Cineasta. Ha inaugurat el Festival de Venècia amb la pel·lícula 'Madres paralelas'
Cultura 02/09/2021

Pedro Almodóvar: "No entenc per què la truita de patates no està al mateix nivell que l’hamburguesa i la pizza"

3 min
Pedro Almodóvar a Venècia.

VenèciaEl dia després d’inaugurar la Mostra de Venècia amb Madres paralelas, Pedro Almodóvar (Calzada de Calatrava, 1949) explica a l'ARA detalls sobre el vessant humanista i el to sobri d'aquest melodrama en què aborda el drama dels familiars de les víctimes desaparegudes durant la Guerra Civil.

Crida l’atenció que a Madres paralelas no hi hagi personatges maquiavèl·lics. Es percep el seu interès per comprendre’ls a tots.

— Crec que és el resultat natural d’haver fet 70 anys i d’haver dirigit ja 22 pel·lícules i mitja. Des de Julieta [2016], noto que estic explicant un altre tipus d’històries, més contingudes en el to i més centrades en el dolor interior dels personatges. En aquest sentit, no m’imagino un patiment més interior que el de la Janis a Madres paralelas (el personatge de Penélope Cruz), que viu amb angoixa l’encàrrec que li ha fet l'àvia de trobar el besavi, assassinat durant la Guerra Civil. A més, la lluita del personatge per conquerir una certa veritat col·lectiva, vinculada a la memòria històrica, entra en conflicte amb l'absència de veritat que germina en la seva vida quan neix la seva filla i comença a tenir dubtes sobre la identitat del nadó. Amb drames tan interiors no necessitava dolents.

¿És la interiorització del drama el que l’ha portat a fer una pel·lícula sòbria?

— Alguns elements de Madres paralelas, com la coloració dels escenaris i el vestuari, no són diferents dels d’altres pel·lícules meves. La diferència són el relat i la direcció dels actors. Hi ha certes escenes amb Penélope Cruz, Milena Smit i Aitana Sánchez Gijón que podrien ser molt lacrimògenes, però m’he esforçat per drenar el dramatisme de les actuacions. Volia que elles fossin seques, i alhora molt directes. Val a dir que, per a les actrius, és molt dur haver de submergir-se en el dolor d’aquests personatges durant mesos. Cap al final del rodatge, li vaig dir a la Penélope que no patís tant, però ella em va recordar la meva manera de patir en els rodatges, com un energumen, de vegades ofuscant-me per culpa de detalls nimis. Penso que és una qüestió neuròtica que, per sort, he aconseguit reduir en els rodatges de Dolor y gloria i Madres paralelas.

El drama de Madres paralelas és en els personatges, però també en la inoperància de l’estat espanyol a l’hora d’abordar la qüestió de la memòria històrica. És la seva pel·lícula més política?

— Considero que tot el cinema és polític. Les meves primeres pel·lícules eren obres pop, però estaven protagonitzades per dones amb una enorme autonomia moral, tant si eren monges com noies modernes o advocades. En el retrat d’aquestes dones hi havia un fort component polític. Més endavant, a Carne trémula [1997], quan vaig tenir la idea que el personatge de Liberto Rabal nasqués en una data infausta, vaig decidir que fos la nit de 1970 en què Fraga Iribarne va llegir, a Radio Nacional de España, les condicions de l’últim estat d’excepció de l'era franquista. Ara, amb Madres paralelas, volia explorar el deute moral descomunal que la societat espanyola té amb els familiars de les víctimes de la Guerra Civil que segueixen enterrades en fosses comunes. Feia temps que volia fer-ho, però no havia trobat la manera d’incloure-ho en una de les meves històries.

I què era diferent aquesta vegada?

— Quan em vaig posar a escriure Madres paralelas, i mentre la rodàvem, la qüestió de la memòria històrica no estava sortint als mitjans. Semblava un tema amortitzat políticament. Però la realitat és que hi ha milers i milers de famílies que segueixen buscant els seus desapareguts. Ara és la generació dels besnets la que està liderant la cerca. Afortunadament, fa un mes es va aprovar la llei de memòria democràtica, que penso que acabarà amb aquesta situació perquè per fi és l’administració la que assumeix el cost econòmic de les exhumacions. En aquest sentit, la diferència amb la tímida llei de memòria històrica que va aprovar Zapatero l’any 2007 és abismal.

Per acabar, m’agradaria dir-li com he gaudit amb les escenes de cuina de Madres paralelas, especialment amb la de la truita de patates. Potser aquesta és la seva pel·lícula amb més gent cuinant des de Qué he hecho yo para merecer esto (1984).

— És que estic intentant promocionar la cuina espanyola a nivell internacional! [riu]. De veritat que no entenc per què la truita de patates no està al mateix nivell que l’hamburguesa i la pizza. Jo intento posar-hi el meu granet de sorra. De fet, des de l’èxit de Mujeres al borde de un ataque de nervios [1988], pots demanar gaspatxo a la majoria de restaurants dels Estats Units.

stats