Copia a fi de bé, diu el diable. Vigila que no t'acusin de plagiar, recomana l'advocat. En qualsevol cas, fes de la influència virtut, no l'amaguis, que tots en sortirem guanyant, perquè la cosa va de transferència de coneixement. Al cap i a la fi, la música és una combinació de familiaritat i singularitat. L'avantguarda tiba la corda de la singularitat perseguint la quimera de l'originalitat. El mainstream reclama familiaritat, coses reconeixibles. Entre una i l'altra hi ha molt camí per córrer, incloses la còpia i la inspiració legítima, qüestions que sanciona o empara la legislació sobre propietat intel·lectual. Gens legítim, però, és el plagi extractiu, com la despossessió d'autoria o fer passar per propi el que és d'un altre.

Amb prou feines cinc mesos després del final de l'última gira a Barcelona, La Ludwig Band torna a pujar als escenaris, ara a La Mirona Salt, dins el Festival Strenes, amb un nou disc sota el braç, el fantàstic Pel barri es comenta, que acaba de sortir del forn. En el debut en directe del nou àlbum, la banda ha exhibit un molt bon to, amb empenta i exuberància, cantant cançons noves, sí, però amb la sensació compartida que en aquest mínim impàs entre un projecte i l'altre no ha canviat gran cosa.

Fins ara La Ludwig Band tenien tres discos bons, un grapat de cançons memorables i sobretot un dels directes més engrescadors del país. Ara ja poden dir que han fet el gran disc que fa justícia a tots els elogis aplegats: Pel barri es comenta (L'Animeta, 2026), que es publica aquest divendres. El talent poètic de Quim Carandell, l'alegria amb què tota la banda remena influències diverses i l'aportació de productors com Joan Borràs (Oques Grasses), Pau Vallvé i Santi García aixequen un àlbum dedicat gairebé íntegrament a l'adversitat en l'amor d'un amant maldestre o poc afortunat. En parlen Gabriel Bosch (guitarra), Quim Carandell (veu i guitarra), Roger Cassola (bateria), Pau Esteve (teclat), Andreu Galofré (baix) i Lluc Valverde (saxo i teclat).

S'apropa Nadal i això significa que ja és aquí el disc de La Marató de TV3. La Ludwig Band, El Pot Petit, Els Catarres i Manolo García són alguns dels protagonistes d'aquest àlbum solidari, que es podrà adquirir aquest diumenge amb els principals diaris, inclòs l'ARA, a un preu de 12 euros. Tothom qui compri aquesta edició obtindrà un enllaç per poder-se baixar el disc en altres dispositius. La versió digital es podrà obtenir per Apple Music i també hi ha disponible una versió extraordinària en USB, de venda exclusiva a la botiga del 3Cat. La Marató d'aquest any es farà el 14 de desembre i estarà conduïda per Ramon Pellicer, presentador del Telenotícies cap de setmana de TV3 fins al setembre d’aquest any.

Tres concerts de La Ludwing Band. Tres. Un emotiu final d'actuació de Maria Arnal, i amb el públic bocabadat amb les coreografies de les ballarines de La Veronal. La sentida intimitat d'Edna Bravo davant un retaule barroc. Una gentada veient com Ouineta cantava enfilada en un poltre de gimnàs en la gran nit del pop queer al Sucre. L'escriptor Tuli Márquez fent de rapsode en un musical anarcosindicalista i cridant "la revolució serà nostra o no serà, serà de Gaza o no serà". Biznaga descarregant punk-rock impecable i feroç davant de la catedral. El romanticisme de Marco Mezquida i Lina. La profunditat poètica del folk de la cantautora asturiana Lorena Álvarez... I sobretot una ciutat lliurada a la música, donant sentit a la música, fent que la música sigui important per pensar, per riure, per ballar, per meravellar-se. Tot això i molt més forma part de la 37a edició del Mercat de Música Viva de Vic que acabarà aquest diumenge amb un concert de Mishima.

Quim Carandell, vocalista i líder de La Ludwig Band, és un lector àvid i experimentat. Amb els companys de la banda empordanesa es passa mitja setmana amunt i avall, recorrent tot Catalunya per festivals i festes majors. Però, entre tant de tràfec i carretera, també té un munt d'hores mortes de viatges i esperes, que es fan més agradables amb un bon llibre entre les mans. Per a aquest estiu, Carandell en recomana un que justament encara no s'ha llegit: La verdad sobre el caso Savolta, d'Eduardo Mendoza, un thriller ben trenat sobre assassinats i pistolers de Barcelona a la primera meitat del segle XX.

Durant tot l'estiu, a les comarques gironines un munt de festivals proposen concerts i espectacles de tota mena cada setmana i, sovint, es fa difícil escollir entre tantíssima oferta cultural. Dins l'àmbit de la música clàssica, una de les cites ineludibles és el Festival de Torroella de Montgrí, al peu del massís que separa l'Empordà, que enguany arriba a la 45a edició. Centrat majoritàriament en música antiga i barroca, però també amb apostes contemporànies i repertoris de tots els estils i períodes, des del segle XIV fins a l'actualitat, el festival baix-empordanès ofereix una programació molt interessant, singular i diversa de fins a 32 concerts, que s'allarga del 3 al 22 d'agost. Per ajudar a triar i remenar entre totes les propostes del festival torroellenc, personalitats destacades del món cultural de casa nostra recomanen a l'ARA els concerts més atractius i imprescindibles, pensats per a tots els gustos i interessos.

Si el 2024 va ser el moment de celebrar la primera dècada del Vida, aquest any la missió (explicitada en els hashtags promocionals) era anar més enllà de l’efemèride i dur cap a la renaixença el festival de Vilanova i la Geltrú. Això es va traduir en un cartell que testejava àrees fins ara poc explorades en la programació de l'esdeveniment, un aspecte que es va percebre de manera particular en la jornada central, la del divendres 4 de juliol, encapçalada pels argentins Ca7riel & Paco Amoroso, que exhibeixen musculatura trap amb tendència a la picardia lírica. El duo es va presentar amb una banda que realçava la rítmica llatina de la proposta, fet que podia passar inadvertit per a qui seguís el concert per les pantalles, ja que la realització no es va apartar en cap moment dels dos vocalistes titulars. Podia semblar una aposta excèntrica per a qui identifiqui el Vida amb l’indie pop, però la sensació va ser la de veure un equip jugant a casa, davant d’una legió de públic que tornava totes les picades d’ullet de les rimes. De fet, va ser l’únic moment de tot el cap de setmana en què, per assegurar-se un bon lloc, s’havia de lidiar amb unes estretors que el festival s’enorgulleix d’evitar.

S'anaven a menjar el món i, no en tingueu cap dubte, aquest divendres els de Quim Carandell s'han menjat Londres a la Scala, al cor de la capital anglesa. I els de Lluís Gavaldà quasi ha sigut com si toquessin a casa: "En veig molts de Tarragona!". Uns i altres han tocat Una estona de cel, literalment i metafòricament: la cançó dels de Constantí ha fet de transició de La Ludwig Band, molt més que uns teloners, als Pets en una Scala plena a vessar, amb el sold out penjat feia mesos. 850 fans dels dos grups han tenyit la sala Scala de pop-rock català de dues generacions. Dos grups en perfecta comunió, dues èpoques agermanades gràcies a la promotora Bona Gents.

La Ludwig Band no para de fer concerts cada vegada més multitudinaris arreu de tot Catalunya. Entre bolo i bolo, però, els músics de la banda nascuda a Espolla també troben temps per dedicar-se a altres projectes personals i artístics, amb menys focus i repercussió, però igualment interessants. És el cas de Los Bongos, un grup de versions de boleros que formen Quim Carandell, Andreu Galofré i Pau Esteve, de La Ludwig Band, juntament amb el percussionista Roger Calduch i la cantant Paola Licari. Actuen de tant en tant, aproximadament un cop al mes, en concerts de petit format, i la seva pròxima cita serà el divendres 22 a l’Ateneu Popular de Salt. 

"Sota aquesta terra mullada hui descansa la mare, la filla, el marit, l'amant... Tantes veus ofegades que mai més no podran dir la paraula precisa. El poble valencià serem la vostra veu per sempre. I cantarem per vosaltres i clamarem justícia! Avui, mentre els estornells migren i creixen ravenells al bancal, el poble s'alça empunyant les pales i les graneres de carrer", així comença el manifest de la iniciativa Som València escrit per l'artista valenciana Sandra Monfort. L'ha llegit una de les seves companyes al trio Marala, la santcugatenca Selma Bruna aquest dilluns a La [2] de l'Apolo durant un dels molts concerts organitzats arreu per ajudar els afectats per la DANA. Ha sigut el moment més emocionant de la nit, sobretot quan la indignació ha amarat les paraules de Monfort recitades per Bruna: "Serem la veu de cadascun dels nostres àngels ofegats. I cridarem ben fort justícia! Perquè hi haurà un dia que no podrem més, i llavors ho podrem tot... I eixe dia ha arribat". Monfort no era a Barcelona. "Necessita descansar", ha dit Bruna, i tothom a la sala ha entès l'extenuació de la gent que està entomant la catàstrofe natural i política a l'Horta Sud. Com havia dit una estona abans la mallorquina Júlia Colom, sempre impecable: "Volem dimissions, no només una".

Un tram final apoteòsic ha fet memorable l'homenatge a la sala Zeleste programat a l'avinguda de la Catedral de Barcelona dins de les Festes de la Mercè. En el record, Víctor Jou (1939-2023), impulsor d'aquell oasi contracultural a tocar de Santa Maria del Mar que als anys setanta va ser epicentre de la música laietana i terra de promissió per a Sisa, Pau Riba, Gato Pérez, l'Orquestra Plateria, l'Orquestra Mirasol, Toti Soler, Música Urbana i la Companyia Elèctrica Dharma. Tots han tingut espai en aquest homenatge, menys la Dharma, un lapsus incomprensible per part de l'organització, atès que és l'únic grup que s'ha mantingut en actiu des de la fundació de Zeleste el 1973.

"Ha vingut tot Déu o què? Hi ha penya banyant-se a la platja i tot. Mireu, mireu, la penya d'allà darrere arriba fins a Andorra", bromejava el cantant d'Oques Grasses, Josep Montero, cap a la mitjanit d'aquest divendres, assenyalant una massa de públic que s'estenia per tota la platja del Bogatell de Barcelona. No li faltava raó: milers i milers de persones, tantes que fins i tot feia mitja basarda, van acostar-se a l'escenari Mediterràniament d'Estrella Damm de la Mercè per acomiadar l'estiu amb eslògans com "que sigui èpic", "vull petar-ho" i "jo gossejo sola". Després del comiat de Zoo, Oques Grasses és l'únic grup català de la dècada del 2010 que es manté dalt de l'onada, que ha convençut les generacions que pugen al ritme de la música urbana sense deixar enrere els seguidors més avesats a les trompetes d'Un dia no sé com (2012) i You Poni (2016). I amb el concert de divendres la nit, per ara el més multitudinari de les festes de la Mercè, els osonencs van demostrar que no només no han perdut gens de pistonada, sinó que, de fet, són més populars que mai.

La cançó La Marina sta morena dels Figa Flawas té més d'onze milions de reproduccions a Spotify. El grup Oques Grasses va ser capaç d'omplir el Palau Sant Jordi i aquest estiu ha sigut cap de cartell de festivals com el Cruïlla. Amb aquests arguments, és fàcil preveure que Figa Flawas i Oques Grasses protagonitzaran un dels concerts més multitudinaris de la Mercè: serà el divendres 20 de setembre a la platja del Bogatell, a l'escenari Mediterràniament d'Estrella Damm. I de franc, com tots els concerts de la festa major d'estiu de Barcelona.

La nit de la Mare de Déu d'Agost, Guillem Gisbert i La Ludwig Band van protagonitzar, un darrere l’altre, un doble concert fantàstic al Festival de la Porta Ferrada. Com no podia ser d’una altra manera, a més d’interpretar per separat les seves cançons, van preparar una sorpresa conjunta per compartir escenari. Va ser al final de la primera actuació de la nit, després que Gisbert brindés sol al piano les notes d’Ai Yoko, quan els músics de La Ludwig Band, amb el seu posat habitual, espontanis i cofois, van pujar a interpretar amb Gisbert Les aventures del general Lluna, tal com passa en el disc del cantant de Manel. La peça, llarga i narrativa, semblant a la història mítica de Jo competeixo, encadena una cantarella folk i aires guitarrers que casen molt bé amb l’estil animat de la banda empordanesa. "Per a un escriptor de cançons que està buscant una banda per fer una estètica dylaniana, La Ludwig Band és un regal", explicava Gisbert a l'ARA fa uns mesos.

Els Pets i La Ludwig Band actuaran a la sala Scala de Londres el divendres, 29 de novembre. El concert l'organitza la promotora catalanoanglesa Bona Gents, que ja va muntar el de The Tyets i Julieta a la mateixa sala de King Cross el desembre del 2023. És a dir, després d'acostar les noves músiques urbanes catalanes a Anglaterra, ara es tracta d'oferir en un mateix espai i dia dues propostes de generacions diferents, però totes dues compromeses amb la cançó. "Un maridatge únic per connectar generacions a través del pop-rock català", diuen Bona Gents.

La glosa és una forma de cançó oral antiquíssima que consisteix a improvisar estrofes enginyoses al voltant d'una mateixa tonada, respectant una estructura fixa de rima i mètrica. Avui dia, a Catalunya, aquesta vella tradició, lluny de perdre's amb el pas dels anys, està de moda i desperta cada vegada més afició. Sobretot entre les noves generacions, que viuen el glosat no com un costum caduc i obsolet només propi dels avis, sinó com una activitat lúdica, atractiva i alegre, que diverteix i crea comunitat. Arreu del país, per exemple, nombrosos grups de joves es troben regularment per improvisar rimes en bars, centres cívics o ateneus, mentre que a moltes comarques s'organitzen anualment trobades, mostres o combats de cantadors que arriben a convocar audiències multitudinàries. Tot plegat ha contribuït a revifar la música i els versos de gèneres populars catalans com les corrandes de la Garrotxa, els garrotins de Lleida, les nyacres de l'Empordà, les jotes de Terres de l'Ebre, o les perdiuetes dels Pirineus, que havien quedat silenciades durant el franquisme.

El cantant i compositor principal de Manel, Guillem Gisbert (Barcelona, 1981), s'estrena al marge del grup amb el disc Balla la masurca! (Ceràmiques Guzmán, 2024). Mitja dotzena de productors l'ajuden a presentar-se en solitari, però les cançons respiren bona part del mateix aire que Gisbert ha escampat pels discos de Manel. Després de quatre cançons d'avançament, aquest divendres arriba l'àlbum sencer, el material amb què sortirà de gira a partir del mes de maig amb nova companyia: Jordi Casadesús (baix i sintetitzadors), Arnau Grabolosa (guitarra i teclats) i Glòria Maurel (bateria). I només el temps dirà quan tornaran els Manel. De tot plegat, en parlem a la redacció de l'ARA.

"Treballar de cambrer és una putada", diuen els músics de La Ludwig Band. Ja se'n queixaven fa uns mesos a la cançó Manela, no vull currar per vostè, i ara hi tornen amb un nou espectacle del Col·lectiu Pedant a Missa i Repicant, la companyia teatral que Quim Carandell, Lluc Valverde, Roger Cassola i Gabriel Bosch comparteixen amb Laura Roig, Helena Barba, Louise Good, Désirée Gómez, Paloma Lambert i Marian Vélez. Artemi, el cambrer abstemi, que es podrà veure del 7 al 24 de març al Teatre La Biblioteca, a la Biblioteca de Catalunya, és una comèdia musical sobre un home que treballa en un bar servint begudes. "És la feina de merda preferida de la nostra generació –diu Lluc Valverde–. Vens la teva felicitat per un sou míser, i treballes mentre la gent s'ho està passant bé".

Artistes i grups amb tres dècades de trajectòria han sorprès amb obres majúscules, justament en un any de noves revelacions i de consolidació de promeses. Manen les solistes, algunes de les quals es projecten des de la música de ball, però també hi ha bandes, trios i duos. Temàticament, 2023 ha sigut prou variat: continuen fent via les cançons sobre desastres sentimentals, i alhora hi ha espai per a fantasies, històries terribles i una interessant dosi de denúncia. Així és la tria de discos del 2023 de l’ARA.