Pedro Sánchez ha acomiadat aquest dijous la que ha estat la seva col·laboradora més estreta i fidel des que va arribar a la Moncloa el juny de l'any 2018. Des de llavors, María Jesús Montero ha ocupat de manera ininterrompuda la cartera d'Hisenda, una de les més sensibles de qualsevol govern, i des d'aquí ha anat escalant posicions fins a situar-se, el desembre del 2023, com a vicepresidenta primera, és a dir, número dos de l'executiu. Sens dubte, Sánchez renuncia a un dels pilars del seu govern per enviar-la a competir a Andalusia contra Juanma Moreno Bonilla, una missió que a hores d'ara sembla impossible. És cert, però, que en política aquest mes i mig que falta per a les eleccions és una eternitat.

Al PP li falta una pota a la taula de solucions per a Catalunya: la del finançament. Tot i saber que sense aquesta comunitat se li complica arribar a la Moncloa, acostuma a jugar amb l'anticatalanisme, que li dona rèdits a fora. Que la del finançament autonòmic és una qüestió poc còmoda per a la força que lidera Alberto Núñez Feijóo va quedar clar aquesta setmana durant la intervenció del vicesecretari d'economia dels populars, Alberto Nadal, en un esmorzar organitzat per Pimec.

No és habitual que els principals actors econòmics i empresarials del país es posin d'acord i adoptin una posició comuna en una qüestió tan políticament enverinada com el finançament autonòmic, però això és justament el que ha passat amb la nota que han signat totes les cambres de comerç, el Cercle d'Economia, Barcelona Global, Foment, Pimec, el RACC, Fira de Barcelona, el Col·legi d'Economistes i FemCat. Només l'esforç que suposa fer un diagnòstic conjunt de la situació i arribar a unes conclusions ja és un exercici del qual n'haurien de prendre nota els partits polítics, perquè només forjant grans consensos es poden assolir objectius ambiciosos. I què diu la nota sobre la proposta de finançament que ha posat el govern espanyol sobre la taula després de pactar-la amb ERC? Doncs que és "una millora important respecte al model actual" però que "no es pot considerar suficient" i per això fa una crida als partits catalans a "treballar plegats" per millorar alguns aspectes i blindar-ne d'altres que ja s'inclouen en la proposta.

Com més s'aprofundeix en les dades del nou sistema de finançament posat sobre la taula pel govern espanyol més es veu la quantitat de variables que s'hi han hagut d'incorporar. L'objectiu d'ERC era poder dir que Catalunya en sortia beneficiada de forma considerable, i el de la vicepresidenta María Jesús Montero que es pogués vendre com un model més solidari que l'anterior, ja que aquesta és la bandera dels socialistes meridionals com ella. Vistos els números, sembla que el sudoku aparentment irresoluble s'ha resolt amb èxit. Sens dubte el nou sistema beneficia Catalunya molt més que l'anterior, i alhora es pot dir que és més equitatiu, és a dir, que garanteix de forma més efectiva la igualtat dels espanyols en l'accés a serveis públics com la salut i l'educació.

"Des de Cecot valorem positivament que el govern hagi posat una proposta sobre la taula, però no podem confondre un pas endavant amb una solució definitiva: no és un concert econòmic ni s'acosta a les xifres que Catalunya requereix". Així ha valorat el president de la patronal Cecot, Xavier Panés, el nou model de finançament per a Catalunya, durant la tradicional trobada amb els mitjans que fa la patronal a principis d'any. En aquest sentit, l'entitat celebra que el nou model de finançament és un "pas endavant" per corregir el dèficit fiscal que té Catalunya, però lamenta que no sigui suficient i, per tant, no serà la solució definitiva al "problema estructural" que té el territori.

Resulta inaudit però el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha convocat aquest diumenge els seus barons per obligar-los a signar una declaració en què tots es comprometen a no acceptar els nous diners que suposaria per a les seves comunitats autònomes el nou sistema de finançament. Per als populars el sistema és "injust" i una "martingala" només pel fet que ha estat pactat per un partit com ERC, com si això no hagués passat en tots els sistemes anteriors, per exemple el del 1996, quan va ser fruit d'un acord entre el PP i CiU.

L'espectacle del Consell de Política Fiscal i Financera d'aquest dimecres, on la vicepresidenta i ministra d'Hisenda María Jesús Montero ha presentat als seus homòlegs autonòmics la proposta de nou sistema de finançament, no pot rebre un altre qualificatiu que el de lamentable. Mai un govern espanyol havia posat tants diners sobre la taula per transferir-lo a les CCAA. I tot i així, les comunitats del PP s'han afanyat a rebutjar el sistema amb l'únic argument que ha estat pactat amb Catalunya, i en concret amb ERC. L'anticatalanisme continua sent un motor tan important del vot conservador que el PP està disposat a arribar a l'extrem de renunciar a una quantitat molt important de diners només pel fet que els considera "tacats" per l'independentisme, i, d'aquesta manera, perjudicar els seus propis ciutadans.

Durant molts anys, les comunitats autònomes coneixien quants diners tindrien per poder fer el pressupost de l’any següent amb una xifra apuntada dins d’un sobre que es donava abans de l’estiu al secretari d’Economia. Literalment. Es feia al final de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera celebrada a Madrid, on el govern espanyol té el vot de qualitat que domina qualsevol decisió, amb la resignació de les comunitats de règim comú i amb les forals com a observadores amb veu però sense vot, perquè no els cal. 

L’acord de finançament autonòmic l’han signat el PSOE, que és un partit malalt, i ERC, que és un partit convalescent (pel cap baix). Curiosament, de vegades una suma de febleses dona més bon resultat que una suma de fortaleses. No és la generositat, sinó la necessitat, el que ha permès pactar un seguit de coses que, fa tot just un any, la ministra Montero considerava impossibles i inconstitucionals. L’ordinalitat ad hoc per a Catalunya, l’aportació extra de l’Estat perquè el que guanyen uns no ho perdin uns altres, l’oxímoron de la singularitat plural... i el que ERC encara espera obtenir: la gestió integral de l’IRPF i el consorci d’inversions que retingui a Catalunya tot allò que es deixi d’executar en els pressupostos. És una llista prometedora, però queda lluny del que va acordar el PSC per obtenir els vots per investir Illa, i a més el camí que ara s’inicia serà un autèntic calvari: Pedro Sánchez haurà de defensar aquest acord contra Junts, potser contra Podem, contra el PP i Vox, contra els seus barons... I ho farà sense María Jesús Montero, oferta en sacrifici a l’altar de les eleccions andaluses. Veurem què en queda, de tot plegat. El rellotge corre.

L'acord de finançament entre el govern espanyol i ERC, segellat dijous per Pedro Sánchez i Oriol Junqueras, i presentat aquest divendres per la ministra d'Hisenda, María Jesús Montero, suposa un pas endavant, una reforma rellevant de l'actual i caducat model, que s'havia demostrat clarament perjudicial per a Catalunya. No era gens fàcil reformar el sistema de manera substancial. S'ha fet i s'han començat a trencar alguns tabús, per exemple el de l'ordinalitat. Esclar: la demagògia anticatalana torna a ser sorollosa, però és això, demagògia. Amb els números i la lletra a la mà, Catalunya no és ni de bon tros insolidària. Ni, al revés, tampoc queda tan lluny de la progressiva recaptació dels impostos; de fet, l'horitzó del pacte és anar cap al 100% dels ingressos de l'IRPF i cap a prop del 80% de l'IVA.

És evident –com li agrada dir a Oriol Junqueras– que la proposta de nou model de finançament no dona la clau de la caixa a Catalunya: no hi haurà concert econòmic ni tampoc un model singular al marge de la resta d'autonomies. Però també és evident que aportarà més recursos a les arques de la Generalitat: segons els càlculs del ministeri d'Hisenda, gairebé 4.700 milions d'euros el 2027. A partir d'aquestes dues evidències entrem en el capítol de les opinions, en el qual els polítics trien bàndol per intentar destruir els arguments del rival.

Més recursos i més participació de les comunitats autònomes en impostos clau com l'IRPF o l'IVA. Són dues de les principals potes sobre les quals se sustenta la proposta de model de finançament de les comunitats autònomes de règim comú (en formen part totes les comunitats menys les forals, el País Basc i Navarra) que aquest divendres ha presentat la vicepresidenta primera i ministra d'Hisenda, María Jesús Montero.

La majoria dels discursos de Cap d’Any dels presidents autonòmics han tingut dos principals denominadors comuns: l’habitatge i el finançament. En el primer cas, per treure pit de les mesures que han impulsat per fer front a la primera preocupació dels espanyols. I en el segon, per reprovar el futur model de finançament autonòmic que ERC i el PSOE estan ultimant. Una de les veus més significativa ha estat la d’Emiliano García-Page, el baró socialista més crític amb Pedro Sánchez. No ha pronunciat les paraules finançament ni Catalunya, però se li ha entès tot a l’hora d’advertir que hi plantarà cara: “Combatrem qualsevol mena d’intent de privilegis que ens perjudiqui”.

La política catalana, i en part l’espanyola, està en mans d’una política andalusa anomenada María Jesús Montero. Les pròximes setmanes està previst que presenti una proposta de finançament autonòmic que marcarà el futur de les legislatures catalana i espanyola.

Aquest dilluns s’ha escenificat la posada en marxa del projecte de finançament singular defensat per ERC i acceptat pel PSOE en el marc de la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat. El text acordat i signat per les dues bandes és ple de bons propòsits, matisats sempre per l’apel·lació a l’extensibilitat d’allò acordat a les altres administracions tributàries autonòmiques. L’objectiu és que l’administració tributària de la Generalitat assumeixi progressivament les competències en la gestió de l’IRPF i que les declaracions de l’IRPF corresponents a l’exercici 2025 ja es puguin presentar a l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), amb la possibilitat d’utilitzar la clau d’identificació digital establerta per la Generalitat (idCAT), i que es pugui avançar en l’assumpció de competències gestores “concurrents amb les de l’AEAT, en particular amb la comprovació de la correcta aplicació de la normativa autonòmica i, en especial, de les deduccions aprovades pel Parlament”.

Això d’avui del finançament és més difícil que l’intent de l’amnistia. Perquè parlem de diners. Més encara, parlem dels diners dels catalans que financen una part del benestar d’espanyols de les altres comunitats. 

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha donat aquest divendres, aprofitant la conferència de presidents, el tret de sortida al que serà sens dubte una de les grans batalles de l'any vinent: la del finançament autonòmic. Recordem que Espanya porta una dècada amb el sistema caducat. Des de llavors cap govern s'ha atrevit a proposar un model alternatiu, tot i que sobre el paper totes les autonomies critiquen l'actual, que data de l'acord entre el conseller Antoni Castells i la ministra Elena Salgado del 2009, que havia de ser revisat al cap de cinc anys. Com ha passat sempre, ha hagut de ser Catalunya la que tiri del carro i posi propostes sobre la taula. En aquest cas, les coordenades de la batalla es basen en dos acords dels socialistes amb ERC. El primer és producte de l'acord d'investidura de Pedro Sánchez, i marca que l'Estat ha de fer-se càrrec del 20% del deute de la Generalitat. El segon forma part del pacte d'investidura de Salvador Illa, i fixa que Catalunya haurà de recaptar tots els impostos (començant per l'IRPF de l'exercici de 2025) i que la solidaritat estarà limitada pel principi d'ordinalitat.

Les paraules del president de la gran patronal espanyola, la CEOE, Antonio Garamendi, criticant el finançament singular per a Catalunya, han suscitat alguns recels, però des de Foment eviten ficar-s'hi. Malgrat que Foment forma part de la CEOE –n'ostenta la vicepresidència–, la patronal que presideix Josep Sánchez Llibre assegura que es tracta de "declaracions a títol personal de Garamendi", i que "en cap paper ni comunicació de la CEOE es tracta aquest tema". "No valorem opinions personals", asseguren des de la patronal catalana de les grans empreses.

La negociació es va plantejar en quatre àmbits: solució al conflicte polític, finançament singular, reconeixement nacional de Catalunya i la llengua i assegurar la continuïtat de les polítiques públiques –Rodalies, aeroport, etc–. El més important, el finançament. Sobre aquest es podia negociar la quantitat –l’aportació anual a la Generalitat provinent del govern central– o l’estructura –la recaptació dels impostos, la gestió, la liquidació, la inspecció i l’administració: si Catalunya continuava dins del règim comú o anava a un règim especial–.

Les dades de la liquidació del sistema de finançament de 2022 tornen a demostrar que Catalunya és una comunitat especialment castigada, mentre que d'altres en surten especialment beneficiades, sense que se sàpiga ben bé per què. I és que si en una cosa coincideixen tots els experts en la matèria és que el sistema és opac i ofereix uns resultats arbitraris. Què diuen exactament les dades de 2022? Doncs que Catalunya va ser la tercera comunitat que més va aportar a la caixa comuna, 3.565 euros per habitant, i la desena a rebre després en la redistribució, amb 3.264, és a dir, 300 euros menys per càpita. La situació empitjora ostensiblement si es té en compte el cost de la vida, ja que segons els càlculs del departament d'Economia Catalunya passaria a disposar de l'equivalent a 3.043 euros per habitant i seria la catorzena de la llista, només per damunt de la Comunitat de Madrid, que, per contra, es beneficia de l'afecte capitalitat.