Llegim a l’ARA una d’aquestes notícies que ens fascinen als catalans. Un estudi, publicat per la revista de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, conclou que “les primeres mostres d'escriptura haurien aparegut fa 40.000 anys, gravades pels nostres avantpassats sobre objectes de pedra”, i no pas, com ens pensàvem, al voltant de l'any 3000 abans de Crist. Un equip d’investigació alemany ha analitzat diversos objectes trobats en un jaciment i ha considerat que tenen el mateix “nivell de complexitat i densitat d'informació que les primeres mostres d'escriptura cuneïforme de l'antiga civilització mesopotàmica de fa uns 5.000 anys”. A la fotografia hi veiem un mamut de fang amb una sèrie de X i punts gravats que no semblen decoratius, sinó més aviat el recordatori d’una relació comercial, com si el mamut fos la llibreta o el contracte on apuntar quantes coses s’han consumit. Esborrona veure aquestes creuetes; les mateixes, exactament, que posaríem en una pissarreta per recordar coses que hem venut o comprat.

Un estudi que publica PNAS, la revista de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, està a punt de capgirar la cronologia fins ara acceptada sobre l'aparició de les primeres formes d'escriptura. Segons aquesta investigació, les primeres mostres d'escriptura haurien aparegut fa 40.000 anys, gravades pels nostres avantpassats sobre objectes de pedra. Fins ara, les primeres mostres d'escriptura conegudes se situaven al voltant de l'any 3000 abans de Crist. Per tant, la troballa avança en 35.000 anys el sorgiment de l'escriptura.

Com que en aquell moment encara no hi havia, a Anglaterra, diaris de gran tiratge, Joseph Addison i Richard Steele van fundar l’any 1711 un full volander amb el nom The Spectator, que va tenir una vida efímera: durant la primera etapa, entre 1711 i 1712, tot ho va escriure Steele; de vegades també Addison i alguna persona més, deixant a banda una secció de “cartes al director” que mantenia un diàleg permanent entre l’opinió del fundador i la dels lectors, com encara passa. Més endavant, el 1714, se’n va fer càrrec Addison tot sol, i encara hi va haver un reguitzell d’entregues. Donald Bond en va fer una edició completa, utilíssima, l’any 1965: molt recent. (La literatura té un tempo diferent del temps de la història.)

Ni el Joan, ni el Miquel, ni la Paula, però tampoc el Josep o la Montserrat. Cap practica el que l'escriptora anglesa Virginia Woolf va batejar com "l'art més humà": escriure cartes a mà i enviar-les. O com a mínim no ho practica de manera habitual. De fet, el Joan, de 23 anys, no ho fa des que anava a l'escola, quan va compartir algunes cartes amb altres alumnes de l'Estat en el marc d'un projecte educatiu. "No recordo el nom del poble, però sé que ens escrivíem i enviàvem cartes amb altres nens a través del correu postal. Després d'allò diria que ja no n'he enviat cap més", explica fent un exercici de memòria. El cert, però, és que fer servir un full, un sobre i un segell, així com les mans, per escriure i enviar unes paraules a algú es pot considerar gairebé una excepcionalitat. A l’Estat, un 80% de la població diu no haver fet ús del servei postal tradicional –enviar una carta o una targeta postal– en cap moment del 2024.

"Amb els pits a l'aire", literalment i metafòricament, és com ha viscut l'escriptora Núria Esponellà el càncer de mama que li van diagnosticar l'octubre de 2023. Literalment perquè l'hi han exigit les mamografies, les exploracions tàctils, les sessions de radioteràpia, l'operació, els massatges, les cures... I metafòricament perquè, segons explica, amb la malaltia ha après a valorar les coses essencials i, com qui llença els sostenidors, a desprendre's de les cuirasses i dels pensaments limitants i inútils per sentir-se lliure i estimar-se a ella i al seu cos, inclosos els seus pits marcats per l'envelliment i les cicatrius de l'operació. Amb els pits a l'aire és també el títol del seu darrer llibre, on l'escriptora deixa testimoni del dolor patit, però també del coratge i la positivitat amb què ha encarat la malaltia.

Karl Kraus s’estava morint quan es va assabentar que els japonesos havien envaït Manxúria. “Res d’això s’hauria esdevingut –va exclamar– si haguéssim estat més estrictes en l'ús de la coma”. No diré jo tant, però sí que crec que no hi ha manera de desenvolupar el pensament crític ignorant l'ús de les conjuncions. Estic molt d'acord amb Antoni Capmany: “Qui no sap llegir i escriure, mai no parla de pensat”.

La nit que vaig acabar la meva primera novel·la, quan l’estava imprimint (sentia de fons la impressora escopint fulls), vaig tenir un atac de pànic. 

Dialogal és una revista d'humanitats i espiritualitat que, com descriuen els seus editors, "posa en valor la diversitat de creences religioses i l’arrelament de totes en aquest racó de món que és Catalunya". La meva secció preferida és la Guia espiritual de Catalunya, que firma l'escriptora, periodista, traductora i editora Anna Punsoda (i també directora de la revista des de fa un any): una sèrie de cròniques escrites després de passar un parell de dies en oratoris, monestirs o cases de retir, que acabarà sent un llibre de Fragmenta i que farà les delícies de tothom que hagi xalat amb la seva magnífica guia de la Segarra, La terra dura, publicada a Pòrtic el 2024. De moment, se n'han publicat dues: la del monestir de Montserrat (aviso que si la llegiu acabareu amb un crush amb la seva abadessa) i la de Casa Virupa, el centre budista mediterrani de Llinars del Vallès. Aquí, Punsoda aprèn les Quatre Nobles Veritats que va enunciar Buda: que viure comporta insatisfacció (la malaltia, l'envelliment, la pèrdua, la mort); que la causa d'aquesta és el desig o l'aferrament (al plaer, a les idees, a l'ego); que desfent-nos de l'aferrament podem extingir la insatisfacció; i que el Camí Òctuple és la via per aconseguir-ho (comprensió, intenció, paraula, acció, forma de vida, esforç, atenció plena i concentració).

A ells els fa gràcia, fins i tot en fan befa, del fet que tantes senyores es passin les tardes fent el que despectivament anomenen “extraescolars per a adults”. I és ben cert que els clubs de lectura, les conferències, els tallers als centres cívics, els cursos sobre les matèries més variades se sostenen majoritàriament per una assistència formada gairebé sempre per dones i d’una certa edat. Els homes que prefereixen dedicar l’energia vital que els queda a mirar-se un parell de dotzenes de noiets en calça curta perseguint una pilota no es pregunten com és que es comportin així, les dones, com és que els hagi agafat aquesta hiperactivitat. Per començar perquè a elles els noiets que corren sobre la gespa no els interessen gens i per continuar perquè moltes formen part d’una generació que no ha pogut fer mai el que ha volgut, que ha anat deixant de banda, al llarg d’anys i dècades, tots aquells interessos que no fossin estrictament útils per al sosteniment de la vida familiar i l’altra feina, la que dona un salari. Algunes es queixen per aquest robatori massiu i normalitzat. Una d’elles ho va expressar amb una indignació raonable: “Ara me n’adono, que m’han ben enganyat tota la vida”. D’altres callen i deixen el marit “encarat a la televisió” (expressió que va fer servir una feminista valenciana quan explicava els seus inicis en l’associacionisme per la igualtat als anys setanta i com s’ho feia per assistir a les reunions) i disposen del seu propi temps ara que ja no han de cuidar fills ni nets ni pares ni sogres ni malalts ni discapacitats. 

Cap a la meitat del segle XX, i quan ella ja arribava a la cinquantena, l’escriptora May Sarton va comprar una casa de camp atrotinada –datava del segle XVIII– al poble de Nelson, a New Hampshire. Aquesta decisió, per insòlita i valenta, i totes les vivències que se’n van derivar, és el material literari que va fer servir per escriure Desig d’arrels, un llibre que ara ens arriba en català, gràcies a la traducció de Núria Parés que publica Amsterdam.

Llegint la teva novel·la he pensat que totes les històries de pares i fills s'assemblen. De fet, totes són la mateixa: un pare veu com un fill s'allunya, punt final. Potser la paternitat consisteix en inventar vincles malgrat l'allunyament.

Quan em vaig separar, vaig fer tres coses que feia molt de temps que desitjava, però que havia deixat aparcades: fer-me un tatuatge, comprar-me una moto i apuntar-me a classes d’escriptura creativa. Les tres activitats em van aportar diferents graus d’autonomia i felicitat: el tatuatge em va reafirmar com a senyora del meu cos; la moto em va proporcionar un coneixement i una connexió diferent i especial amb Barcelona, la meva ciutat, i les classes d’escriptura creativa em van ajudar a superar el dol de la separació, a construir noves amistats i a iniciar una carrera literària. La meva experiència no és única i, de fet, igual que fa uns dies parlàvem dels beneficis que té llegir llibres (especialment de ficció) per a la salut, molts estudis científics ja han mostrat com l’escriptura creativa també té efectes positius en la salut mental i física de les persones que la practiquen. Entre d’altres, pot promoure una presa de decisions més saludable i una millora tant de les relacions interpersonals com de la salut mental i les perspectives laborals. En aquesta mateixa línia, un estudi recent de la Universitat de Ciutat del Cap, a Sud-àfrica, va observar com els participants d'un grup d’escriptura reportaven millores en qualitat de vida, salut mental i situació professional.

He llegit la novel·la Caparazón, que ha escrit Lisa Ginzburg i ha publicat en castellà l’editorial Tres Hermanas, amb traducció de Natalia Zarco.

Cada vegada utilitzo més la intel·ligència artificial per escriure. Com tothom, he armat una teoria que em convenci que no em substituirà. Gairebé totes les que llegeixo són molt dolentes perquè s'aferren desesperadament al" factor humà" definit d'una manera mística i cursi, com si fos una propietat inherent del text. Però ja fa temps que és del tot impossible distingir si un text ha estat escrit per una intel·ligència artificial o no basant-te en el to: la gran ironia dels xatbots és que s'han provat molt més eficaços a l'hora de copiar l'estil de les veus humanes que no pas la seva validesa empírica. És molt més fiable demanar-li a la IA que escrigui un poema imitant el to de Shakespeare que no pas demanar-li que et resumeixi algun aspecte dels seus llibres. En un cas com el de Shakespeare, segurament l'encertarà perquè treballarà amb milers de textos fiables fets per humans, però si li demanes per autors desconeguts de llengües minoritàries, s'inventarà les respostes sense cap mena de vergonya. Després de mesos fent servir la IA, el més clar és que no ens podem refiar de la calidesa del seu to saberut es correspon amb els cold facts.

De vegades la vida segueix a la ficció. L'estiu passat vaig conèixer un home que s'havia llegit la meva primera novel·la i l'havia comentat a la xarxa social abans anomenada Twitter. Com que em van interessar les seves reflexions, no hi havia cap tirada de canya massa explícita o destrempadora i teníem amics en comú, li vaig escriure. Poc després vam coincidir en un dinar, que va acabar en un sopar, que va acabar en una relació a distància; perquè va resultar que l'home en qüestió és catedràtic de literatura catalana en una universitat americana.

Crec recordar (no em refio gaire de la meva memòria) que Rosa Montero va entrevistar una vegada Harrison Ford i va iniciar el text amb una frase d'advertència: “Aquesta és una entrevista feta des de l'embadaliment”. Jo també estic obligat a posar-los sobre avís: això s'escriu des de l'embadaliment. L'obra de Ramiro Pinilla (1923-2014), del naixement del qual es compleix un segle, em sembla un dels cims de la literatura basca i espanyola. Pinilla és també un dels meus herois personals. Va ser un paio peculiar, lúcid i íntegre. Queden avisats.

La prescripció social és l’eina que permet a un professional sanitari derivar un usuari a un recurs no sanitari de la comunitat. Per exemple, fer una activitat artística, practicar un esport o passejar pel bosc. Hi ha tota una sèrie de consultes a professionals sanitaris que no se solucionen o no haurien de solucionar-se amb medicació. Tots coneixem gent que fa anys que pren antidepressius o ansiolítics, però un jove amb ansietat pels exàmens, un adult estressat perquè s’ha quedat a l’atur o una persona gran que se sent sola no són motius que ho justifiquin.

–Teniu T-Usual?

El capítol 171 del pòdcast Gent de merda (Ràdio Primavera Sound) parla sobre els elogis i com es pot fer de difícil, de vegades, rebre'ls i acceptar-los: com hi ha gent que contraresta les floretes aportant alguna dada negativa sobre el que s'elogia, potser per por de ser considerada vanitosa; o com hi ha qui desconfia de l'honestedat d'aquell que l'aplaudeix i pensa que només ho fa d'una manera interessada o, fins i tot, per burlar-se'n. En un moment donat, es fa menció de l'entrevista que l'Eva Piquer va fer a Guillem Gisbert, en què el líder de Manel explicava que les lloances poden arribar a ser debilitadores per la por, en el seu cas, de no ser capaç de tornar a escriure una bona cançó.