Tot el que encara no sabem del 23-F

BarcelonaEl 23 de febrer del 1981, el general Alfonso Armada va entrar al Congrés amb una idea "de govern de salvació nacional" i en va sortir detingut, després que el cop d'estat fracassés, entre altres, per les disputes entre colpistes. Segons s'ha anat publicant des de llavors, aquell executiu hauria tingut el mateix Armada com a president del govern, al costat dels socialistes Felipe González (vicepresident econòmic), Gregorio Peces-Barba (Justícia), Javier Solana (Transports) i Enrique Múgica (Sanitat); dels diputats comunistes Jordi Solé Tura (Treball) i Ramón Tamames (Economia); dels de la UCD Pío Cabanillas (Hisenda), José Luis Álvarez (Obres Públiques), Miguel Herrero Rodríguez de Miñón (Educació i Ciència) i Agustín Rodríguez (Indústria); dels representants d'Aliança Popular Manuel Fraga (Defensa) i Manuel Saavedra (Interior); d'altres militars com José Antonio Sáenz de Santamaría (Autonomia i Regions) i de representants de la societat civil, com l'exministre franquista José María López de Letona (vicepresident econòmic), Carlos Ferrer Salat (Comerç), Antonio Garrigues Walker (Cultura) i Luis María Anson (Informació).

Aquesta era la llista –que Armada va negar quan el van jutjar– que va apuntar en la seva agenda mentre discutia amb un irat Antonio Tejero, enervat perquè ell s'havia apuntat a aquell cop per restaurar una dictadura militar i no pas per canviar els noms dels ministres. Feia més de cinc hores que el tinent coronel de la Guàrdia Civil mantenia segrestats el govern espanyol, els diputats i el personal de la cambra baixa. Entre ells, la metgessa del Congrés Carmen Echave, que va ser qui els va sentir parlar i una de les primeres que va tenir clar que Armada no havia arribat precisament per fer entrar en raó Tejero. Quantes d'aquelles persones amb el nom a l'agenda del general sabien el que s'estava coent? Aquesta és una de les incògnites que queden per resoldre d'aquell intent de cop d'estat que va commocionar la jove democràcia espanyola ara fa 45 anys. Però n'hi ha moltes més.

La implicació de Joan Carles I

Aquest dimecres el govern espanyol desclassificarà els documents que s'han mantingut secrets tots aquests anys i tothom anirà a buscar, en primer lloc, què recullen del paper de Joan Carles I. Armada, que havia estat molt unit al llavors rei durant els seus anys com a secretari general de la Casa del Rei, no va aconseguir parlar amb el monarca aquell 23 de febrer perquè Sabino Fernández Campo, el seu successor, ho va evitar. El general pretenia que Joan Carles beneís aquella operació que acabaria d'una plomada amb el govern de la UCD i instal·laria un militar al capdavant de l'executiu espanyol.

Els dos socis principals d'Armada, el tinent coronel Tejero i el tinent general de l'exèrcit, Jaime Milans del Bosch, estaven convençuts que el rei avalava aquell cop d'estat perquè el mateix Armada els ho havia explicat. "Naturalment que estava a favor d’ocupar el Congrés, perquè pensava que el rei hi donava suport", va respondre Milans durant el judici militar que es va fer uns mesos després al Servei Geogràfic de l’Exèrcit a Madrid. Com a cap de la regió militar de València, ell va treure els tancs al carrer i els va acabar retirant quan Joan Carles li ho va ordenar per telèfon. "Vaig pensar que s’havia fet enrere", va apuntar. Milans es va negar a explicar qui més estava implicat en l'intent de cop d'estat.

Durant el judici, Armada va fugir d'estudi quan se li va preguntar per la implicació del rei. De fet, fins i tot va negar que ell conegués els detalls del que, deia, havien organitzat Tejero i Milans. L'estratègia, que va comportar que Tejero i Milans se li encaressin titllant-lo de "traïdor", li va sortir bé en un principi, perquè va esquivar la condemna per rebel·lió, però un any després el Tribunal Suprem li va equiparar la pena a la dels seus socis –que acabarien finalment en 26 anys de presó, dels quals qui més va complir va ser Tejero, un total de 15 anys–.

Armada va morir el 2013, sense haver arribat a sentir els àudios de Joan Carles I que Ok Diario va publicar l'any passat: "Paraula d'honor, me'n ric, amor, d'Alfonso Armada. Aquest ha passat set anys a la presó, se n'ha anat al seu pazo de Galícia i el paio mai ha dit ni una paraula. Mai! En canvi, aquest altre està garlant...", li deia a la seva amant Bárbara Rey, comparant el silenci d'Armada amb la suposada incontinència verbal del seu successor com a secretari de la Casa del Rei, Fernández Campo. En les memòries recentment publicades pel rei emèrit, però, la versió és diferent: Joan Carles considera que Armada el va trair muntant un cop d'estat a la seva esquena.

La reunió d'Armada amb socialistes a Lleida

A aquell judici van ser cridats a declarar com a testimonis diversos càrrecs socialistes: el llavors alcalde de Lleida, Antoni Ciurana, o el dirigent del PSOE Enrique Múgica, entre altres. Se'ls va citar perquè expliquessin el contingut de la reunió que el novembre del 1980 van tenir amb el general Armada, que llavors era governador militar de la regió de Lleida. Múgica, que va acabar sent un dels noms que Armada va apuntar en la seva llibreta de futurs ministres durant el 23-F, va reconèixer que el general els va demanar que s'impliquessin per ajudar a millorar el clima polític, i va apuntar a un possible govern entre el PSOE i la UCD presidit per un independent. "En cap moment es va proposar ell mateix com a president d'aquest govern ni en el seu plantejament entrava la possibilitat que la formació d'aquell gabinet es fes al marge dels procediments constitucionals", va explicar Múgica, que va fer un informe d'aquella trobada per enviar-la al partit. Durant molts anys, aquell informe ha estat esgrimit per la dreta per intentar vincular Felipe González, l'aleshores secretari general del PSOE, als preparatius del cop d'estat.

En una entrevista ara fa uns anys a La Vanguardia, Ciurana va narrar com va anar aquella reunió. "Em va trucar Joan Reventós –el primer secretari del PSC de l'època– i em va dir que l'endemà vindria Múgica a Lleida i que li agradaria conèixer el governador militar. Òbviament, jo el coneixia, era l'alcalde, i Armada era un tipus molt sociable. Reventós va suggerir que anéssim a un lloc discret i em vaig atrevir a dir que a Lleida el lloc més discret era casa meva". Ciurana va recollir personalment Armada per portar-lo al dinar i amb ells va dinar també la dona de l'alcalde. Ciurana va sortir d'aquella trobada convençut que Armada era "un senyor molt agradable", però vist amb perspectiva, explicava a l'entrevista, que sí que va notar "que feia un sondeig de què pensàvem nosaltres". "Però en cap cas ens va transmetre que estigués buscant-nos com a còmplices. Nego absolutament que tinguéssim cap sensació de fer res inconstitucional o conspirador". De fet, Ciurana es va encarregar de recordar que Armada també havia dinat amb Jordi Pujol i amb Josep Tarradellas.

La premonició de Tarradellas

A més de trobar-se en alguna ocasió amb Armada, Jordi Pujol també es va reunir amb Enrique Múgica l'agost de 1980. Ho rememorava l'expresident de la Generalitat en el segon volum de les seves memòries, recordant com el llavors dirigent socialista li havia plantejat la possibilitat de forçar la dimissió d'Adolfo Suárez (UCD), i posar al capdavant del govern espanyol un militar "de mentalitat democràtica". Una revelació que a Múgica no li va agradar gens i que va qualificar "d'ocurrència".

Però més enllà de la intuïció que Pujol podia haver tingut després d'aquella trobada, el que va tenir el president Josep Tarradellas es podria qualificar, almenys, de premonició. El juliol del 1980, quan ja havia cedit la presidència de la Generalitat a Pujol, Tarradellas ja parlava de la necessitat d'un "cop de bisturí" a la democràcia espanyola i al novembre insistia en el "cop de timó" necessari. Ell descartava de ple un cop d'estat, tot i que mai es va saber del cert si en sabia res. Es va trobar amb Armada el 10 de febrer del 1981, quan el militar se'n va acomiadar perquè marxava de Catalunya per tornar a Madrid com a segon Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit.

Qui va pagar l'intent de cop d'estat? Quina va ser la posició dels governs i organismes europeus i internacionals? Quantes trucades va atendre aquell dia la Zarzuela? Quin posicionament van mantenir en privat la resta de generals de l'exèrcit? Quin paper van jugar-hi els serveis secrets de l'Estat? Preguntes que aquest dimecres sabrem si tenen resposta.