L'islam s'ha d'adaptar a la democràcia (i no a l'inrevés)

Hi ha una diferència abismal entre viure en una societat secularitzada i fer-ho en una que no ho és. Desfer-nos de la dominació teocràtica i separar el poder religiós del poder polític és sens dubte un dels moments culminants de la història de la humanitat. Els qui hem nascut en democràcia ja ens hem trobat un món en què cap religió no és llei, però qualsevol amb una mica de memòria pot recordar el que era viure sota l'obscurantisme del nacionalcatolicisme.

Les llibertats individuals són incompatibles amb l'establiment de normes derivades de textos religiosos. És una obvietat però no sembla que tothom ho vegi ni entengui d’aquesta manera. Quan l'Església fa servir, d'una manera perversa, les lleis que persegueixen la difamació o la blasfèmia –que no hauria de ser delicte en una societat veritablement laica– per imposar la seva agenda, el que fa és intentar erosionar el pilar de la separació entre el poder religiós i el poder polític. Però és encara més preocupant i perillós el fet que molts nous ciutadans de les democràcies liberals ni entenguin, ni assumeixin ni defensin aquest principi. Els joves de Roda de Ter que entrevistava la Mònica Bernabé al seu magnífic reportatge sobre els imams a Catalunya fan visible una realitat preocupant que tots els qui estem en contacte directe amb musulmans hem constatat: no sembla que entenguin que viuen en una societat en què no existeix el dret a estar en contra dels valors fonamentals que la sostenen, com ara la igualtat entre homes i dones. Si aquests nois s'adhereixen amb fervor a un convers que fa tota la pinta de ser fonamentalista és que l'educació que han rebut no els ha dotat d'una visió democràtica del món i no en defensen els valors. Uns valors que, en canvi, esgrimeixen quan es tracta d'antiracisme o de respecte a la llibertat religiosa. Aquesta última no pot ser ni inclosa ni tolerada quan promou visions que entren en conflicte directe amb les llibertats i els drets individuals. Per això, el reflex que es desprèn de la feina feta per Bernabé és molt preocupant: tenim unes societats paral·leles a la nostra en les quals la figura d'autoritat és un home que desconeix el context en què viu i que transmet unes idees medievals sobre el que vol dir ser bona persona. D'aquesta manera, la mestra partidària de la coeducació inculcarà la igualtat a uns alumnes que el cap de setmana aniran a la mesquita, on l'imam els dirà que la dona és un diamant que s'ha d'ocultar per ser valuós, els transmetrà un masclisme d'allò més ranci o els dirà que si són bons musulmans aniran al paradís mentre que la resta dels seus veïns, amics, coneguts i companys de feina i d'escola aniran de dret a l'infern per no creure en l'única religió vertadera. 

És urgent educar aquestes noves generacions en la laïcitat per tal que integrin el principi fonamental de la separació entre el poder religiós i el polític, i no pretenguin imposar les seves creences particulars als no musulmans. Els hem deixat sols davant de la influència dels diferents fonamentalismes (jo els anomenaria directament nacionalislamisme, ja que el seu projecte no és només espiritual sinó polític i difonen la idea que la nació única a la qual pertanyen tots els musulmans del món és la gran Umma islàmica). I el que és pitjor: han rebut una educació democràtica que només s'han agafat per la banda que els va bé: la de la llibertat religiosa i la de l'antiracisme. Són els terrenys des dels quals han actuat les diferents organitzacions islamistes per crear un estat d'opinió segons el qual tota crítica a l'islam és islamofòbia. Un substrat perfecte per al sorgiment del fanatisme.