Quan tenia dos anys, un dia que els pares eren a Londres i l'àvia el cuidava, Jaume Claret Muxart (Sant Cugat, 1998) es va electrocutar remenant un endoll. “Em va travessar la llum –explica el cineasta–. I és la primera imatge que recordo, un cercle com de dibuixos animats. Té certa gràcia perquè he acabat fent cinema, que és l’art de la llum”. Sigui o no per aquella fiblada elèctrica original, en el cinema de Claret Muxart hi ha inquietud i tremolor, però sobretot una intensitat plàstica que s’aprecia en les imatges rodades en 16 mm d’Estrany riu, l’opera prima que aquest jove director (26 anys) estrena divendres.

No tenia ni deu anys i Nausicaa Bonnín ja havia pujat a un escenari. Coses de ser filla d'un dels popes del teatre català de la segona meitat del segle, l'enyorat Hermann Bonnín. Però no sempre ha estat fàcil la seva vida com a actriu. Ara, quan frega la quarantena, porta uns anys pletòrics. Acaba de fer de Hedda Gabler i de participar en la sèrie Això no és Suècia; d'aquí a uns mesos estrena les pel·lícules La infiltrada i Molt lluny. I aquest estiu roda amb Javier Ruiz Caldera i se'n va al Danubi a seguir treballant. Poca broma.

No tenia ni deu anys i Nausicaa Bonnín ja havia pujat a un escenari. Coses de ser filla d'un dels popes del teatre català de la segona meitat del segle, l'enyorat Hermann Bonnín. Però no sempre ha estat fàcil la seva vida com a actriu. Ara, quan frega la quarantena, porta uns anys pletòrics. Acaba de fer de Hedda Gabler i de participar en la sèrie Això no és Suècia; d'aquí a uns mesos estrena les pel·lícules La infiltrada i Molt lluny. I aquest estiu roda amb Javier Ruiz Caldera i se'n va al Danubi a seguir treballant. Poca broma.

Dos desconeguts es troben i tenen una cita romàntica (o no) en una Barcelona de postal. Aquest era i és el punt de partida de Cites, una de les sèries més populars de TV3, que ara ha decidit recuperar la ficció canviant-li el títol per Cites Barcelona. La nova temporada, que s'estrena aquest dilluns a les 22.00 h, manté elements de les entregues anteriors, com l'amor i els pisos espectaculars que pocs barcelonins poden pagar, però arriba amb polèmica al voltant de la llengua: el projecte és compartit entre TV3 i Amazon i la sèrie ara és bilingüe (les dues primeres temporades eren íntegrament en català). La versió que es veurà a TV3 serà doblada al català, tot i que els espectadors també tindran l'opció de veure-la en versió original triant l'emissió en dual.

Àlex Rigola torna a la caixa de fusta on, ja fa quatre anys, va estrenar el seu homenatge a Pasolini (Who is me Pasolini) i on, posteriorment, va aixecar una versió de l’Oncle Vània de Txékhov. Una caixa de fusta de pi amb unes graderies per a només 88 espectadors i un miniescenari per als cinc intèrprets encarregats d’evocar el drama d'Ibsen. Uns intèrprets que ja són dins la caixa quan el públic hi accedeix i saluden els que coneixen i els que no. No són els personatges sinó els actors i les actrius amb els seus noms i cognoms. Així que no sentirem parlar a Hedda Gabler sinó a Nausicaa Bonnín, ni al seu marit Jorgen Tesman sinó a Joan Solé, ni a Thea sinó a Miranda Gas, ni al jutge Brack sinó a Marc Rodríguez, ni a l’escriptor alcohòlic Ejlert Løvborg sinó a Pol López.