A la primera presentació de la novel·la Permagel (Club Editor, 2018), d'Eva Baltasar, pràcticament no hi havia ningú. "Va ser un acte demolidor. Després vam anar a sopar els quatre que érem allà", explica la periodista Natza Farré, que es va encarregar de conduir aquell acte. Vuit anys després, la novel·la s'ha convertit en tot un fenomen editorial i ha traspassat el camp literari: l'Espai Texas estrena l'adaptació teatral del llibre dirigida per Victoria Szpunberg i protagonitzada per Maria Rodríguez Soto. L'espectacle és una coproducció de Dagoll Dagom –l'últim de la companyia– i Barc, i es pot veure fins al 28 de juny. Permagel relata la història d'una dona aferrada a la lectura i el sexe que, a través dels seus pensaments i de la realitat, s'endinsa en el desig lèsbic, el suïcidi i la maternitat. "És una comèdia incòmoda, una obra inclassificable. Té un pessimisme lúcid i lúdic alhora i conté altes dosis de dolor que connecten amb el nostre present", afirma Szpunberg.

"He tret el cap a la sala i m’ha envaït una sensació de pudor", em confessa l’Eva Baltasar als camerinos del Teatre Texas, on s’ha refugiat per no molestar el públic que justament ve a una presentació... d’Eva Baltasar. Abans de l’acte, el teatre ha muntat una Festa de Lectura Silenciosa per celebrar l'estrena de la versió teatral de Permagel, adaptada i dirigida per Victoria Szpunberg amb Maria Rodríguez Soto de protagonista. "Llegir sol ser un acte solitari i íntim", diu l'autora, però el fet de fer-ho en grup li dona un aire "una mica catedralici, monàstic, un puntet sagrat". Fins i tot la seva editora, Maria Bohigas, entra de puntetes a la sala, on a primera fila hi ha la productora i sòcia del Texas, Anna Rosa Cisquella, abduïda llegint. Permagel serà l’última coproducció de Dagoll Dagom; no va ser Mar i cel.

Peixos, la cinquena novel·la que Eva Baltasar (Barcelona, 1978) publica a Club Editor, explica la història d'amor, tan apassionada com destructiva, entre dues dones. La primera és escriptora i és qui ens narra el seu periple de fascinació, angoixa, por i fugida de l'amant. La segona, que es diu Victòria, ven paperines de peix en mercats ambulants i viu en una casa que recorda aquelles mansions gòtiques on tot és possible. Traduïda a una vintena de llengües i finalista del premi Booker amb Boulder, Baltasar és una de les autores més internacionals de la literatura catalana. Amb Peixos confirma, una vegada més, la singularitat, potència i lirisme de la seva proposta.

La novel·la Permagel (Club Editor, 2018) d'Eva Baltasar serà una obra de teatre dirigida per Victoria Szpunberg i protagonitzada per Maria Rodríguez Soto. Aquesta és la gran aposta de la temporada de l'Espai Texas, un espectacle que adaptarà la mateixa Szpunberg amb Albert Pijuan i que s'estrenarà el 8 d'abril. "Estic molt contenta i molt encuriosida. Deixo anar la protagonista de Permagel, vull veure quines coses seves encara no conec i descobriré", ha afirmat Baltasar durant la presentació de la temporada del Texas. Publicada el 2018, la novel·la es va convertir en un fenomen literari i va endur-se premis com el Llibreter i el premi Ojo Crítico de narrativa.

El Gremi de Llibreters de Catalunya ha publicat una nova llista de llibres més venuts aquest Sant Jordi. Si dimarts al vespre només mencionaven "la tendència dels llibres més venuts", ara ofereixen una nova versió, amb els cinc títols amb més demanda durant tota la jornada d'ahir i en les mateixes categories: ficció en català, ficció en castellà, no-ficció en català, no-ficció en castellà, literatura infantil i juvenil en català i en castellà. Una de les principals novetats d'aquesta nova llista és l'entrada, al cinquè lloc, de La germandat de l'àngel caigut, de Jaume Clotet, la desaparició de Blackwater, de Michael McDowell –tant en català com en castellà– i l'entrada de la novel·la El niño, de Fernando Aramburu, a la categoria de ficció en castellà. Dilluns 29 d'abril, el Gremi de Llibreters de Catalunya farà pública la llista definitiva un cop s'hagin incorporat al sistema les vendes de les parades al carrer. Les llistes s'ampliaran a deu títols per categoria.

Des de fa algunes setmanes, quan les porto a la butxaca, acaricio les claus de casa. És culpa de l'Eva Baltasar i una mica, també, de la Victoria Szpunberg, però a la dramaturga la responsabilitzo més d'estar-me plantejant, molt seriosament, de portar un ganivet a la bossa. Szpunberg és l'autora i directora de L'imperatiu categòric, que es fa al Teatre Lliure de Gràcia, aquest muntatge del qual no voleu sentir més meravelles si no en teniu entrades. Heu de saber, però, que Arola n'ha publicat el text, que us recomano amb entusiasme. A mi em va interpel·lar molt, i de seguida vaig sentir l'obra com una mena de germana d'Ocàs i fascinació, l'última novel·la de l'Eva Baltasar. Segurament, perquè la intempèrie les habita (mai millor dit) totes dues.

Vejam com m’ho faig, això. Llegeixo a l’Ara Llegim la crítica literària sobre l’últim llibre d’Eva Baltasar, a càrrec d’Àngels Cabré, que també és escriptora. Dirigeix l’Observatori Cultural de Gènere, que, pel que veig, està dedicat a impulsar la presència de dones en la cultura. Suposo que no qualsevol dona. El titular de la crítica és dels més terrorífics que he llegit en molt temps: “El fracàs d’Eva Baltasar”. Vaja. No ho percebia així, esclar. Però és que a ella, la crítica, no només no li agrada l’últim llibre, sinó que li esmena tota l’obra. La primera novel·la li va semblar “suggeridora però deficitària”. La segona la “va defraudar”, i la va “sobtar moltíssim que fos finalista del premi Booker” fins al punt que “vaig resar perquè no l'hi donessin” perquè “li haurien fet un mal servei a l’autora”. Em sembla que la Baltasar li ha d’agrair aquest gest cristià. Jo, esclar, resaria per altres coses, a la vida, però sempre hi ha algú que t’ha de salvar de tu mateixa. La tercera novel·la, ella “no l’hauria publicat”, perquè és fallida. També troba que és una “versió dolenta” d’Un amor, de Sara Mesa. I l’última (que gràcies a Déu no se l’ha copiat de ningú) “no millora el balanç anterior sinó que l’empitjora”. O sigui, millor que no existís la Baltasar. Ho ha fet tot malament.

Quan Eva Baltasar (Barcelona,1978) va publicar la seva primera novel·la, Permagel, em va semblar suggeridora, encara que deficitària, tot i que no més que la majoria de primeres novel·les, gairebé sempre coixes d’alguna pota. Hi havia elements que la feien atractiva, entre d’altres el tractament de la feminitat des dels marges i una llengua poèticament esmolada. La segona, Boulder, em va defraudar i em va sobtar moltíssim que fos finalista del Premi Booker, fins al punt que vaig resar perquè no l'hi donessin: li haurien fet un mal servei a l’autora. Pel que fa a la tercera, Mamut, jo sincerament no l’hauria publicat, perquè és una novel·la fallida: una versió dolenta d’Un amor, de Sara Mesa.

La protagonista d'Ocàs i fascinació (Club Editor, 2024) no té nom i està sola al món. El dia que la propietària del pis on lloga una habitació li diu que té 48 hores per buscar-se un altre lloc s'adona que està condemnada a passar una temporada al carrer. Aquest és el punt de partida de la nova novel·la d'Eva Baltasar (Barcelona, 1978), que planteja al lector un món en què l'única sortida a l'ofec provocat pel capitalisme salvatge és la bogeria. Finalista al premi Booker l'any passat gràcies a la traducció anglesa de Boulder (2020), Baltasar continua instal·lada en una etapa creativa enlluernadora. La nova novel·la posarà a prova més d'un lector, però si s'esforça per anar més enllà d'una lectura estrictament realista, desxifrarà l'inquietant mètode de la protagonista per assolir la pau interior.

"Amic meu, com podem anar al bosc dels cedres? Aquest és un camí que no s’ha d’agafar, aquest és l’home que no s’ha de mirar", llegeix l'escriptora Eva Baltasar al telèfon. Aquesta cita del Poema de Gilgamesh (Adesiara), el llibre que recomana per a l'estiu, obrirà la seva pròxima novel·la, revela. La lectura la deixa pensativa. "És una invitació. Per a mi, el bosc és el paradís. Sents el perfum del Mediterrani delitós que et convida a un camí que no s'ha d'agafar i que crec que estem seguint tots i que pot acabar en precipici. Estem exhaurint els recursos del nostre hàbitat, som una espècie destructiva", diu l'autora de Permagel, Boulder i Mamut (Club Editor). Ella hi veu això, però, de fet, té "múltiples interpretacions": "Et pots fer els versos teus, mirar-t'hi a través. La poesia té això".

"Com és, estar amb una dona?", pregunta a la protagonista de Permagel (Club Editor) la seva germana, que havent entès que el que vol saber és com follen, respon amb una comparació amb Pollock: "Impulsiu i senzill com el dibuix d’un nen" però amb "la magnitud de vida concentrada en el procés".

“Et penses que ets el rei del mambo, que tothom està esperant el teu llibre, però llavors surt i ningú se n’assabenta i, els que se n’assabenten, troben que pse...” Aquest que, l’any 2017, m’explicava això, sí que és, en realitat, un dels reis del mambo de la literatura catalana: Jaume Cabré. En conversa a casa seva per a un programa del canal 33, parlàvem de la importància que té per a ell poder treballar amb temps. La frase del començament fa referència als seus inicis, quan –m’explicava– tenia moltes ganes de publicar, i molta pressa; una impaciència pròpia de l’edat. Fins que, un dia, va rellegir un llibre seu que ja havia sortit i li va semblar que hi havia moltes coses que no funcionaven. Des de llavors, es van acabar les presses i s’ho va agafar tot d’una altra manera: “Ningú espera res. L’únic que podria posar-me pressa és l’editor, i tampoc ho farà, perquè no li convé”.

I enhorabona també a Club Editor, Foyles i Julia Sanches, editorials en català i anglès i traductora de Boulder, respectivament. Algunes obvietats sobre l'excel·lent notícia que Boulder, d'Eva Baltasar, hagi estat finalista (shortlisted, diem ara, perquè es veu que ens falten anglicismes) de l'International Booker Prize. Primera: el fet d'haver arribat a formar part d'aquesta tria ja és, com deia la mateixa autora, un èxit en si mateix. Segona obvietat: el fet de no haver-se endut finalment el guardó no fa de Boulder una novel·la menys rellevant ni d'Eva Baltasar una autora menys important del que són (ho dic pels haters, un altre anglicisme, que mai falten). Tercera obvietat: el reconeixement internacional a una autora en català, com Eva Baltasar, és un èxit personal per a ella, però també un èxit col·lectiu per a la literatura catalana, que cal valorar.

La gala del Booker Internacional a Londres va ser "una gran festa", tot i que Eva Baltasar i la seva Boulder no s'emportessin el prestigiós guardó que s'atorga a novel·les traduïdes a l'anglès. "No guanyar el premi no ho va deslluir", afirma l'escriptora barcelonina, que diu que el fet d'arribar a l'última ronda de finalistes "ha donat molta visibilitat als escriptors catalans".

Per començar, anotem una altra aparició internacional brillant de la literatura catalana.

Eva Baltasar es queda a un pas de l’International Booker Prize. Ha sigut Time shelter, de Georgi Gospodinov, i no Boulder, la novel·la que s’ha endut el guardó aquest dimarts a l’Sky Garden de Londres, on l’escriptora barcelonina s’ha traslladat amb expectació amb la seva editora Maria Bohigas (Club Editor) per unir-se a la cerimònia juntament amb la traductora a l'anglès, la brasilera Julia Sanches.

Des que es va crear el premi Booker International el 2005, cap obra escrita en català havia estat mai escollida a la longlist. Boulder, d'Eva Baltasar, és la primera que ho aconsegueix. Publicada el març del 2020, la novel·la pot presumir de diverses fites: haver venut més de 20.000 exemplars només en català, haver guanyat el premi Òmnium de novel·la, haver estat traduïda a set llengües –entre les quals hi ha l'alemany, l'italià i el francès– i ser finalista del premi Les Inrockuptibles 2022.

Les expectatives d'aquest Sant Jordi són molt altes. És la diada del retorn a la normalitat després del parèntesi obligat a causa de la pandèmia, que es va obrir el març del 2020. Tornen les parades als carrers sense recintes perimetrats. La mascareta no serà obligatòria i les firmes de llibres no requeriran mesures de protecció extremes. L'ambient deixarà de fer olor de gel hidroalcohòlic i es deixarà impregnar, com abans, del perfum de les roses. La gran amenaça d'aquest 2022 no és diu covid, sinó la possibilitat de xàfecs a bona part de Catalunya, sobretot al matí i al migdia.

Ara que s’acosta el 8-M es parlarà de nosaltres. De la desigualtat que patim i de la violència que se’ns exerceix. S’ompliran taules rodones i tindrem, a tot estirar, un mes de protagonisme, tirant a relatiu perquè no sembli excessiu. Que després hi ha homes que s’enfaden. Continuen sent majoria en els àmbits de tot tipus de poder però encara protesten. És el que fan els mals hàbits. Que t’acaba semblant que la teva mirada és l’única possible. Sembla impossible, però és així. Nosaltres, de nosaltres, en parlem cada dia. Celebrem col·lectivament un èxit editorial com el de l’Eva Baltasar, que ha sabut mantenir una trilogia amb una expectació i un resultat extraordinaris. Acaba d’aparèixer el seu Mamut i amb qui ja se l’ha llegit voraçment comentem la jugada i el comparem amb els dos llibres anteriors, Permagel i Boulder. Decidim quin ens ha agradat més entre una tria impossible. És absurd. No competeixen entre ells, com tantes altres coses no haurien d’entrar en competició. És boníssima, la Baltasar. No és l’única. Però com més n’hi hagi, millor per a tothom. No cal fer un pòdium. Ni hauríem de reclamar un espai als homes com si el que hi ha no ens fos propi. Cal un lloc compartit. En igualtat de condicions. L’Eva Baltasar és boníssima perquè a través de la seva literatura ens porta a uns llocs incòmodes dels quals no volem sortir. Són llocs que reconeixem perquè els hem trepitjat d’alguna manera o altra, per més extrems que semblin. Ens remou diferent de com ho fan les escriptures més òbvies. La seva és breu. Concisa. És una de les seves grans virtuts. Escriu una manera d’estar al món que enganxa. Escriu el que li ve de gust sense fer concessions. Perquè estem envoltats de persones que en fan constantment, per les raons que sigui i totes comprensibles i sovint, inevitables. Perquè nosaltres mateixes segurament també en fem moltes més de les que voldríem. Sigui com sigui i com va dir la directora Carla Simón després de guanyar l’Ós d’Or de Berlín, les dones “som la meitat del món, hem d’explicar la meitat d’històries”.