La Palma d’Or del Festival de Cinema de Canes ha recaigut aquest any en el film Titane de la cineasta francesa Julia Ducournau. En fer-se ressò del palmarès, tots els mitjans han destacat la mateixa premissa: Ducournau és la segona cineasta dona a aconseguir el màxim guardó del festival en les seves setanta-quatre edicions. La necessitat de destacar-ho posa sobre la taula, una vegada més, l’anomalia en què vivim instal·lats. Com pot ser que en setanta-quatre anys només dues pel·lícules dirigides per dones hagin estat mereixedores del premi més rellevant del festival de cinema més important del món? Un dels arguments que utilitza el patriarcat per contestar aquesta pregunta és el de la meritocràcia, és a dir, si no l’han guanyat deu ser perquè no l’han merescut. Però la meritocràcia és una fal·làcia mentre no es garanteixi la igualtat d’oportunitats a l’hora d’accedir a la creació, la indústria audiovisual i els càrrecs de poder que la sustenten. Si les pel·lícules dirigides per dones ni tan sols existeixen, o les que existeixen no són tingudes en compte pels festivals importants, com poden guanyar algun dels seus premis? Aquesta evidència es torna infinitament més greu quan l’analitzem des de la interseccionalitat, és a dir, des de la diversitat de gènere, raça, orientació sexual, classe social, etc. i les seves diferents sumes de privilegis i opressions. Un panorama descoratjador que demostra fins a quin punt el patriarcat colonial segueix impermeable al canvi i defensant gelosament els seus privilegis estretament vinculats al poder econòmic.

Marcada pel signe del covid, l'edició 2021 del Festival de Canes també passarà a la història per un palmarès tan repartit com encertat que corona una de les pel·lícules més agosarades de la selecció, Titane, de Julia Ducournau, també una de les que millor connecta amb el sentir del nostre temps en la seva abolició del concepte de normalitat. "Gràcies per deixar entrar els monstres", declarava la directora al recollir el guardó pel seu segon llargmetratge. Tot just és el segon cop, per cert, que una dona aconsegueix la Palma d'Or en un festival amb més de setanta anys d'història, després que Jane Campion se l'emportés per El piano el 1993, ex aequo amb Adeu a la meva concubina, de Chen Kaige.

D'esquerra a dreta: Timothée Chalamet, Wes Anderson, Tilda Swinton i Bill Murray. El lloc: el Festival de Canes 2021, el 13 de juliol, un dia després de la presentació de La crónica francesa, la nova pel·lícula dirigida per Wes Anderson. L'acompanyen dos actors i una actriu en representació de l'amplíssim repartiment del film. Fins aquí res d'excepcional, tret de la posada en escena de tot plegat, amb cadascú fill d'una estètica diferent, gairebé d'un estil de vida diferent. I aquesta peculiaritat va fer que les fotografies d'aquella sessió comencessin a córrer per les xarxes fins a esdevenir un mem a Twitter.

Amb tres pel·lícules en competició per la Palma d'Or i una a la nova secció Première, Léa Seydoux ha sigut la presència més recurrent a les pel·lícules d'aquest aquest Canes 2021. Però l'actriu francesa no ha pogut assistir al festival a causa del covid, en una de les manifestacions de com la pandèmia no ha deixat d'incidir en l'edició més anòmala del certamen francès. L'absència de Seydoux en la presentació de La crònica francesa, de Wes Anderson, va fer saltar la notícia. Malgrat estar vacunada i ser asimptomàtica, la intèrpret havia donat positiu a París i estava en quarantena. Poc després, ella mateixa confirmava en un comunicat oficial que enguany no assistiria a Canes per aquesta raó. Tanmateix, el repunt relatiu de la pandèmia ha alterat en pocs més aspectes la imatge de cert retorn a la normalitat que ha volgut oferir Canes.

Després del triomf a la Quinzena de Realitzadors del 2017 amb The Florida project, Sean Baker aterra per primer cop a la competició oficial del Festival de Canes amb la seva nova pel·lícula, Red Rocket. Com és habitual en el seu cinema, es torna a moure pels marges del somni nord-americà, en aquest cas per un barri de cases baixes als afores de la ciutat de Texas amb les xemeneies fumejants d'un complex industrial sempre a l'horitzó. Aquí torna el protagonista, Mikey Saber (Simon Rex), una estrella del porno en hores baixes que ja no té on caure mort i és acollit amb reticències per l'exdona i la sogra. Quan coneix la jove Strawberry, la dependenta d'una botiga de dònuts de qui s'enamora, en Mikey es planteja tornar entrar al porno per promocionar-hi la noia.

La primera mitja hora de Titane és una explosió de cinema extrem com poques vegades s'havia vist en la competició per la Palma d'Or del Festival de Canes. Després de l'èxit de Cru (2016), el primer llargmetratge de Julia Ducournau sobre el pas a l'edat madura d'una estudiant universitària que ha d'assumir la seva naturalesa depredadora, s'havia generat una expectació eufòrica davant de la segona pel·lícula d'una de les directores més interessants del cinema, no només de gènere, contemporani. Com la de Cru, la protagonista de Titane, Alexia (Agathe Rousselle retorçant les categories tradicionals de gènere) també s'enfronta amb una identitat pròpia estranya que ella mateixa no sap com gestionar. Ballarina d'èxit en exhibicions d'automòbils, l'Alexia presenta un aliatge metàl·lic al cervell i no amaga la seva connexió fins i tot sexual amb els cotxes.

En l'arrencada de la pel·lícula A hero, el retorn a la competició de Canes d'Asghar Farhadi, el protagonista puja les escales –que mai s'acaben– d'una bastida des d'on restauren la tomba del rei Xerxes I. L'impressionant context arqueològic no triga a deixar pas a un paisatge més quotidià i realista, aquell pel qual es mou el Rahim (Amir Jadidi), que acaba de sortir de permís de la presó. Però el seu itinerari al llarg del film es demostrarà tan llarg i fatigós com el de l'inici. Després del fiasco de la seva aventura espanyola amb Todos lo saben, que va inaugurar Canes 2017, l'iranià Asghar Farhadi torna al territori que millor controla, el de Nader i Simin, una separació. Ens trobem de nou davant d'un drama social que es desenvolupa amb la tensió d'un thriller: el protagonista topa amb una bossa amb monedes d'or que li permetrien saldar el deute que el manté a la garjola. Però al final decideix tornar-la a la seva suposada propietària. Un acte que les institucions penitenciàries aprofitaran per vendre com a modèlic. Lluny de solucionar la seva situació, a Rahim les coses cada cop se li compliquen més...

Havia d'inaugurar l'edició 2020 del Festival de Canes. Més d'un any d'espera després, per fi ens ha arribat The French dispatch (La crònica francesa), l'homenatge de Wes Anderson a l'escola de periodisme que exemplificaria The New Yorker. El director nord-americà visualitza aquest estil particular de premsa des de la redacció d'una publicació fictícia comandada per un editor carismàtic a qui dona vida Bill Murray, un dels molts membres de la seva colla d'intèrprets habitual que poblen el film. Entre un pròleg i un epíleg, la pel·lícula engloba tres relats diferents que sengles periodistes envien des de la ciutat francesa imaginària d'Ennui-sur-Blasé. Tres cròniques centrades, respectivament, en l'art d'avantguarda entès com a subversió, les revoltes juvenils que compaginen amor i política, i la passió per la gastronomia i les històries criminals.

Amb el seu primer llargmetratge, Libertad, la directora barcelonina Clara Roquet s'afegeix a la formidable onada de dones cineastes que en els darrers anys enriqueixen el cinema català amb noves perspectives. A priori, l'opera prima d'aquesta també guionista, que s'ha estrenat mundialment aquest dijous a la Setmana de la Crítica del Festival de Canes, entronca amb altres títols recents sobre el pas de l'adolescència a la maduresa d'una protagonista. Aquí, la Nora Vidal (Maria Morera), una noia de 14 anys que com cada any passa l'estiu amb la seva família en una torre de la Costa Brava. Però la Nora s'avorreix. Fins que arriba de Colòmbia la Libertad (Nicolle García), la filla de 15 anys de la Rosana (Carol Hurtado), l'encarregada de tenir cura de l'Ángela (Vicky Peña), l'àvia de Vidal, malalta d'Alzheimer. A través d'una càmera sempre atenta a les mirades i als gestos, Roquet capta amb tot detall aquesta experiència tan pròpia del trànsit femení cap a la joventut de sentir-se fascinada per una altra noia un pèl més gran, en un aiguabarreig entre el desig i la projecció en una figura idealitzada. Però a aquest retrat impecable del fet adolescent, Roquet hi afegeix una menys habitual capa de crítica al classisme i racisme de la família protagonista.

Per això serveix un festival com Canes. Per reservar la gala d'inauguració a Annette, una pel·lícula extraordinària en un sentit literal, el d'escapar-se de les convencions establertes, en què conflueixen els talents de tres artistes, el cineasta francès Leos Carax i els germans Ron i Russell Mael, Sparks, compositors i guionistes, per donar a llum un musical alhora reconeixible i heterodox, un descens a l'abisme del cantó fosc i tòxic de la figura de l'artista turmentat, a qui dona vida un Adam Driver superlatiu.

Canes en juliol. Després de veure's obligat a suspendre l'edició del 2020, el festival de cinema més important del món reprèn aquest any la programació un parell de mesos més tard de la seva cita habitual al mes de maig. Als títols que esperaven estrenar-se mundialment a Canes ja des de l'any passat com Benedetta, de Paul Verhoeven; La crònica francesa, de Wes Anderson, i Annette, de Leos Carax, l'encarregada de inaugurar el festival aquest dimarts al vespre, s'hi ha afegit tota una collita nova de films, de manera que la selecció de Canes 2021 és una de les més copioses de la història, un festí de cinema per celebrar el retorn a les sales i a la vida.