Blonde, adaptació lliure i visualment enlluernadora de la novel·la homònima de Joyce Carol Oates, utilitza un mite (Marilyn Monroe) per desmuntar-ne un altre (Hollywood i, per extensió, els Estats Units). L'objectiu lloable d'Andrew Dominik és mostrar amb una cruesa inusitada les entranyes d'una Babilònia putrefacta, plena de magnats depredadors i cineastes abusadors, i el seu furiós discurs ressona amb força actualment. Són els seus mètodes, l'acumulació de vexacions sobre el cos de l'actriu i la seva reducció a la condició de víctima, els que són qüestionables. Blonde no és, per descomptat, un biopic a l'ús: el to al·lucinatori i l'estructura el·líptica, que omet esdeveniments importants de la vida de Monroe i els substitueix per uns altres d'inventats –com el triangle amorós amb dos fills perduts del vell Hollywood– procedeixen directament de la novel·la, que Oates va definir com una ficció, no una biografia.

Dos dies abans de l’anunci del guanyador o guanyadora del Lleó d’Or del 2022, la Mostra de Venècia ha presentat finalment la pel·lícula més esperada de la programació: Blonde, la producció de Netflix en què Andrew Dominik porta a la pantalla la novel·la homònima de Joyce Carol Oates, una biografia ficcionada de Marilyn Monroe. No és la primera vegada que Dominik porta a Venècia una meditació sobre els mites de la nació nord-americana. Fa quinze anys el cineasta neozelandès va meravellar la crítica amb L'assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford, per la qual Brad Pitt va marxar del Lido amb la Copa Volpi al millor actor. Ara Pitt li retorna el favor a Dominik produint Blonde, un projecte que, segons va reconèixer el director, va estar a punt de naufragar en diverses ocasions.