Festival de Cinema de Canes
Cultura 12/07/2021

El torrent creatiu de 'La crònica francesa' de Wes Anderson desborda Canes

El director d''El Gran Hotel Budapest' ret homenatge al periodisme i a la cultura francesa

3 min
Bill Murray, Lina Khoudri, Wes Anderson, Timothée Chalamet, Tinda Swinton, Benicio del Toro i Mathieu Amalric i Hippolyte Girardot a Canes.

CanesHavia d'inaugurar l'edició 2020 del Festival de Canes. Més d'un any d'espera després, per fi ens ha arribat The French dispatch (La crònica francesa), l'homenatge de Wes Anderson a l'escola de periodisme que exemplificaria The New Yorker. El director nord-americà visualitza aquest estil particular de premsa des de la redacció d'una publicació fictícia comandada per un editor carismàtic a qui dona vida Bill Murray , un dels molts membres de la seva colla d'intèrprets habitual que poblen el film. Entre un pròleg i un epíleg, la pel·lícula engloba tres relats diferents que sengles periodistes envien des de la ciutat francesa imaginària d'Ennui-sur-Blasé. Tres cròniques centrades, respectivament, en l'art d'avantguarda entès com a subversió, les revoltes juvenils que compaginen amor i política, i la passió per la gastronomia i les històries criminals.

A l'inici del film, el director presenta cadascun dels periodistes estrella del diari en les seves respectives habitacions. En cap cas els veiem la cara, però cada cambra desprèn una estètica diferenciada: en l'obra de Wes Anderson, l'estil és la identitat. I La crònica francesa és la pel·lícula en què porta més a l'extrem tots els seus trets identificatius. Ens trobem davant d'un torrent d'imaginaris recreats amb infinit luxe de detalls, de canvis continus de paleta cromàtica i de format de pantalla, d'insercions d'animació tipus còmic línia clara, de citacions d'incomptables referències culturals, de la fetitxització artística de tota mena d'objectes quotidians... Tot plegat a un ritme de mil dimonis que converteix La crònica francesa en la pel·lícula més desbordant i inabastable del cineasta. Aquesta sobreabundància estètica i el fet que les narracions siguin més breus explica també que aquest film no generi tanta empatia cap als personatges com, per exemple, El Gran Hotel Budapest. Lluny de les acusacions de mer formalisme esteticista, La crònica francesa demostra la clara voluntat experimentadora d'Anderson, aquí amb una estructura narrativa que reprodueix a la seva manera la complexitat sintàctica (els diàlegs estan plens de parèntesis i derivacions), la vivacitat estilística i la passió per les coses ben fetes de The New Yorker.

Mia Hansen-Løve ens transporta a l'illa de Bergman

Ingmar Bergman va descobrir Fårö quan li van proposar com a localització alternativa per a A través del mirall, que ell volia rodar a Escòcia. En aquesta illa a pocs quilòmetres de Gotland, el director suec va trobar un paisatge singular que va acabar reflectint a la perfecció els ambients emocionals de les seves pel·lícules. No només això, Fårö es va convertir també en el seu lloc de residència i, finalment, de sepultura. Com bé resumeix el títol de la nova pel·lícula de Mia Hansen-Løve, Fårö ha esdevingut Bergman Island, el destí de peregrinació per excel·lència dels devots del cineasta suec. La directora també hi viatja en aquesta comèdia amb tocs d'autoficció presentada a Canes que segueix una parella de cineastes, la Chris (Vicky Krieps) i el Tony (Tim Roth), durant una estada estiuenca. "Milions de persones es van divorciar després de veure Secrets d'un matrimoni", els explica la guia quan els ensenya la cambra on dormiran, la mateixa on ho feien els protagonistes d'aquell film emblemàtic. I així Bergman Island explora les infiltracions entre el llegat del director suec, els projectes i la vida de la Chris i el Tony, i el mateix vincle de Hansen-Løve amb la creació artística, en una proposta que a la meitat del metratge incorpora una nova ficció dins de la ficció, la que està escrivint la Chris. Millor en la seva primera meitat de comèdia matrimonial aventurera que ens descobreix les moltes cares del Fårö de Bergman que en la metaficció més dramàtica de la segona part, Bergman Island incorpora qüestions de gènere fins ara a penes plantejades a l'hora de parlar dels reptes de ser artista, com la conciliació entre maternitat i carrera professional.

stats