La mort d’Antonio Tejero Molina als 93 anys, coincidint amb la desclassificació de parts dels documents secrets al voltant de la trama, ha donat un doble protagonisme al tinent coronel de la Guàrdia Civil que va executar el darrer cop d'estat militar capaç de triomfar. Va ser la tarda del 23 de febrer de 1981 (23-F), quan el Congrés dels Diputats votava la investidura com a cap de govern de Leopoldo Calvo-Sotelo. Tejero hi va irrompre al crit de “¡Todo el mundo al suelo!” al capdavant de 265 membres de la Benemèrita que van disparar trets intimidatoris i van segrestar els parlamentaris. Es va sumar al cop Jaime Milans del Bosch a València, on era capità general i on va treure els tancs al carrer.
Tanmateix, el líder del cop era el general Alfonso Armada, que va incentivar l’assalt de Tejero al Congrés i després es va erigir en el salvador dels diputats: es va oferir a negociar amb Tejero la formació d’un govern d’ampli espectre que el general presidiria si els parlamentaris el votaven. Però quan Tejero va sentir que l’executiu d’Armada incloïa socialistes i comunistes, ho va jutjar una “chapuza”. Va dir que no havia fet aquella “campanada” per acabar així i va avortar la maniobra. Quan la matinada del dia 24 el rei Joan Carles I va condemnar el cop a la televisió, aquest va quedar desmantellat.
Els militars implicats van ser jutjats en un consell de guerra i Tejero va ser condemnat a 30 anys de presó, però va quedar en llibertat el 1996. Després del judici, es va sumir en el silenci públic i es va deixar homenatjar a la presó per la corrua de civils que el visitaven (hi acudien autocars) i li compraven els seus quadres. I, tot i que li haurien plantejat fugir, no ho va considerar. Tampoc va publicar el seu testimoni, malgrat que l’editorial Planeta l'any 2000 li va oferir un xec en blanc. Va esdevenir el “gran mut” del 23-F.
El febrer del 2016 el diari El Mundo va assenyalar que Tejero havia escrit unes memòries a la presó i el militar va explicar que un fill seu volia fer un llibre sobre ell. No seria estrany, doncs, que aparegués la visió tejerista del cop. Però sembla improbable que capgiri el que sabem dels fets, ben documentats per l’historiador Roberto Muñoz Bolaños (El 23-F y los otros golpes de estado de la Transición, 2021). De fet, aquest assenyala que, sobretot, cal clarificar la trama civil de l’anomenada “solució Armada”: el pla que Armada va bastir per liderar una moció de censura al Congrés contra Adolfo Suárez que el dugués a presidir un govern d’ampli espectre. Quan la tria de Calvo-Sotelo com a president el va ensorrar, Armada va activar el cop del 23-F. Així, per Muñoz, el més important dels arxius sobre trames colpistes encara inaccessibles per la llei de secrets oficials segurament són les dades de reunions de “sectors econòmics i polítics des de 1977 amb l'objectiu de substituir Suárez” i fer “un gir conservador” en el canvi polític, reunions que van infantar l’esmentada “solució Armada”. D'això, ahir, no es va desclassificar res.
Tot i això, si el testimoni de Tejero sortís a la llum, es podria escatir la trama que ell va liderar entre militars de menor rang i civils. Aquesta podria incloure el Frente de la Juventud, per tal que fossin membres seus els que ocupessin el Congrés. Igualment, podria il·luminar un pla de cop d'estat previ que Tejero va ordir amb el també militar Ricardo Sáenz de Ynestrillas: l'anomenada operació Galàxia, que pretenia ocupar la Moncloa el novembre de 1978. Un cop descoberts, es va llevar importància a la trama per no crear inquietud i els implicats van ser condemnats a uns mesos de presó.
Quina és la importància històrica de Tejero, doncs? En essència, va marcar la fi d’una tradició colpista iniciada al segle XIX. La seva foto al Congrés amb uniforme, tricorni i pistola en mà en va ser el clixé. Però la imatge ha fet oblidar que el 23-F hauria pogut fer triomfar la “solució Armada” i donar un gir autoritari a la Transició. ¿O algú pensa que un govern d’Armada votat aquell dia s’hauria canviat fàcilment? Amb un exèrcit irritat amb els polítics i un terrorisme que va fer del 1980 l’any més sagnant de la Transició (amb un mort cada 60 hores), sembla improbable.
De fet, Tejero va plasmar la fi del colpisme tradicional, que veia la solució als problemes en una junta militar. Estava imbuït d'un espanyolisme aferrissat proper al falangisme i tamisat pel seu pas pel País Basc, on el van marcar els crims d’ETA contra els seus homes, els cadàvers dels quals besava. Però també va saltar a la política als comicis de 1982 en liderar el partit Solidaridad Española amb el lema “¡Entra con Tejero en el Parlamento!” S’ignora la raó per la qual ho va fer (buscava immunitat parlamentària?) i que li va reportar 28.451 vots. L’experiència va rubricar el rebuig del vell pretorianisme i va albirar la necessitat d’oposar-se a la democràcia a les urnes. Tejero difícilment ho podia explorar i explotar perquè va ser un militar colpista entre dues èpoques.
