La recent mort de Jacques Delors ha estat la causa que ha fet que aquestes darreres setmanes jo hagi llegit, i en molts casos rellegit o recordat, molts escrits meus, o d’altres persones, relacionats amb les activitats dels sis anys llargs de la meva estada de treball a Brussel·les, en el si de Comissió de la UE. Vaig estar quatre anys en un càrrec amb un nom molt curiós (conseiller hors class), nomenat directament per la Comissió i no pas pel país d’origen, i dos anys més en encàrrecs externs contractats pels comissaris o per la mateixa presidència. Aquestes vivències d’ara han tingut una agradable dimensió emocional, però, alhora, han alimentat i han fet créixer la preocupació que des de fa uns anys tinc pel futur de l’actual Unió Europea. Va ser una gran sort coincidir amb Delors al capdavant de la Comissió, i poder col·laborar una mica des del meu lloc en tot el que va significar aquell període de creixement, d’integració, de consolidació i de visió de futur cap a una plena unitat econòmica i una nova construcció social i política (espai Schengen, Tractat de Maastricht, Erasmus, Llibre Blanc de Delors...). No us estranyi, doncs, que vulgui expressar la il·lusió del que per a mi va significar aquella etapa, però també explicar com més tard va anar creixent la meva desil·lusió, i fins a quin punt ha augmentat ara la meva preocupació pel futur de la UE.
1. Les dues dècades següents. Crec que la dinàmica, que fins als anys 90 va ser molt engrescadora i positiva, va canviar a partir de la no aprovació de la proposta de Constitució, i amb l’ampliació de fins a 27 membres que han hagut de conviure, i segueixen fent-ho, en un espai regulat només per un tractat i no per un mecanisme constitucional. Això suposa una gran dificultat per adoptar decisions i per continuar amb una dinàmica d’integració econòmica i sobretot sociopolítica. Un element important d’aquesta dificultat va ser l'exigència de la unanimitat en les decisions, cosa que va comportar el dret de veto de cada un dels membres, fet que, tenint en compte la diversitat de desitjos i d’objectius dels vells i dels nous, han fet molt més difícils i lents els processos i les negociacions.
En un dels llibres que vaig publicar a principis d’aquest segle deia textualment: "[...] mentre les coses van evolucionant de forma accelerada, Europa fa 15 anys que està pràcticament aturada, irritantment aturada. No és pas que no es mogui, és que no es mou ni en la direcció adequada ni amb la velocitat que caldria... hem d’intentar agafar el tren que ja s’està perdent". He explicat repetidament que l'activitat de la UE ha millorat i s'ha activat força en els darrers anys amb la presidència d'Ursula von der Leyen, fent-nos recordar vells temps. Hi ha contribuït en gran part la necessitat d’haver de reaccionar davant de crisis com l'ecològica, o com la pandèmia o les guerres d'Ucraïna i Gaza. Però sembla que ja s’està començant a voler tornar a una certa normalitat anterior, que significa novament no voler, o poder, avançar en molts aspectes urgents, tant econòmics com socials i sobretot polítics.
2. Un nou repte urgent. La meva preocupació ve del fet que veig que als diferents reptes que tenim al davant i dels quals parlem contínuament se n’hi afegeix un altre de tipus més general: decidir quin ha de ser en els pròxims anys el paper d’Europa i de les seves nacions dins de la geopolítica mundial. He dit que s’hi afegeix, però la realitat és que fa temps que el tenim, però no l’hem sabut acceptar ni, per tant, fer-hi front.
No cal dir fins a quin punt la geopolítica global ha estat canviant durant les darreres dècades i com això fa que el repartiment de papers, i per tant de poder, entre els diferents actors (els EUA, la Xina, la UE, Rússia, l'Índia, el Japó, el Brasil...) s’està configurant de noves maneres. En aquest repartiment Europa, que té unes xifres de població i de PIB més altes que gairebé tots ells, n'està sortint molt perjudicada per no tenir una unitat política, ni cap estat que tingui una dimensió prou gran per poder entrar en el repartiment. Si això es manté així alguns anys més, la manca d’una unitat política farà impossible que la UE pugui jugar en el joc de forces del conjunt del món, i la manca de dimensions dels actuals estats europeus impedirà que siguin tinguts en compte i, per tant, el seu paper serà absolutament residual en el context mundial. Això ja ho han experimentat altres, com Rússia o el Japó, i més recentment el Regne Unit amb el seu Brexit. Rússia ja ha reaccionat, i ja veurem com acaba el post-Brexit.
Són urgents iniciatives més clares cap a la consolidació d’una Europa amb unitat política –segurament de tipus federal–, amb més presència del paper dels ciutadans en l'elecció dels òrgans gestors de la UE i amb l'eliminació de l’exigència d’unanimitat en les seves decisions. Sé que això pot significar que algun dels actuals membres prefereixi sortir-ne; serà un error per la seva banda, però no pot estar impedint que es consolidi una ampla majoria per avançar en aquesta direcció. Em puc equivocar, però crec que això seria molt pròxim al que Jacques Delors pensaria en aquests moments, tenint en compte el bé d'Europa i el que una Europa potent podria fer per al bé d’altres.
