Si a algú, a mitja projecció d'aquesta pel·lícula, li ve al cap el pensament intrusiu que si, en lloc d'Eddington, el poble que hi surt es digués Springfield i, en comptes d’un film, això fos un episodi d'Els Simpson tot plegat tindria més gràcia, poca cosa hi hauria a rebatre. Perquè com a comèdia negra sobre els comportaments dels ciutadans rasos nord-americans en situacions concretes, Eddington justeja. I, compte, perquè encara seria una analogia benèvola. Si en lloc de la perspectiva de la sàtira es vol valorar la nova pel·lícula d’Ari Aster com a al·legoria dels Estats Units a partir dels successos que tenen lloc al microcosmos d’un poble petit, tal com ha fet, per exemple, John Sayles en repetides ocasions (Lone star, La terra promesa, Silver City…), llavors la comparació seria sagnant.

Aparentment Materialists [Materialistes], la pel·lícula de Celine Song protagonitzada per Pedro Pascal, Dakota Johnson i Chris Evans que s’estrena als cinemes el 14 d’agost, explica un triangle amorós entre tres persones molt atractives però de diferent classe social. La protagonista, la Lucy (Dakota Johnson), treballa en una empresa de cites, i es debat entre millorar econòmicament i socialment, a través d’un matrimoni amb el Harry (Pedro Pascal), o quedar-se amb el seu amor de joventut, el John (Chris Evans), que malviu en un apartament compartit. En el món de la Lucy, el somni americà ha estat definitivament aniquilat: l'única manera d'ascendir econòmicament o aconseguir seguretat econòmica ja no és a través dels mèrits, sinó del matrimoni.

Era un pecat. Que Marvel no hagués estat capaç de fer una versió cinematogràfica amb cara i ulls dels 4 Fantàstics era imperdonable. Cap versió (tronades, com la produïda per Roger Corman el 1994, o toves, fallides i lletges com les dirigides per Tim Story i Josh Trank al segle XXI) feia justícia a la grandesa d’aquesta família de superherois que eren el rovell de Marvel, la pura essència del poder encisador dels còmics de grapa. Al final, el més semblant que hi havia en cinema als 4 Fantàstics era… Els increïbles, que no era ni de Marvel ni eren ells, però era una família amb superpoders amb gairebé el mateix carisma que la unitat formada per Reed Richards, Ben Grimm i els germans Sue i Johnny Storm.

Pedro Pascal lidera Els Quatre Fantàstics en la seva tornada a la pantalla gran. L’actor xilè torna al cinema fent de Míster Fantàstic, el líder de l'equip de superherois de Marvel, un paper que "li va costar una llimonada", tal com ha explicat en roda de premsa a Berlín.

L'enfrontament entre Pedro Pascal i J.K. Rowling per les opinions trànsfobes de l'escriptora ha pujat de nivell i ja és una guerra oberta. "Els abusadors em posen malalt", ha dit Pedro Pascal en una entrevista a Vanity Fair referint-se a l'autora de Harry Potter. L'actor, que protagonitza la portada i una entrevista en profunditat en l'última edició de la revista, ha aprofitat l'ocasió per refermar-se en la defensa dels drets de les persones trans.

Un dels grans temes del món actual és com la polarització ideològica de la política s’està traslladant cada vegada més a la vida quotidiana i posa en risc la convivència, sobretot en una societat armada fins a les dents com la nord-americana. En aquesta direcció apunta Ari Aster a Eddington, el debut en la competició oficial del Festival de Canes del director d’Hereditary (2018) i Midsommar (2019), que després de ser aclamat com a mestre del terror modern en els seus primers films sembla decidit a ampliar registres. Ja ho va fer en la dislocada comèdia existencial Beau té por (2023) i repeteix la jugada a Eddington imprimint un to obertament satíric i misantròpic a la història, que segueix un xèrif més aviat sapastre (Joaquin Phoenix) i amb un matrimoni disfuncional en el seu enfrontament amb l’alcalde de la seva ciutat durant els inicis de la pandèmia de coronavirus.

Fa uns anys, Nick Cave va escriure el guió per a una seqüela de Gladiator (2000) a petició de Russell Crowe. En aquesta, el protagonista tornava d’entre els morts per ordre dels déus romans, amb la missió de liquidar un tal Jesucrist. Sens dubte, hauria sigut una pel·lícula ben diferent d’aquesta Gladiator II que Ridley Scott ha dirigit un quart de segle després de l’oscaritzada primera part. Al film, el personatge de Crowe és un record heroic del passat, però el seu esperit es transfereix a la figura de Paul Mescal, que encarna un guerrer d’origen misteriós, venut com a esclau en una Roma que es troba sota els designis dels dements emperadors germans Geta i Caracal·la.

Rebre un premi en general desemboca en un estat d'eufòria, més desenfrenat o bé contingut. Una sensació ben diferent és la que va experimentar Pedro Pascal els primers instants després de ser guardonat com a millor actor als premis SAG. Després de sentir ressonar el seu nom al Shrine Auditorium and Expo Hall de Los Angeles diumenge al vespre, l'actor de The last of us va canviar la cara i, desconcertat, va pujar a l'escenari. La primera declaració amb el premi SAG en mà va ser reveladora: "Això és un error per diversos motius, vaig una mica borratxo".

Pedro Almodóvar li ha agafat el gust a rodar curts. Primer va ser el caprici pandèmic de La voz humana, amb Tilda Swinton recitant un monòleg inspirat en un text teatral Jean Cocteau. Ara, deu dies després de presentar-lo a Canes, el manxec estrena als cinemes un nou curt, Extraña forma de vida, una personal aproximació al western amb Ethan Hawke i Pedro Pascal interpretant un xèrif i el seu antic amant, que es retroben després d’anys sense veure’s. "Tret d’algunes excepcions com Johnny Guitar, el western és un gènere molt masculí –explicava el director fa uns dies a Canes–. Estic segur que en aquest territori devia sorgir el desig entre homes, ja fossin pistolers o cowboys, però jo no ho he vist mai en el cinema, així que em semblava que era un terreny per explorar".

Fa un parell de dècades, uns productors nord-americans van oferir a Pedro Almodóvar dirigir una pel·lícula a partir del conte d'Annie Proulx Brokeback mountain sobre la relació homosexual entre dos cowboys. El manxec va rebutjar l'oferta i el projecte va acabar a les mans d'Ang Lee. En una de les escenes, quan ja fa una pila d'anys que els dos cowboys es veuen d'amagat de les seves famílies, un d'ells (Jake Gyllenhaal) li proposa a l'altre (Heath Ledger) d'anar-se'n a viure junts. “I si tu i jo tinguéssim un ranxo en algun lloc amb un grapat de vaques? Seria una bona vida”, li diu. Però Ledger s'hi nega. “Dos homes vivint junts? Ni parlar-ne”.

Per als qui no hem jugat mai al videojoc que inspira la sèrie The last of us, el desenvolupament de l'últim episodi de la primera temporada resultava tot un enigma. Les persones que sí que coneixen el videojoc asseguren que la sèrie és molt fidel a la seva font d'origen, també en la conclusió. La finale del nou èxit de la HBO, que s'ha estrenat aquest dilluns, dota de sentit totes les decisions que s'han pres al llarg dels vuit episodis anteriors, alhora que deixa preparada la segona entrega. Tanmateix, no gosa generar incomoditat, d'aquella que et remou per dins i encén debats, al voltant del dilema moral que marca l'últim tram del camí d'en Joel (Pedro Pascal) i l'Ellie (Bella Ramsey) per sobreviure en aquest món postapocalíptic: ¿quin sacrifici estaríem disposats a acceptar per salvar la humanitat?