La comunitat musulmana a Catalunya és rellevant: hi ha més de 300 oratoris i prop de 700.000 fidels, la majoria practicants. En molts barris i ciutats la seva presència és ben visible. Els joves no van tant al temple, entre altres coses perquè molts imams no saben ni català ni castellà, però, en canvi, segueixen a les xarxes socials prèdiques d'influencers musulmans, a alguns dels quals se'ls vincula al gihadisme. El perill de la radicalització és real i no es pot menystenir. Deixar la seva denúncia en mans d'una extrema dreta difusora del discurs islamòfob –amb receptes com la prohibició o l'expulsió, que van en contra del respecte a la llibertat individual i de culte– és un perill també preocupant.
Per afrontar el radicalisme religiós, el control policial és necessari, però no suficient. També cal podar al dia la legislació i posar en marxa un abordatge concret a les comunitats musulmanes des d'instàncies educatives i socials. A diferència d'altres països europeus, a Catalunya, i al conjunt de l'Estat, hi ha molt poca intervenció pública per conèixer de debò aquesta realitat religiosa, una qüestió gens fàcil atesa la seva naturalesa organitzativa, molt diferent de la majoritària Església catòlica. Si aquesta segona respon a un model centralitzat i jeràrquic, en el cas musulmà cada petita mesquita funciona a la seva manera i literalment contracta (com si fos un treballador) un imam, que no cal que tingui una formació reglada més enllà d'acreditar el coneixement de l'Alcorà. La majoria venen de l'estranger. No hi ha a Catalunya o Espanya res que s'assembli a una escola d'imams ni, per tant, un referent pel que fa a la ideologia i la formació. En tot cas, és inevitable pensar en l'imam que va captar els nois de Ripoll que van cometre els atemptats del 17 d'agost del 2017.
La interacció amb la comunitat musulmana, molt fragmentada en petites comunitats i diverses associacions, resulta tan complicada com imprescindible si es vol evitar el perill de derives radicalitzades. Hi ha clarament un dèficit a l'hora d'establir mecanismes de coneixement més quotidians i porosos. Només en alguns casos excepcionals, els mateixos fidels han alertat les autoritats quan consideraven que un imam traspassava certs límits.
Toca aprendre del que es fa en altres latituds europees. A Alemanya, per exemple, ja fa més d'una dècada que les universitats públiques disposen d'una dotzena de centres de teologia islàmica amb l'objectiu de crear professors de religió i, en paral·lel, les administracions locals i regionals (lands) donen cursos d'alemany als imams. A Bèlgica, si una mesquita accepta ser reconeguda per l'estat, aquest paga el sou a l'imam, que accepta una supervisió. A Suïssa, als imams vinguts de fora de la UE se'ls exigeix un certificat especial. França està enfortint la legislació de control d'imams i mesquites. I al Regne Unit fa dècades que s'incideix molt en la formació. En tots aquests països, l'exigència del coneixement de l'idioma és un primer filtre d'un objectiu general que consisteix en evitar el perill de la radicalització i acostar els líders religiosos musulmans als valors d'una societat plural i democràtica, amb especial èmfasi en la igualtat entre homes i dones. Aquest és el camí. Cal prendre la iniciativa des dels poders públics.
