BarcelonaSembla mentida que un any i escaig després del retorn de Donald Trump a la Casa Blanca els europeus no hagin aconseguit una posició comuna sobre com tractar-lo. I això que, abans de la guerra a l'Orient Mitjà, hi va haver la crisi dels aranzels i Groenlàndia, on ja es va posar de manifest el seu comportament tan arrogant com erràtic. En el cas de l'atac a l'Iran, fins que Trump no ha pres una decisió que va clarament en contra de la seguretat dels europeus, com és la d'aixecar el veto al petroli rus, no hi ha hagut una resposta comuna i coherent. Ara, per fi, sembla que aquesta decisió ha unit tots els líders europeus (a excepció dels sospitosos habituals com Orbán).
Si es mira bé, el moviment de Trump demostra també la sensació d'improvisació que regna a la Casa Blanca, sobretot a l'hora de contenir els preus energètics. I és que Trump està beneficiant un país, Rússia, que segons la CIA estaria ajudant l'Iran amb intel·ligència i informació. El cas és que, gràcies a Washington, Putin veurà com entren diners a les arques russes que li serviran per finançar la guerra d'Ucraïna. I per acabar-ho d'adobar, tampoc sembla que la mesura hagi servit per calmar els mercats i fer baixar el barril de Brent, que es manté per sobre dels 100 dòlars. El món al revés.
Ara bé, si algú a la UE ha quedat tocat amb la crisi iraniana és la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, que tan bon punt va semblar que celebrava l'operació i donava per derrocat el règim iranià com saludava un nou ordre mundial sense regles, o més ben dit, regit per la llei de la selva. La mateixa posició ha semblat que defensava el canceller alemany, Friedrich Merz, que fins i tot va anar al Despatx Oval a fer la gara-gara a Trump com si fos un Mark Rutte bis. Ara tots dos giren cua, però.
Sembla que els europeus s'han adonat de dues coses en les últimes hores: la primera és que la perspectiva d'una victòria ràpida dels Estats Units i Israel sobre el règim teocràtic iranià s'esvaeix cada dia que passa. I la segona, i més important, que a Trump no li importa gens ni mica quin és l'interès dels europeus, i que si els ha de perjudicar per obtenir ell un benefici no dubtarà ni un segon. Per tant, ja és hora que Europa es desperti, que descarti d'una vegada la idea que fer seguidisme i lloar Trump pot ser una estratègia útil a curt i mitjà termini, i que comenci a parlar clar, per exemple dient que l'operació contra l'Iran està tenint uns efectes desastrosos sobre l'economia mundial, sobre l'estabilitat de l'Orient Mitjà i, a més, no està aconseguint cap dels seus objectius. I, en tot cas, si els Estats Units volien algun tipus de suport, abans haurien d'haver-se esforçat per convèncer els seus socis i així teixir una aliança.
Trump no només va ignorar Europa en el seu moment, sinó que ara dona aire al seu principal enemic, Vladímir Putin. Esperem que almenys serveixi per obrir els ulls a més d'un i perquè hi hagi un cop de timó a Brussel·les.
