Arnau Pericàs (2005), Martí Salvia (2005) i Luana Rocha (2005), són tres estudiants de tercer del grau de comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu i Fabra que actualment triomfen amb el seu videopòdcast Guarres!, un programa en què parlen setmanalment sobre sexe sense pèls a la llengua, sense filtres i sense por, d'una manera atrevida i provocadora.

Els pòdcasts solen acompanyar molta gent en diferents moments del dia: al metro, al gimnàs, al cotxe o, fins i tot, a la feina. Entre l'enorme oferta que hi ha a diverses plataformes trobem centenars i centenars de pòdcasts en català. Per això, des de l'ARA us proposem una selecció de deu formats per descobrir —si no és que ja els coneixíeu— que procuren apropar als oients continguts originals i allunyats de les convencions.

Fent memòria és un pòdcast de l'ARA que explora els silencis, les lluites i les ferides del franquisme per entendre com aquest passat continua modelant el present.

“Vam començar a escoltar pòdcasts quan fèiem viatges amb cotxe perquè sempre ens demanaven mirar dibuixos i només els en deixem mirar quan fem viatges molt llargs. Vam pensar-ho com una alternativa i vam buscar-ne de contes infantils. Ara ja ens ho demanen elles, sigui un trajecte curt o llarg”, explica la Raquel Mortal, la mare de la Rita, de 7 anys, i la Greta, de 5 anys. Tot i que cada vegada hi ha més pòdcasts dedicats als infants, les xifres encara estan molt per sota del que s’ofereixen en altres franges d’edat: només el 2% de la programació de pòdcasts de les principals plataformes d’àudio generalista a Espanya estan dedicades al públic infantil, segons l’article Consumo de audio en la infancia y la adolescencia: Radio y Plataformas Digitales. Tot i això, encara és una incògnita saber fins a quin punt els nens i nenes escolten pòdcasts perquè les dades disponibles com les de l’Estudi General de Mitjans (EGM) només inclouen oients a partir dels 14 anys, fet que deixa fora tota una franja d’edat sobre la qual no se sap gairebé res: si n’escolten, quan ho fan o de quina manera.

Hi ha estats d’ànim particulars que, en realitat, són àmpliament compartits per la societat. Explorar aquesta dimensió col·lectiva de determinats malestars és el que ha empès el periodista Antoni Bassas i la psicòloga Alba Alfageme a seure junts davant del micròfon per crear el pòdcast L’aigua clara. “La importància de les cures”, “Pateixo pel món que deixarem als nostres fills”, “Què passa als homes” o “Ens estan preparant per a una guerra” són alguns dels punts de partida dels deu episodis que ja s'han enregistrat. Cadascun dels capítols, a més, compta amb una entrevista destacada, amb noms com Marina Garcés, Genís Roca, Carme Colomina i Ferran Sáez-Mateu.

Potser pel fet d'anar amb xandall, per fer l'entrevista descalça asseguda en un sofà de casa o pel clima de proximitat que crea Vicky Martín Berrocal amb els convidats al seu pòdcast, el cas és que els entrevistats se senten còmodes. Després de les converses amigables que ha tingut la presentadora de televisió amb Victòria Frederica i José Luis Martínez-Almeida al pòdcast A solas con, aquest dilluns s'ha publicat un episodi amb Malú. La cantant va acabar confessant que durant anys va patir un trastorn alimentari que va evitar tractar per prioritzar la seva carrera musical, un fet que fins avui dia no havia explicat públicament.

En l'era del boom dels pòdcasts, a Girona va néixer en plena postpandèmia el 2021 un programa gravat en directe que s'ha anat guanyant el cor dels gironins (els de tota la vida i nouvinguts) i que dimarts va tancar la tercera temporada amb un ple absolut a la terrassa del Casino Gerundense amb Andreu Juanola de convidat especial. El firmen en solitari -perquè ho fan sols absolutament tot- dos excompanys d'universitat, de pis i, en definitiva, de vida. Són Oriol Millan i Guillem Fàbrega, nascuts el 1987 a Girona però crescuts en barris molt diferents. Un, a l'ambient humil de Santa Eugènia. L'altre, en una família vinculada a l'Opus Dei i a l'escola concertada Bell-lloc. "Som antagònics i alhora ens portem molt bé. És la gràcia de la diferència", assenyala Fàbrega.

La lluita contra l'estigma del pòdcast Gent normal ha rebut el reconeixement dels premis Ondas. Aquest espai, dirigit i presentat per Adam Martín a Catalunya Ràdio, va guanyar el premi en la categoria de millor pòdcast en llengua cooficial de l'Estat. El jurat li reconeix "abordar la salut mental des d'una perspectiva natural, sensible, rigorosa i propera". "Estic molt content, perquè el premi fa valdre l’esforç que hem fet per acostar-nos als trastorns mentals des del rigor i l’honestedat, amb optimisme i sense frivolitzar, fugint del paternalisme, el sensacionalisme o el dramatisme que normalment solen acompanyar aquests temes. Fent Gent normal he après que l’estigma social i el prejudici són pitjors que la mateixa malaltia i és important que parlem d’aquest tema més i millor", ha dit Martín en declaracions al diari ARA.

A l’hora de diversificar la seva estratègia comunicativa per arribar al màxim de persones possible, un dels seus objectius clau, el Museu d’Història de Catalunya ha apostat per fer-ho a través d’un pòdcast que, cada mes, apropa l’oient als diversos períodes de la història catalana d’una forma divulgativa i didàctica. A través de SOM, un format alineat amb les noves formes comunicatives del segle XXI, el museu també busca posar en valor la riquesa del patrimoni històric català i donar a conèixer les activitats del museu, així com la seva col·lecció i la tasca que fa entorn de la difusió i conservació del patrimoni català.

Fa anys que se sent el mantra que el públic jove no s’acosta als mitjans tradicionals, i en aquest grup també s’inclou TV3. Per solucionar aquesta anomalia, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) va posar en marxa aquest estiu Eva, una finestra digital que funciona principalment a través de xarxes socials i que va començar a caminar sense fer gaire soroll. No se'n va fer presentació oficial als mitjans i es va apostar perquè el públic s’hi acostés d’una forma natural. Encara més, en els perfils que té a diferents xarxes socials no s'hi menciona de manera explícita el vincle amb la CCMA, així que d'alguna manera s'ha convertit en la finestra secreta de TV3.

#Pedro

Pedro Sánchez coronava el seu Intensity Mediatic Tour amb la visita a un podcast de Spotify, La Pija y la Quinqui, fet per una parella de joves de 23 anys, al qual el president va admetre haver-hi arribat de rebot. Camisa rosada, botó descordat, sense corbata. El socialista volia evidenciar que a) té més flow que l’encarcarat Feijóo, b) connecta més amb els joves i les seves cosetes dels podcasts i c) mira Paquita Salas perquè és un paio-que-mola. Si David Broncano pregunta pels diners i el sexe, aquí cal triar si un és més pija o quinqui. I, esclar, com que es tracta d’ocupar el centre, la resposta va ser diplomàtica, com quan en una entrevista de feina et demanen quin defecte tens i has de dir sempre que ets massa perfeccionista. Sánchez va dir que havia nascut i crescut a Aluche i Tetuan i va explicar: “Són barris populars, no em veig pijo, però tampoc quinqui, que per a la meva generació quinqui té una connotació diferent de la que podeu representar vosaltres”.

]]>

La creadora de continguts, presentadora i influencer Juliana Canet va fer una crida al seu compte privat d’Instagram per buscar gent que estigués escrivint a la recerca de "noves veus inquietes que busquen el seu lloc al món". La també creadora de continguts Ofèlia Carbonell li va enviar el manuscrit del que seria la seva primera novel·la i el primer llibre de la nova col·lecció Brunzits de Columna, que també publicarà l’escriptora i jurista Òmnia L’Bakkali i el guionista Pau Cusí. "Hi havia un buit al mercat de llibres de narrativa breu que expliquessin els problemes i les inquietuds de la gent jove", explica l’editora Glòria Gasch sobre aquests llibres, que aborden temàtiques com la vocació, la precarietat, el turisme i la immigració.

]]>

L’ARA entra pels ulls i, a partir d'aquest divendres, també parla a cau d’orella. El diari ha inaugurat la seva àrea de podcasts amb la posada en marxa d’un espai diari d’actualitat, de dilluns a dijous, que se centra en un dels temes vius a l'agenda informativa. Va a càrrec de Carla Turró –subdirectora del diari i coordinadora d’aquesta iniciativa d’àudio– i es titula Avui amb l’ARA. La peça està dissenyada per aprofundir en alguna de les apostes editorials d’aquesta capçalera, lligada a l’actualitat. Periodistes de la casa i experts externs aporten punt de vista a cada temàtica per oferir un quart d’hora de divulgació sobre assumptes variats.

]]>

Si la política és una forma d'educació, i de vegades una perillosa addicció, Alastair Campbell i Rory Stewart estan aconseguint que els britànics s'eduquin i potser fins i tot es despertin de l'anestèsia que els han inoculat tretze anys de governs conservadors. Els ciutadans de les illes sembla que de nou s'interessen per la cosa pública, i no pas cada quatre o cinc anys –en les eleccions generals del 2019 va votar el 67,3%, però en les locals angleses del 2021, el 35,9%– sinó cada setmana. Qüestió de format, potser?

]]>

El català no fa gràcia. Les dones no fan gràcia. No faràs mai res a la ràdio. Són només tres dels prejudicis que Maria Rovira, àlies Oye Sherman, (Barcelona, 1990) s’ha dedicat a trencar, el tercer dels quals vaticinat per un visionari professor de ràdio a qui avui li agradarà saber que Rovira és la meitat del podcast Oye Polo a Ràdio Primavera Sound, col·labora a iCat i TV3, i actua en directe als escenaris, com al teatre Paral·lel 62 amb El soterrani. "Dir que el català no fa gràcia no té cap mena de sentit. És com dir que no es pot follar en català. Però en quin idioma vols que folli? –es pregunta–. Hi havia l'extraordinari cas d'un noi que follava en anglès, però perquè havia vist molt de porno. Si pots arribar a normalitzar fins i tot follar en anglès, tu que ets de Sabadell, és que és pura qüestió de costum i d'ús", defensa. I ho diu per comparar-ho amb què, per la via dels fets, una nova onada d’humoristes ha normalitzat que existeixi una escena de monòlegs en català (de stand-up comedy), cosa impensable fa només deu anys.

]]>

Van aparèixer a la televisió fa tres dècades, però l’amor per elles mai s’ha esgotat. Les eternes Teresines acaben d’encetar una inesperada segona vida en forma de podcast per a Catalunya Ràdio, estrenat aquesta setmana. Mercè Comes, Mont Plans i Montse Amat són aquelles "dones d’empenta, d’una edat estupenda" que van enamorar els catalans, que ara podran seguir les seves aventures veïnals de forma sonora a través de Les Teresines, pim, pam, pum. "Això ha sigut un experiment. Teresina S.A. també va ser un experiment televisiu perquè no s’havia fet mai una sitcom igual", explica Mont Plans, que va tenir una primera vida professional com a fotoperiodista. L’actriu recorda que, malgrat el furor que encara hi ha per la sèrie, inicialment molta gent se sentia atabalada quan veia els capítols. "Deien: «Criden molt, passen moltes coses». A la gent li va costar, però amb el temps s’hi van acostumar i va acabar esdevenint una sèrie de culte", diu Plans, que valora el paper de La Cubana en la creació dels personatges.

]]>

Catalunya Ràdio té previst estrenar una trentena de podcasts aquest 2023, per doblar l'oferta de títols a la carta. L'emissora pública ha detallat aquest divendres al matí els seus plans pel que fa a l'àudio a demanda, que s'organitzen a través de cinc eixos temàtics: ficció sonora, no-ficció, entreteniment, cultura i infantils (com a branca radiofònica de l'SX3). La lleugeresa de producció que permet la ràdio –si més no, en comparació amb la televisió– ha permès aquesta ofensiva en el camp dels podcasts, en un moment de relativa aturada a la competència de RAC1, per un import relativament baix: mig milió d'euros sobre un pressupost total de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) de més de 300 milions.

]]> En un podcast, diu la Corinna Larsen, que va ser parella clandestina de Joan Carles I, que allò d’ells dos no va ser una “aventura”, que ella se’n sentia la dona. Aventura, però, és una paraula bonica i prometedora, de la mateixa manera que ho és amant, com sabem tots els fans de Vicent Andrés Estellés. Diu que el pare de Felip li telefonava deu cops al dia, amb pseudònim, però que els assistents (els assistents que ella té) ja sabien que era ell, quan despenjaven, perquè té la veu molt peculiar. D’això se’n desprèn que Corinna té assistents que agafen el telèfon. Són més d’un, perquè si no diria “l’assistent”. És com quan ets molt famós, que no tens un sol advocat. No diries mai “parlaré amb el meu advocat”, llevat que siguis un pelacanyes. Diries “parlaré amb els meus advocats”. A mi m’agradaria molt tenir assistents perquè m’agafessin el telèfon, i, encara més, que em transcrivissin les notes de veu. Hi ha una febre, ara, d’enviar nota de veu en lloc de telefonar. És un rotllo. Si ets al tren et sent tothom.

]]>

La figura de Corinna zu Sayn-Wittgenstein redobla la pressió sobre Joan Carles I a les portes d'una nova vista judicial al Regne Unit sobre la immunitat de l'exmonarca en el cas d'assetjament a l'empresària alemanya. L'examant del rei emèrit protagonitza a partir de dilluns que ve, un dia abans de la cita a la Cort d'Apel·lacions, un podcast de vuit episodis sobre el seu "affaire secret", que la va acabar abocant a un món de "cobdícia, corrupció i crim". Així és almenys com es presenta en la descripció del tràiler, ja disponible a Spotify, i que revela algunes de les perles que Corinna deixa anar als àudios, produïts per Project Brazen i PRX. "La dona que suposadament va alçar i destruir el rei està per fi preparada per explicar amb les seves paraules el que realment va passar", s'anuncia al tràiler.

]]>

Andreu Juanola (Girona, 1989) és el presentador i productor de La Sotana, un podcast satíric de futbol que, des de la perifèria dels mitjans de comunicació tradicionals, s’ha convertit en un actor clau de l’humor en català. Fins fa 6 anys, Juanola vivia i treballava a Girona, concretament al barri de l’Eixample Sud, prop de l’avinguda Lluís Pericot i del bloc d’edificis de Cent Llars, així que es desplaçava un cop a la setmana a Barcelona per gravar el programa d’humor, aleshores encara no tan conegut. Després de 27 anys instal·lat a la ciutat gironina, cansat de la monotonia del mercat laboral local i amb ganes de consolidar l’aposta de La Sotana, va decidir fer el pas de traslladar-se a Barcelona i ampliar horitzons.

]]>