Així gestionen l'islam altres països europeus
La majoria han adoptat mesures per a la integració dels imams
BarcelonaEl que passa a Espanya i Catalunya no és una excepció. Tots els països europeus es troben amb el mateix repte: desconeixen què passa exactament a les mesquites i tenen imams estrangers amb uns coneixements limitats de la llengua i del context social, cultural i legal del país. De moment cap país no ha trobat la solució màgica per a aquesta situació, però la majoria han adoptat mesures. Aquestes són algunes iniciatives.
Alemanya
Des del 2012 s'han creat fins a vuit centres de teologia islàmica a universitats públiques d'Alemanya, com la de Münster, Osnabrück, Tübingen, Frankfurt-Giessen, Erlangen-Nuremberg i Berlín, “amb l'objectiu de formar tant professors d'educació islàmica per a les escoles com professionals teològicament qualificats per a les mesquites”, destaca el director del Centre de Teologia Islàmica i professor d’educació religiosa islàmica de la Universitat de Münster, Mouhanad Khorchide. A més, els lands i els municipis organitzen periòdicament cursos d'alemany i de formació intercultural per a imams, en què es tracten temes com l'educació religiosa, la igualtat de gènere o el diàleg interreligiós.
"Es pretén ajudar els líders religiosos a Alemanya a adoptar la llengua i els valors d'una societat plural. Amb tot, és un procés a llarg termini. Som a l'inici", afegeix el professor Khorchide. Els cursos no són obligatoris perquè “això es consideraria una intrusió a l'autonomia religiosa”, aclareix.
Suïssa
"Els imams són una figura clau com a agents d'integració. Per tant, han de conèixer l'idioma i també el context suís", afirma el professor Hansjörg Schmid, director del Centre Suís per a l'Islam i la Societat de la Universitat de Friburg. Per aquesta raó, el govern suís exigeix que els imams tinguin un certificat de llengua B1 expedit per una escola oficial d'idiomes o superin un examen per demostrar els seus coneixements. A més, els que procedeixen de països de fora de la Unió Europa necessiten “un permís especial” de les autoritats cantonals o federals per poder exercir a Suïssa, si venen directament d'aquests països. No passa el mateix si provenen d'altres països de la Unió Europea.
Així mateix, des del 2019, el Centre Suís per a l'Islam i la Societat de la Universitat de Friburg imparteixen tallers per a imams, en col·laboració amb les associacions de musulmans del país, que són finançats per l'estat. “Com a part pràctica del taller, els imams han de fer un projecte sobre integració o diàleg interreligiós a la mesquita, o treballar amb institucions estatals o de la societat civil”, detalla el professor Schmid, que aclareix que “els tallers no són obligatoris, però gairebé tots els imams els fan”.
Bèlgica
A Bèlgica les mesquites tenen l'opció de ser reconegudes per l'estat i que el govern s'encarregui de pagar el sou a l'imam. Per això, han de donar servei a una comunitat d'almenys 200 persones i sotmetre's a la supervisió de l'estat per garantir que la seva ideologia no és radical, detalla l'islamòleg Michaël Privot i cofundador del Consell Musulmà de Bèlgica, institució que s'encarrega del procés de reconeixement. A més, l'imam s'ha de comprometre per escrit a “respectar la legislació belga i els valors europeus”. I, des del 2015, també ha de dominar alguna de les llengües oficials del país, encara que de moment l'administració és força laxa amb aquest últim aspecte.
Segons Privot, de les 350 mesquites que es calcula que hi ha a Bèlgica, un centenar han estat reconegudes per l'estat, un altre centenar estan en procés de ser-ho, mentre que la resta no hi han mostrat interès, ja que es tracta d'un tràmit voluntari.
La investigadora del Centre belga de Recerca i Informació Sociopolítiques (CRISP) Caroline Sägesser qüestiona que el govern pagui el sou als imams, tenint en compte que les dones són excloses d'aquesta funció. I lamenta que no hi hagi un programa permanent de formació d'imams. En canvi, valora la promoció de la religió islàmica que s'ha fet a les escoles públiques belgues des del 1978 per garantir l'ensenyament d'“un islam il·lustrat per part de professors formats a la universitat”. “A Brussel·les, el 53% dels alumnes fan religió islàmica”, posa com a exemple.
França
França va aprovar el 2021 la denominada llei contra el separatisme, que preveu que les associacions islàmiques que sol·licitin finançament públic s'hauran de comprometre a respectar el laïcisme i els principis de la República, i poden ser considerades responsables de les accions comeses pels seus membres. També amplia a cinc anys les penes de presó per als ministres de culte que incitin a la discriminació, l'odi o la violència, informa Laia Forès des de París.
D'altra banda, des de l'any passat els imams que treballen a França no poden estar contractats per països estrangers, i el seu sou l'han de pagar associacions islàmiques amb seu a territori francès. També s'ha anunciat la creació d'un estatut de l'imam, que obligarà els imams a saber francès, però encara no s'ha implementat.
La investigadora del Centre Nacional de Recerca Científica (CNRS), Fatiha Kaouès, explica que dos terços dels 1.800 imams que es calcula que hi ha a França treballen de forma voluntària, i més de la meitat dels contractats cobren menys de 1.000 euros al mes. "Els ben pagats eren els remunerats pels estats estrangers. Segons la meva investigació, aquests imams estan més ben formats que la majoria dels imams francesos", adverteix. També destaca que un altre aspecte controvertit és que els serveis d'intel·ligència i els prefectes supervisen ara el contingut dels sermons i s'han tancat un nombre significatiu de mesquites.
El Regne Unit
Els imams procedents d'altres països han de sol·licitar un visat com a ministre de culte per poder exercir al Regne Unit, a més de demostrar que saben anglès, segons informa Quim Aranda des de Londres. El visat els permet treballar-hi durant tres anys, extensibles a tres més.
A més, des de fa anys hi ha múltiples institucions al Regne Unit per a la formació dels imams en habilitats pastorals, responsabilitats cíviques, treball interreligiós i lideratge comunitari. Per exemple, el Muslim College, el Cambridge Muslim College, l'Islamic College o l'Institut Markfield. La formació, però, tampoc és obligatòria.
