Els imams a Catalunya: qui són, què fan, d'on venen

Dossier Els imams a Catalunya: qui són, què fan, d'on venen 4 articles

• Els imams a Catalunya: qui són, què fan, d'on venen
• Així gestionen l'islam altres països europeus
• Els 'influencers' islàmics guanyen adeptes entre els joves musulmans a Catalunya
• L'islam a Catalunya: el diàleg pendent

  

BarcelonaUna cortina gruixuda divideix en dos la sala emmoquetada. A la part més petita, un parell de dones fan classe a un grup de nenes. La més gran, en canvi, està reservada per als nens, i són l'imam i el seu assistent els que s'encarreguen d'ensenyar-los l'Alcorà i l'àrab. Hi ha un cert xivarri, res a veure amb el silenci que regna a la mesquita durant l’oració.

L'imam, Mohammed Ijaz, de 49 anys, necessita que un adolescent li faci d’intèrpret perquè no sap ni una paraula de català ni castellà. "Fa menys d’un any que vaig arribar a Barcelona", es justifica en un anglès també macarrònic. Abans va treballar a Dinamarca i Corea del Sud, encara que és del Pakistan i és allà on continuen la seva dona i el seu fill de 7 anys. Actualment, per ser imam a l'oratori del Centre Cultural Islàmic Camí de la Pau, al barri del Raval de Barcelona, cobra 1.200 euros al mes i viu en una habitació de lloguer per la qual paga 300 euros. Els divendres, el dia sagrat dels musulmans, uns 2.000 homes resen en aquest lloc de culte. Ho fan en quatre torns perquè no hi ha prou espai per a tothom. Durant la pregària, no es permet l'accés de les dones.

"Les dones a l'islam no estan obligades a cobrir-se la cara. Si el marit demana a l’esposa que se la tapi és perquè només vol veure-la ell per amor", explica l'imam. També diu que a l'islam “la música no és pecat si no parla de coses dolentes”. “A la pràctica podem gaudir de poca música que no sigui islàmica”, afegeix.

En canvi, El Hachmi Meftah, de 47 anys i del Marroc, és imam de la mesquita Badr de Terrassa, un bonic edifici de dues plantes amb portes en forma d'arc on els divendres resen unes 1.500 persones. Ell sí que parla castellà, encara que fa la pregària en àrab. Fa gairebé dues dècades que va arribar a Catalunya. Durant un any i mig va treballar com a paleta, i després ja es va fer imam. Està casat i té dos fills. “Treballem perquè els musulmans siguin bones persones”, assegura.

Catalunya és la comunitat autònoma on viuen més musulmans, uns 694.000, segons l'estudi demogràfic del 2024 de l'Observatori Andalusí. La majoria (el 85%) asseguren que la religió té influència a la seva vida quotidiana i més de la meitat van a la mesquita almenys una vegada a la setmana, segons una enquesta feta pel Centre d’Estudis d’Opinió i recollida al Baròmetre sobre la religiositat 2023.

Desconeixement total

A Catalunya hi ha 319 oratoris islàmics, segons la direcció general d'Afers Religiosos de la Generalitat, però no se sap quants imams hi ha, de quin país són o quina és la seva trajectòria o ideologia. És a dir, no se'n sap absolutament res, de la mateixa manera que tampoc hi ha dades de capellans, pastors o rabins segons el dret a la llibertat religiosa. El mateix passa amb l'ensenyament religiós que s'imparteix en aquests llocs de culte: es desconeix què s'ensenya exactament i qui ho fa.

En altres països europeus també existeix aquest desconeixement, però, a diferència d'aquí, molts governs han començat a posar fil a l’agulla per formar els imams en el marc social i legal del país o per garantir que les seves prèdiques respectin drets fonamentals com les llibertats individuals o la igualtat de gènere. El que sorprèn és que a Espanya i a Catalunya aquest tema ni tan sols s'hagi posat encara damunt la taula.

L'acord de cooperació de l'Estat amb la Comissió Islàmica signat el 1992 defineix de manera molt vaga qui pot ser imam a Espanya. Literalment, diu que ho pot ser qualsevol persona que sigui reconeguda com a tal per la mateixa comunitat islàmica, i que s'encarregui de manera estable de dirigir l'oració i d'impartir formació i assistència religiosa.

Simples treballadors

Les mesquites a Espanya són gestionades per associacions islàmiques que, al seu torn, contracten l'imam i s'encarreguen de pagar-li un sou. En altres paraules, l'imam és un simple treballador i només ha de retre comptes davant de qui el contracta. Les associacions sí que solen estar inscrites al registre d'entitats religioses del ministeri de Justícia, però els imams no tenen cap obligació de donar-se d'alta com a ministres de culte.

La Comissió Islàmica actua d'interlocutor amb l'administració estatal, però la seva tasca principal és garantir els drets religiosos dels musulmans segons l'acord del 1992. És a dir, no té cap responsabilitat sobre els imams. Amb tot, s'encarrega d'acreditar-los perquè puguin celebrar matrimonis amb validesa civil o oferir assistència religiosa en centres penitenciaris. Per això, els exigeixen "certificacions d'estudis religiosos que acreditin la seva formació teològica, domini de l'espanyol i capacitat per exercir la tasca pastoral en un context de minoria religiosa", detalla el secretari de la Comissió, Mohammad Ajana El Ouafi. De moment la Comissió només ha acreditat 30 imams per celebrar matrimonis i vint per treballar a les presons dels 1.766 que es calcula que hi ha a tot Espanya.

Més enllà de la Comissió, hi ha tota una sèrie de federacions a les quals les associacions islàmiques es poden afiliar, però sempre voluntàriament. A Catalunya la federació amb més afiliats és la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya (UCIDCAT): aplega 290 de les 399 comunitats islàmiques catalanes, segons el seu president, Mohamed El Ghaidouni. Per afiliar-s'hi, han de demostrar que estan inscrites al registre d'entitats religioses, i que tenen uns estatuts i una junta que es renova periòdicament. La UCIDCAT els ofereix suport en tràmits administratius, però, com la Comissió, també se'n renta les mans pel que fa als imams. "Nosaltres no intervenim per canviar la línia religiosa de les comunitats", aclareix El Ghaidouni.

Finalment, des del 2017 també hi ha un Consell d'Imams de Catalunya, però només l'integren una trentena de persones. Per tant, la seva capacitat d'influència és mínima. "El nostre objectiu és tenir un lloc de trobada, d'intercanvi d'idees i posar el nostre granet de sorra a favor de la convivència religiosa", explica l'imam Yassin Laghmich, que va arribar a Barcelona des del Marroc el 2002 amb 21 anys, i parla perfectament el castellà. Ell és un dels quatre representants del Consell que han acceptat entrevistar-se amb l'ARA, però amb la condició de saber abans les preguntes. Un altre és el president, el també marroquí Mustafà El Gharib, de 55 anys i imam de l'Associació Cultural Islàmica Attauba de Santa Coloma de Gramenet, que no intervé durant tota la trobada, i necessita que li tradueixin perquè no parla ni català ni castellà.

Aleshores, si les associacions islàmiques són les úniques responsables dels imams, en què es basen per escollir-los? Per a aquesta pregunta tampoc hi ha una resposta clara, més enllà que sàpiguen l'Alcorà de memòria.

Youssef Dermouh Oukhouya, secretari del Centre Cultural Islàmic Al-Tauba, que gestiona una mesquita a Cornellà de Llobregat que és una de les més grans de Catalunya i sovint es presenta com a exemple a seguir per les seves activitats i integració, explica que el que van tenir en compte per escollir l'imam és que era un amic seu de la infància al Marroc, que el coneixia de tota la vida i que, per tant, era de fiar. Li paguen 1.400 euros nets al mes per treballar sis dies a la setmana, però el tenen contractat com a professor perquè si el tinguessin com a imam no tindria dret a l'atur, com passa amb els sacerdots o altres ministres de culte a Espanya.

A banda, un cop al mes, un altre imam fa el sermó dels divendres en aquesta mesquita. Es tracta d’Ahmed Bermejo, que va néixer a Granada, viu a Sabadell i parla perfectament castellà. Amb la seva presència, intenten atraure els joves. Perquè aquest és un dels problemes que tenen moltes mesquites actualment: els joves musulmans que han nascut o s'han criat aquí no acaben d'entendre els imams, ni connecten amb ells.

Bermejo argumenta que la majoria de les mesquites són gestionades per la primera generació de musulmans que van arribar a Catalunya i que, amb gran esforç, van aconseguir habilitar un lloc per resar on sentir-se identificats amb la realitat dels seus països d'origen. Això explica, afegeix, que la majoria dels imams "no parlen castellà", "desconeixen el context que els envolta" o "segueixen costums que de vegades no estan vinculats a l'islam sinó a la cultura d'origen". I que no tenen cap necessitat d'integrar-se: “Per a què, si tenen les necessitats cobertes i són respectats per la comunitat?” Malgrat això, aclareix que les coses no són tan fàcils com semblen: "Hi ha un problema econòmic. Si vols un imam que parli castellà i conegui el context, costa molt més que un nouvingut del Marroc". I les associacions que els contracten es financen en teoria amb les aportacions dels seus membres.

Cap relació amb dones

“L'imam diu que no podem tenir relació amb cap dona, ni tan sols xatejar amb elles, tret que siguin la nostra mare o les nostres germanes”, expliquen dos adolescents de 15 anys i d’origen bangladeshià, que prefereixen mantenir l'anonimat. Freqüenten l'oratori del Centre Islàmic del Raval de Barcelona i també hi han estudiat àrab i l'Alcorà des de petits. L’imam, Mujib Rahman, es nega a parlar amb l’ARA sense el permís de la junta directiva de l’associació islàmica que l’ha contractat. I la junta directiva no va aclarir mai si li donava permís.

De fet, aquest és un dels entrebancs amb què s'ha trobat aquest diari. L’imam de la mesquita de l’Associació Cultural dels Musulmans de Reus i Comarca és l’únic que ha declinat clarament entrevistar-se amb l'ARA. Altres entitats islàmiques, en canvi, no s'hi han negat però s'han dedicat a donar allargues, o a deixar de contestar les trucades telefòniques o els missatges de WhatsApp d'aquesta periodista. És el cas, per exemple, del Centre Islàmic Imam Malik de Salt o del Centre Cultural Islàmic Català de Barcelona.

“Al Marroc, per ser imam, has de fer un examen i tenir un certificat”, assegura Hassan El Aissaouy, de 48 anys i imam de la mesquita de la Comunitat Islàmica Al-Fath de Vilafranca del Penedès, que sí que ha atès sol·lícit a l'ARA. La mesquita, un bonic edifici amb minarets, cúpula i finestres d'estil mossàrab, és una altra de les més grans de Catalunya i se situa al descampat d'un polígon industrial, apartada del municipi. Té capacitat per a 1.500 persones i imparteix classes d'àrab i religió islàmica a uns 120 menors. "A l'islam, no es pot obligar, cal ensenyar", destaca l'imam que fa dues dècades que viu a Catalunya i parla un castellà força fluid. També reconeix que l'islam permet la poligàmia, però que avui dia les dones no l'accepten i demanen el divorci.

L'imam Mohammad Abdul Qadir, de 35 anys i originari de Bangladesh, insisteix que l'islam no obliga ningú a fer res contra la seva voluntat però que, si ell ha d'escollir, prefereix que les dones vagin amb la cara tapada amb una mascareta. Parla una mica català perquè, diu, ja n’ha fet dos cursos, i és imam de la mesquita Tariq Bin Ziyad de Barcelona, on cada divendres resen unes 1.200 persones. A l'entrada un cartell indica que està prohibit l'accés amb pantalons curts i alguns homes es canvien i es posen pantalons llargs allà mateix, a la porta.

Abdul Mujib, de 60 anys i del Pakistan, és imam de la mesquita Madani, també a Barcelona però molt més petita, amb capacitat per a només unes 150 persones. "La dona a l’islam és com un diamant. I un diamant no el deixes al carrer, ha d'estar a casa", declara. També diu que nois i noies no haurien d'estudiar junts en una mateixa aula i que a la mesquita les dones tenen prohibit entrar durant la pregària del divendres.

Sense instruments legals

"Els Ajuntaments no tenen instruments legals per impedir-ho [la prohibició d’accés de les dones en algunes mesquites]. Forma part de l’organització interna de la religió", afirma el director general d'Afers Religiosos del Govern, Ramon Bassas. També declara que la Generalitat no té "un coneixement dels imams en sentit estricte" perquè és competència de l'Estat, però que de totes maneres "el paper d'un imam no és com el del rector d'una parròquia, no és tan determinant com sembla". I afegeix: "Els indicis de radicalització estan perfectament estudiats. En el moment que la policia té un petit indici, s'activen els protocols". Després dels atemptats del 2017, les comunitats islàmiques col·laboren amb els Mossos d'Esquadra al Pla de Prevenció de la Radicalització, assegura. En canvi, els Mossos han declinat fer declaracions sobre aquest tema.

El president de l'associació islàmica Al-Qarawiyyin de Figueres, Fouad Ramdi, mostra els missatges de WhatsApp que va enviar als Mossos d'Esquadra quan aquest any va reclutar un imam per fer classes d'àrab i religió islàmica a la comunitat: els va fer arribar una còpia del passaport i del certificat d'antecedents penals de l'imam per així garantir la màxima transparència. Un centenar de nens i nenes van arribar a anar a les classes, que costaven entre 5 i 15 euros al mes, fins que algunes famílies van començar a desapuntar els seus fills perquè l'imam els pegava bufetades o amb un pal. “L'imam era del Marroc, però vivia aquí i me l'havien recomanat perquè tenia experiència ensenyant”, afirma Ramdi, sorprès amb tot plegat. Potser tenia experiència, però és molt diferent ensenyar en altres països que fer-ho aquí, on els càstigs físics són un delicte.

Segons l'acord de cooperació signat per l'Estat el 1992, els alumnes musulmans tenen dret a classes de religió islàmica a les escoles públiques i concertades. L'1 de gener, a Espanya, hi havia 311 professors de religió islàmica amb un certificat d'idoneïtat de la Comissió Islàmica per treballar en centres docents. D'aquests, només cinc exerceixen a escoles catalanes, segons dades del departament d'Educació, tot i que es calcula que a Catalunya hi ha més de 100.000 alumnes musulmans. És a dir, es deixa la seva formació religiosa en mans de les comunitats islàmiques i d'imams sense cap mena de certificació.

"Hi ha imams que intenten promoure entre els seus feligresos comportaments que es basen en una interpretació molt fonamentalista de la fe islàmica i no els principis socials que regeixen la coexistència a la Catalunya del segle XXI. Creen minisocietats dins de la societat", alerta Sergio Altuna, investigador del programa d'extremisme de la Universitat George Washington. A parer seu, “cal abordar aquesta qüestió” i “no deixar el debat als que volen polititzar-ho”, és a dir, a l’extrema dreta.

Formació dels imams

Jordi Moreras, professor del departament d'antropologia de la Universitat Rovira i Virgili i un dels més coneixedors de l'islam a Catalunya, corrobora que a Catalunya hi ha “un islam tradicional” i que els imams “moltes vegades estan desubicats”. “Cal formar els imams com s'està fent en altres països europeus”, proposa. I, en aquest sentit, declara que la responsabilitat és tant de les administracions com de les comunitats islàmiques.

Així mateix ho considera el professor de la Universitat de Girona i membre de la càtedra d'anàlisi i acció antiracista Mostafà Shaimi. Lamenta, però, que "el racisme i la islamofòbia" que pateix la població musulmana fan que algunes persones musulmanes es tanquin en si mateixes com a mesura de protecció, i "la polarització" dificulta "obrir un debat sobre l'islam que volem a Catalunya".

Mohammad Halhoul, secretari general de la Federació Consell Islàmic de Catalunya –que aplega 21 associacions–, explica que durant alguns anys, entre el 2004 i el 2008, ells van impartir cursos de formació als imams sobre la realitat catalana, fins que es van quedar sense subvenció. La Comissió Islàmica i la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya (UCIDCAT) també asseguren que volen formar els imams, però que no reben suport de l'administració. Per la seva banda, el director general d'Afers Religiosos de la Generalitat declara que les iniciatives que han intentat dur a terme en aquest sentit gairebé no han tingut demanda, o sigui s'hi han apuntat pocs imams.

Sigui com sigui, l'especialista en teoria política i en processos de radicalització Joan Antón-Mellón opina que “és un error abordar la radicalització des d'un punt de vista de seguretat”. És a dir, delegar aquest tema als Mossos d'Esquadra. "En els processos de radicalització influeixen el ressentiment, els problemes d'identitat i els factors sistèmics, com la dificultat d’accés a l’habitatge o d'arribar a final de mes". I conclou: "No fer polítiques adequades d’integració és una bomba de rellotgeria".

Dossier Els imams a Catalunya: qui són, què fan, d'on venen 4 articles

• Els imams a Catalunya: qui són, què fan, d'on venen
• Així gestionen l'islam altres països europeus
• Els 'influencers' islàmics guanyen adeptes entre els joves musulmans a Catalunya
• L'islam a Catalunya: el diàleg pendent