diòxid de nitrogen (NO2) i a les partícules fines –procedents sobretot del trànsit rodat i del desgast de frens i pneumàtics– provoca un aprimament de l’escorça cerebral en les mateixes àrees on l’Alzheimer comença a fer estralls. El dany, per tant, s'instal·la silenciosament molt abans que n'apareguin els primers símptomes.

A cada instant, el nostre cervell rep una allau d’estímuls. Imatges, sons, sensacions corporals, emocions i pensaments fugaços envaeixen constantment la nostra ment. La majoria s’esvaeixen sense deixar rastre, mentre altres queden gravats amb una persistència sorprenent, fins al punt d’acompanyar-nos tota la vida. Per què recordem amb tanta claredat una conversa aparentment banal i, en canvi, oblidem fets que poden semblar importants?

La “felicitat” és un estat intens i immediat d’alegria, plaer o eufòria, que fa que ens “sentim bé”. Per això, quan parlem de manera col·loquial, sovint utilitzem els termes felicitat i benestar com si fossin sinònims. Però cerebralment, aquests conceptes són diferents i tenen implicacions diverses sobre la nostra salut i qualitat de vida. Comprendre la distinció entre felicitat i benestar no només és interessant des d’un punt de vista acadèmic, sinó que també és essencial per promoure un equilibri emocional sostenible i una salut mental duradora.

Encara no està del tot clar per què a mesura que acumulem canes, perdem capacitats cognitives i la memòria comença a deixar-nos a l’estacada. Des de la neurociència s’apunta a la disminució del flux sanguini al cervell; al fet que, de manera natural, en l’envelliment perdem volum de substància grisa; o que els mecanismes de reparació neuronals, una mica com tot, ja no són tan eficients i comencen a fallar. A totes aquestes potencials raons, ara els científics n'hi sumen una altra: la microbiota intestinal.

Diuen que Arquímedes, el gran enginyer i físic grec de Siracusa, va dir: “Doneu-me un punt de suport i mouré el món”. Tot i que ell es referia a la llei de la palanca, la imatge que genera al nostre cervell és tan potent que ens hi referim metafòricament en moltes altres situacions humanes en què cal resoldre un problema que podria ser abordable amb les dades i eines adients. Així és com ens sentíem els científics que ens dedicàvem a la genètica humana durant els anys 90, en plena efervescència del Projecte Genoma Humà. Enguany celebrem els 25 anys de la publicació del primer esborrany complet del genoma humà, el manual d’instruccions que explica com som els humans i que va suposar un abans i un després per a la biomedicina.

Hi ha evidència científica que la viticultura ja estava present entre els europeus fa 11.000 anys. Però hi ha moltíssimes coses que no sabem de com era aquell cultiu. Ara, un estudi publicat a la revista Nature ha pogut estirar el fil enrere gràcies al genoma de 54 llavors de raïm arqueològiques, incloses 47 mostres de França i 2 d'Eivissa, que abastaven fins fa 4.000 anys. Aquesta anàlisi profunda ha permès arribar a diverses conclusions.

A la natura el color no és mai una qüestió estètica, sinó una adaptació biològica. Des de les ales irisades d’una papallona fins al verd discret d’una fulla, passant pels colors vius d’una flor o els tons marronosos d’un escurçó, les tonalitats compleixen funcions essencials vinculades a la supervivència individual i de l’espècie. A través del color, els organismes poden comunicar, advertir, seduir o camuflar-se, especialment en contextos relacionats amb la reproducció o la depredació.

Un dels estudis científics recents més provocatius ha intentat determinar com van ser els encreuaments entre humans moderns i neandertals. La notícia esbombada en molts mitjans de comunicació afirma que, de forma preferencial, els emparellaments ancestrals es van donar entre homes neandertals amb dones humanes modernes. Però, en ciència, els titulars de la premsa no sempre són un reflex fefaent de les dades científiques, perquè es busca l’impacte social o clickbait.

Encara no fa un mes que el conflicte a l'Orient Mitjà va esclatar i en aquest temps s’han hagut de lamentar milers de morts, pèrdues de patrimoni cultural i històric i el temor creixent d’un enquistament del conflicte, amb potencial –ja demostrat– per desequilibrar l’ordre mundial. Però mentre la preocupació per la crisi humanitària augmenta, el conflicte ja s’ha consolidat com un dels desastres ambientals més grans de la història, amb implicacions que duraran dècades.

Cada edició del Wildlife Photographer of the Year confirma per què és una referència mundial en fotografia de natura. El certamen reuneix les millors mirades al món i la complexitat i la bellesa de la fauna salvatge, sovint poc accessible als nostres ulls.

La guerra dels EUA i Israel contra l’Iran ha desestabilitzat tot l’Orient Mitjà, ha infligit un enorme cost humà i ambiental i ha provocat una de les majors oscil·lacions del preu del petroli mai registrades. Ara que els efectes sacsegen els mercats globals i encareixen el deute públic, els dirigents polítics han d’assumir que aquest tipus de xoc energètic no és una crisi puntual i de curta durada; és la nova realitat.

Al febrer, Cortical Labs, una start-up australiana, va anunciar que un programador havia ensenyat a uns dels seus "ordinadors biològics" –fet amb 200.000 neurones humanes muntades sobre un xip de silici– a jugar al Doom, un videojoc clàssic de trets. L'empresa havia ensenyat prèviament a un grup de cèl·lules del cervell a jugar al Pong, un joc més simple. Les ambicions apunten molt més amunt dels videojocs, però. Esperen que les neurones, empaquetades en "ordinadors biològics" supereficients i col·locades en bastidors en centres de dades convencionals, puguin algun dia tenir el seu lloc al costat dels xips de silici plens de transistors que han definit la informàtica convencional durant l'últim mig segle.

Que es pugui parlar en català a l’hemicicle i que els ciutadans puguin fer consultes i rebre respostes en aquesta llengua és una de les conseqüències més vistoses i comentades que es derivarien de l’oficialitat del català a la Unió Europea. Però tot i la seva importància, pràctica i simbòlica, aquest reconeixement també tindria avantatges en el desenvolupament tecnològic. De fet, és un element vital per potenciar aquest desenvolupament.

El ministeri d'Hisenda analitza un possible ciberatac a les seves bases de dades, cosa que hauria compromès les dades personals, bancàries i fiscals d'aproximadament 47,3 milions de ciutadans espanyols. De moment, Hisenda ha assegurat que no hi ha cap indici que s'hagi produït el hackeig, encara que els responsables de seguretat del ministeri continuen treballant per descartar-lo, segons han confirmat fonts del departament que dirigeix María Jesús Montero.

A la Universitat Politècnica de Catalunya no recorden cap ovació tan llarga com la que va rebre Oriol Vinyals (Sabadell, 1983) quan a finals de novembre va ser investit doctor honoris causa. Minuts i minuts d’aplaudiments del públic a peu dret per homenatjar l’antic alumne de la doble titulació en enginyeria de telecomunicacions i matemàtiques que ha contribuït de manera crucial al desenvolupament de la intel·ligència artificial. De fet, és al top 10 d’investigadors en IA més citats del món.

Fa poques setmanes defensors de la teoria de la conspiració van difondre un dels secrets més ben guardats de tota la pandèmia: el disseny del microxip que s’injecta amb la vacuna contra el coronavirus. La bomba informativa, però, no va prosperar gaire. Pocs retuits després es va confirmar que el diagrama en qüestió no tenia res a veure amb microxips, ni amb la tecnologia 5G ni amb cap conspiració d’abast mundial, sinó que era el circuit intern d’un pedal de guitarra elèctrica.

Els humans no som, ni de bon tros, els únics animals que practiquem sexe només per plaer. Ni tampoc els que ens ho fem tant amb individus de l'altre sexe com del mateix. Ara com ara, de fet, hi ha documentades almenys 1.500 espècies animals amb conductes homosexuals. I en algunes, fins i tot, com és el cas de les girafes, els mascles copulen majoritàriament amb mascles. D’altres, com els albatros o els pingüins, tenen parelles estables homosexuals durant bona part de la seva vida.

Una de les frases cèlebres del primatòleg català Jordi Sabater i Pi, pioner en l’estudi del comportament dels ximpanzés en llibertat al seu hàbitat natural, diu que "els ximpanzés ens parlen amb el seu comportament; només cal saber observar-los i escoltar-los". Fa temps que se sap que els ximpanzés no tan sols es comuniquen amb la seva conducta, sinó que també fan servir vocalitzacions i gesticulacions per expressar significats específics. S’ha demostrat, per exemple, que utilitzen xiscles i grunys per indicar quan una fruita és dolça o amargant; per avisar-se de possibles perills, com ara la presència d’un felí, una serp o un ocell de presa; o per transmetre enuig o simpatia, entre altres aspectes. Tanmateix, no encadenen aquests crits per formar frases, com fem nosaltres, i el seu significat és sempre literal, no metafòric.

La missió Artemis II ha entrat a la història com el primer viatge tripulat cap a la Lluna en més de cinquanta anys. Els astronautes de la missió s’han convertit en els humans que més lluny han arribat mai de la Terra, assolint els 406.771 quilòmetres de distància. Però, més enllà de la fita històrica, aquestes missions sempre poden comportar imprevistos: alguns de rellevants i fins i tot perillosos, i d’altres de més anecdòtics.

Les imatges més simbòliques de la missió espacial Artemis II ja poden admirar-se. La Casa Blanca ha distribuït les dues primeres fotografies en què es pot veure la Terra des de la cara oculta de la Lluna i una altra imatge de l'eclipsi solar total que ha viscut la tripulació des de l'espai. "La humanitat des de l'altra banda" ("Humanity, from the other side”, en el missatge original), ha estat el text que acompanya les imatges distribuïdes des del compte oficial de la presidència dels Estats Units.

Que el 61% dels alumnes catalans acabin l’ensenyament obligatori sense haver treballat l’evolució no és una dada anecdòtica. És un símptoma estructural. El currículum vigent no inclou l’evolució a primària i la situa a 4t d’ESO com a optativa. Això equival, en la pràctica, a convertir en prescindible el marc conceptual que dona sentit a tota la biologia. I això és, senzillament, una barbaritat intel·lectual.

La primera missió tripulada a la Lluna en més de mig segle comença el compte enrere amb màxima expectació. Si tot surt com està previst, la NASA farà el llançament del coet –amb tres astronautes dels Estats Units i un del Canadà a bord– el dimecres 1 d'abril (a Catalunya, ja serà dijous a la matinada). La nau espacial Orion només orbitarà la Lluna i tornarà sense aterrar-hi, amb l'objectiu de fer proves amb la càpsula on viatjaran els tripulants i preparar la NASA per al seu pròxim aterratge lunar en posteriors incursions. La missió Artemis II suposa el retorn dels humans a la Lluna després del viatge de l'Apollo 17 (la sisena missió i últim allunatge) l'any 1972. Això és tot el que cal saber sobre aquesta extraordinària missió i els astronautes que fan el viatge.

D’ells diem que són el millor amic que podem tenir. Fidels, servicials, empàtics, afectuosos, ocupen un lloc ben especial en la història de la humanitat i són la mascota més habitual a les nostres llars. I, tanmateix, encara no sabem des de quan ni on ni com els gossos van deixar de ser llops per esdevenir companys inseparables. Ara dos nous estudis publicats a Nature s’acosten una mica més a resoldre aquest misteri.

Al principi, els investigadors de les embarcacions no entenien què veien entre les onades. Un grup d’onze catxalots s’agrupava a la superfície, estranyament immòbil i fent immersions poc profundes de tant en tant. Al cap d’aproximadament una hora, els animals semblaven començar a sacsejar-se amb força, i una taca de sang va tenyir l’aigua de vermell. Els investigadors van patir per si hi havia problemes, potser un atac de tauró. Però era una altra cosa. De sobte, una dotzena balena molt més petita va aparèixer, alçada fins a la superfície pels altres catxalots perquè pogués respirar. L'escena, analitzada en dos estudis publicats a les revistes Science i Scientific Reports, aporta la prova més recent dins d’un conjunt d’investigacions que indiquen que els humans no són l’única espècie en què les mares reben algun tipus d’ajuda durant i després del part.

Quan Gauden Galea (Malta, 1960) estudiava medicina a la Universitat de Malta es va sentir atret per la idea d’aplicar mesures per millorar la salut de tota una població en lloc de centrar-se en un sol pacient. I a defensar i a treballar per aquesta idea s’ha dedicat els darrers trenta anys de la seva carrera. Avui és una de les veus més autoritzades en prevenció i salut pública de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), des d’on ha liderat la lluita contra les malalties cròniques no infeccioses a escala global. A més, ha estat una figura clau en la resposta a crisis sanitàries internacionals, com ara durant la pandèmia de la covid.

Els cervells de molta gent es deterioren a l’envellir, quan són envaïts per proteïnes amb un funcionament defectuós que provoquen la mort cel·lular, així com una pèrdua de memòria i de cognició. En canvi, hi ha qui conserva el cervell gairebé intacte, amb la mateixa agilitat mental als 80 anys que als 50. Un article publicat a la revista Nature el 25 de febrer planteja una nova explicació possible per a aquesta discrepància i aprofundeix en un dels debats més candents de la neurociència: la possibilitat que els cervells humans siguin capaços de generar noves neurones a l’edat adulta, un fenomen anomenat neurogènesi.

El debat de les nuclears pot generar la falsa impressió que es tracta d’un sector obsolet, en el qual des de fa temps no es produeixen avenços i el progrés que s’ha estancat. Però la realitat s'allunya molt d’aquesta imatge. El sector nuclear és un dels àmbits on des de fa anys hi ha un interès important per innovar, en particular després d’accidents com el de Fukushima, l’avenç del canvi climàtic i l’aparent desacceleració del sector de les energies renovables.

Malgrat que la depressió postpart es coneix formalment almenys des del segle XIV, no és fins ben entrat el segle XX que s’etiqueta i es defineix tal com l’entenem ara: un trastorn de l’estat d’ànim, en alguns casos prou greu com per amenaçar la supervivència, que apareix al voltant del naixement d’un fill. Podria afectar, de mitjana, un 10-20% de les dones. De fet, es calcula que és la malaltia mental més comuna a tot el món i la segona causa més freqüent de discapacitat. A més, s’ha vist que és independent de l’edat, el grup ètnic i factors socioeconòmics i culturals.

L'alemany Gerd Faltings és el guanyador del premi Abel, que concedeix l'Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres i és considerat el Nobel de les matemàtiques, pel seu estudi de les equacions diofàntiques (en què les solucions han de ser nombres enters, sense decimals ni fraccions). Faltings és director emèrit de l'Institut Max Planck de Matemàtiques i quan tenia 29 anys va convertir-se en una celebritat quan va demostrar una conjectura guardonada amb la Medalla Fields l'any 1986.

L'estimulació del sistema immunitari perquè distingeixi les cèl·lules tumorals de les sanes i les ataqui selectivament ha capgirat la manera com s'aborden alguns càncers. Aquesta revolució va esclatar amb els fàrmacs personalitzats anomenats CAR-T (de l'anglès Chimeric Antigen Receptor T-cells), una teràpia en què el pacient és el seu propi donant. En aquesta estratègia, al malalt se li extreuen els limfòcits T (que són defenses naturals), es reprogramen genèticament al laboratori perquè sàpiguen matar les cèl·lules canceroses i se li tornen a inocular al torrent sanguini perquè, ara sí, ataquin el tumor. Ara científics de la Universitat de Califòrnia proposen un mètode de reprogramació que evita haver de fabricar les cèl·lules fora del cos humà i que ha permès tractar amb èxit la leucèmia agressiva, el mieloma múltiple i fins i tot un tumor sòlid, de moment en ratolins trasplantats amb cèl·lules humanes.

L'adenina, la guanina, la citosina, la timina i l'uracil són els cinc ingredients orgànics bàsics de la vida a la Terra. Se'ls considera els maons del codi genètic, perquè l'ordre en què apareixen dins l'ADN i l'ARN resol com es crea, s'emmagatzema i es transmet la informació genètica, i, per tant, determina com funciona qualsevol organisme viu, també els humans. Però el seu origen continua sent una incògnita. Una de les grans hipòtesis científiques que es plantegen és que aquestes peces bàsiques van arribar al planeta blau primitiu a bord de meteorits rics en carboni des de l'espai. L'any 2023 l'Agència Japonesa per a la Ciència i Tecnologia Marina i Terrestre va analitzar mostres de pols i gas portades des d'un asteroide presumptament originat poc després de la creació del sistema solar i anomenat Ryugu. Inicialment hi van trobar uracil, cosa que suggeria que les bases de l'ARN humà podien ser d'origen extraterrestre. Ara el mateix equip ha publicat un estudi a Nature Astronomy en què defensa que aquesta teoria queda reforçada, ja que ara hi han trobat les cinc nucleobases (el nom que reben aquestes molècules bàsiques).

Després de més de dos anys de conflicte, la sala del social del Tribunal d'instància de Girona ha donat la raó als 18 investigadors María Zambrano en la seva disputa amb la Universitat de Girona. Segons la sentència, que ja és ferma, no està justificat que la UdG fes servir els diners de la convocatòria d'aquest programa estatal de captació de talent –ja cancel·lat–, que havien de destinar-se al sou dels científics, a pagar l'anomenada quota patronal, és a dir les cotitzacions a la Seguretat Social. La justícia ara obliga la universitat a retornar les quantitats retingudes de manera irregular.

A Catalunya ens agrada explicar que som un país de talent. I ho som. Tenim científics brillants, centres punters, hospitals de referència, xarxes com ICREA i els iCERCA que han situat el país al mapa europeu. Les xifres de publicacions, d'assoliment de finançament competitiu del Consell Europeu de Recerca –les ERC– i d’impacte ens avalen. Fins aquí, orgull legítim.

Al despatx d’Eva Miranda (Reus, 1973), et donen la benvinguda tot d’aneguets de goma, de diferents mides i vestits; un peluix taronja molt curiós i una poma de plàstic sospitosament newtoniana. Al fons, pissarres plenes de fórmules matemàtiques, indesxifrables per als qui no són del gremi. Catedràtica de la Universitat Politècnica de Catalunya i membre del Centre de Recerca Matemàtica, ha estat distingida com a Icrea Acadèmia i amb els guardons internacionals més prestigiosos. La seva recerca se centra en les àrees de la geometria i la topologia, que és l’estudi de les formes, i les seves interaccions amb la física matemàtica.

Un dels grans maldecaps de la comunitat científica que investiga el càncer és la capacitat que té aquesta malaltia per colonitzar noves parts del cos. És la metàstasi, un procés complex que provoca moltes de les morts per càncer, motiu pel qual està en el punt de mira dels investigadors d'arreu del món, sobretot dels que tracten amb els tumors més freqüents. És el cas, per exemple, del càncer colorectal, el tercer que més es diagnostica. Ara un equip de l’Hospital del Mar Research Institute ha identificat un mecanisme que pot explicar com aquest càncer desenvolupa metàstasi al fetge. En concret, han trobat que l'absència d'una proteïna concreta permet a les cèl·lules tumorals agrupar-se, migrar i reproduir el tumor al fetge.

Quan tenia 24 anys, J. Doyne Farmer va entrar en un casino amb un ordinador amagat que ell mateix havia creat. Era un ordinador digital que podia fer servir mentre caminava amb el qual volia demostrar que la física permetia endevinar els moviments de la ruleta. “Va ser una aventura i ho vaig fer perquè m’agrada fer coses que la gent pensa que són impossibles", afirma. Hi havia, però, una segona raó: era un estudiant de postgrau molt pobre i volia guanyar diners. I li va sortir bé a mitges: va poder demostrar que es pot predir quin número sortirà guanyador, però no es va fer ric.

“He vist la menopausa de les meves germanes grans com un patiment, amb molta agonia, gairebé com si estiguessin travessant una malaltia”. Amb aquestes paraules, la Sònia, una advocada de 49 anys, la més petita de cinc germanes, descriu l’estigma i el temor heretats d’una generació de dones marcades per la desconfiança que es va generar el 2002. Aquell any, la publicació de l’estudi Women's Health Initiative (WHI) va desfermar una alarma mundial al vincular la teràpia hormonal amb un augment del risc de càncer de mama i infarts. L’impacte va ser immediat: les prescripcions van caure fins a un 80% en molts països, i van deixar milions de dones en un estat de "desemparament" davant de símptomes que minvaven greument la seva qualitat de vida. “Tot i això, jo ja tenia consciència del que podia passar i sabia que, arribat el moment, em voldria tractar”, explica la Sònia.