Hi ha, a l’ARA, un reportatge esborronador sobre influencers islàmics. Un d’ells, jove, castellanoparlant, amb dots d’oratòria, propugna l’obediència al marit per part de la femella, en qualsevol supòsit (inclòs el de marit extralimitat, al qual, no patim, Al·là ja castigarà). A l’editorial de fa dos dies, a propòsit de la qüestió, hi llegíem que “el perill de la radicalització és real i no es pot menystenir” i que “deixar la seva denúncia en mans d'una extrema dreta difusora del discurs islamòfob —amb receptes com la prohibició o l'expulsió, que van en contra del respecte a la llibertat individual i de culte— és un perill també preocupant”.

Igual que en altres moments ens hem fixat en els canvis a l'Església catòlica o en les crisis de fe dels joves, aquest diumenge posem el focus en una de les religions amb més fidels a Catalunya, la musulmana. No és fàcil, perquè tot i que a Catalunya existeixen 319 mesquites, no se sap quants imams hi ha, de quin país són o quina és la seva ideologia. En altres països europeus passa el mateix, però molts governs han començat a prendre mesures per saber millor què hi passa per evitar els casos de radicalització i, sobretot, facilitar un millor coneixement de la realitat social i cultural del país. La periodista Mònica Bernabé ha indagat durant mesos qui són els imams de Catalunya i ha parlat amb infinitat d’experts. La conclusió és que Catalunya és a la cua d’Europa.

El ministeri d’Interior francès va publicar fa unes setmanes un informe anomenat Germans Musulmans i islamisme polític a França en què alertava sobre la perillosa penetració d’aquesta organització, els valors de la qual van en contra dels principis de la República (i de qualsevol sistema democràtic basat en les llibertats individuals i la separació entre religió i Estat). Una de les mesures que ha pres el govern gal per contrarestar la influència de la germandat ha estat la decisió de promoure l’ensenyament de llengües estrangeres, algunes maternes dels fills de la immigració nord-africana. El que crida l’atenció és que entre aquests dotze idiomes que s’oferiran no hi ha l’amazic. En relació amb la qüestió, Rachid Raha, president de l’Assemblea Mundial Amazic, ha adreçat una carta a Emmanuel Macron en la qual alerta sobre l’error de prendre per àrabs els franco-berbers. “La discriminació dels fills de la immigració –diu Raha– accentua el seu desarrelament cultural i reforça la seva crisi d’identitat, cosa que facilita el seu aïllament i fa que s’acabin sentint atrets per la ideologia islamista salafista”. Raha cita una antropòloga (Tassadit Yacine) i dos historiadors (Pierre Vermeren i Omar Hamourit) per afirmar que la segona llengua de França és l’amazic, i no pas l’àrab.

En aquest país pots aparèixer a la televisió pública a dir mentides i que no passi res. Najia Lotfi va ser convidada en tant que dona musulmana al Cafè d’idees de la Gemma Nierga i es va erigir en representant de totes les que pertanyen a aquesta confessió religiosa amagant una dada rellevant: que ella no només és creient, sinó que és militant d’un partit islamista. És a dir, una formació política que té com a objectiu final l’establiment d’un estat islàmic basat en la xaria. No és que sigui simpatitzant o que li puguem atribuir una certa afinitat amb el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (PJD), sinó que en va ser diputada. Amb un estrany do de la ubiqüitat va ser-ho just durant el primer mandat de l’Ada Colau, i mentre a la cambra marroquina formava part de les files que volen que la vida de tots els marroquins estigui basada en l’Alcorà, a Barcelona s’inventava una suposada banca ètica i rebia subvencions del consistori i no li feia cap fàstic a acceptar diners que paguem infidels com vostè i jo.

El vel islàmic no és ben bé la punta de l'iceberg, però s’hi assembla. El vel és un senyal, un símbol, una prova de com ha canviat el paisatge humà dels nostres carrers, i és objecte de debat polític. 

Un informe de 73 pàgines encarregat pel govern francès sobre les activitats dels Germans Musulmans –Els Germans Musulmans i l’islamisme polític a França– assenyala un procés d’"entrisme islamista" que, segons les autoritats, posa en risc la cohesió nacional. El text alerta de l’estratègia del moviment islamista per infiltrar-se en diversos àmbits de la societat francesa: des dels centres de culte fins a les escoles, i també desplegant gran activitat a les xarxes socials i ocupant estructures econòmiques locals.

Des del segle XVIII, l’islam no ha sabut respondre al desafiament d’Occident. O s’ha refugiat en una regressió obscurantista o ha fet seguidisme occidental amb nacionalismes o amb una caricatura de la modernitat a força de tecnologia i culte al diner, com les elits de les monarquies del Golf. Així ho explica l’expert Jaume Flaquer. El reformisme dins l’islam, que existeix, no se’n surt.

Donald Trump és segurament l’únic que pot frenar Benjamin Netanyahu, però quan falten deu dies perquè entri a la Casa Blanca no tenim cap indicació que vulgui intervenir en el conflicte. Això significa que la situació al Pròxim Orient en els pròxims anys serà força complicada en diversos fronts, i no només en el palestí, on continuarà l’expansió colonial israeliana amb sang i fetge.

El cinquè llargmetratge del cineasta suec de pare egipci Tarik Saleh podria haver estat l'encreuament ideal entre una versió musulmana i al segle XXI d'El nom de la rosa i un nordic noir trasplantat al Caire. L'Adam (Tawfeek Barhom), un jove pescador amb tant talent com innocència, aconsegueix ingressar a la Universitat d'Al-Azhar, l'escola de referència de la tradició sunnita i un centre de gran influència religiosa. I es troba que el primer dia de classes assassinen davant seu el gran imam. Conspiración en El Cairo respon a la tendència contemporània de cert cinema no occidental d'abordar assumptes particulars des de l'atractiu universal que ofereix el thriller com a gènere. L'Adam no tarda a veure's enredat en una conspiració que denota les lluites entre el poder religiós i el polític a Egipte, una guerra en què els dos bàndols recorren al joc brut.

John Tolan (Milwaukee, Estats Units, 1959) és catedràtic d'història a la Universitat de Nantes, membre de l'Academia Europea i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Autor de nombrosos llibres, el més recent, publicat en francès l'any passat, és Nouvelle histoire de l'islam. Tolan, establert a França des de mitjans dels anys noranta, és un dels quatre coordinadors del programa del Consell Europeu de Recerca The European Qur'an, projecte de llarg abast que estudia com l'Alcorà s'integra en la història intel·lectual, religiosa i cultural de l'Europa medieval i moderna. Una forma científica de combatre tota mena d'intolerència i de demostrar que el text sagrat dels musulmans no és alié a la història d'Occident.

Moussa Bourekba, investigador principal del Cidob, s'ha especialitzat en processos de radicalització en el jovent àrab, extremisme violent i islamofòbia a Europa.

L’article 230 de la Communications Decency Act va ser un pedaç d’última hora afegit per dos legisladors dels Estats Units que es considera fundacional de l'internet tal com el coneixem ara. Fonamentalment, eximia de responsabilitat les empreses que acollien continguts de tercers pel que aquests poguessin dir. Aleshores es va considerar com a manera de garantir la llibertat d’expressió, ja que impedia acovardir empreses tecnològiques com servidors o plataformes de blogs amb amenaces de querella per aconseguir silenciar algú. Era una disposició raonable, l’any 1996. 

El Càndid de Voltaire anava patint les atrocitats més terribles però continuava fent-se la mateixa pregunta: ¿és aquest món, com li havia dit el seu professor de metafísica, el millor dels mons possibles? Aquesta és l’actitud que semblen adoptar algunes esquerres a Occident davant de l’islamisme i la seva imparable penetració en terres europees. A l'Iran les dones són assassinades per no portar el vel, cremen la tela imposada a les places jugant-se la vida, desafien el poder autoritari i teocràtic per conquerir la pròpia llibertat, però aquí encara ens preguntem, càndids del segle XXI, si no deu ser que el deure de cobrir-se el cap té un significat del tot diferent a Catalunya. Com que aquí les lleis no imposen cap hijab deu ser que no, que vivim en un idíl·lic paratge sense violència i decidim, quina casualitat, assumir la imposició que en altres llocs imposen els teòcrates més misògins. Ningú es pregunta com és que es dona aquesta casualitat tan sorprenent: que les dones musulmanes, quan podem viure per primer cop en una societat democràtica on podem triar com vestir-nos, de totes les opcions que tenim a l’abast ens agafi per triar, precisament, allò que és obligatori en altres continents. Els càndids occidentals, postmoderns i relativistes, entre els quals no falten algunes que es diuen feministes, no entenen que per a nosaltres hi ha una llei que està per damunt de totes les que existeixen en democràcia: la llei islàmica, i que hi ha mecanismes molt més efectius per imposar-la que la policia de la moral. Ni són conscients del que observem amb impotència els qui ens mirem la realitat des de dins: que l’islamisme, en totes les seves branques, té una clara agenda política que consisteix en anar incorporant la religió de Mahoma a totes les institucions públiques d'Occident. No és cap deliri conspiranoic ni islamòfob, perquè un musulmà no és necessàriament un islamista, però els islamistes han aconseguit difondre amb èxit la idea que no hi ha cap diferència entre uns i altres. Aquí el que és tremendament racista és no entendre les diferències entre un creient i un moviment político-religiós contrari a la igualtat, els drets humans i la llibertat dels individus.  

Almenys 41 persones, segons dades oficials, han mort a l’Iran des que es van iniciar les protestes a tot el país a causa de la mort de Mahsa Amini, arrestada per la policia de la moral per no portar el vel islàmic de manera correcta. Entre les víctimes mortals, la majoria gent jove –encara que també menors, segons apunten organitzacions no governamentals–, hi ha Hadith Najafi, una noia de 20 anys que havia sortit al carrer a manifestar-se. La jove havia fet circular un vídeo on se la veu lligant-se els cabells, sense vel, disposada a confrontar les forces de l’ordre de manera pacífica. Segons ha informat la seva germana, la policia va matar-la al disparar-li sis trets.