Cinema
Cultura 01/09/2021

El Festival de Venècia aplaudeix la memòria obstinada d’Almodóvar

Penélope Cruz protagonitza 'Madres paralelas', que aborda el drama de les fosses comunes de la Guerra Civil.

3 min
Aitana Sánchez-Gijón, Milena Smit, Pedro Almodóvar, Penélope Cruz i Israel Elejalde al Festival de Venècia.

VenèciaLa relació entre Pedro Almodóvar i la Mostra de Venècia passa per un moment dolç. Després d’una separació de 31 anys, des de l’estrena al festival italià de Mujeres al borde de un ataque de nervios fins al retorn del manxec al Lido per rebre un Lleó d’Or honorífic l’any 2019 , Almodóvar ha esdevingut una presència permanent al certamen cinematogràfic més antic del món. Si l’any passat la Mostra va posar la catifa vermella perquè el cineasta espanyol hi desfilés agafat de la mà de Tilda Swinton , protagonista del curtmetratge La voz humana, aquest dimecres el festival s'ha inaugurat amb l’estrena mundial de Madres paralelas, llargmetratge amb què Almodóvar aspira a endur-se un Lleó d’Or que aquest any entregarà el jurat presidit pel coreà Bong Joon-ho, el director de Paràsits. La perspectiva de victòria no sembla improbable donat que Madres paralelas es presenta com un sensacional melodrama que situa la intimista història de dues mares solteres, encarnades per unes magnífiques Penélope Cruz i Milena Smit, en el context d’una denúncia de la inoperància de l’estat espanyol a l’hora d’afrontar el drama de les fosses comunes de la Guerra Civil.

“La qüestió de la memòria històrica és un tema no resolt per la societat espanyola”, va afirmar Almodóvar poca estona després que Madres paralelas fos rebuda amb aplaudiments en la primera projecció del film per a la premsa internacional desplaçada a Venècia. “Tenim un deute moral enorme amb les famílies dels desapareguts a la Guerra Civil, molts dels quals segueixen enterrats en llocs indignes”, va assegurar el director manxec, que en una de les primeres escenes del seu nou film fa una referència directa a la política de caràcter gairebé negacionista implementada pel govern de Mariano Rajoy. “En relació amb uns pressupostos aprovats pel seu govern, Rajoy va afirmar, ple d’orgull, que no havia dedicat un sol euro a les polítiques de memòria històrica. Ho considero un insult superlatiu. Tenim l’avantatge que el cinema ens sobreviurà i que, gràcies a Madres paralelas, ell [Rajoy] estarà eternament vinculat a aquella frase tan nociva”, va rematar Almodóvar en to venjatiu.

Llum en la foscor

Val a dir que, malgrat els signes de desconcert sociopolític que puntuen el relat de Madres paralelas –també s’hi fa referència a una violació no denunciada per por a l’assetjament mediàtic–, Almodóvar acaba construint una pel·lícula conciliadora i esperançada, marcada per la disposició del cineasta a comprendre els motius i afliccions de tots i cadascun dels personatges. Una pulsió empàtica que es manifesta de manera particular en el retrat d’una feminitat heterogènia, en la qual caben tant les dones que decideixen entregar-se en cos i ànima a la maternitat com les que manifesten una absència d’instint maternal en favor d’una vocació artística (com li passa al personatge interpretat per Aitana Sánchez Gijón, mare del de Smit, una actriu de teatre a la qual veiem, dirigida per Julio Manrique, interpretant un monòleg de l’obra Doña Rosita la soltera, de Federico García Lorca).

Marcada per la sobrietat formal de què fa gala el cinema d’Almodóvar des de la magistral Dolor y gloria, Madres paralelas substitueix la idea del desig com a motor de la ficció almodovariana per la cerca de diferents formes de veritat. D’una banda, trobem la noció de veritat natural, que aflora en els ferms vincles que uneixen les mares de la pel·lícula amb les seves filles biològiques. També entra en joc una veritat afectiva, que pren forma en el respecte que expressa cada personatge pel que fa a la llibertat dels altres. I finalment hi ha la veritat històrica, que emana de la determinació i dignitat d’aquells que no abandonen la cerca dels cossos dels seus avantpassats assassinats durant la guerra. Així, construint un audaç pont entre l’expressió de la llibertat personal (i sexual) i la memòria obstinada dels descendents de les víctimes de la barbàrie històrica, Almodóvar compon una obra que alinea de forma punyent el seu impacte emocional i la seva rellevància política.

stats