Avui és l'1 d’octubre, i per a milions de catalans aquell 1 d’octubre de fa vuit anys és i serà inoblidable, amb aquella presència simultània de violència policial i defensa de les urnes i els programes informàtics, d’il·lusió i preocupació, d’incertesa i de convenciment, de por i d’esperança.

Algú sap què ens va passar? Algú sap exactament què va passar els mesos anteriors a l’1-O i els immediatament posteriors? No és que ens manquin relats en què es descriguin amb poca o molta precisió els fets materials més obvis, més visibles, més incontrovertibles. Tampoc no manquen les lectures simplificadores, les aproximacions conspiranoiques i les versions malèvolament esbiaixades i autoexculpatòries. Però, de tot plegat, en la memòria –i en la desmemòria– col·lectiva el que n’ha quedat és un mirall trencat d’interpretacions. Una trencadissa que no només n’ha fragmentat el record, sinó que és feta de peces que ni tan sols encaixen les unes amb les altres. La reconstrucció, ara com ara, sembla impossible.

Al final d’aquest article us plantejaré una endevinalla. Abans, però, posem-nos en situació.

Avui és 1 d’octubre. Avui fa 7 anys de l’1 d’Octubre. Agenda del president de la Generalitat d’aquest matí: reunió amb Josep Antoni Duran Lleida, en altres temps líder de la històrica Unió Democràtica, partit que avui ja no existeix perquè quan va separar-se de Convergència no va poder aguantar la tirada. 

De l’1 d’Octubre del 2017 ja fa gairebé set anys i de les protestes per la sentència del referèndum aquest any en farà cinc, però les causes per aquests fets estan més vives que mai als tribunals. Malgrat que la llei d’enjudiciament criminal marca que les instruccions han de durar un termini d’un any, els jutges han fet diverses pròrrogues de la investigació per la seva “complexitat”, una qüestió que el president, Pedro Sánchez, s’ha obert a limitar (tot i que ja ha generat reticències) per seduir Junts en la negociació sobre l’amnistia.

Si tenen uns taps per a les orelles d’aquells d’escuma, per protegir-se del soroll, ja se’ls poden posar. Demà a les 10 h Sánchez serà rebut per Felip de Borbó, que molt probablement li encarregarà la formació de govern. A partir d’aquell moment la dreta udolarà cada dia contra l’amnistia i, més concretament, vindram a udolar-nos a les orelles, a Barcelona, Feijóo, Ayuso i tot l’estol que els acompanya.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha condemnat aquest dimecres a un any d'inhabilitació i 12.000 euros de multa la consellera d'Exteriors, Meritxell Serret, per la seva participació en l'organització del referèndum de l'1-O. La sentència és en primera instància i, per tant, no es tracta de l'última paraula. Serret ja ha anunciat que recorrerà al Tribunal Suprem, per la qual cosa la resolució no tindrà conseqüències immediates, de manera que podrà seguir sent membre del govern de Pere Aragonès. Si el Suprem ratifica el veredicte, però, sí que perdrà la seva cadira al consell executiu.

"Els moviments populars, nacionals o de classe, són els que mouen la història. Els motors no són els grans homes o dones que estan al capdavant". L'afirmació la fa l'escriptor i periodista Michael Eaude (Londres, 1949), un anglès amb trenta anys de residència a Catalunya, on va arribar "per atzar" i on es va "reinventar" a si mateix. De treballar en els ferrocarrils, com a conductor d'autobusos i fins i tot de portalliteres, a fer-ho amb la lletra impresa. Seguint, si fa no fa, la tradició de britànics –viatgers o establerts, des de Richard Ford fins a Gerald Brenan; o hispanistes, des de Paul Preston fins a Sebastian Balfour, passant per John Elliot– que expliquen el món, en aquest cas Catalunya, als seus compatriotes. Eaude ho ha fet des de fa temps amb estudis dedicats a Barcelona, Catalunya i també el País Valencià, que coneix bé, ja que viu una part de l'any a la comarca del Racó d'Ademús.

A les portes de l'1-O, l'independentisme –des del de base fins a l'institucional– té dues vies per rememorar el referèndum: destacant que si es va poder fer va ser perquè tothom va anar a l'una (i agafant-ho de lliçó per a la situació actual) o recordant que llavors les institucions van conduir el moviment cap a una votació (i criticar que actualment aquest horitzó no és imminent). El Consell per la República, l'ANC, Òmnium, l'AMI, la Cambra de Comerç i la Intersindical han convocat una concentració que si manté el to de la manifestació de la Diada –centrant la crítica contra el Govern i els partits independentistes– farà que sigui la segona lectura la que s'imposi: les pancartes de "botiflers" tornarien a aixecar-se i el pols entre el carrer i les institucions s'accentuaria. Els organitzadors en són conscients, però segons nombroses fonts busquen fugir de la imatge de divisió de l'Onze de Setembre i que l'1-O signifiqui un punt d'inflexió per tornar a mostrar una imatge d'unitat.

Manel Pérez, periodista econòmic de La Vanguardia, ha escrit el llibre La burguesía catalana. Retrato de la élite que perdió la partida (Península, 2022). L’obra és una història crítica dels detentors del poder econòmic a Catalunya, un who is who dels més influents i un repàs al seu comportament polític.

El que diu Clara Ponsatí acostuma a portar cua. En va portar quan pocs mesos després del 2017 l'exconsellera d'Ensenyament va assegurar que l'independentisme "anava de farol" i va tornar-hi fa poc quan va demanar una renovació dels lideratges de l'independentisme en una entrevista al programa Preguntes freqüents de TV3. Ara ha fet un llibre que tampoc estarà exempt de polèmica, ja que parla en primera persona de com ha viscut els últims anys: Molts i ningú (La Campana).

El dia 14 d'octubre del 2019 encara no eren les deu del matí i els mitjans de comunicació ja informaven de les condemnes de fins a tretze anys de presó pel referèndum de l'1 d'Octubre. Unes penes als exconsellers del Govern de Carles Puigdemont, l'expresidenta del Parlament Carme Forcadell, Jordi Sànchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium) per un delicte de sedició per haver promogut la votació prohibida pel Tribunal Constitucional. Dos anys després d'aquell dia, la sentència del Tribunal Suprem ha estat qüestionada dins i fora de l'Estat: el govern espanyol ha indultat tots els presos polítics, cap altre tribunal d'estats europeus ha concedit l'entrega dels exiliats per sedició, hi ha un informe del Consell d'Europa que exigeix l'alliberament dels empresonats i la retirada de les euroordres, l'Audiència Nacional ha absolt el major dels Mossos d'Esquadra, Josep Lluís Trapero, i fins i tot s'ha trencat la unanimitat al Tribunal Constitucional sobre la resolució del Tribunal Suprem.