Fa exactament un segle, la tardor del 1923, el segon volum de La decadència d'Occident d'Oswald Spengler (1880-1936) era l'assaig més llegit a Europa, no només a Alemanya. Fins la Segona Guerra Mundial, la influència de l'obra fou enorme. La pregunta que planava sobre els dos gruixuts volums del llibre (el primer data del 1918) era: ¿com pot ser que tot hagi acabat tan malament? Aquest tot incloïa la Gran Guerra, però també altres coses. La resposta? Occident ha entrat en una fase de decadència, en una fi de cicle, i no es resoldrà de cop i volta en forma de ruptura. El que la caracteritza és l'erosió lenta, el desgast. Contemplada exactament al cap d'un segle, la predicció ens pot semblar exagerada en molts aspectes. En altres, tanmateix, alberga una part important de raó. "El joc d'aliances en el conflicte al Pròxim Orient i a Ucraïna reforça l'eix Moscou-Pequín-Teheran, enfrontat amb Occident", subtitulava l'ARA l'article de Ricard G. Samaranch de fa uns dies. Aquesta confluència antioccidental existeix en diferents expressions i modalitats des de fa molts anys, tot i que des d'Europa i els Estats Units sempre havia estat percebuda més com una molèstia que no pas com una amenaça real. Pel que fa a l'equilibri de forces, les coses han canviat radicalment. L'Àfrica ara està en mans de russos i xinesos. Dels francesos, per exemple, ja no en volen saber res. 

L'assassinat dissabte a la nit, en un presumpte atemptat terrorista relativament a prop de Moscou, de Daria Dugina, de 29 anys, periodista molt influent al seu país en mitjans digitals i filla del controvertit politòleg i ideòleg rus Aleksandr Dugin –un dels inspiradors de la política expansionista de Vladímir Putin–, obre l'interrogant sobre qui és realment Dugin i quina influència té i ha tingut en el president rus en les darreres dues dècades i mitja, fins i tot abans que esdevingués president de la Federació Russa.