BarcelonaAguas tranquilas és la segona pel·lícula estrenada a Catalunya de Naomi Kawase, cineasta japonesa amb una obra personal i poètica de ficcions biogràfiques i documentals. A la pel·lícula entrelliga la relació d’una parella adolescent i la mort de la mare d’un d’ells per parlar del cicle etern de la vida i la mort.
Lluís Miñarro és un dels productors del film. Com es van conèixer?
Vam coincidir en un festival mexicà, tot i que ja m’havia contactat abans al Festival de Sant Sebastià. Sempre vaig tenir la sensació que tindríem una gran connexió, i així va ser.
L’illa Amami Oshima i els rituals de la seva gent tenen molta importància al film. Què la va dur allà?
És l’illa on, d’adolescent, havia viscut la meva mare biològica. La vaig visitar buscant les meves arrels i em van fascinar les seves tradicions. El mar, a més, era per a mi un element desconegut i enigmàtic. La seva profunditat m’inspirava la mort, però en superar aquesta por vaig descobrir un món submarí ple de vida.
A Canes va dir que aquesta pel·lícula havia canviat la seva vida personal i professional. Per què?
Fa dos anys va morir la meva mare adoptiva. Ella era qui m’unia a Nara, on he rodat moltes de les meves pel·lícules. Va ser un punt d’inflexió que em va fer reflexionar sobre aquest món i el de més enllà. D’alguna manera, em vaig desconnectar de tot. Però rodar Aguas tranquilas m’ha tornat la possibilitat d’expressar-me i connectar amb la realitat.
L’escena de la mort de l’Isa és plena de bellesa, música i alegria. És com si volgués qüestionar les idees que s’acostumen a associar a la mort.
La mort no és un esdeveniment necessàriament negatiu, és una extensió de la vida, pensar en ella com un final és pessimista. I m’agrada la càlida sensació d’acolliment de l’eternitat. Als que ens quedem ens deixa solitud, però això ens porta cap a la tendresa. Al cap i a la fi, el sol i la lluna continuen sortint cada dia. Amb el film he volgut expressar la grandesa de la naturalesa.
Després de la tragèdia de Fukushima, ¿la relació del Japó amb la naturalesa ha canviat en res?
Penso que no. Els japonesos som conscients de l’amenaça que pot suposar i això ens inspira humilitat.
Amb Isaki Lacuesta va mantenir una correspondència en forma de film. Com va ser l’experiència?
Va ser una experiència estimulant trobar un llenguatge comú entre dos cineastes que pertanyen a cultures diferents i parlen idiomes diferents. M’encantaria repetir-la amb més directors.
