Si han anat seguint la història de com el Govern va retirar a última hora el projecte de pressupostos que havia presentat al Parlament, no els estranyarà que avui comencem remarcant que les eleccions a Andalusia ja tenen data: el 17 de maig.

L'oposició d'Esquerra Republicana, sumada al rebuig del PP, Vox i UPN, ha fet naufragar la llei que va impulsar el PSOE al Congrés per rebaixar la taxa d'alcohol al volant de 0,5 grams per litre en sang a 0,2 per a conductors professionals i novells. Ha sigut el primer cop aquesta legislatura que els republicans han tombat una llei promoguda pels socialistes –també van votar en contra de la llei contra el proxenetisme, però el seu vot no va ser determinant–. La decisió arriba, precisament, el mateix dia que el PSC i ERC han acordat que el Govern retiri els pressupostos de la Generalitat per evitar que divendres Salvador Illa patís una patacada parlamentària. "Aquesta llei no evitarà els accidents, el que farà és provocar molta frustració", ha argumentat la diputada Inés Granollers durant el debat a la comissió d'Interior de la cambra baixa. La republicana ha lamentat que els socialistes siguin "covards" per no instaurar una taxa al voltant del 0,0 i ha esgrimit que la norma és "molt cínica" i conté una "falsa promesa". En canvi, el PSOE, Sumar, Junts, Bildu i el PNB hi han donat suport. La votació s'ha saldat amb 18 vots a favor i 19 vots en contra. Malgrat el revés parlamentari, els socialistes s'han compromès a presentar la llei "exactament igual" perquè la seva proposta és "innegociable".

Els mestres continuen també avui les vagues de tota aquesta setmana, i aquest matí han rebut el suport dels pagesos a les Terres de l'Ebre. Hi ha tants malestars sectorials (mestres, pagesos, usuaris de Renfe, usuaris de la sanitat pública, aspirants a un pis de lloguer…) que el malestar és general. I si aixeques la vista i mires el món, el malestar es transforma en angoixa, no només pel preu del petroli o per arribar a final de mes, que Déu n’hi do el que angoixa, sinó per la supervivència de la democràcia i, a estones de la humanitat. Aquest és el retrat socioemocional de la societat en aquest moment. En aquest ecosistema de malestar general operem tots.

Sempre he valorat els polítics que, quan toca, deixen de banda el guió i fan propostes que impliquen un cert risc. És el que acaba de fer el diputat d'ERC Gabriel Rufián a Madrid. Tot el meu respecte, malgrat que, com provaré d'explicar en aquest paper, ni la diagnosi ni la prescripció facultativa em semblen les adequades. La discussió sobre com han d’actuar els partits "a l’esquerra del PSOE" (sic) per evitar la dispersió del vot, inclosa la idea de presentar candidatures úniques per circumscripció, transita només la superfície d’un debat molt més profund. Ningú gosa entomar-lo, sigui per incomoditat ideològica i/o per por de no prendre mal en l'àmbit partidista. A la majoria dels països europeus, l’esquerra ha anat perdent la seva connexió amb les classes populars urbanes, així com amb una pagesia que avui es troba en un moment crític i a qui tothom ignora per una raó aritmètica: són pocs vots. La qüestió de fons, en definitiva, té poc a veure amb la tàctica electoral que plantejava Rufián i molt amb una qüestió de manca de representativitat real: ¿qui se sent interpel·lat avui per aquest tipus d'esquerres, qui hi arriba a percebre realment una solució? El tema és aquest, no un altre, i no té solució sense una rectificació que s'hauria d'haver produït fa temps.

De cop i volta Pedro Sánchez ha aconseguit posar el focus en el 23-F. Fins demà no començarem a saber què diuen els documents desclassificats i, per tant, fins demà no sabrem quin és l’abast històric d’aquesta nova maniobra de distracció del president espanyol. L’abast polític, a part de dirigir la conversa pública és recordar a tothom que els cops d’estat de la ultradreta a Espanya són possibles.

Un dels debats més candents aquesta setmana al Congrés dels Diputats ha estat la prohibició del burca promoguda per Vox. Tot i que no va prosperar i només va obtenir els vots del PP, la iniciativa de l'extrema dreta va obrir la veda de la discussió sobre la idoneïtat de prohibir o no l'ús del vel integral. Junts va presentar el mateix dia una proposició de llei per prohibir-lo en els espais públics –un text que el PSOE s'ha obert a estudiar–, el PP va seguir el mateix camí dos dies més tard i Esquerra també vol dir-hi la seva. Segons fonts del partit consultades, els republicans no són partidaris de prohibir el vel integral i preveure conseqüències penals per a les dones que ho incompleixin, però sí que advoquen per "desincentivar-ne" l'ús a través de l'obligatorietat del treball a la comunitat. És la seva "solució efectiva" per "acabar amb el burca" evitant que la mesura acabi perjudicant les dones que el porten, creuen. "Convertir el burca en un delicte les aïllarà més", avisava ja el mateix líder d'ERC, Oriol Junqueras, aquesta setmana.

Es pot tenir l'opinió que es vulgui de Gabriel Rufián i del seu personatge públic, però la idea en què insisteix darrerament (la configuració d'un front d'esquerres que pugui concórrer a les eleccions generals com una sola força unitària per enfrontar-se a l'extrema dreta) s'aguanta en un parell de constatacions que deu haver tingut ocasió de fer en el seu periple madrileny.

La legislatura espanyola sovint penja d’un fil. L'aritmètica endimoniada que van deixar les eleccions del 23-J obliga Pedro Sánchez a “suar la samarreta” en cada votació. Una de les assignatures en les quals pateix més el govern espanyol és en la convalidació dels decrets llei, normes que aprova el consell de ministres i que necessiten l’aval del Congrés. Aquesta legislatura se n’han derogat cinc, el mateix número que en els 45 anys anteriors. No sorprèn que els dos aliats habituals que més cops han abandonat la Moncloa siguin Junts i Podem. En canvi, Esquerra és l'únic soci que ha votat a favor dels 31 decrets llei que el govern espanyol ha impulsat i que s’han sotmès a votació a la cambra baixa. Els republicans són, al costat del PNB, els únics que tenen una clàusula específica en l’acord d’investidura que van signar amb el PSOE en la qual es comprometen a “donar estabilitat” a la legislatura “en paral·lel al compliment dels compromisos adquirits” a través de la “voluntat d’aprovar”, entre altres coses, els decrets llei.

La Comissió de Garanties d’Esquerra Republicana ha confirmat Marc Puigtió com a cap de llista per a les municipals de Girona del 2027, després de rebutjar les tres impugnacions presentades arran de les primàries del passat mes de setembre. L’exalcalde de Sant Julià de Ramis, que des del gener ha fet una intensa campanya amb una nova marca pròpia sense el logo d’Esquerra, Moviment Gironí, va vèncer el setembre per un sol vot l’exdelegat d’Educació, Adam Manyé, en un procés que havia quedat en suspens fins a aquesta setmana.

La setmana comença amb ressaca de l’anterior, cosa que ja parla prou del nivell d'alentiment o bloqueig general a què arriba la política catalana, sense pressupostos a la vista ni a Catalunya ni a Espanya, i sense que cap de les grans carpetes pactades per Junts i Esquerra amb els socialistes s’acabin de concretar.

Oriol Junqueras vol tornar a ser candidat a la Generalitat, però no tothom a Esquerra hi està d'acord. Hores després que aquest dimarts el líder republicà oficialitzés la seva intenció en un acte a L'Auditori de Barcelona, diverses veus dins les seves pròpies files s'hi han expressat frontalment en contra. Una d'elles és la d'Ernest Maragall, que tot i que ja no és militant té ascendència a la formació. I ha estat taxatiu: "Si Oriol Junqueras es presenta, no el votaré", ha dit en una entrevista al Mésnit de 3Cat.

Girona és històricament una plaça dèbil per a Esquerra. Només va governar la ciutat durant la Segona República i, d’ençà de la reinstauració de la democràcia, només una vegada, el 2015, va aconseguir ser segona força. De fet, el 2011 va arribar a quedar-se sense representació a l’Ajuntament per un sol vot: se’n va comptar un de nul que contenia la papereta del partit juntament amb una estampeta d’Escrivà de Balaguer, fundador de l’Opus Dei. Dijous al vespre, aquest fantasma va tornar a planar en l’assemblea de la secció local per escollir en primàries el pròxim alcaldable republicà.

El nou curs polític comença a treure el cap i el president de la Generalitat, Salvador Illa, hi arriba amb deures pendents. Els socialistes han superat el seu primer any de govern amb una injecció de quasi 4.000 milions extra a les arques públiques catalanes, malgrat no haver aconseguit aprovar pressupostos. Ho van fer gràcies als pactes amb Esquerra i Comuns, els dos socis als quals l'executiu trucarà també en les pròximes setmanes per iniciar la negociació dels comptes del 2026. Ara bé, abans d'asseure's a parlar-ne amb la consellera d'Economia i Finances, Alícia Romero, Comuns reclamen una reunió per fer balanç del que els han promès fins ara i que encara no han complert, sobretot en la carpeta d'habitatge, sobre la qual els de Jéssica Albiach han fet pivotar les negociacions que han mantingut amb els socialistes catalans fins ara.

Esquerra diu prou als atacs islamòfobs de la líder d'Aliança Catalana, Sílvia Orriols, contra la diputada republicana Najat Driouech. L'alcaldessa de Ripoll acostuma a aprofitar les intervencions al Parlament per llançar dards contra Driouech per la seva religió –és musulmana– i per vestir el mocador. Ara el grup d'Esquerra ha presentat un escrit perquè la Comissió de l'Estatut dels Diputats li obri un expedient per determinar si, amb les seves "expressions vexatòries" contra Driouech, ha infringit el codi de conducta dels parlamentaris catalans.

“L’extrema dreta representa la reacció contra una esquerra woke que potser ha anat massa lluny”. Aquest lloc comú normalment no s’utilitza per introduir un debat sobre l’esquerra i els reptes que afronta, com ara el de reconciliar la defensa de les identitats individuals i la universalitat, o com el debat al voltant de la importació acrítica de conceptes provinents d’un postmodernisme anglosaxó que no sempre copsen la complexitat de la nostra societat. Ans al contrari, quan un sent aquesta reflexió, el que vindrà després és una caricatura feta pel broc gros de l’esquerra contemporània que consolida una potent idea instrumental en l’ascens de l’extrema dreta: l’existència d’una suposada hegemonia cultural (el que l’extrema dreta en diu marxisme cultural) d’una esquerra condescendent i autoritària que imposa al ciutadà mitjà una nova moralitat antinatura a través del sedàs de la correcció política. Més enllà dels youtubers i influencers, hi ha una sèrie d’opinadors als mitjans tradicionals, disfressats d’enfants terribles encara que sovint passin de la seixantena i tinguin les vides resoltes des de fa anys, que es queixen que la llibertat és amenaçada pel wokisme. És habitual que els mateixos que fan escarni dels “ofendiditos woke” vegin una ofensa insofrible en el fet que una feminista els esmeni la plana o que algú els suggereixi alguna fórmula de “neollengua inclusiva”, pretenent convertir, sovint en pro d’un narcisisme exasperant, les seves petiteses quotidianes en la prova definitiva que hi ha raons legítimes per rebel·lar-se contra un suposat jou woke i bonista que atempta contra la seva llibertat.

Una constatació freqüent en l’anàlisi sociològica és que les societats canvien més ràpidament que les idees que hi predominen. Ens formem en la infància i la joventut, que és quan adquirim les nocions de com són les coses, de quins són els valors que cal defensar i quines són les opcions adequades en cada moment. Amb l’acceleració dels canvis socials es fa molt difícil que les nostres creences i els nostres valors es transformin al mateix ritme que les circumstàncies en què vivim; i aquest fet, tan constatable en aquest moment, té moltes conseqüències, tant en la dificultat dels acords entre generacions com en la gairebé impossibilitat d’acceptar opcions noves, encara que ens hi vagi la vida. Allò que sempre havíem cregut no pot ser, de cop, abandonat i negat, perquè en el fons pensem que les coses són com són i que, passats certs ensurts, tot tornarà a ser com abans. 

El pas de Cospedal i Sánchez-Camacho pel Congrés va anar tal com vam avançar ahir aquí: totes dues van negar la realitat i Camacho encara va tenir la barra de presentar-se com a víctima. 

Ja fa dècades que el mateix que aquest dimecres es van dir en públic Rufián i Dalmases ho diuen en privat gent d’Esquerra i de Junts, abans Convergència. No tothom, per descomptat, però el ressentiment dels uns contra la distància classista dels altres és tan vell, almenys, com la política catalana des del 1977.

A Esquerra donen per bona la solució d’ajornar el traspàs integral de Rodalies dos anys, i al PSC també, esclar, amb l’argument que no podien fer el traspàs amb els treballadors en contra i perquè la Generalitat no té ara prou personal per als trens. Com que l’acord PSOE-ERC és del novembre del 2023, és a dir, de fa un any i quatre mesos, es veu que no han tingut temps d'integrar els treballadors sense necessitat d’aquesta pròrroga. Aleshores, el novembre del 23, ens van dir allò de "Renfe deixarà de formar part de la vida dels ciutadans de Catalunya". Doncs res, un any i quatre mesos després, com al conte de Monterroso, cada dia quan ens despertem, el dinosaure de Renfe continua allà mateix. O sigui que els treballadors estan blindats, però el servei ahir va tornar a ser un desastre, amb retards i cancel·lacions com si hi hagués hagut vaga. Ahir, a TV3, Oriol Junqueras va dir que si el PSOE no compleix els acords, no tindrà pressupostos per al 2026. I? Això és perillós, ja hem normalitzat que per castigar un govern se’l deixi sense pressupostos. Però a qui estan castigant és a la gent. 

Paco Monsonís i la seva dona Pili viuen a París però ara que estan jubilats passen llargues temporades a Artana (la Plana Baixa), que és el poble de la família d’ella. Tots dos es van conèixer a la capital francesa, fills d’emigrants valencians que hi havien arribat després de la guerra. La família de Paco eren de Borriana, i van emigrar perquè el seu pare, que era un ebenista anarquista, pensava que acollint-se a l’estatut de refugiat republicà a França les coses els anirien millor, tal com va ser. Paco va anar a la universitat i es va fer del Partit Comunista. Aquell matrimoni de joves idealistes van convertir casa seva en un dels pisos francs que el partit posava a disposició dels exiliats espanyols. Molts catalans també van passar per allà, com ara Quico Pi de la Serra. "Un dia vam arribar d’uns dies de vacances i ens vam trobar tota la casa ocupada per una companyia de teatre", em va explicar un cop entre rialles.