“Res de preguntes sobre l’edat, per favor”. L’advertència es repeteix abans de les entrevistes amb Isabelle Huppert (París, 1953), però és innecessària: als 72 anys, la gran diva del cinema francès manté una vitalitat i una inquietud admirables que queden paleses a La viatgera, la seva nova col·laboració amb el director coreà i heroi de la cinefília Hong Sang-soo, amb qui ja havia treballat a En un altre país (2012) i La càmera de Claire (2017). En el film, que s’estrena aquest dimecres, Huppert recorre Corea del Sud oferint classes de francès amb un mètode d’aprenentatge tan desconcertant com els seus intents de flirteig amb els alumnes. “M’ho vaig passar molt bé en aquestes escenes, són molt divertides”, reconeix l’actriu.

El realitzador sud-coreà Hong Sang-soo, autor de joies com La novel·lista i la seva pel·lícula, continua sent el més productiu mestre del cinema actual amb les seves pel·lícules de logística i narrativa mínima. El nostre dia tracta de dos artistes consagrats: un poeta veterà i una actriu de mitjana edat reben cadascú un aspirant a artista que els demana consell. Les preguntes dels visitants els obliguen a afrontar els seus respectius dilemes vitals. Ella pensa en deixar l’actuació; ell està abatut per un problema cardíac que l’empeny a deixar el tabac i l’alcohol.

El cinema de Christian Petzold sol treballar a partir de referents que no s’esmenten de manera directa, però que habiten les imatges com espectres. A El cielo rojo, la més sorprenent (i, potser, també la millor) pel·lícula del cineasta alemany, el punt de partida és l’enganyosa lleugeresa dels films estiuencs tal com els entenia Éric Rohmer. O sigui, com un marc on deixar al descobert les inseguretats i seguir les energies que acosten i allunyen els personatges. En aquest cas, tres homes i una dona joves que coincideixen durant uns dies en una casa al bosc i que experimenten variacions i fluxos en els seus vincles i afectes. Tots excepte en Leon, un escriptor capficat a acabar la seva segona novel·la que bloqueja amb paraules esquerpes les invitacions a l’espontaneïtat, sobretot quan aquestes venen de la Nadja, la seva accidental companya de peripècies.

Els germans cineastes David i Nathan Zellner es van criar fascinats per les històries sobre el Bigfoot (o Sasquatch), aquell homínid salvatge i quasi mitològic que, suposadament, campava discretament pels boscos més recòndits del nord-oest americà. La ciència no ha pogut confirmar mai l'existència d'aquest animal de llegenda, així que els Zellner han decidit estudiar-lo pel seu compte amb les seves armes: la ficció i el cinema. Sasquatch sunset, que aquest dilluns s'ha presentat a la Berlinale, segueix les peripècies d'un petit grup de Bigfoots al llarg d'un any, sense diàlegs que no siguin guturals i assumint sempre la perspectiva dels animals. Són 90 minuts de grunyits, sexe i merda, una immersió total en l'experiència Bigfoot que oscil·la entre el cinema antropològic a l'estil de Jean-Jacques Annaud (La recerca del foc i L'ós en són referents clars) i la broma portada massa lluny.

[Podeu consultar les projeccions en català en aquest enllaç.]

Fa anys que els paisatges accelerats de les grans urbs van desaparèixer del cinema del prolífic Hong Sang-soo. L’autor de Nit i dia s’ha replegat en altres espais, com si busqués retratar un altre món (de llibreries i cafeteries petites i solitàries, de barris amb baixa densitat de població) d’una altra manera, a través d’equips mínims i tecnologia portàtil. També empra unes convencions pròpies, ja conegudes: hi abunden les trobades per atzar, els llargs diàlegs etílics i els personatges dedicats a la creació.