Una espiral que s'enlaira, com a part d'una creació artística. El fum –i el fet de fumar– forma part de l'estètica de la fotografia. Durant tot el segle XX es va utilitzar el fet de fumar com a element creatiu i narratiu, per fer imatges més convincents, transgressores, modernes. El fum i el fumador serveixen per mostrar-nos persones més complexes o ambigües. El fum expressa la fugacitat del moment. A través del fum la fotografia es torna una instantània i s’eleva com un fil invisible dins la cultura popular. Encara que se’n coneguin els perills, el ritual resisteix, carregat de simbolisme. Fem un recorregut a través de les imatges per la història que uneix el fum amb la fotografia, que enllaça aquest hàbit amb les imatges en blanc i negre que ens remeten a una altra època i a una estètica d'un altre temps.

Amb el fred Nova York es transforma en un lloc nou, on el silenci guanya espai i els referents es tornen imprecisos. La boira, densa i blanca, arriba a poc a poc, gairebé sense ser percebuda, i s’estén per la ciutat com un vel. En dissol la identitat i la torna anònima, com si la ciutat deixés de reconèixer-se a si mateixa. Només queda una mena de calma en l’aire, estranya i fràgil, que suspèn el temps. En aquestes imatges no hi ha presses ni soroll, ni el ritme accelerat que habitualment defineix la ciutat. El moviment s’alenteix, les distàncies escurcen, i tot sembla quedar en pausa. El ritme habitual sembla que s'hagi aturat. La ciutat s’allunya de si mateixa per uns instants i es converteix en un paisatge vulnerable, gairebé irreal, com si pogués desaparèixer en qualsevol moment, absorbida per la boira.

Perifèria_ Del ll. td. peripherīa, i aquest, del gr. periphéreia. Extrems o marges de qualsevol entitat. Antropologia f. Disciplina que estudia l’ésser humà des de la perspectiva social i cultural, l’essència de l’humà i el seu lloc en el món. Frontera f. Límit entre dues coses pròximes. La frontera difusa entre creença i superstició. Limítrof_ adj. Adjacent, territori que és tocant als límits o fronteres d’un altre territori. Satèl·lit_ m. Que depèn d’una influència exterior. Ciutat satèl·lit. Llindar_ m. Valor extrem d’una magnitud que, en ser traspassat, fa canviar les característiques del sistema establert. Extraradi_ m. Perifèria d’una ciutat. Metròpolis_ Ciutat principal d’una contrada, d’un estat. Anarquisme_ m. Teoria social que, basant-se en el principi de la llibertat individual, preconitza l’abolició de tota forma de poder polític. Llibertària_ Partidària de l’ideari i les actituds que proposa l’anarquisme. Emma Goldman_ f. Anarquista fonamental en el desenvolupament de la filosofia anarquista de la primera meitat del segle XX. Retorn_ m. Acció de tornar al lloc d’on hom havia partit.

Carreteres, vies de tren i rius. Aquests són els tres elements principals que divideixen el municipi de Montcada i Reixac, i deixen marcat un territori amb ferides grises. A part de la divisió territorial i un paisatge en què predomina el gris per sobre de qualsevol altre element. Aquestes cicatrius territorials del municipi també deixen al descobert la fragilitat d’una natura que s’ha d’obrir pas entre murs de ciment, asfalt i ferro.

Fundada l’any 1800, la Biblioteca del Congrés dels Estats Units compta amb un fons de més de 178 milions de documents, entre els quals s’inclouen fotografies. Col·leccions úniques que mostren les condicions de vida del país, així com les seves tradicions.

Centenars de persones transiten cada dia per parcs japonesos que emulen llocs emblemàtics reals de l'altra punta del món. A la prefectura de Mie n'hi ha un dedicat a l'estat espanyol, amb reproduccions dels seus monuments més emblemàtics –des del Parc Güell fins a la Cibeles passant pels molins de la Manxa–. En aquest espai fer fotos és un viatge impossible a través de l'espai-temps que porta visitants del Japó a Espanya en un sol segon i, clic a clic, els permet anar col·leccionant els souvenirs fotogràfics com si es tractés de trofeus de caça. Caminen per aquests espais amb aquella sensació d'obra no original, de còpia no certificada i tot i així còpia des d'on emular una experiència del que és real: en només cent passos podem passar de la plaça Mayor de Madrid al Mercat de la Boqueria de Barcelona.

El soroll ambiental, quan fem fotografies, forma part del record que guarda l'autor de les imatges. Quan la fotografia l'ha fet una altra persona, sovint imaginem els sons que hi havia en el moment de fer-la. Aquesta informació la desconeixem, però la nostra gestió del soroll i del silenci en l’activitat diària condiciona com mirem, com aprenem i fins i tot com rendeix el nostre cervell. Ser capaços de concentrar-nos quan mirem una obra gràfica i escoltar l'impacte del silenci és el que pretén aquest treball. El silenci en l'era del soroll.

Aquest any l'aigua ha estat en boca de tots. Primer, per la dura sequera que ha castigat el país i les últimes setmanes, per la pluja tan esperada que ens ha donat una treva. El que vivim a Catalunya és un reflex del que viu el món on l'aigua s'està convertint en un dels béns més buscats i desitjats. Segons dades de Nacions Unides el número i la duració dels períodes de sequera han augmentat un 29% des de l'any 2.000 i, si no es prenen mesures urgents, les sequeres podrien afectar més de tres quartes parts de la població mundial el 2050. Segons un informe publicat per l'ONU l'any passat actualment hi ha més d'una quarta part de la població mundial que afronta un estrès hídric molt greu. El que passa aquí, passa arreu i els experts alerten que "el planeta encara una crisi de l'aigua sense precedents".

El tràfic d'éssers humans és una taca fosca ja estesa pel teixit social de l'actual Barcelona. Aquesta activitat delictiva consisteix en captar, acollir i coaccionar persones amb l'objectiu d'explotar-les. Aquest abús de poder s'aplica a individus en situació de vulnerabilitat i porta les víctimes a una espiral negativa en què la salut mental i física es veu greument perjudicada. El perfil dels afectats és clar: el 70% són dones o nenes i més del 99% dels casos són persones migrants. Aquesta tendència també és global, fins al punt que el tràfic d'éssers humans és la segona activitat il·legal més lucrativa al món.

Quan tothom era de l'opinió que les tombes dels faraons a la Vall dels Reis ja havien estat descobertes i saquejades al llarg dels anys, l'arqueòleg Howard Carter va buscar finançament i va continuar buscant una tomba intacta. Va excavar durant anys –fins i tot durant la Primera Guerra Mundial–, fins que el novembre del 1922 va trobar l'esglaó superior d'una escala que conduïa a la tomba. Eren els treballs d'excavació de la tomba KV62. Aleshores Carter va establir un nou estàndard d'exhaustivitat en l'arqueologia, instal·lant llum elèctrica i numerant cada objecte, abans que Harry Burton, el fotògraf arqueològic més experimentat del món, fes fotos de cada escena.

"Aquest llibre és com un àlbum de fotografies de la ciutat de Barcelona des del 1860 fins al 1960, però la gràcia és que són tot fotografies inèdites que ens permeten veure com era la vida quotidiana, íntima, però també l'ambient al carrer, el dia a dia, les festes i els moments especials..." D'aquesta manera descriu el documentalista i historiador Enric Comas el llibre en què ha col·laborat Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro II, publicat per l'Ajuntament de Barcelona i on hi ha 500 fotografies antigues que són el testimoni d'una ciutat que ja no existeix. "Aquest projecte neix d'una desgràcia" –explica Comas– i és la mort de Giacomo Alessandro, un jove arquitecte italià instal·lat a Barcelona que es va dedicar a recopilar fotografies antigues de la ciutat, per contextualitzar la història i pensar en un urbanisme de futur.

Són mil set-cents quilòmetres els que separen l’arxipèlag canari de la Península, però la distància política és considerablement més gran. Aquesta és la sensació que vaig tenir quan vaig sentir les històries dels afectats pel volcà de La Palma de primera mà. Ara fa un any de l’erupció, de les imatges espectaculars i del desplegament de mitjans cobrint la catàstrofe al més pur estil Normandia. Han tornat les pàgines als mitjans, les imatges actualitzades i les històries amb noms i cognoms; però per pocs dies. Generava interès formular preguntes respecte al futur. No obstant això, no han tingut seguiment ni resposta. La política centralista no ha tornat a mirar més enllà de les onades i, al mateix temps, la política insular es fon sota les roques volcàniques. No ofereix solucions, alternatives, ni una informació clara del procés actual a assumir cap a tots aquells afectats. Famílies vivint en caravanes impedides de tornar a casa seva pels “efectes dels gasos”, d’altres d'edat més avançada convivint en hotels amb turistes desacomplexats, famílies que han perdut la casa per la lava, o d’altres que tenen la casa sota la sorra i no poden accedir a la zona. Històries que s’estacionen en el silenci mediàtic. Famílies oblidades en la distància política. L’erupció es va acabar. Un any després, però, els afectats en segueixen patint les conseqüències.

El fotògraf nord-americà Steve McCurry (Filadèlfia, 1950) no es podia imaginar l'impacte que tindria el retrat que va fer a una nena afganesa de dotze anys, la Sharbat Gula, quan la va fotografiar el juny del 1984 a l'escola del camp de refugiats de Nasir Bagh durant la guerra de l'Afganistan. McCurry va observar que era una noia tímida i la va abordar l'última. Ella va accedir a posar i es va convertir en una icona incombustible de la situació crítica dels refugiats després de ser portada de la revista National Geographic amb el títol de La noia afganesa. La resta de la seva obra també ha merescut un gran reconeixement, amb guardons com el National Press Photographers Award i el World Press Photo, que ha guanyat quatre vegades. 

Estratificada entre les barriades de l’extraradi, les mansions modernistes de l’Eixample, els opulents cafès de la burgesia i els captaires de la Barceloneta, la capital catalana a principis del segle passat era una ciutat de grans contrastos. I si hi ha una persona que ha aconseguit preservar-ne l’essència, és Adolf Mas i Ginestà (1860-1936). Pioner del reportatge gràfic a Catalunya, va ser una figura clau de la fotografia noucentista. “Les fotografies d’Adolf Mas retraten una Barcelona en plena transformació des d’una perspectiva sociocultural, artística, política i urbanística. El relat gràfic que construeix el fotògraf ens permet d’explorar una realitat que estava mutant de pell d’una manera contundent”, assegura Carmen Perrotta, comissària de l’exposició Adolf Mas. Els ulls de Barcelona, que fins al 8 de maig es podrà veure al centre KBr de la Fundació Mapfre.

Al caure la nit, les grans ciutats de la Xina es tornen a il·luminar. La radiant llum del sol filtrada per les partícules de contaminació dona pas a l’espectacle lumínic dels neons. I a la contaminació de l’aire ara s’hi suma la lumínica. Les urbs es tornen brillants i acolorides. Els carrers, que prenen noves formes sota llums i ombres artificials, estan teixits per grans cablejats mal estructurats que fan que la imaginació, per poca que en tinguis, et faci sentir atrapat dins una teranyina de monstruoses dimensions.

Aquests retrats de nens i nenes representen, per a mi, la mirada de la infància. Neta i autèntica. Són fotos fetes durant els viatges que he fet per l’Índia, el Pakistan, Bangladesh i el Tadjikistan. Són criatures que viuen en entorns rurals o urbans, alguns van a l’escola i d’altres ja no hi poden anar perquè treballen, però tots tenen en comú que no mostren mai por envers els estranys com jo. Tots es van deixar fotografiar sense problema. No van tenir cap recel a deixar-me acostar o per intercanviar un gest o una paraula amb mi. Són nens i nenes que viuen en entorns empobrits i que, a diferència del que passa a casa nostra, no sempre tenen garantit el dret a l’educació. També aprenen a espavilar-se aviat i tot sovint me’ls he trobat caminant sols, encara que siguin ben petits, i fent esforços per trobar el camí de tornada a casa.

A la Terra hem vist més de 1.500 volcans terrestres que han entrat en erupció en els últims 10.000 anys. Cada any seixanta d’aquests volcans tenen erupcions, i aquest any 2021 a Europa n’hem tingut quatre. Un a Islàndia, dos a Itàlia i l’últim que ha entrat en erupció ha estat a les Illes Canàries, el Cumbre Vieja, que tot just fa uns dies que s’ha aturat. El Cumbre Vieja està situat a l’illa de La Palma i va entrar en erupció el passat 19 de setembre. Al llarg de tots els mesos que ha estat en erupció ha afectat més de 6.700 hectàrees de terreny, més de 2.605 edificis i ha cobert de lava una infinitat de quilòmetres.

Que un element de la natura tan efímer com un llamp es pugui representar amb l’art d’obtenir imatges per mitjà de la llum i de substàncies químiques té un punt de poesia. Amb tècnica se li dona una permanència inexistent...