Cada vegada sembla més urgent proporcionar als nostres alumnes eines que els permetin diferenciar la informació rigorosa de la falsa i fomentar el pensament crític. El problema és que no disposem d’eines infal·libles que ens estalviïn l’esforç de pensar. Aquesta és la raó per la qual vull parlar del pop arborícola del Nord-oest del Pacífic (Pacific Northwest tree octopus).

Amb un PIB superior als 280.000 milions d’euros i més de vuit milions d’habitants, Catalunya se situaria ben bé al mig de la taula dels països de la Unió Europea. Les seves dimensions humana i econòmica conviden a aprofitar millor les capacitats distribuïdes al llarg del país, que presenta realitats internes amb una mida i un potencial comparables als de moltes regions europees que impulsen estratègies pròpies d’innovació i especialització intel·ligent (RIS3). Cal fer emergir les capacitats endògenes i diferenciades de cada regió catalana perquè, amb la implicació del seu teixit econòmic i el suport d’almenys una universitat, puguin esdevenir regions del coneixement responsables de les seves pròpies polítiques de desenvolupament.

He decidit deixar l’ensenyament, després d’aproximadament 27 anys dedicant-m’hi. Aquesta decisió neix d’una reflexió profunda sobre la meva trajectòria com a alumne i professor.

Un cop més, els titulars d’educació dels darrers dies plantegen el greu problema del nivell de coneixements dels estudiants a Catalunya. En concret, el nivell de matemàtiques a sisè de primària, el més baix de la història, i les dificultats a quart d’ESO en anglès, tot i que el català sembla remuntar. La Generalitat també ocupa titulars anunciant la implementació de mesures addicionals per millorar els coneixements en ciències dels alumnes. Entre altres, ampliar la formació del professorat en didàctica de les ciències per millorar la qualitat de l’ensenyament. Però quina és la causa del problema del baix nivell de coneixement dels alumnes? Segurament és multifactorial. Invertir en mesures addicionals significa que amb el que es fa fins ara no és suficient. Que aquestes mesures incloguin una didàctica perquè els mestres ho facin millor també pressuposa que no ho estan fent prou bé. Cosa pel cap baix discutible, perquè aquests mateixos mestres han estat validats per la mateixa administració que ara planteja ensenyar-los més mètode. Ara bé, ningú proposa una òptica diferent, que permeti girar la truita. Si el problema són els coneixements, per què s’ha de reforçar la didàctica? Aquí vaig. La clau de tot plegat és l’absència d’una reflexió sobre els continguts per un excés de treball competencial. La lògica de les competències, aquesta idea del per a què serveixen els continguts, aquesta mania del saber fer, acaba per anar en detriment del saber, no de tot el saber, però sí de les coses més importants per poder espavilar-se en un món on la intel·ligència ha estat segrestada per les màquines. Per a què serveix saber fer una cerca per internet sense saber si el que hem trobat és correcte perquè no en tenim coneixement? La dificultat avui és esbrinar quins són els coneixements fonamentals que cal haver adquirit per tal de bellugar-se socialment sense que ens donin gat per llebre. Una activitat ha agradat molt als nens, però què han après? No es tracta de fer infants competents, capaços d’aplicar uns coneixements, sinó infants instruïts, cultes, millor dit, amb curiositat per saber coses, no precisament les coses que circulen per les xarxes, sinó les que han vertebrat la cultura. En lloc d’ensenyar com fer servir la IA d’entrada s’ha d’ensenyar quin és el rerefons de la IA, com s’ha inventat, qui, com i sobretot per què. En lloc d’ensenyar anglès jugant a un videojoc s’ha d’ensenyar l’anglès que escrivia Virginia Woolf. Justament perquè no té cap aplicació, cap ni una, més que fer-li dir a l’anglès coses que no hauríem imaginat en altres llengües. 

Els darrers dies hem presenciat un fet que semblava un experiment sociològic. ¿Com reaccionaria la societat si, de cop i volta, allò que teòricament generava una comprensible preocupació –les irregularitats i casos de corrupció atribuïts a persones vinculades al PSOE– fos bescanviat gairebé el mateix dia per uns altres assumptes simètrics –les irregularitats i casos de corrupció atribuïts a persones vinculades al PP–? En qüestió d'hores, molts ciutadans van passar d'estar molt atents a determinades peripècies personals i partidistes a contemplar-ne unes altres que, d'alguna manera, feien dubtar de les primeres (o a l'inrevés). Certes declaracions improvisades, convertides després en exercicis de sobreinterpretació de la realitat a còpia de trinxar-les a les tertúlies, es van creuar amb unes altres que, convenientment reescalfades a les xarxes socials, ja formen part de la petita història local de la frivolitat. Sort que aquestes coses mai no duren més de vint o trenta hores després de l'esclafit inicial... Tot plegat també té una dimensió global. Si avui Donald Trump anunciés que té la intenció de divorciar-se –és el primer exemple que m'ha passat pel cap– generaria una escolàstica efímera sobre el tema que deixaria en un segon o tercer pla la runa ignominiosa de Gaza. Que consti que no m'estic referint a grans desastres naturals o a altres coses que sí que justificarien un canvi brusc de tema, sinó a un fet intranscendent des d'una perspectiva col·lectiva. 

En un nou estirabot, Donald Trump ha proposat cancel·lar les subvencions a les universitats, entre elles la de Harvard, la més antiga del país, per provar de capgirar-ne la “ideologia”, que considera hostil als seus sorprenents ideals polítics. Es veu que troba que Harvard és woke.

L'arc va ser una tecnologia meravellosa, però inútil per a un manc. Les tecnologies eren pròtesis antropològiques que amplificàvem el que ja érem. Amplificaven la capacitat de visió per mitjà d'ulleres, telescopis i microscopis. Però quan semblava que un cec mai no podria conduir un cotxe (no es pot amplificar la ceguesa), va aparèixer el cotxe sense conductor, que anuncia la gran substitució (no només ampliació) tecnològica de les nostres capacitats.

El temps que ocupen les xarxes socials a la nostra vida quotidiana ha encetat grans recerques, debats i preocupacions més que justificades sobre la circulació de notícies falses i de desinformació. El seu impacte en l’empobriment dels resultats escolars, les interferències en la gestió de la salut, el descrèdit de la política i la crisi de la democràcia, la irrupció de noves formes de discriminació i desigualtat social i, en general, sobre el que creiem –erròniament– que sabem i el que ignorem, és d’una magnitud tan gran com encara poc coneguda.

Davant l'elecció entre la veritat i el poder, Hamlet de Shakespeare planteja la seva famosa pregunta existencial: “Ser o no ser?” La recerca d'una resposta posarà herois i dolents igual davant la perspectiva de la mort o la desesperació. Igual que la tragèdia de Shakespeare, les batalles per la infraestructura que tots fem servir per fer cerques a internet també estan plenes d'intriga i abús de poder. El malvat és Google, que no només és un motor de cerca, una empresa i una marca, sinó també un verb. Avui "buscar és googlejar", va dir un testimoni en el recent cas d'antimonopoli contra Google presentat pel govern dels Estats Units i 38 procuradors estatals.

La intel·ligència col·lectiva s'està convertint en un eslògan destinat a captar l'essència de l'economia del coneixement, en què multituds de persones col·laboren en reptes difícils, aportant cadascuna una cosa diferent. El resultat és l'experimentació i la innovació contínues, cosa que condueix a grans descobriments. I amb la proliferació de la intel·ligència artificial, els participants en aquest procés fins i tot poden no ser humans. No és una idea feliç?

Fa ara uns dies, el conseller Joaquim Nadal deia en unes declaracions: “Som un país de primer nivell en ciència bàsica, però no en innovació” Coincideixo molt amb ell, i crec que aquesta realitat té més conseqüències del que molts pensen. El 26 de gener vaig publicar en aquestes pàgines l'article “Com rellançar Europa al món”, que seguia al del dia 13, titulat “La UE, residual al món?”. Són el reflex d’una preocupació sobre el futur de la UE, preocupació que sento, llegeixo i veig al meu voltant. Vaig anunciar la voluntat de seguir amb el tema assenyalant aspectes concrets. Ho faig parlant de casa nostra i del conjunt d’Europa, agafant com a primer tema el paper que hi jugaran la recerca, la tecnologia i la innovació. 

Fa uns dies, tot passejant per Girona amb una col·lega científica de Santiago de Xile, li explicava la llegenda de la bruixa de la catedral. De totes les gàrgoles de la catedral, la de la bruixa és l’única que té forma humana, i això l'ha fornit d’un misteri especial, fent que sigui una de les llegendes més populars de la ciutat. Expliquen que era una dona practicant de la bruixeria que llançava pedres contra les processons cristianes o contra la catedral i que per aquesta raó va ser petrificada i penjada d’aital edifici, condemnada a mirar sempre cap a terra.

A vegades la televisió produeix moments de gran bellesa. Com el que va passar dimecres a Els Matins de TV3. Estaven entrevistant Marina Martínez, geòloga i astrofísica, que al seu laboratori de la Universitat Autònoma de Barcelona es dedica a analitzar roques de la Lluna. (T’imagines el repartidor d’Amazon arribant a Cerdanyola amb el paquet de mostres lunars; "les pedres, firmi aquí"; però aquesta podria ser una arrencada –segurament descartable– per a un conte de Sergi Pàmies o de Carlota Gurt, o sigui que subjectarem la imaginació.) 

Rolf Tarrach Siegel (València, 1948) és catedràtic de física quàntica. Ha estat president del CSIC (Consell Superior d’Investigacions Científiques), rector de la Universitat de Luxemburg i president de l'Associació Europea d’Universitats. 

“Soc un troià de l’autoajuda”. Quan Víctor Amat va publicar el seu primer llibre, Psicología punk. Contra el pensamiento positivo y naif, li van preguntar en quina secció de les llibreries creia que havia d’anar: “A la d’autoajuda. Perquè així cada llibre que vengui jo serà un que no vendran ells”.

El contingut argumental de la recent pel·lícula està basat en bona part en fets reals de la vida del científic americà que va contribuir de forma destacada al desenvolupament de la física quàntica i dels processos de fissió i de fusió nuclears, origen de les noves bombes. Les converses i els debats de la pel·lícula segur que provocaran en els espectadors molts pensaments, i obligaran a reflexions importants per al procés de creixement de l’espècie humana. No us deu estranyar que a mi m’hagi interessat molt, sabent el meu convenciment que l’augment dels coneixements científics i el desenvolupament de les noves tecnologies són la base del nostre progrés i de l’augment del nostre benestar, però que és un convenciment que ha de tenir també en compte la preocupació sobre la necessitat de regular un ús adequat d’aquests coneixements i tecnologies, per evitar que tinguin conseqüències no desitjades, o fins i tot funestes, en les nostres vides personals o col·lectives. La pel·lícula reflecteix molt bé un cas extrem, i no pas resolt, d’aquesta dualitat entre l’impuls i el suport del progrés i la necessitat de regulació del seu ús.

És matèria i símbol, lloc i història, íntim i extern, actual i perenne. Sense dualitats: tot en un. El cos, sempre el cos, que cal mirar i pensar, que cal escoltar i viure. “Parlar del cos és parlar del món”, va dir David Le Breton. 

En les seves primeres declaracions públiques com a nova consellera de Recerca i Universitats, Gemma Geis s'ha compromès a abordar dues de les principals reivindicacions del sector: ha defensat augmentar el finançament per a les universitats i la recerca i "ajudar en la transformació" del sector amb l'aprovació definitiva de la llei de la ciència, que va quedar interrompuda la legislatura passada. "Ara és l'hora de les universitats i la recerca", ha afirmat.