Durant el recent Festival de Sitges, J.A. Bayona confessava la seva admiració absoluta per l'últim treball de Hayao Miyazaki, El chico y la garza, que s'estrena aquest divendres. “És un director que no pot separar la seva vida de les seves pel·lícules –afegia–. A través dels seus contes infantils es filtren sempre les seves angoixes”. I així és: no és difícil llegir en clau autobiogràfica el personatge de l'ancià creador d'universos que busca un hereu per donar continuïtat al seu llegat, conscient que el temps se li acaba i que el seu món està a punt d'ensorrar-se. És la metàfora perfecta d'un Studio Ghibli que fa temps que s'aguanta amb pinces i que té en Miyazaki la seva gran fortalesa i, alhora, la gran debilitat: l'anunci de la seva retirada el 2013, després d'estrenar El vent s'enlaira, va estar a punt de suposar el final de la companyia, que només va tornar a l'activitat quan el director va fer marxa enrere i va emprendre el projecte que acabaria sent El chico y la garza.

Els millors paisatges del cinema japonès contemporani no els trobem a les pel·lícules d’Hirokazu Kore-eda, ni a les de Ryusuke Hamaguchi, ni a les de Naomi Kawase, sinó als anime de Makoto Shinkai. Mentre molts dels seus compatriotes semblen haver fet un gir cap als espais interiors i haver perdut interès en els escenaris naturals, resulta admirable l’esforç i el detall amb què els seus films dibuixen camps, muntanyes i carrerons. Shinkai estima l’aire i la llum de les illes nipones, però, sobretot, es preocupa per la seva fragilitat, per com n’estan de permanentment cercades pel cataclisme. Aquesta idea travessava de principi a fi les seves obres de consagració internacional, Your Name i El temps amb tu, però mai havia resultat tan explícita com a Suzume. El film té com a protagonista i personatge titular una adolescent que va perdre la mare en el terratrèmol i posterior tsunami que va provocar la catàstrofe nuclear de Fukushima el 2011 i que, de manera atzarosa, es veurà obligada a abandonar el seu poble a l’illa de Kyushu per recórrer el país i tancar les portes per on es filtra l’energia letal d’una altra dimensió.

Una de les fites històriques en el reconeixement de l'anime japonès com un dels llenguatges més potents del cinema contemporani és l'Ós d'Or que El viatge de Chihiro va guanyar el 2002 a la Berlinale –ex aequo amb Sunday bloody sunday–. I tot i que un anime no ha tornat a guanyar el premi gros d'un gran festival de cinema, no resulta estrany veure animes en competició a festivals com Venècia o Canes. Tanmateix, a Berlín han hagut de passar més de dues dècades per tornar a veure'n un competint a la secció oficial. Es tracta de l'esplèndida Suzume, de Makoto Shinkai, el director japonès més taquiller dels últims anys, amb tres títols entre les 15 pel·lícules amb més recaptació de la història del Japó. La més popular és el superèxit Your name, només superada per Titanic, Frozen, Els guardians de la nit i, esclar, El viatge de Chihiro.