Tres de la matinada, una adolescent no pot deixar de donar voltes al comentari d’un desconegut a les xarxes. Li agradaria demanar-li consell a la seva millor amiga, però no vol despertar-la. Agafa el mòbil i es posa a xiuxiuejar. Onze de la nit, un altre adolescent està fent els deures quan una discussió del pati li torna, donant voltes, al cap. Tremola, vol escriure al seu millor amic per demanar consell, però li fa vergonya. I també agafa el mòbil i es posa a xiuxiuejar. Ambdós opten per un confident sintètic que els atendrà en hores intempestives i que no els jutjarà. Un confident que està dissenyat per generar dependència emocional. En dues dècades l’economia digital ha fet una evolució descomunal: va començar per les dades, fins que amb les plataformes de xarxes socials vam descobrir que l’atenció era el recurs escàs pel qual competir. Avui, amb la irrupció dels xatbots, el que monetitzen és la nostra necessitat de vincular-nos. El suport emocional és un dels tres usos més habituals dels xatbots, tant per a adolescents com per a la població adulta. I la raó és que prometen disponibilitat, immediatesa i validació constant, generant una sensació de complicitat des de la intimitat sintètica –altrament batejada com a attachment economy (economia de l’aferrament).
Davant d’aquesta realitat, un dels temors emergents és el potencial substitutiu d’aquestes interfícies conversacionals. És a dir, si hi acudim perquè sentim soledat ¿acabarem solitaris perquè ens sigui més fàcil relacionar-nos amb programes que amb persones?
Un estudi recent ens indica que aquestes interaccions ajuden a alleujar el malestar en el moment, però que es tracta d’una millora puntual. L’experiment el van realitzar al Canadà amb 300 estudiants d’universitat. És rellevant que fossin estudiants de primer, ja que els canvis d’etapa vital poden comportar soledat o demanar temps per construir vincles en la nova comunitat. L’alumnat el van dividir en tres grups i els demanaven que hi participessin durant dues setmanes. El primer era el grup control, al qual feien seguiment: al final del dia havien d’escriure el seu diari a la plataforma Discord, explicant com se sentien. El segon era el que interactuava amb el Sam, un xatbot basat en algunes tècniques psicològiques de suport. El tercer grup parlava amb un altre participant de l’experiment, assignat de forma aleatòria, és a dir, no era un vincle escollit ni necessàriament una amistat profunda. La curiositat és que tots els grups experimentaven una certa reducció de la soledat, però la interacció humana –encara que fos amb una persona desconeguda qualsevol– era la que generava millors resultats.
La primera conclusió és que el grup control també registrava nivells de soledat més baixos al final del període, tot i que no els havien aplicat cap intervenció específica més enllà de rebre cada dia un missatge recordant que omplissin el diari personal. La segona derivada és que conversar amb el Sam durant dues setmanes tenia uns efectes similars als del grup que només escrivia un diari personal. Tan sols abocar les preocupacions ja és una forma de buidar pensaments, ordenar emocions i explorar-se. Ara bé, aquest espai de solitud i autoobservació és necessari però no suficient. Ens hi falta l’altre. En definitiva, i per molt ben entrenat que estigui el Sam, no hi ha algoritme que pugui substituir la trobada entre dues fragilitats realment humanes.
