La Moneda, el palau presidencial de Xile, té des d'aquest dimecres un nou amfitrió després que l'ultraconservador catòlic José Antonio Kast hagi pres possessió del càrrec. El país materialitza així el gir polític expressat a les urnes al desembre i dona el tret de sortida a l'executiu més ancorat a la dreta que té Xile des de la dictadura d'Augusto Pinochet. De fet, Kast, amb un discurs similar al d'altres líders d'extrema dreta a favor de desregular el mercat i retallar els ajuts públics, i en què barreja immigració i delinqüència, ha defensat obertament el cop d'estat de l'any 1973 contra Salvador Allende.

Més de 15 milions de xilens estan cridats a les urnes aquest diumenge per elegir un nou president que prengui el relleu al progressista Gabriel Boric el pròxim 11 de març. Segons les darreres enquestes, cap candidat aconseguirà prou suport –més del 50% dels vots– per esdevenir president, i caldrà celebrar una segona volta, prevista per al 14 de desembre. Els resultats d’aquest diumenge, però, seran clau per entendre quin futur li espera a Xile, ja que sí que es confirmarà la composició de la Cambra de Diputats i del Senat, i quedarà resolta la que és la gran incògnita fins ara: quin dels tres candidats de dretes passarà a la segona volta.

Aquest dilluns farà 50 anys del cop d'estat del general Augusto Pinochet contra el president xilè Salvador Allende, que va donar pas a una sagnant repressió i a una dictadura que va durar fins al 1989. És veritat que aquella no va ser l'única dictadura militar que es va instaurar al Con Sud durant els anys 70 i ni tan sols la més mortífera, però sí que va ser la més icònica per les imatges del bombardeig del Palau de la Moneda amb el govern esquerrà d'Unitat Popular a dins i per la negativa d'Allende a entregar-se viu als colpistes, tal com havia promès als seus ciutadans per ràdio. El seu últim discurs radiofònic d'aquell matí infaust va quedar gravat a la memòria de tota una generació, i algunes de les seves frases es van convertir en himne, com ara: "Tard o d'hora, s'obriran grans alberedes per on passi l'home lliure per construir una societat millor".

L’únic record que el Luis ha pogut rescatar d’aquella nit, després d’anys de dolor i d'una bona dosi de teràpia, és la imatge de la cel·la on el van tancar amb un home ensangonat estirat a terra, un altre que l'observa pel finestral, i la seva mare que li parla mentre ell l’escolta. Luis Emilio Recabarren Mena, conegut com el Puntito perquè anava sempre enganxat als seus pares, tenia dos anys i mig quan va viure aquest moment. Va ser detingut per agents de la intel·ligència xilena (Dina) el 29 d’abril del 1976, en plena dictadura d’Augusto Pinochet (1973-1990), juntament amb la seva mare, Nalvia, que tenia 20 anys i estava embarassada de tres mesos; el seu pare, Luis Emilio, de 24 anys, i el seu tiet Manuel, de 22. Tots militaven al Partit Comunista i tornaven junts a casa quan els van segrestar.  

Xile encara la recta final del seu segon procés constituent amb la tensió política disparada, una marcada polarització i un creixent desinterès de la ciutadania cap a la proposta de nova Constitució que s’està redactant des del març. El Consell Constitucional encarregat de treballar el text, a partir d’un esborrany escrit per un comitè de 24 experts designats pel Parlament, està controlat pels sectors conservadors, i la ultradreta del Partit Republicà té el nombre més alt d’escons, 22 de 50. “La dreta radical ha tingut un rol dominant perquè la distribució del poder és asimètrica i ha generat un clima de poc acord amb les forces governamentals”, explica a l’ARA el director de l’Escola d’Administració Pública de la Universitat Diego Portales, Rodrigo Espinoza.

La ultradreta viu un moment dolç a l’Amèrica Llatina. Tot i que els últims tres anys la regió ha obert un nou cicle polític que ha portat el progressisme i l’esquerra al poder a les cinc principals potències regionals (l'Argentina, el Brasil, Mèxic, Xile, Colòmbia), una nova dreta més radical ha agafat embranzida. Els dos processos han avançat en paral·lel.

Aquest 11 de setembre, dia en què es commemoren 49 anys del cop d’estat d’Augusto Pinochet (1973-1990), hauria pogut ser el primer sense l'ombra de la Constitució del dictador. Però el resultat del plebiscit del 4 de setembre, en què una àmplia majoria va rebutjar la proposta de nova carta magna, ha perpetuat –almenys per un any més– el llegat de la dictadura.

Tal com havia anunciat ja després de la patacada de les urnes, quan el 62% dels xilens van dir no a la proposta de nova Constitució, el president de Xile, Gabriel Boric, ha reformat aquest dimarts el seu govern. Entre els ministres destituïts hi ha figures rellevants com la ministra d'Interior, Izkia Siches, i el de la Presidència, Giorgio Jackson, a més del comitè polític, el nucli on es prenen les decisions importants al Palau de la Moneda. Jackson, un dels homes més pròxims al president, company de les protestes estudiantils, es manté al govern però com a nou ministre de Desenvolupament Social i Família. En el seu lloc al capdavant de Presidència, el president ha nomenat Ana Lya Uriarte, una dona del Partit Socialista amb una àmplia carrera i experiència política.

Durant els dies previs al plebiscit constitucional, als carrers de Santiago de Xile i altres ciutats es mobilitzaven els partidaris de l'aprovació, però finalment s'ha confirmat allò que les enquestes ja havien vaticinat: amb una participació del 85% del cens –en una votació que després de molt de temps tornava a ser obligatòria–, el resultat no deixava cap esperança al text elaborat per la Convenció Constitucional amb un rebuig rotund del 62% dels vots. El president Gabriel Boric, que havia fet campanya a favor de l'aprovació, ha estat clar durant la seva al·locució al poble xilè en conèixer els resultats: ha celebrat la bona salut democràtica i ha cridat a la unitat per afrontar la nova etapa que s'obre ara.

Per més de 20 punts, Xile ha descartat aquest diumenge la proposta de nova Constitució en el plebiscit que culminava el procés constituent obert després de la revolta social del 2019. Amb un 99,9% escrutat, l’opció del "Rebutjo" ha sumat el 61% dels vots, mentre que l’"Aprovo" s’ha quedat en el 38%. Amb una participació del 85% (històrica, perquè després de molts anys el vot tornava a ser obligatori)), el no s'ha imposat a totes les regions del país, també a la Regió Metropolitana i a Valparaíso, on l’"Aprovo” havia dipositat totes les seves esperances.

Les expectatives de canvi que havia creat el nou govern de Gabriel Boric s’han desinflat. Amb el pas de les setmanes, s’ha anat diluint l’eufòria que es respirava tot just després de la seva elecció. Fa dies que les enquestes confirmen la creixent desaprovació ciutadana a la gestió del nou president de Xile, que fa només dos mesos que governa. Boric destaca per ser el primer mandatari de les dues últimes administracions que arriba al 50% de desaprovació durant les primeres setmanes.

Salvador Goya Roset va arribar a Barcelona l’octubre de 1973, exili exprés després del cop d’estat del general Pinochet. El 1939, el seu avi matern havia fugit a Xile a bord del vaixell Winnipeg, noliejat per Pablo Neruda, que moriria sense temps ni de patir l’exili interior. L’avi Roset havia estat fundador del PSUC a l’Alt Camp, i el primer que va fer Salvador Goya Roset quan va arribar va ser demanar-hi l’ingrés, que hauria de ser automàtic perquè militava al Partit Comunista de Xile. Parlava un perfecte català que li havia ensenyat la mare, mestra de la República, amb la gramàtica d’en Fabra. El va rebre un altre exiliat ja retornat, Robert Blasco, i el seu fill, el doctor Edmon Blasco, i jo el vam connectar amb la direcció.

1. La paradoxa de Putin. Hi ha desacord en la interpretació dels objectius de Putin: sobre fins on vol arribar i sobre què hi ha en la seva aposta de càlcul estratègic o de deliri d’un nacionalisme expansiu. I s’ha especulat molt sobre la seva personalitat, aparentment una expressió genuïna del nihilisme –és a dir, de la pèrdua de la noció de límits– tan usual avui en diversos espais de poder. Però en canvi hi ha una coincidència en dir que un cop les coses han arribat en el punt que estan, Putin només té una sortida, que és guanyar. Acabi com acabi tot plegat, ha de poder escenificar una victòria davant dels seus.

A partir d’aquest dilluns el nou president de Xile, Gabriel Boric, agafa el relleu de Sebastián Piñera al capdavant del país sud-americà. Després de la cerimònia d’investidura de divendres, plena de simbolismes i sota una gran expectació, Boric inaugura el que per a molts representa una nova etapa de la política xilena, liderada per primer cop per una esquerra jove, procedent del moviment estudiantil i al marge dels dos grans blocs (centre-esquerra i dreta) que han governat el país des del retorn a la democràcia el 1990.

Les enganxades entre estrelles són el pebre que anima l'escena musical, i aquesta setmana Damon Albarn i Taylor Swift han protagonitzat un beef que ha provocat la intervenció inesperada ni més ni menys que del president de Xile. El foc el va obrir el vocalista de Blur i cervell rere la banda virtual Gorillaz. En una entrevista, parlaven de si l'actitud és tan important com el so. Albarn va reptar el periodista a anomenar algú que no caigués en això. "Potser no és del teu gust, però Taylor Swift és una excel·lent compositora", va respondre el reporter. I Albarn va deixar caure: "Ella no escriu les seves pròpies cançons". Quan el periodista li va dir que sí, que coescrivia alguns dels temes, l'entrevistat va ser taxatiu: "Això no compta. Jo sé què vol dir en realitat coescriure. I coescriure és molt diferent d'escriure. No estic deixant anar odi contra ningú, només dic que hi ha una gran diferència entre un compositor i un compositor que escriu. Això no significa que el que surti de tot plegat no pugui ser magnífic".

El triomf de Gabriel Boric a les eleccions presidencials de Xile ha encoratjat el progressisme llatinoamericà. Pocs minuts després del triomf electoral de fa una setmana contra el candidat de l’extrema dreta, José Antonio Kast, diversos líders regionals es van afanyar a felicitar-lo. “Et desitjo el millor per a tu i per a Xile. Aquí tens un amic i estàs convidat a venir a l’Argentina quan vulguis, tant de bo el teu primer viatge sigui al nostre país”, va dir el president Alberto Fernández en un comunicat. El seu homòleg peruà, Pedro Castillo, va piular: “La victòria que has aconseguit és la del poble xilè i la compartim els pobles llatinoamericans que volem viure en llibertat, pau, justícia i dignitat”.

Després de convertir-se als seus 35 anys en el president més jove de la història de Xile, Gabriel Boric Font ha demostrat que és una persona de la seva generació. De fet, ho va deixar clar durant la campanya quan se li van fer un parell de fotos que ara s'han viralitzat. En aquestes imatges se'l veu fent gala de la seva admiració per Taylor Swift, una cantant nord-americana amb milions de seguidors arreu del món que només té tres anys menys que ell.