Ramon Pellicer: “Deixar els ‘Telenotícies’ és un canvi desitjat des de fa temps”

BarcelonaRamon Pellicer parla amb l'ARA en la seva primera entrevista després que hagi transcendit que no seguirà al capdavant del Telenotícies cap de setmana. El periodista i presentador desvela també quins són els projectes que ja està cuinant per als pròxims mesos.

Han presentat el nom dels presentadors dels 'Telenotícies' a partir de la temporada que ve i el teu no hi és.

— Sí, deixo els Telenotícies després d'haver-me dedicat 20 anys a aquest gènere informatiu. Jo crec que ja he fet bones pràctiques i els conec prou com per tornar a altres àmbits que havia deixat aparcats en el passat i que em continuen interessant.

Hauries volgut continuar?

— És un canvi desitjat i comentat des de fa temps amb el meu entorn. Jo no he deixat de tenir ganes de fer reportatges, entrevistes o debats. Ho he aparcat per fer els TN, que és un format molt concret i llaminer però també molt forçat i que limita la creativitat i l'enginy, així que en la nova etapa miraré de tenir oportunitats per recuperar aquest esperit. I a això s’hi suma que ja fa molts anys que treballo el cap de setmana. En el seu moment em van anar de conya, de cara a l'educació dels fills i a acompanyar-los a les extraescolars. Mentre era al TN dels laborables em vaig perdre bona part d'aquestes vivències. En canvi, ara ja està: ja van sols on toqui, de manera que recuperar un altre cop els caps de setmana per a mi també em fa il·lusió.

I a partir d'ara? Al novembre fas 65 anys, però entenc que la jubilació encara et queda lluny.

— L'edat a mi no em marca el futur, almenys si depèn de mi. El que t'ha de marcar són les ganes, la il·lusió, la motivació i això ho mantinc intacte. Tinc ganes de fer més coses i a la Corporació m'han dit que tenen ganes de fer més coses amb mi.

Quines?

— D'entrada a La Marató, que aquest any torna a estar dedicada al càncer, com La Marató del 2004, que també vaig presentar jo, i que va ser la primera que feia en solitari. És un retrobament que em ve molt de gust. No només pel component social que té, sinó pel de servei públic. I, a partir del gener, engegaré un projecte dins de l'àmbit social, que és un terreny que jo he explorat durant molt de temps a través del programa Entre línies de TV3.

Parles del rigor a què obliguen els TN. T'hauria agradat despentinar-te més?

— No he lluitat per intentar canviar això, perquè és absurd. El format és com és. Però sí que, quan van començar els nous Telenotícies, ens van permetre dir la nostra opinió. Ens van dir, escolta, doneu idees, i les vam donar. I per això el Telenotícies cap de setmana té l'espai del reportatge, o l’agenda.

En tot cas, la iniciativa de tancar etapa és teva o de la cadena?

— La iniciativa és comuna.

Bé, però això és com les relacions: sempre hi ha algú que parla primer.

— Home, sí. Hi ha un dia que et convoquen i et diuen: parlem del futur. Però ja et dic que, prèviament a aquesta conversa, n'hi ha d'altres en què expresses la teva voluntat, les teves inquietuds o les ganes de fer coses. Si em diguessin que no, que o faig Telenotícies o fins aquí hem arribat, aleshores no sé quina reflexió hauria fet, però com que no ha estat així perquè des del primer moment s'ha manifestat aquest desig de continuïtat, doncs he vist satisfetes, per fi, les ganes de fer altres coses.

La teva situació a TV3 és atípica, de fet. No formes part de la plantilla, sinó que hi ets a través de la teva productora.

— Exacte. Tenia plaça però, quan vaig anar a Madrid, vaig demanar una excedència i, quan vaig tornar, no la vaig reprendre.

No sé com interpretar aquesta decisió psicològicament parlant. En general, una plaça a TV3 és bastant cobejada.

— No ha sigut prioritari per a mi. Sempre he intentat fer el que em feia sentir còmode i que m'ha fet il·lusió. Per això, jo, a diferència de molts treballadors de TV3, tinc una trajectòria en diferents mitjans de comunicació: vaig començar a la Cadena SER i després vaig ser a Catalunya Ràdio, després a RAC1, i he estat a Radiotelevisió Espanyola, Telemadrid... M'agrada conèixer noves maneres de treballar.

La productora dona més marge de negociació però no sé si és més complicat plantejar-se una hipotètica jubilació.

— No, si tu a la vida ets una persona amb la mà foradada i malbaratadora dels recursos i ho has llançat tot per la finestra per viure al dia... però no és el meu tarannà. Jo no soc així, perquè tampoc m'han educat així. Sempre he sigut conscient del valor que tenen les coses.

He rescatat una frase teva del 2012, quan et va entrevistar Carles Capdevila per a l'ARA. Deies: “No em veig envellint fent el TN, no és bo eternitzar-se en els llocs”

— Mira, premonitori! Hi ha altres companys que han anat molt més enllà que jo i no els hi retrec, al contrari, perquè continuen tenint valor i continuen sent interessants a la feina. Pedro Piqueras, per exemple, que fa dos dies que s'ha jubilat. O Matías Prats, que continua tirant milles.

Fa mesos i mesos que es parla de renovar els Telenotícies. I parlem molt de pantalles led, d'agrupacions de marca, de platós i de confluència de redaccions. No hauríem de parlar dels continguts també?

— Parlem molt de la imatge dels TN perquè aquesta vegada hem allargat la vida del decorat actual fins als límits: ni t'imagines com estan per darrere! Però, efectivament, no és només un canvi de careta i de colors, o de realització. Per això s'ha fet un procés participatiu en què tothom hi ha pogut dir la seva, i que ha servit justament per repensar com expliquem les coses per satisfer els interessos de les noves generacions, però sense oblidar el nostre públic majoritari, que és el que ens dona les audiències que tenim.

Una altra cadena pública immersa en un procés de transformació important és La 1. El temps del Telediario s'està escurçant i l'entreteniment s’expandeix i, durant el conclave, La familia de la tele fins i tot va fer connexions informatives. Creus que anem cap aquí?

— Espero que no. És cert que la gent que estem a informatius som gelosos de la nostra feina i ens agrada fer-la nosaltres i com nosaltres la volem fer, així que en el moment que altres programes entren per tractar els nostres continguts sempre ens els mirem de reüll. I això no només passa a Televisió Espanyola, sinó també a TV3, i arreu. Esclar, en un programa d'entreteniment no hi ha els mateixos marges de distensió, així que els periodistes veiem que això pot perjudicar la imatge global de la cadena si generalitza una manca de rigor, respecte o consideració en el tractament d'un tema, cosa que després s'atribueix a tota la cadena. Això ens preocupa i ens perjudica.

Concretem-ho. Entenc que em parles de l'etapa del Procés, durant la qual la graella estava colonitzada per programes d’entreteniment amb molta actualitat política incorporada. Estàs més còmode en aquesta etapa actual, en què això s'ha endreçat?

— Jo sí. Crec que això s'ha de tenir en compte. Hi ha un terreny amplíssim per a la resta de programes, que no han d'estar necessàriament penjant de l'actualitat.

T'hem vist anys i panys en platós de noticiaris, però tu vas començar amb la ràdio musical. Vas ser un chico 40, de fet.

— A Los 40 Principales, sí. A mi la música m'agradava, però no era el meu món. El que passa és que hi va haver proves a Ràdio Barcelona, jo estava estudiant a la universitat, em vaig presentar i em van agafar. Va ser una etapa molt curta. Quan vaig tenir l'oportunitat de passar a informatius, vaig fer el salt de seguida.

Entres a TV3 el 1988, així que tens una perspectiva molt gran de la seva història. Quins són els canvis més evidents?

— TV3 era un model d'innovació, un model avantguardista i de creativitat en comparació amb les altres televisions. No hi havia la competència que hi ha ara, i tot el que passava per TV3 tenia un pes i una notorietat, encara que només fos perquè no hi havia alternatives significatives. Oferia els partits del Barça, sense anar més lluny. Després ha estat més tranquil·la, però sense renunciar als canvis i als riscos. I també hi ha hagut èpoques en què la tele s'ha aturat més i en què no he detectat aquest afany de ser pionera. Abans hi havia un departament que es deia Nous Formats, però tot això ha desaparegut una miqueta. Potser no tenim prou energia per dedicar-la a tots els fronts que hi ha oberts.

En aquella primera etapa, la teva parella era Júlia Otero. A la fama inevitable de sortir per la televisió s'hi sumava el fet que encarnàveu el naixement d'un star-system català que feia frontera amb el món del cor. Com ho vau viure?

— Fugint d'això, fugint d'aquest estereotip!

Us incomodava? Se'n parlava molt, d'això.

— Tens tota la raó, però es feia malgrat nosaltres. Si tu parles amb la Júlia veuràs que la seva opinió del que és la popularitat està basada en un efecte directe de la seva feina, i et dirà que el més important és la seva feina. Jo penso exactament el mateix. Si una de les conseqüències de la feina és aquesta, llavors has de pensar si ho suportaràs o no. Si la resposta és que sí, t'ho carregues a l'esquena i tires milles. Però el que no fas mai és afavorir-ho, adobar el terreny.

De les coses que es diuen sobre tu, hi ha algun clixé que t'agradaria espolsar-te de sobre?

— Ara ja comencen a fer-me gràcia, si alguns persisteixen. Quan vaig començar, un dels clixés era que era massa jove per fer informatius. Però, ¿per què massa jove? ¿Els faig bé els informatius o no? Curiosament, amb el temps, ara em diuen just el contrari: "Potser és massa gran!". I jo segueixo pensant que l'edat no és determinant.

Al llarg de la teva carrera, et deuen haver arribat molts cants de sirena. Quines coses t'han proposat que t'hagin sorprès?

— N'hi ha hagut de surrealistes i ara te'n diré una. Però la veritat és que no n'hi ha hagut cap de prou contundent com perquè jo la valorés i em plantegés deixar el lloc on era. En tot cas, quan vaig deixar la Televisió de Catalunya i vaig anar a fer el Telediario, una de les més surrealistes que vaig rebre –també per com m'ho va explicar el director, Ramon Colom– va ser una oferta perquè anés a protagonitzar un serial a la televisió veneçolana. Esclar, el Ramon es va fer un fart de riure i els va dir que ni jo era actor, ni li semblava que tingués previst ser-ho ni res. Em va fer gràcia.

Més enllà de la llarga carrera a TV3, també vas estar quatre anys a TVE. Què vas aprendre en aquella etapa?

— Va ser positiu per veure com treballa gent que fa molt més temps que jo que es dediquen a això. A Madrid vaig trobar autèntics monstres dins de cada secció. Molt competitius, a més.

Allò va acabar de cop. Quan el PP va instar el nomenament d'Ernesto Sáenz de Buruaga com a cap d'informatius i, perdó per l'acudit fàcil, tu vas durar dos telediarios, literalment.

— Sí, tal qual. La temptació que tenen els polítics d'influir en els mitjans no te la descobriré jo ara. A vegades fa fortuna i d'altres costa més. En aquest cas va fer fortuna molt ràpidament. Em van dir: escolta, a partir d'ara posarem una persona per damunt teu que estarà pendent de quins són els continguts del Telediario, amb què s'obrirà i amb què se seguirà. Jo els vaig comunicar que no estava disposat a acceptar-ho.

T'ha passat més cops?

— No amb aquesta intensitat, perquè allò va arribar fins i tot al Congrés dels Diputats amb Francisco Álvarez-Cascos, que va qüestionar el meu sou. Però comparat amb què? Amb els que es pagaven a la televisió? No. Comparat amb el seu? Tampoc. Els meus advocats em van dir que, si volia, podia denunciar-lo. Però, esclar, vaig pensar: ara denunciaré al vicepresident del govern espanyol? No paga la pena.

I amb una intensitat més baixa?

— Hi ha hagut altres qüestions que vull pensar que no són directament polítiques. Quan feia set anys que estava al capdavant del TN Vespre, amb una audiència magnífica, sense cap raó aparent hi va haver un canvi. Per què? Doncs perquè hi va haver un canvi de direcció i la nova direcció devia pensar: perquè es noti el meu canvi, doncs canviem les cares i canviem la gent. Que es noti. Això passa. Amb tot el dret que tenen a fer-ho, però passa.

Com has portat les pressions?

— A TV3 i fora de TV3 sempre n'hi ha, de pressions. La televisió és un mitjà influent i la gent vol tenir-la sota control, i pressionar pressiona. Si la gent que està per sobre teu fa bé la seva feina, encaixa aquestes pressions i no les trasllada. Una vegada en una entrevista amb un president de la Generalitat em van demanar que no li fes una determinada pregunta que ja estava previst que sortís en el curs del programa amb altres convidats. Immediatament després, el president va entrar i va preguntar «de què parlarem?». Jo li vaig respondre genèricament que parlaríem d'economia, de societat, d'actualitat... I aleshores em va preguntar: «i aquesta pregunta no me la farà?» I tant! I va ser la primera. I vaig mirar de reüll al que m'havia dit que retirés la pregunta i vaig dir: «ho veus, que estàs sent més papista que el papa?». O recordo també que em van renyar per repreguntar un dia a Javier Solana. Em deien que havíem pactat fer una pregunta, però no repreguntar-li. Oh, si no hagués contestat fugint d'estudi...

Quin president era?

— Jordi Pujol.

Sempre et veiem confinat en els quatre cantons del pla del TN. Com és el Ramon de dilluns a divendres?

— Doncs, mira, dilluns passat vaig fer classe a la UIC, dimecres vaig tenir una reunió del Consell Assessor Universitari i, mentrestant, i sobretot, porto la logística de casa. Soc qui va a comprar i estic pendent del que necessiten els meus fills. Ara n'enviem un a estudiar fora i això requereix una paperassa impressionant, fins al punt d'haver d'anar a Madrid només per aconseguir un visat.

Vaig veure unes imatges teves en un veler i ja m'imaginava que passaves els dies navegant.

— No, no! Navego a l'estiu i a prop. Res, quatre caletes i ja està. Ja m'agradaria poder navegar més perquè el món del mar ha estat una constant al llarg de la meva vida.

Encara ets motorista? Havies tingut una BMW K75 i una GS 1200, que són dues bestiotes.

— Ah, les vaig gaudir moltíssim perquè, amb la meva dona, quan érem dos a la família, ens vam recórrer pràcticament tota la Península amb moto. Ja no les tinc perquè aquí, a la ciutat, tenen poc marge, i també perquè, quan ja ets més de dos, amb una moto no funciones, així que les hem canviat per una moto més domèstica.

Una altra cotilla del Telenotícies és que s'ha de transmetre neutralitat. T'agradaria opinar més?

— M'ho reservo per a quan el meu ofici m'ho permeti.

Estàs avançant en un llibre de memòries?

— No, tant com això no. Però a vegades escolto intervencions en les tertúlies i jugo a donar el meu punt de vista, o penso com el defensaria i amb quins arguments. Però, esclar, això ho tinc capat, en aquest moment.

Per exemple, ara que ja ha passat un cert temps, si et preguntés pel Procés, ¿quina reflexió em faries?

— Doncs que va ser un moment bastant tèrbol, des del punt de vista de claredat d'objectius i de rumb. Va ser precipitat i a molts ens va agafar amb el pas canviat. I el temps ha demostrat que això era així. El vam viure amb desconcert, fent molta feina i amb molta responsabilitat perquè érem conscients que se'ns estava mirant amb lupa. També recordo un sentiment una miqueta amarg de les crítiques que vam rebre influenciades per les notícies falses que es deien de nosaltres. Tot plegat va ser una mica decebedor.

En quin sentit?

— Que després es vegi diluït per qüestions alienes als que ho han promogut em sembla lamentable, i també em semblen lamentables les conseqüències que ha tingut, que per a mi han estat absolutament desproporcionades i forassenyades. I això ens porta a opinar sobre un sistema judicial, que és el que tenim i patim que, com molts altres àmbits, és francament millorable.

Has votat sempre?

— He votat sempre. No he fallat mai, ni a les municipals. Fins i tot formo part del procés participatiu aquest d'ara, a Barcelona, per fer propostes sobre la ciutat. I les he fetes... però t'he de dir que no ha sortit.

Quina proposta has fet?

— He demanat aquí, al passeig de la Bonanova, un carril bici. Si fem una aposta per una ciutat més amable i més sostenible, és el que tocaria. T'he de dir que ara vaig més amb bici que amb moto. És més ràpid, més sa i aprofito per fer càrdio. A més, amb aquestes bicicletes d'ara que tenen aquest toc elèctric, no et fa mandra pujar. Perquè, esclar, jo estic a la part de dalt de la ciutat i, si baixes avall, està molt bé però després... has de tornar.

Finalment, l'últim dia i l'últim TN: quina notícia t'agradaria donar?

— Enllaçant amb La Marató que faré aquest any m'agradaria donar la notícia que el càncer ha deixat de ser una malaltia mortal.