L’Espanyol decidirà al José Zorrilla si mereix o no una última oportunitat per acabar el curs en posicions d’ascens directe. Una victòria aquest dissabte (18.30 h, LaLiga TV Hypermotion) revifaria els blanc-i-blaus, mentre que una derrota els allunyaria a nou punts dels castellans quan en quedarien nou per disputar. A Valladolid, l’Espanyol es retrobarà amb l’arquitecte del seu últim descens, Domingo Catoira, que va agafar les regnes de l’àrea esportiva del club dirigit per Ronaldo Nazario mes i mig després de ser cessat de l’entitat espanyolista. 

Domingo Catoira ja no és el director esportiu de l’Espanyol. Bona notícia. Però aquí s’acaben les bones notícies. Perquè si finalment Chen ha decidit fer-lo fora ha estat perquè la pressió que hem fet tots plegats (i que, aquest cop sí, Mao li ha transmès) ha sigut extremadament intensa. Però no es pot gestionar un club de futbol a còpia de pressions dels seus aficionats i de quatre comentaristes. Cal dedicació i expertesa. Dit altrament, professionalitat. I aquí és on topem amb el següent escull: Mao. Tot i que mentre ell sigui el màxim executiu del club no ens en sortirem, ara toca driblar aquest problema i resoldre unes urgències que marcaran el nostre futur immediat i em temo que, per efecte dominó, també el llunyà.

L'Espanyol haurà de tornar a passar per caixa per afrontar la liquidació d'un altre alt càrrec. Després d'unes setmanes de reflexió, Chen Yansheng ha acceptat la voluntat de la pressió popular i ha decidit cessar el director esportiu del club blanc-i-blau, Domingo Catoira, a qui li quedava un any de contracte. El segon descens de l'entitat blanc-i-blava, motivat per la fallida planificació de la plantilla 2022-23 i els dubtes de bona part dels jugadors més talentosos sobre el rumb del projecte de cara a la 2023-24, ha precipitat una decisió que, en un principi, l'empresari xinès no volia executar. La mesura va ser comunicada dilluns a primera hora a la cúpula executiva del club. Ara ja és oficial.

Tenim motius per estar tristos i indignats. Aquest descens fa molta pena i molta ràbia: el cos ens demana recrear-nos en el dolor mentre reclamem una justícia que no arribarà. Ningú no ens rescabalarà i ho hem d’assumir. Comencem a actuar. Fem-ho marcant-nos un objectiu necessari, possible i urgent: que Domingo Catoira deixi de ser el director esportiu de l’Espanyol. És el primer pas. Hauria d’anar acompanyat de molts altres (la venda del club, la professionalització de la gestió, el canvi del CEO, la cerca d’algun portaveu, la recuperació de l’ànima). Volem això i més, però cal prioritzar: hem de fer fora Catoira. Ell és el màxim responsable de la situació esportiva del club i ha d’assumir el fracàs. Els seus resultats reflecteixen les sensacions que, des del primer dia, ens va transmetre: el càrrec li va gran, no està prou preparat.

Ni té el club en venda ni, tampoc, cap intenció de vendre. La pressió dels diferents col·lectius socials de l’Espanyol continuen sense alterar els plans de Chen Yansheng amb l’entitat blanc-i-blava. L’empresari xinès manté vigent el seu interès de seguir al capdavant del club periquito perquè considera que el seu lligam amb l’Espanyol transcendeix la lògica empresarial i li permet complir un dels somnis que tenia des de petit: dirigir un club de futbol. 

La feina de director esportiu d’un equip de futbol d’elit ha de ser molt difícil. Negociacions, mercat global, desigualtats econòmiques, necessitat de resultats, límit salarial, conflictes amb l’entrenador. Calen coneixements, lideratge, capacitat de seducció, unes bones idees i moltes actituds i aptituds. Per tots aquests motius i tantes altres coses és un càrrec d’alta direcció ben remunerat. Un càrrec només a l’abast d’uns quants elegits. Jo no estic entre ells i tampoc no vull saber el detall de les operacions. 

25 de maig del 2019. El Barça cau a la final de la Copa del Rei davant d’un sorprenent València que torna a tocar el cel al coronar-se amb un títol en una temporada en què, a més, aconsegueixen classificar-se per la Champions. Tres anys i mig després, bona part dels artífexs d’aquell equip es tornaran a veure les cares al Camp Nou, tot i que amb rols i interessos ben diferents. I és que, no fa massa, els actuals arquitectes dels primers equips i dels planters del Barça i de l’Espanyol formaven part d’un equip de treball que va aconseguir rescatar el València de la mediocritat esportiva que vivia.