"No gosava dir-li al meu pare que hauria de tornar els diners a poc a poc"

VallsEmigrar és sempre una experiència difícil, però encara es complica més si no coneixes ningú al país on vas, si l'idioma i els costums són diferents i si només tens quinze anys i el viatge és en pastera i no saps nedar. Però això no és tot: quan arribes a destí descobreixes que res era tan fàcil com semblava i que tornar els diners que t'han deixat per fer el viatge serà gairebé impossible.

El deute per buscar un futur millor és una de les motxilles més pesades que han de carregar els joves migrants de l'Àfrica que travessen l'estret per buscar-se un futur. "Devia uns 4.000 euros i encara me'n queden mil per tornar", lamenta Lachen, un jove de vint-i-tres anys que va arribar a Espanya l'any 2018, amb només quinze anys. Va entrar a Espanya per Andalusia, d'allà el van enviar a Tortosa i després a Reus. Ara viu i treballa a Valls i té el suport de la Fundació Ginac. "La meva família es pensava que, un cop aquí, seria fàcil aconseguir la documentació i trobar feina i un lloc on viure. Però quan arribes aquí veus que tot és molt més difícil", lamenta.

Segons explica Lachen, aquesta idea que la vida aquí és bufar i fer ampolles s'amplifica molt des de les xarxes socials, expertes a presentar una realitat inexistent. El pare del Lachen va vendre tots els terrenys que tenia per reunir prou diners perquè el seu fill pogués deixar enrere la pobresa del seu poble. Però aquests diners s'han de tornar.

Qui coneix aquesta realitat molt bé és el Soulaymane, un noi que també va arribar a l'Estat sent menor d'edat i que ara treballa per a la Fundació Ginac com a educador en un pis on hi ha altres migrants que van ser menors tutelats. "Normalment, són els mateixos nois els que veuen que si no marxen no tindran cap futur. Els pares en un principi s'hi oposen, però després acaben acceptant. Tothom coneix algun cas similar i tothom sap que la Unió Europea protegeix els infants. Tot i això, per als pares és un dol perquè saben que el seu fill encara és molt vulnerable", explica.

Implicar els pares

La culpabilitat per no poder tornar els diners de tota la família es fa cada cop més pesada i es converteix en un autèntic malson. Conscients d'aquesta realitat, els educadors van buscar els pares dels nois amb els quals treballen i, després de demanar-los permís, s'hi van posar en contacte per explicar-los la realitat dels menors migrants a Catalunya i, sobretot, per fer vincle. Sovint, quan la família renuncia a la tutela del fill es refreda el contacte i això, evidentment, encara complica més la vida del menor. "No només es tracta d'alliberar-los de la pressió econòmica, sinó que també cal fer-los partícips i buscar la seva implicació", explica Andreu Porta, responsable del projecte Camins d'Inserció, de la Fundació.

"No gosava dir-li al meu pare que hauria de tornar els diners a poc a poc", reconeix Lachen. Gràcies a la mediació del Soulaymane li va poder dir, però encara no s'ha tret tot el pes de sobre. "Cada vegada que parlem li hem de tornar a explicar", diu. Cada tres mesos li torna 500 euros i, si compleix el seu compromís, en mig any ja haurà tornat tots els diners del viatge.

Durant la trucada, els educadors expliquen als pares que el noi s'està traient un títol i que està buscant feina estable, però que les coses no són fàcils. "Quan els expliquem que s'estan formant, les famílies es queden més tranquil·les", diu Soulaymane, que també explica que algunes famílies no necessiten que els nois els tornin els diners o, almenys, que no cal que ho facin immediatament.

Aquest és el cas del Mustafa, un noi marroquí de dinou anys. "Parlo amb els meus pares un cop a la setmana i em diuen que respecti els referents que tinc aquí, que em formi i que treballi". Sobre el tema dels diners, els pares li diuen que no hi ha pressa per tornar-los, ja que són conscients –gràcies a la informació que ara tenen– que costa guanyar-se la vida a Europa. Tots ells saben que cal formar-se per tenir un mínim d'estabilitat, perquè el permís de residència és de dos anys i, a partir d'aquí, si no tens feina durant tres mesos, perds la residència i cal tornar a començar, tal com fixa la llei d'estrangeria espanyola.

Gràcies a un acord amb la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), la Fundació Ginac té un habitatge on conviuen deu nois migrants que ja són majors d'edat i s'estan formant per tirar endavant. Com que tenen poques places, el mal comportament o no complir les normes impliquen quedar-se fora i perdre aquest recurs que, per a ells, és fonamental. Conscients de l'ajuda que estan rebent, la desena de nois que conviuen en un pis de la Fundació Ginac també formen part del projecte T'ho Torno, que consisteix en fer feines de voluntariat per ajudar altres persones.